Tu també, si comparteixes de bon grat amb els qui convivim amb tu el do que has rebut de dalt, si entre nosaltres et mostres sempre servicial, afectuós, agraït, tractable i senzill, estigues segur que tothom dirà que exhales els perfums més delicats. Aquest germà és al si de la seva comunitat com balsam a la boca. (Sant Bernat, Sermó sobre el Càntic dels càntics XII,5)
Sant Benet
Sant Benet (Núrsia, ca. 480 - Montecassino ca. 547), en la seva Regla per als monjos, un text relativament breu, aconsegueix fer una síntesi reeixida de la tradició monàstica que, des del desert d’Egipte, havia arribat a Europa gràcies als escrits de sant Joan Cassià (360-435). Influenciat per sant Agustí (354-430), Benet es vol fill de sant Basili (330-379), un altre dels referents importants, juntament amb sant Antoni i sant Pacomi, dels monjos.
Podríem resumir amb tres paraules la doctrina monàstica de sant Benet: pregària, treball i vida fraterna. La pregària es basa en la lectura i meditació de la Sagrada Escriptura, pregada i cantada en comunitat, bàsicament amb els salms. El treball assegura l’equilibri econòmic i psicològic de la comunitat, i permet una dimensió fonamental, que és la compartició dels béns. La vida fraterna estableix la concreció de l’amor en el servei que els monjos s’han de prestar els uns als altres. Un servei que, mitjançant la pràctica evangèlica de l’obediència, s’orienta tot ell a la recerca de Crist.
El Cister
A finals del segle XI, en un moment de gran inquietud religiosa, de canvis i de reformes, un grup de monjos benedictins de l’abadia de Molesme (Borgonya), fan una nova lectura del text de la Regla de sant Benet, i amb el desig de viure-la en la seva radicalitat, funden un nou monestir, a Cîteaux, en català Cistells o Cister (1098). Els encapçala l’abat sant Robert de Molesme (1028-1111), que ben aviat haurà de tornar al seu monestir d’origen.
Continuen el projecte l’abat sant Alberic (1099-1109), i després d’ell sant Esteve Harding (1109-1134), que el consolida amb la seva Carta de Caritat (1119), un text, encara més breu que la Regla, que fonamenta en la caritat les relacions de servei i ajuda que cal establir entre els diferents monestirs sorgits de Cister i les seves filials. Per això la Carta de Caritat juntament amb la Regla de sant Benet, constituiran les bases de la identitat del nou Orde Cistercenc.
Sant Bernat de Claravall
El 1112 (o el 1113) ingressa com a novici a Cister el jove Bernat de Fontaines, amb un grup nombrós de companys que el segueixen en la seva aventura espiritual. Sant Bernat, enviat tres anys després per l’abat Esteve Harding a fundar Claravall, serà el principal responsable de l'èxit i l’expansió del Cister durant el segle XII. A la seva mort (1153) hi havia centenars i centenars de monestirs cistercencs escampats per tot Europa. Sant Bernat proposa als seus monjos un programa de vida fraterna molt seriós i exigent, centrat en la recerca de Déu i en el servei als germans, que són autèntic sagrament del Crist.
En les pàgines dels seus tractats espirituals i dels seus comentaris a la Bíblia, deixarà als monjos un exemple molt valuós de la manera de llegir i pregar la Sagrada Escriptura, i posarà les bases d'una espiritualitat molt afectiva, centrada en la humanitat del Crist. Un altre dels seus encerts va ser l’estil sobri i discret que va imprimir en l’art i en el cant cistercenc, que gràcies a les nombroses fundacions, es va escampar i va perdurar marcat amb un segell d’una gran unitat. Bernat és molt valorat també per les seves homilies en lloança de la Verge Mare. La devoció, tendra i discreta, dels monjos cistercencs envers la Mare de Déu, troba el seu punt culminant cada vespre, després de Completes, amb el cant de la Salve Regina.
La comunitat avui
La vida dels monjos no ha variat en l’essencial des que sant Benet en va establir les pautes en la seva Regla (s. VI), i després els monjos cistercencs en feren una nova relectura (ss. XI i XII). Els punts fonamentals són els mateixos: la pregària amb la lectura orant de la Bíblia (lectio divina), la vida fraterna i el treball. Tanmateix, com ho varen fer ja en el seu moment els pares cistercencs, estem obligats a fer cada dia una nova lectura del text de la Regla per tal d’aplicar-la a la nostra vida concreta de monjos del segle XXI. En aquest sentit, al costat de la Regla, hi ha les Constitucions, que procuren adaptar-la a cada temps i que, quan cal, es modifiquen, mentre que el text de la Regla no es toca.
La pregària
Els moments de pregària en comunitat són els que marquen el nostre dia a dia i donen sentit i unitat a la nostra jornada. El conjunt de tots aquests moments rep el nom de Litúrgia de les Hores o Ofici Diví, i consisteix fonamentalment en el cant de salms que s’alternen amb lectures de la Sagrada Escriptura i dels Sants Pares de l’Església. Són: Matines (a les 5:15 h.); Laudes (a les 7:00 o a les 7:30 h. els dies de festa); Tèrcia (a les 8:45 o a les 9:45 h. els dies de festa); Sexta (a les 13:00 o a les 13:30 h. els dies de festa); Nona (a les 14:45 [15:00 a l’estiu] o a les 15:30 h. els dies de festa); Vespres (a les 18:30 o a les 19:00 h. els dies de festa i durant tot l’estiu) i Completes (a les 20:30 o a les 21:00 h. els dies de festa i durant tot l’estiu). Hi ha a més la celebració de l’Eucaristia, el moment central que articula tota la pregària. Els dies feiners la tenim a les 8:00 h., i els festius a les 10:00 h.
Els monjos concedim una importància especial a la pregària de Matines, que és un ofici nocturn, que se celebra abans de la sortida del sol, i que defineix la nostra identitat més profunda de cercadors de Déu.
Cal subratllar també la lectura de la Bíblia o lectio divina, que sant Benet confia especialment als monjos com una de les marques més distintives de la seva identitat espiritual. Hi dediquem dues hores diàries, una després de Matines i una altra abans de Vespres. Consisteix en la lectura pausada i pregada de la Bíblia i dels comentaris que n’han fet els Pares de l’Església o altres autors moderns.
La vida fraterna
Sant Benet entén la vida monàstica com una vida en comunitat. Els monjos cistercencs van subratllar també aquesta dimensió. Per això compartim els moments més importants de la jornada: la pregària, els àpats i les estones d’esbarjo. I igualment posem en comú tots els nostres béns i els nostres guanys. Cap monjo no rep un peculi o un sou particular per a ell sol, sinó que totes les seves necessitats es proveeixen de la caixa comuna del monestir. Un dels aspectes rellevants d’aquesta vida en comunitat és el servei, ja sigui el servei a taula, l’acolliment dels hostes, l’atenció als malalts i als ancians, i, en general, l’ajuda que ens prestem els uns als altres en el nostre camí de cada dia.
El treball
Està condicionat bàsicament pel manteniment i neteja del monument, que és també la nostra principal font d’ingressos, ja que el conveni amb l’Estat, que n’és el propietari, ens obliga a posar-lo a disposició dels visitants. Disposem igualment d’un hort, un taller d’enquadernació i un taller de ceràmica. Hi ha monjos ocupats en oficis més especialitzats i absorbents, com són els cuiners, el bibliotecari-arxiver, l’infermer, el responsable de l’economia, i altres.
L’accés a la comunitat
Per entrar a formar part de la comunitat cal seguir unes etapes. El qui se sent cridat a compartir la nostra vida manté un primer contacte amb la comunitat a través de l’hostatgeria del monestir. El mestre de novicis serà el monjo encarregat d’orientar la seva inquietud durant tot el procés de la seva integració. Quan sembla oportú, el candidat ingressa a la comunitat, on passarà un primer any, que s’anomena postulantat, destinat a familiaritzar-se amb els costums de la casa i amb la seva nova vida. També la comunitat, durant aquest any, té l’oportunitat de conèixer i valorar la idoneïtat del postulant. Un cop ha estat acceptat per la comunitat, que l’ha de votar en escrutini secret, el postulant rep l’hàbit cistercenc en una cerimònia íntima a la sala capitular i comença els dos anys de noviciat, dedicats a l’estudi de la Regla i a la seva formació espiritual. Passats aquests dos anys, se’l torna a sotmetre a l’escrutini de la comunitat, i si és acceptat, se l’admet a fer la professió temporal, per tres anys, i comença l’etapa del juniorat, dedicada a l’aprofundiment de la seva formació. Si supera aquesta etapa, que pot prolongar-se durant un temps, serà admès a fer la professió solemne, el seu compromís definitiu amb la comunitat, de la qual, a partir d’ara, formarà part de ple dret.
