ALS PEUS DE L’ESGLÉSIA, a ponent, davant la bella i tan desconeguda porta romànica, hi fou afegit, al segle XIII, un atri porxat: ho devien fer tot just enllestida la portalada, ja que aquesta no presenta senyals d’erosió. Un segle més tard, en construir-se la muralla de Pere el Cerimoniós, aquest espai quedarà completament tancat, en penombra, formant com una mena de vestíbul al qual es devia accedir pels costats, sempre intramurs. En aquest nàrtex o galilea, situat a ponent, el lloc de la foscor, s’inicia el pelegrinatge vers la llum, vers Jerusalem, vers el presbiteri lluminós de l’església amb la seva capçalera orientada a llevant.
- Presideix la porta romànica del temple abacial un magnífic crismó. Hi tenim les lletres gregues X (ji) i P (ro) de la paraula Xristós (ΧΡΙΣΤΟΣ). S’hi ha afegit un pal horitzontal per dibuixar una creu. Al centre, la figura de l’anyell místic, l’Agnus Dei que lleva el pecat del món (Jn 1,29), nimbat i portant la creu victoriosa, que, a més de l’evangeli de Joan remet a l’Apocalipsi, a l’anyell degollat però dret, victoriós, que obre els set segells, el sentit de la història i del temps (Ap 5,5 ss). La victòria també està simbolitzada pel cercle ornamentat (inicialment una corona de llorer) que emmarca tot el conjunt. Hi trobem, penjades als extrems del pal horitzontal, les lletres Alfa (Α) i Omega (Ω) (Ap 1,8 i 22,13), i la Sigma (Σ), de la mateixa paraula Xristós, enroscada en el pal vertical. Segons una interpretació, la P significa el Pare, l’ Α i l’ Ω el Fill (de doble natura, home i Déu), i la Σ l’Esperit Sant. Per tant es tracta també d’un símbol trinitari. La Σ o S que s’enrosca com una serp al pal de la creu indica també la victòria de Crist sobre el mal. Per què en el timpà de la porta?: «Jo soc la porta» (Jn 10,0). Entrem passant per la porta, que és Crist, per identificar-nos amb el seu misteri pasqual: «Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món: feliços els convidats a la seva taula». Una inscripció al mateix timpà recorda la segona consagració de l’església, feta el 13 de novembre de 1695 per l’arquebisbe de Tarragona Josep Llinàs durant l’abadiat de Pere Albert.
- L’abat Joan de Guimerà (1564-1583) va encomanar la construcció i escultura del retaule del Sant Sepulcre, que fou contractat el 1580 per Andreu Ramírez, llavors habitant a l’Espluga de Francolí. Entrant, a mà dreta, aquest monument, avui restaurat, convida al recolliment i a la pregària amb l’emotivitat de les seves figures aplegades entorn la despulla mortal de Jesús. Hi contemplem Josep d’Arimatea i Nicodem al capçal i als peus del Senyor, agafant el llençol d’amortallar, al centre la Mare dolorosa, amb Joan, i completant el conjunt, les tres maries: Maria Magdalena, Maria de Cleofàs i Maria Salomé.
- A l’antiga capella de la Mare de Déu dels Àngels, un calvari, de procedència castellana, donació d’una família devota del monestir, amb les figures sòbries i severes del Crucificat i, als peus de la creu, de Maria i Joan, complementa l’espai d’aquest nàrtex, que es troba sempre en una semipenombra alhora lluminosa i recollida.
- L’any 1717 l’antic retaule de la Mare de Déu dels Àngels, del segle XVII, a l’actual capella del Calvari, fou traslladat a la nova ermita dels Torrents (Vimbodí) construïda entre 1714 i 1716. El monjo de Poblet fra Magí Alandó, apotecari de la comunitat, el mateix patrocinador de la nova església dels Torrents, del seu propi peculi, contractà, el 1r de maig de 1713, un nou retaule a l’escultor Isidre Espinalt per a l’altar de la galilea de Poblet. La imatge d’alabastre de la Mare de Déu d’aquest retaule es conserva en una col·lecció privada de Vinyols i els Arcs.
