Homilies

«Perquè la taula de la paraula de Déu sigui preparada als fidels amb més abundància, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un determinat nombre d’anys, es llegeixi al poble la part més important de la Sagrada Escriptura. L’homilia, com a part de la mateixa litúrgia, és vivament recomanada; al llarg de l’any litúrgic hi són presentats, a partir del text sagrat, els misteris de la fe i les normes de la vida cristiana. Més encara, a les misses del diumenge i de les festes de precepte celebrades amb participació del poble, no ha de ser omesa si no hi ha un greu motiu.» (Sacrosanctum Concilium 51 i 52)

06.01.2025 – EPIFANIA DEL SENYOR

  • Dia 6 de gener
    EPIFANIA DEL SENYOR
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 8 gener 2025
    Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12


Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció ara amb una estrella. Una estrella que clareja sobre nosaltres cada vegada que obrim la Sagrada Escriptura.

Perquè la Paraula de Déu és l’estrella que ens guia en el camí de la vida monàstica, en el camí de cada cristià.

De fet, més encara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

L’estrella s’aixeca per il·luminar a tothom, l’estrella és guia per a cada persona en el seu camí de la vida. La Paraula de Déu va guiant-nos en el nostre dia a dia.

Avui l’estrella ens guia cap a Bet-Lèhem. I com els mags d’Orient, també son molts els qui es pregunten: On és aquest nen , Jesús, que acaba de néixer?

Perquè en el nostre món son molt els qui no veuen, no senten, no escolten, no entenen que malgrat tanta foscor encara hi ha llum, encara hi ha l’estrella que ens guia, encara hi ha l’evangeli que ens il·lumina el cor i ens fa créixer en llum, en gràcia i en veritat.

Aquest nen, és Jesús, el salvador que avui s’ha manifestat a tots els pobles del món representats en els mags.

Ells l’han reconegut com a sobirà de tots els pobles i nacions, com a sacerdot mitjancer del gènere humà i com a home que ha de morir i ser sepultat per seguir la voluntat de Déu, per la nostra redempció.

Per això li ofereixen: or, encens i mirra.

Nosaltres com a monjos, com a persones de fe: Què és el que li podem oferir?

Segons la Regla de sant Benet: Obediència, estabilitat i viure com a monjos. És a dir conversió, conversió, conversió de costums per a que el nostre itinerari estigui il·luminat per l’estrella de l’evangeli i així puguem arribar a adorar Jesucrist nostre Senyor pels segles dels segles, fins a la vida eterna. Amén.

 

01.01.2025 – SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU

  • Dia 1 de gener
    SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 1 gener 2025
    Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21


Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció de Déu i l’hem de donar. Déu ens beneeix perquè nosaltres beneïm.

Déu ens desitja el bé. Perquè nosaltres desitgem el bé, el bé que ens porta del bo al millor.

Som en aquesta cadena de benedicció del Senyor que s’ha apiadat de nosaltres i ens vol contínuament beneïts.

Però, de vegades no actuem bé, per això ens cal convertir-nos de l’esclavatge del pecat a la gràcia de fill, de fill estimat, de fill de Déu.

Si som fills podrem obrir els ulls de la fe al Misteri de Déu, el Misteri del Nadal de Senyor. Imitem els pastors, perquè també cadascú de nosaltres hem estat cridats per anar cap a Betlem.

Molts de nosaltres tal vegada en les nostres cases hem fet un Pessebre per recordar el naixement de Jesús. Però, no ens hem d’acontentar amb la bellesa que hem pogut crear en aquesta representació. Més bé, ens cal aprofundir en els personatges dels pastors, cridats a anar cap a Betlem a contemplar tot el Misteri de Déu fet home. Déu que ha vingut a la nostra existència humana per a que el reconeguem i el seguim.

Ara és en una menjadora, entre la contemplació de la seva mare Maria i el pensament de Josep. Ells no podien fer altra cosa que meravellar-se’n. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Nosaltres també hem de conservar tot el Misteri de Déu i meditar-lo. Maria, la Mare de Déu sempre ens serà un exemple per a cadascú de nosaltres.

I com una anella de la cadena de benediccions que som, com a monjos, com a cristians compromesos, la nostra tasca en aquest any jubilar serà viure el Misteri de Déu fet home, conservar-lo en el nostre cor i meditar-lo des del cor. Més encara, com els pastors hem de glorificar a Déu i lloar-lo des del cor, en el cor d’aquest monestir cada dia d’aquest any Sant que se’ns presenta com un regal.

Regal del temps que el tenim gràcies a Jesús, el qui ens salva, el Fill de Déu, Emmanuel. Que ell ens doni la seva pau a la terra, a les nostres famílies i a les nostres comunitats. I en aquest any del Senyor 2025:

Que la gràcia del Jubileu revifi en nosaltres, Pelegrins d’Esperança, l’anhel pels béns eterns i vessi sobre tot el món la joia i la pau del nostre Redemptor. Amén.

 

31.12.2024 – DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

  • Dia 31 de desembre
    DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
    Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
    Poblet, 31 desembre 2024
    1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18


Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.

 

25.12.2024 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DEL DIA

  • Dia 25 de desembre
    NADAL DEL SENYOR
    MISSA DEL DIA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 25 de desembre de 2024
    Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18


Déu ha parlat, ens ha donat la seva Paraula. Paraula per escoltar. Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

Ell és la Vida, ell és la Llum. Perquè ara nosaltres puguem escoltar el crit de goig, perquè el Senyor ha consolat el seu poble, i ens ha redimit de l’esclavatge del pecat. Sí, ens ha redimit de les nostres mancances d’amor.

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, ens ha nascut un noi, el Messies, el Senyor.

Per això, ens hem d’alegrar. La Llum ha vingut a casa nostra. La Llum s’ha fet present enmig de la foscor nostra.

Però nosaltres, l’hem acollida?

Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu.

Som fills de Déu pel baptisme. Però, vivim aquesta filiació?

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.

Entre nosaltres ha viscut per ensenyar-nos la Bona Nova, per ensenyar-nos a parlar, per ensenyar-nos a actuar, per ensenyar-nos a viure il·luminats.

S’hi Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aprenguem nosaltres a imitar la persona del Fill i serem salvats.

El qui és la Paraula es va fer home, perquè nosaltres aprenguem a viure com Déu vol. Cal contemplar el Misteri del Nadal del Senyor com la gràcia i la benedicció que hem rebut cada cristià, sense merèixer-ho.

Cal avançar en la nostra vida cap al coneixement més profund del do de Déu, del seu Fill, perquè el nostre camí cap al cel sigui més lluminós, més ple de gràcia i de veritat, perquè puguem donar llum i puguem esdevenir testimonis de fe, d’esperança i d’amor en el nostre món.

 

25.12.2024 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DE LA NIT

  • Dia 25 de desembre
    NADAL DEL SENYOR
    MISSA DE LA NIT
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 25 desembre 2024
    Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14


Les tenebres s’estenen, la fosca es fa present i la injustícia deixa mort rere mort, guerres i fam que mai sembla que hi hagi prou.

Vivim en un món convuls, i per desgràcia la humanitat sembla que viu desorientada.

Només ens cal aturar la bogeria que ens envolta i prestar atenció al clam dels innocents.

Prou de botes dels soldats que marquen el pas, prou de mantells rebolcats en la sang, prou.

Avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

S’ha revelat l’amor de Déu. La llum ha aparegut, ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill.

Com podem adonar-nos d’això?

Vetllant com els pastors, vivint al ras, deixant-nos envoltar per la llum que ens ha estat donada en el baptisme.

Escoltant la glòria de Déu, el desig que Déu té per salvar-nos, el desig de pau que ens ofereix.

Sí, adonem-nos de tot el que Déu ens ha donat. S’ha revelat l’amor de Déu, que vol ensenyar-nos que abandonem la mentirà i la impietat, per viure una vida de justícia i de pietat mentre esperem la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre.

Vivim en esperança, vivim amb fe, donem-nos en amor als altres.

El salvador, el Messies, el Senyor de l’univers ve a trobar-nos.

On el podem trobar?

Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora. No tinguem por, cerquem el Senyor, ara que es deixa trobar. La menjadora és ara l’Eucaristia i ací ens convé trobar-lo. Però, també l’hem de buscar en cada germà que embolcallat necessita ajuda per la seva fragilitat.

Què ens cal?

Humilitat per saber sortir de nosaltres mateixos, de les nostres seguretats i comoditats. Així vetllant i vivint al ras com els pastors, ens adonarem de la glòria de Déu que ens és anunciada.

Anem, anem fent camí per adorar el Fill de Déu, el diví nadó, Jesús que ens salva.
Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

Bon Nadal!

 

22.12.2024 – DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

  • DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 22 de desembre de 2024
    Mi 5,1-4a; Sl 79,2ac i 3b.15-16.18-19 (R.: 4); He 10,5-10; Lc 1,39-45


Oh cel, deixa caure la rosada; que el Just plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador ve humil, enmig d’un poble humil, Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà. Ve el Pastor d’Israel a renovar, a fer-nos veure la claror de la seva mirada. Ve a donar-nos la pau, perquè Ell és la pau.

Vivim desitjosos de pau?

El Salvador ve a fer la voluntat del Pare: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat. Crist no va venir a fer la seva, va venir a fer la voluntat de Déu. La voluntat el portarà a l’ofrena de la seva vida per a la nostra salvació.

El Fill, Jesús, el Salvador s’ha ofert per la nostra salvació, i encara avui se’ns ofereix en aquesta Eucaristia per a que puguem encetar el goig de la seva encarnació per al nostre bé.

Que el Just plogui dels núvols. I així ha plogut en Maria. Que la terra obri el seu si. I Maria ha estat la terra que ha fecundat per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador que encara no nat ja empeny a Maria decididament a ajudar, a compartir, a fer-se solidaritat. Decididament ha sortit de casa sense por pel seu embaràs per anar a la muntanya a casa de Zacaries. Casa que ha estat beneïda amb la gravidesa d’Elisabet, la estèril que ja no és estèril, perquè per a Déu res li és impossible.

Elisabet ara plena de l’Esperit Sant lloa a Maria: Ets beneïda entre totes les dones i és beneit el fruit de les teves entranyes. ¿Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?.

La salvació se’ns atansa sense adonar-nos, com la pluja dels núvols. Ens cal obrir-nos a la rosada perquè germini el Salvador en el nostre cor.

«Oh Rei i Desitjat de la nacions, pedra angular que de dos pobles n’heu fet un: veniu a salvar l’home que vàreu formar del fang».

 

08.12.2024 – CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

  • CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 8 de desembre de 2024
    Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a); Fl 1,4-6.8-11; Lc 1,26-38


On ets? On som en el nostre camí de l’Advent? Déu ens ve a trobar. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets buscant un pàmpol de figuera, per amagar-nos, i amb aquest vent que fa ja no en queda cap.

Nosaltres som maculats pel pecat original. Pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tenir por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats.

En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregaria anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de la Immaculada.

Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seva puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevenir el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seva ombra, i per això el fruit sant que va néixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador.

Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens atansem al misteri del Nadal del Senyor.

On som avui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment i ens envia àngels i tot per a veure que contestem.

Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve?

Maria no va tenir por de la revelació del misteri de Déu, avui és exemple per a cadascú de nosaltres.

Acceptem la voluntat de Déu?

Maria va respondre: "Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules".

Acceptem la paraula que Déu ens envia?

Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos i amargar-nos darrera les fulles de figuera, que ja no hi son, el vent se les ha endut.

La Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seva fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal d’obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món.

A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada i tots els Sant per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

01.12.2024 – DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

  • DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 1 desembre 2024
    Jr 33,14-16; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: 1b); 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36


El Senyor és el nostre bé. I no hi ha altre bé millor. Perquè ell és bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors.

Nosaltres: Som pecadors?

Sempre tenim la màcula de pecat, perquè no fem el bé que voldríem, perquè de vegades no ens n’adonem del mal que podem fer als altres.

Per això, el nostre bé només és el Senyor. Hem d’elevar la nostra ànima perquè aquest temps d’esperança, aquest temps d’Advent és el temps que som convidats a canviar els hàbits de la nostra existència.

Davant del pla de Déu, davant la salvació que se’ns presenta, si som cristians no podem quedar-nos immòbils.

Hem de viure amb el cap ben alt, i això vol dir desenvolupar la nostra capacitat d’amor. Déu ens ha vessat el seu amor en el seu Fill, Jesucrist.

El seguiment de Jesús ens obliga a alçar el cap ben alt per donar-nos als altres amb amor.

Si el cristià té un objectiu en la vida, aquest sols pot ser un: el ser Sants. Som cridats i convocats a la santedat, perquè la nostra vida està empeltada a la santedat de Jesús, per això hem d’avançar en la santedat i aquest temps d’espera ens és propici.

Aquest temps, el temps que estem vivint no deixa de ser un temps convuls, amb l’ai al cor, perdent l’alè de por, amb els desastres que ens sobrevenen arreu del món.

Però, no hem de perdre l’esperança. Aquesta esperança cristiana ens farà alçar el cap ben alt i tenir l’absoluta confiança que de tot això molt aviat serem alliberats.

La fe ens empeny a viure alerta, vetllant, pregant en tota ocasió, perquè ens hem de preparar per a l’examen final de la nostra vida, per això ens convé no perdre el temps en distraccions i dedicar-nos en cos i ànima al seguiment de Jesús, el Crist el qui m’ha donat la vida de salvat.

L’Advent ens prepara per al seu encontre. Ens prepara per celebrar la memòria del seu naixement. Ens prepara per a la seva vinguda definitiva a la fi dels temps. Ens prepara també per al nostre encontre lluminós ara en la nostra vida quotidiana en la nostra pregària.

Jesús ve al nostre encontre. Per això hem de preparar els nostres cors, perquè puguem rebre’l amb tota la nostra persona. No podem deixar d’obrir el cor a la seva salvació.

Jesús ens vol per a ell, nosaltres no podem perdre l’oportunitat de seguir-lo amb tota la nostra persona.

Ell ens vol alliberats de tot mal. Ell ens desitja tot el bé. Deixem que aquest temps d’Advent sigui el nostre temps propici per vetllar i pregar perquè deixem créixer les seves llavors en nosaltres. Així creixerem en amor, ens transformarem en amor i serem llavors d’amor per al món, llavors de l’amor del Crist per a la nostra societat.

Ell és el nostre bé, ell el Senyor que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i vol que siguem alliberats pels segles dels segles. Amén.

 

27.10.2024 – DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)

  • DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 27 d’octubre 2024
    Jr 31,7-9; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3); He 5,1-6; Mc 10,46-52


Quantes diòptries tenim? Ens adonem de la nostra ceguesa? Ens hauria de donar vergonya.

El pecat més gran de la persona humana és el creure’s que no necessita Déu, que no necessita ser salvat, que no necessita llum per a la vida.

No podem per més temps romandre tancats, engiponats en les nostres febleses sense veure els signes dels temps.

Déu és un pare per a cadascú de nosaltres. I nosaltres cecs, coixos, mares que crien, joves indecisos, vells oblidats, cadascú de nosaltres, sí, cadascú de nosaltres som estimats de Déu. I pel seu amor tan gran ens ha donat el seu Fill engendrat, sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.

Aquest és el Fill de Déu que ens salva, Jesús que de Jericó surt amb els seus deixebles i amb molta gent. Perquè Jesús porta la bona nova a cada persona necessitada.

Cal restar atent als signes dels temps, saber escoltar els silencis i les remors que es barregen amb les paraules de salvació.

Hem de reconèixer el nostre pecat, la nostra ceguesa i sense vergonya cridar. Cridar per sobre de tot el que la societat ens impedeix seguir a Jesús. Perquè moltes coses de la nostra cultura ens entelen els ulls i romanem cecs de per vida si no ens convertim.

I necessitem cridar, constantment, pregar sense cansar-nos, aixecar-nos i deixar la capa que ens cobreix els pecats de vergonya per posar-nos en el camí de Jesús, seguir amb els nostres propis peus les petjades marcades pel mateix Jesús en el seu Evangeli.

Ens cal humilitat per reconèixer que necessitem l’ajuda de Jesús per veure amb claredat que vol Déu de mi en aquesta vida.


 

29.09.2024 – DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

  • DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch, abat de Poblet
    Poblet, 29 setembre 2024
    Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48


A què et dediques?

Ens podem dedicar ací a la terra a viure una vida de delícies i plaers, a engreixar-nos com el bestiar. Bé, no està mal. Però, el que ens cal si som cristians és saber discernir, i triar exactament a que ens dediquem.

Potser que no sigui fàcil, però tenim una ajuda preciosa la de Crist que ens ha enviat el seu esperit per orientar-nos quan sembla que estem perduts.

Perquè Jesús ha vingut per portar-nos al Regne de Déu. Per això, ens cal esbrinar a que dediquem les hores de la nostra vida.

Primer de tot no cal que jutgem, ni ens posem gelosos perquè els qui no son com nosaltres fan el bé. Més bé de vegades hem d’aprendre les més senzills i humils de cor que de la seva bondat surt el bé, el bé que sempre procedeix de Déu.

Als altres no cal que els jutgem, però a nosaltres si que ens convé almenys preguntar-nos:

Estem preparats per donar un vas d’aigua? Sabem expandir la proximitat de Déu? O bé escandalitzem els petits, això és el fràgil, el necessitat d’ajuda? Per què on tenim el cor? On tenim el cap? On posem la mà? On posem el peu? On posem l’ull?

Tenim ulls, mans, cor, cap, peus, braços, pulmons, llengua, orelles, nas, per mirar, tocar, sentir, pensar, caminar, treballar, respirar, parlar, escoltar, ensumar. Què vol Déu de mi?

Vol que ens adonem d’on estem situats, si ens movem cap al bé o ens equivoquem i fem el mal que no voldríem.

La humilitat és el més fàcil de perdre. La humilitat és el tresor més preuat del cristià i no cal dir-ho del monjo.

Dediquem-nos a obrir de bat a bat el nostre cor per esdevenir cristians que puguem acollir els altres.

 

25.08.2024 – DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)

  • DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 25 d’agost 2024
    Js 24,1-2a.15-17.18b; Sl 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23 (R.: 9a); Ef 5,21-32; Jo 6,60-69


Decidir, tastar, entregar i creure.

Son els quatre verbs que les lectures d’avui ens poden suggerir cap on anem en la nostra relació amb Déu.

Perquè en la nostra vida de cristians, hem de decidir en moltes ocasions. Poden estar reunits en família, en comunitat monàstica, en parròquia, en grup de reflexió de vida, en el meu dia a dia, cadascú hem de decidir.

Josuè i la seva família han decidit d’adorar el Senyor. Cadascú de nosaltres ens podem preguntar avui a qui hem decidit adorar.

De vegades sembla que anem corren darrere les ambicions d’aquest món, tal vegada ens decidim per adorar qualsevol cosa que ens faci imaginar-nos que som el centre de l’univers creat.

Crec que ens cal créixer i conèixer realment la nostra decisió vital i decidir-nos a adorar l’únic Senyor, que és el nostre Déu.

Així, podrem tastar, i com el salmista podrem anunciar: «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor». També de vegades sembla que ens escarrassem tastant qualsevol cosa que ens produeix felicitat, tal vegada som molt llépols. Però, ni les millors llepolies poden suplir el tast de la bondat del Senyor, el tast que els humils i sols els qui s’humilien podran degustar i veure realment que n’és de bo el Senyor.

I aquest tast ho tenim present dintre del misteri de Crist i de l’Església. El Fill de Déu, el Crist estima l’Església. L’estimada tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la, perquè vol que l’Església esdevingui una santa i immaculada.

Crist s’ha entregat a la mort per a que nosaltres tinguem vida. I nosaltres tenim la vida per mig de l’Església, pel baptisme que hem rebut i pel misteri que formen un sol cos en Crist i l’Església. Crist és el cap i pastor, l’Església els seus membres, cadascú amb la seva particular funció, tots som membres del Crist.

Com a membres també ara ens toca a nosaltres donar la vida pels altres.

Creure en Jesús, el Crist gloriós ens fa viure amb total esperança en la vida i en la mort, ens fa viure amb amor per Déu i pels altres fills de Déu.

Com a cristians, com a monjos, com a persones de fe, estem vivint un moment de gràcia cada vegada que escoltem les paraules de vida eterna que se’ns adrecen en la celebració eucarística.

També nosaltres podem equivocar-nos i rondinar sobre el llenguatge dur que utilitza Jesús. Podem convertir-nos ens uns descreguts, en uns agnòstics i en uns ateus. Però, ens cal abandonar-nos a l’Esperit, l’Esperit que és vida, que ens dona la vida i tot el que necessitem per a creure en Jesucrist, el Sant de Déu, que ara en l’Eucaristia se’ns entrega com a viàtic per a la vida eterna en el seu cos i la seva sang.

A ell, Jesucrist, que ara tastarem en la taula que tenim preparada, hem decidit adorar-lo. I ja que s’ha entregat per nosaltres, creiem en ell i li donem gràcies amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

15.08.2024 – ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

  • Dia 15 d’agost
    ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 15 agost 2024
    Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16 (R.: 10b); 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56


El fil, el cordó, la fibra òptica, ens enllacen amb la humanitat sencera. Avui celebrem la dona, la dona, Maria, la descripció de la qual el llibre de l’Apocalipsi ens la presenta vestida de sol, la lluna sota els peus, amb una corona de dotze estrelles.

La iconografia s’ha encarregat de farcir bellament el misteri de la Mare, de la Mare de Déu. Perquè és Maria la qui ens enllaça amb la divinitat sencera.

Maria és beneïda entre totes les dones. Maria és feliç perquè ha cregut. I des de la disponibilitat que tenim de creure podem endinsar-nos en el Misteri de Déu, en el coneixement de la seva voluntat sobre cadascú de nosaltres, en el seu Messies, en el Crist pel qual nosaltres vivim, ens movem i existim.

Gràcies al Crist tenim l’esperança de la resurrecció i de la vida eterna. I si som de Crist tots viurem gracies a que ell ha destituït la mort.

Maria s’ha avançat en tot el procés salvífic de part de Déu. Per això Maria ens canta la salvació que Déu ens atorga. Una salvació que ve de lluny i continua fins a la fi del temps. Una salvació que per molts és incompresa. Perquè el do de Déu no tots el coneixen, l’entenen o el volen escoltar.

Maria ens ha de ser exemple de l’escolta de la Paraula de Déu, de l’escolta de la voluntat de Déu. Per això és feliç, és benaurada perquè ha cregut. I a més s’ha donat tota ella en plenitud a la voluntat de Déu.

Maria ens canta les lloances de l’acció de Déu sobre tota la humanitat sencera. I ens presenta l’opció que ella ha pres, i nosaltres també podem seguir el seu exemple.

Déu és qui salva i ella s’ha sentit salvada. Nosaltres ens sentim salvat? Ens sentim benaurats? Sentim l’amor de Déu en els nostres pares, en els nostres germans, en els nostres fills? Tenim el cor altiu? O bé som humils? Ens sentim necessitats i pobres, necessitem l’ajuda de Déu? O som autosuficients?

Maria ens ensenya per experiència de la seva vida quina ha de ser la nostra resposta a Déu. Déu que s’ha recordat de cadascú de nosaltres, perquè vol el nostre bé, la nostra salvació.

Avui celebrem l’assumpció al cel en cos i ànima de la nostra mare immaculada, Mare de Déu. Perquè ella preservada del pecat original també ha estat preservada de tota corrupció. Ella ja ha vençut la mort, la mort no ha pogut tenir cap poder sobre la tota plena de gràcia.

Maria, la Verge i Mare immaculada, Mare de Déu, no podria ser el fil més conductor? No és el fil que ens uneix a cadascú de nosaltres amb Déu? Crec que és cordó pel qual està lligada la humanitat a Déu, pel seu Fill, Jesucrist.

La glòria de Maria que celebrem per haver estat assumpta al cel, per nosaltres és avui la glòria que esperem. Així, juntament amb Maria i tots els qui ens han precedit desitgem ser salvats i regnar amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

10.08.2024 – SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

  • Dia 10 d’agost
    SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
    Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
    Poblet, 10 agost 2024
    2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26


Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

 

04.08.2024 – DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle B)

  • DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 4 d’agost de 2024
    Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4.23-24.25 i 54 (R.: cf. 24b); Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35


Creiem? Creiem que Jesús és el pa que dona la vida? No podem estar amunt i avall tot el dia amb la barca buscant Jesús, qui sap on. Veritat és que hem de creuar el nostre mar de dubtes. Hem de sortir de nosaltres mateixos i de les nostres falses seguretats per viure al ras, a la voluntat de Déu. Ens cal viure sempre en tensió cercant Jesús, posant l’oïda ben atenta a les seves paraules.

No ens hem d’escarrassar pensant es les coses caduques d’aquest món, en el menjar que es fa malbé.

Perquè tenim l’aliment més necessari per a la vida, per a la vida eterna en l’Eucaristia.

Jesús ens diu avui: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

No podem perdre el temps en el menjar que es fa malbé, no. Ens hem de posar a treballar pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna.

Per això, hem de deixar la nostra antiga manera de viure. Cal abandonar els desigs que porten a la mort. Ens cal despullar-nos de la naturalesa envellida per poder revestir-nos de la nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: una vida justa, bona i santa de veritat.

Tot el nostre quefer diari ha de ser mogut per la pregària, perquè tota la nostra vida ha de ser amarada de fe, d’esperança i de caritat.

Ell és amb nosaltres cada dia. L’Eucaristia ens ha de transformar de bo a millor en la nostra experiència de Déu, en la nostra relació amb el seu Fill Jesucrist que se’ns ha estat donat com a veritable salvador.

Amb la força de l’Esperit Sant hem de donar testimoni del que vivim, del que ens movem i som, seguidors del pa de vida, caminants cap a la vida eterna. Des de la comunió amb Crist i amb els germans, des de la vida monàstica la nostra vida està lliurada a ser pa, aliment, nutrient per a la nostra societat. Donant la vida guanyarem la vida eterna a exemple del Crist. A ell sigui per sempre la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.
 

 

26.05.2024 – SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)

  • Diumenge després de Pentecosta
    SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 26 de maig 2024
    Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b); Rm 8,14-17; Mt 28,16-20


En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amb aquest nom hem estat batejats. Sí, en nom de Déu, que és u, que és trinitat de persones. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Així, segueix la nostra vida de batejats caminant cap a la vida eterna.

Nosaltres els monjos no ens postrem com els deixebles al veure Jesús; però, ens inclinem amb una inclinació profunda cada vegada que cantem la doxologia: glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant.

També els monjos som febles i de vegades dubtem com els deixebles davant de la presència de Jesús.

La vida del cristià, la vida del monjo més, si cal, està lligada al Misteri de Déu que és u i tri.

Déu Pare li ha donat tota l’autoritat a Jesús el seu Fill. I amb aquesta relació d’amor Jesús ens ha transmès l’autoritat per anar, per tot arreu, per anunciar la Bona Nova.

I així, se’ns ha proposat que de part nostra tenim la tasca de convertir tots els pobles, batejar-los i ensenyar-los a guardar tot el que ens ha estat manat.

Avui hem de reconèixer que el Senyor és l’únic Déu, que el Senyor ens parla al cor i ens dona els seus manaments perquè els complim i els ensenyem a complir-los.

Nosaltres com a monjos sols ho podem fer des del nostre testimoniatge de vida de pregària, amb cada hora de la litúrgia, amb la pregària personal i el treball manual.

Som fills de Déu i l’Esperit ens fa cridar: «Abbà, Pare!». Per això, som hereus de Déu i hereus amb Crist.

No malgastem l’herència, posem-nos ha treballar en tot això que ens ha estat donat, cada talent que hem rebut. Perquè l’amor trinitari entri en joc en la nostra percepció de les coses, en l’estil de vida, en la manera d’afrontar els reptes, perquè mostrem l’interessant camí de la vida contemplativa.

Pot ser, la nostra vida sigui una vida de sofriment. Però, hem de posar-nos sempre al costat de Jesús, així anem sofrint amb ell. Així també tenim l’esperança que serem glorificats amb ell.

«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». La confiança que tenim d’això, sols l’experimentem des de la fe, des de la pregària contemplativa, on la nostra existència es veu com a protegida, abraçada, envoltada d’amor que ve de Déu.

Hem vingut a cantar les lloances de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. I si no deixem mai de cantar, pujarem amb la nostra veu com pregària a les estances del cel, per viure la glòria de Déu que ens és Pare, amb el seu Fill, i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

25.05.2024 – DISSABTE DE LA SETMANA VII DURANT L'ANY (II)

  • DISSABTE DE LA SETMANA VII DURANT L’ANY (II)
    DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 25 maig 2024
    Jm 5,13-20; Sl 140,1-2.3 i 8 (R.: 2a); Mc 10,13-16


Nen, ésser un nen, acollir el Regne de Déu com el rep un nen.

El nen obre el braços perquè vol pujar més alt, vol veure més món des de les altures del pare, de la mare, del germà gran.

Si no ens fem com nens no entrarem al Regne del cel.

Cal humilitat per baixar a l’alçada del nen. Això, comporta veure els altres sempre més grans. Vol dir que el meu enfocament de les coses ha de ser un contrapicat, enfoco la meva mirada des de baix cap amunt, enfoco la meva vida des de la humilitat cap al cel.

Això, ens portarà, ens durà a ser, a viure, a conviure amb els altres des de la humilitat, és a dir, a no voler ser els primers sinó més bé deixar que els altres ho siguin.

Si volem que Jesús ens beneeixi, ens hem de posar a l’alçada del nen, a l’alçada de la humilitat. L’exemple d’humilitat és sempre Jesús, que va fer sempre la voluntat del Pare fins a la mort en creu.

Nosaltres tenim el mateix camí per seguir a Jesús, igual que els monjos, com sant Beda el Venerable, que avui celebrem. Sant Veda, sant monjo que fins al darrer alè de vida no deixava d’exhortar la seva comunitat, els seus deixebles, en l’aprenentatge de l’evangeli, en l’ensenyament del do de Déu.

El nostre camí s’inicia ara des de la pregària, ara en l’Eucaristia, i segueix en la pregària pels altres, i acaba amb la pregària per no perdre mai el camí de la humilitat, el camí del seguiment del Crist. I en aquest camí està el sagrament del perdó, la confessió dels nostres pecats, el sagrament de la unció pels malalts, i el cimal dels sagraments el lliurament total de Crist en l’Eucaristia.

Donem gràcies a Déu per tot el seu amor que vessa en les nostres vides, acollim la creu, i siguem instruments de reconciliació. Cal esdevenir nen, cal humilitat per viure la fe que hem rebut amb el baptisme.

Si ets membre de la Germandat, viu des de la humilitat i pregà per ajudar en la teva pregària aquesta comunitat de monjos de Poblet.

Així, Déu que és Pare totpoderós, Fill unigènit que va morir i va ressuscitar per cadascú de nosaltres i Esperit Sant que ens defensa de tot perill, ens guardarà tota la vida fins a l’encontre definitiu amb Ell, que viu i regna pels segle sense fi. Amén.

 

19.05.2024 – DIUMENGE DE PENTECOSTA

  • DIUMENGE DE PENTECOSTA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
    Poblet, 19 de maig 2024
    Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15


Un temps i un espai, un lloc i un moment, així es trobaven tots junts en un mateix lloc. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant. Tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües.

Això, és una comunitat que ha estat tocada per la mà de Déu. I Déu ens toca avui a nosaltres, ens toca cada vegada que ens reunim en un mateix lloc, en aquesta nau de Poblet.

La celebració de les hores litúrgiques, la celebració de l’Eucaristia son aquests moments on l’Esperit de Déu davalla sobre la comunitat reunida. Al mateix moment cadascú de nosaltres, amb la nostra veu, som instruments que proclamem les grandeses de Déu. Perquè, no deixem de ser testimonis de l’Esperit, de l’alè de l’Esperit Sant que ens ha estat enviat per renovar la faç de la terra.

De veres? Podem renovar la faç de la terra? No som nosaltres sinó l’Esperit que actua en nosaltres el qui renova les coses, això si no satisfem els nostres capricis de la carn i vivim conduits per l’Esperit.

Sant Pau és molt clar: «És ben clar on porten els impulsos terrenals: a la fornicació i a d’altres desordres, a la idolatria, als maleficis, a les enemistats, discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, excés de beure, orgies i coses semblants».

Si anem per aquest camí, anem clarament a la perdició.

En canvi si anem pel camí de l’Esperit: «L’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat»; serà el seu fruit i viurem la vida com a do de l’Esperit.

Vivim una vida completament terrenal i desordenada?

Vivim una vida en la qual hem clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals?

Vivim amb por, o amb fe?

Perquè sovint podem tancar les portes del nostre cor per por, per por a la novetat de l’Esperit Sant, per por a la voluntat de Déu, per por de perdre la nostra dignitat impulsiva i terrenal dels capricis de la carn i no acceptar la dignitat de fills de Déu que ens ve de l’alenada de l’Esperit Sant.

Una alenada que ens impulsa a viure amb la llibertat de fills en el Fill, amb la pau que ens ha estat donada, amb l’enviament que hem rebut com a cristians, com a monjos. És a dir, ens cal esdevenir testimonis de Crist en el món d’avui, enmig de la nostra societat postmoderna on sovint la persona va perduda a les palpentes intentant sobreviure i moltes vegades desesperançada.

Obrim les portes del cor i deixem-nos guiar per l’Esperit per poder fructificar en bé dels altres germans nostres amb els dons rebuts de l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat, l’esperança.

Tot sigui per a donar un bon testimoni de la fe que tenim en Déu, que és Pare, que ha enviat el seu Fill i amb el Fill ens ha comunicat l’Esperit Sant defensor, per caminar cap a la vida eterna i assolir la seva glòria pels segles sense fi. Amén.

 

08.04.2024 – SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

  • SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 8 abril 2024
    Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38


«Ací em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Crist ha vingut a fer la voluntat del Pare. I la voluntat ha passat per l’encarnació, pel naixement, per la predicació, per la passió, per la mort, per la resurrecció, per l’ascensió a la dreta del Pare.

Aquest lliurament total de Crist al Pare toca al cor de cada cristià. Perquè cada cristià, ha d’estar disponible a la voluntat de Déu.

No podem tancar les portes del cor a la voluntat del Pare. No podem fugir corrents davant de la visita de Déu. Perquè Déu ens visita en cada moment que en la nostra pregària, en el nostre treball, en la nostra vida ens abandonem al seu Misteri d’Amor.

El senyal que els profetes anunciaven s’ha acomplit. El Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

La noia és Maria, la plena de gràcia. L’àngel del Senyor l’ha visitada per anunciar-li la nova de part de Déu, la voluntat del Pare per a ella: Tindràs un fill, serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’altíssim, el seu regnat no tindrà fi.

És veritat, el regne de Déu és enmig nostre i cada vegada que celebrem l’Eucaristia Jesús se’ns manifesta present en el seu cos i la seva sang, vessada per a la nostra salvació. Per això, el nom de Jesús, el qui salva.

Donem gràcies a la disponibilitat de Maria, que acull el Misteri i es fa clau mestra per a l’entrada de la salvació a la humanitat, concebent per obra de l’Esperit Sant el Fill de Déu.

Avui celebrem aquest Misteri de la nostra salvació il·luminat amb la llum Pasqual. Tot ens indica l’amor de Déu i la seva misericòrdia per la humanitat sencera.

Donem gràcies a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

06.04.2024 – DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

  • DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
    Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
    Poblet, 6 abril 2024
    Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15


«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.

 

01.04.2024 – DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

  • DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 1 d’abril 2024
    Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15


Por i alegria. Les dones han rebut el missatge de l’àngel, han vist el lloc, la sepultura buida.

Aquell cos clavat a la creu, que havien baixat, i que havien deixat, no hi és.

«Ha ressuscitat» aquest és el missatge.

I aquesta és la missió que ara elles tenen que anunciar. Però, Jesús es fa present en la missió, els surt al pas. A nosaltres també Jesús ens surt al pas en la nostra missió monàstica. Ara bé, ens cal estar ben atents per adonar-nos-en.

De vegades ens venç la por, i ens agrada romandre en la immobilitat per por a la novetat, al canvi, a la nova experiència. No, no podem romandre en la por de la immobilitat.

Hem d’anar a anunciar, a proclamar amb alegria allò que hem viscut com a testimonis de la nostra fe en Jesús ressuscitat, que amb la força de l’Esperit Sant se’ns ha donat en profusió.

La por ens fa immòbils, l’alegria ens mou, ens posa en camí, ens fa avançar sortint de nosaltres mateixos per anar cap als altres.

Sí, també nosaltres som testimonis de la resurrecció, cada vegada que passem de la mort a la vida, cada vegada que vivim l’experiència de la conversió del pecat a la gràcia santificant, cada vegada que sortim del nostre propi sepulcre a l’alegria del compartir la vida en comunitat.

Perquè la fe, s’ha de viure en comunitat, l’esperança s’ha de viure en comunitat, la caritat s’ha de viure en comunitat. Així, en comunitat assolirem la visió de Crist ressuscitat i la meta proposada de la gloria eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

 

31.03.2024 – DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

  • DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA
    Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
    Poblet, 31 de març de 2024
    Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9


Celebrem Pasqua cada dia, ens ha dit l’Apòstol, la celebrem si deixem de banda el llevat de la dolenteria i de la malícia i vivim amb sinceritat i veritat la nostra fe. La força per abandonar el pecat i fer el bé ens ve, sols ens pot venir, de la fe en el ressuscitat que té el poder de perdonar els pecats gràcies al seu nom. L’experiència de la resurrecció és sempre transformadora, és una experiència de conversió; transforma els cors, transforma la nostra vida i transformant-la ha d’ajudar a transformar les vides dels nostres germans.

Ho va fer amb les vides de Maria Magdalena, de Pere i de l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant. Transforma les nostres vides cadascú en la seva mesura, a la seva manera, perquè com aquells primers testimonis de la resurrecció també nosaltres ens acostem al Crist ressuscitat d’una manera personal i intransferible. Hi ha qui com Maria Magdalena no entén a primer cop d’ull, no sap reconèixer els signes i creu d’antuvi en un robatori del cos; tanmateix no seria tant estrany després de tot el que havia passat i de tots els esforços que els enemics de Jesús havien esmerçat per acabar amb la seva vida i la seva doctrina; no deixava de ser una possibilitat i ben real de que ara s’haguessin endut el cos per evitar que els seus, un cop superada la por i havent recuperat una certa calma i anonimat, donessin el degut culte al cos del mestre mort a la creu. Però a Maria Magdalena sols li cal una paraula per reconèixer a Jesús, sols cal que se li adreci pel seu nom i ella reconeix al Mestre, al seu mestre estimat. El deixeble que Jesús tant estimava veu i creu perquè ja fa temps que ha anat entenent de que anava tot allò i per això no va tenir por de ser al peu de la creu i d’acollir a Maria com a mare, la seva orella estava avesada a escoltar al mestre dir que serien tres dies i la fe ha fet la resta i així aquell llençol d’amortallar aplanat i el cos absent són suficients per a ell per creure. Simó Pere és més lent a reaccionar però al final també entendrà que s’ha acomplert allò que deien les escriptures.

El fet és que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que així s’ha esdevingut, ara tant de dolor, tanta por, tant desengany queda enrere i s’obre la porta a l’esperança, perquè ara és l’hora de transformar les vides dels altres, jueus i gentils, l’hora de predicar al poble que Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Senyor de la mort i de la vida. Ell que ha mort, Ell que ha davallat als inferns i Ell que ha vençut la mort tot ressuscitant.

No hi ha cap altra fet en la història de la humanitat tant gran com aquest que avui celebrem d’una manera especial; perquè de fet la resurrecció de Crist la celebrem cada diumenge, és el diumenge, el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort; però aquesta nit passada, avui i durant tota la vuitada, ho celebrem de manera solemne perquè aquest és el centre de la nostra fe, el fonament de la nostra esperança i el resultat de la caritat de Déu envers tota la humanitat.

La llum de la resurrecció de Crist que ens il·lumina no la podem amagar. O com deia Jesús mateix «és que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties?» (Mc 4,21). El portallànties de la llum de la resurrecció és la nostra caritat, com diu sant Joan: «la foscor es retira i ja resplendeix la llum veritable. El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum.» (1Jo, 2,8-9).

Estem units ja indeleblement al Crist per la llum de la seva resurrecció, com Ell ho està a nosaltres per la seva mort, perquè Ell és aquell qui tot morint destruïa la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. Ens diu el Concili Vaticà II: «som empeltats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts junt amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell (cf. Fl 3,21; 2Tm 2,11; Ef 2,6; Col 2,12; etc.). Peregrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats amb Ell (cf. Rm 8,17).» (Lumen Gentium, 7).

L’esperança de la glorificació és el fruit de la fe i una i altra, fe i esperança han de donar fruits de caritat, perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «creixem per la caritat en tots sentits, units al qui és el nostre Cap (cf. Ef 4,11-16).» (Lumen Gentium, 7).

Avui és realment el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos-en i celebrem-lo, perquè Crist realment ha ressuscitat.

 

30.03.2024 – DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)

  • DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)
    Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
    Poblet, 30 de març de 2024
    Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8


«Nit realment benaurada, que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu.» hem proclamat en el bellíssim pregó pasqual. Aquesta és la nit de les nits, la nit que es fa dia il·luminada per una llum vigorosa i única, la llum del ressuscitat.

Al llarg de tota la història de la humanitat Déu va establir aliances amb el seu poble, però la infidelitat d’aquest va impedir que la salvació fos efectiva. Déu no va desistir mai d’aquesta seva voluntat de recuperar l’amor d’una humanitat que volgudament s’allunyava d’Ell, del seu creador. Déu creà l’home a imatge seva, creà l’home i la dona a la seva semblança, com hem escoltat en la primera de les lectures d’aquesta vetlla, i de sempre ha volgut que l’home recuperés aquesta imatge divina perduda pel pecat.

No mancaren al llarg de la història de la salvació homes justos sotmesos a dures proves com la d’Abraham, prefigura del sacrifici de Crist, nou Isaac; no mancarem homes escollits com Noé per començar de nou la relació d’amor amb Déu; no mancaren els prodigis, com al pas del mar roig quan Déu es feu present des de la columna de foc i de núvol; però un cop i un altre l’home s’allunyava de Déu.

El Senyor es volia deixar trobar, com ens ha dit el profeta Isaïes, mentre els injustos no abandonaven els seus camins, ni els homes malèfics els seus propòsits. Però Déu no deixà mai de voler ser el seu Déu i que aquell fos el seu poble. Calia que Déu enviés al seu Fill, calia que es fes home igual en tot als homes llevat del pecat, calia que morís i que ressuscités, perquè així tots nosaltres morint amb Crist poguéssim viure també amb Ell, com ens ha dit l’Apòstol.

Per Crist hem mort al pecat, amb Crist vivim per a Déu. Aquesta nit és la culminació del misteri de la redempció, de la nostra salvació; la foscor del sepulcre s’ha transformat en llum; la mort ha esdevingut vida i una vida per sempre. No és estrany que aquelles dones que anaren molt de matí al sepulcre primer no entenguessin com és que la pedra estigués ja apartada; que s’esglaiessin en veure a aquell jove vestit de blanc; que es preguntessin com podia estar buit el sepulcre, que sortissin i fugissin tremolant d’esglai i de por sense atrevir-se a dir res a ningú.

També nosaltres som sepultats amb Crist en l’aigua del baptisme per ressuscitar a una vida nova. I què significa aquesta vida nova? Ho direm d’aquí a poc renovant les promeses del baptisme, significa renunciar al pecat per viure en la llibertat dels fills de Déu; significa renunciar a totes les seduccions, per tal de que el pecat no domini en nosaltres; significa renunciar a Satanàs origen i instigador del pecat.

Morir al pecat, per ressuscitar a la vida en Crist i per Crist. Aquesta és la millor manera de viure la joia de la Pasqua, una joia que cal que es transformi en reconèixer a Crist en l’altre, perquè aquesta és la millor experiència que podem fer del ressuscitat. Si Crist amb la seva passió, mort i resurrecció no canvia els nostres cors, no aconsegueix que el reconeguem en l’altre, de res no val celebrar-ho, perquè no en fem vertadera experiència si la seva resurrecció no canvia les nostres vides, sinó ens mou a la caritat.

La fe rebuda en el baptisme és per viure-la, per mostrar-la, per compartir-la. La joia de la Pasqua és per a compartir-la, no ens la podem quedar per a nosaltres sols. Déu és aquell qui estima fins a l’extrem. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, ens estimà també a tots nosaltres fins a l’extrem (Cf. Jn 13,1). Un amor que cal correspondre, com ens diu sant Joan en la seva primera carta: «El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8).

També avui el Ressuscitat ha d’entrar a les nostres cases i en els nostres cors, encara que a vegades li tanquem les portes. Cal que entri donant alegria i pau, vida i esperança, dons que necessitem per la nostra resurrecció humana i espiritual. Només Crist pot moure aquelles pedres sepulcrals que l’home sovint posa sobre els seus propis sentiments, sobre les seves pròpies relacions, sobre els seus propis comportaments; pedres que segellen la mort: divisions, enemistats, rancors, enveges, desconfiances, indiferències. Només Crist, el vivent, pot donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat, una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf. Benet XVI 11 d’abril de 2012).

 

29.03.2024 – DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

  • DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR
    Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
    Poblet, 29 de març de 2024
    Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42


Quan el cos d’aquell crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.

Aquell qui diumenge havia estat aclamat com el qui venia en nom de David, ara no havia badat la boca davant les acusacions, havia parat mansuet la cara a les escopinades i a les bufetades i l’espatlla als azots. Tot havia estat molt fàcil i ara tant sols calia esperar a que els seus deixebles morts de por, es fessin fonedissos, perquè d’aquelles poques dones que l’havien acompanyat vora la creu no calia témer res, ni tampoc de la seva mare que en quedar desemparada havia estat confiada al deixeble que aquell profeta tant estimava. Però de fet res és com Anàs, Caifàs i fins i tot Pilat es pensaven.

Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, tenia raó i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia alguna cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la saviesa de Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la filiació divina, la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit Sant i que essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en tot a Déu, perquè era i és Déu.

Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho ha amagat als savis i entesos (Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut pels grans sacerdots, perquè Ell és el gran sacerdot, aquell que ha estat provat en tot, encara que sense pecar, i ho és precisament, perquè durant la seva vida mortal havent-se pogut salvar de la mort, volgué aprendre en els sofriments que és obeir i morint es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha esdevingut el Déu compassiu capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.

Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els qui l’havien seguit el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat demanaven la seva mort i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els seus enemics, tan nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra banda del torrent de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del pretori, a l’Empedrat i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota, Déu hi és present i de quina manera, hi és present de manera rotunda i definitiva, tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per ben resolt i per tancat el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal títol se’n feia burla al capdamunt de la creu.

Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món, no el veien perquè miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la fe, els únics que poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena on tot fa olor de derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra condició humana, feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta nostra feblesa i compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot superar. Un home mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat, un grup de fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols per un deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que perd la por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.

En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no sigui aquest el final de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant. Però Déu té la darrera paraula, el vertader final està encara per escriure i no serà pas com Anàs, Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i són ells els qui han perdut.

A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat, perquè el Gólgota no és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la resurrecció és la nostra salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l’existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l’Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 15).

Res d’això saberen veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem rebut la tradició dels apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem reconèixer a la creu el signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots nosaltres. Ho sabem per la fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort, sepultat, que davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els morts.

La fe d’avui en la creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la resurrecció, fruit una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.

 

28.03.2024 – DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

  • DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
    Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
    Poblet, 28 de març de 2024
    Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15


«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la veié caigué damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua com una institució perpètua.

El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa petjada, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.

Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar amb els seus en aquest món, tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i la seva sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i la seva presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavatge passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en plenitud, de cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.

No es tracta d’un simple ritu, l’Eucaristia no és pas un ritual buit, sempre és viu per la presència real de Crist, cada vegada que hi participem renovem la seva presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la caritat.

Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.

Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia rentat els peus amb un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’ajup, s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li perquè ho és, doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.

Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat.

Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquesta copa és la Nova Aliança en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor». (Ecclesia de Eucharistia, 12)

Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món.

Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres.

Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà rentarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seves mans, va elevar al Pare l’oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, el vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servei de Déu, està al servei del món en termes d’amor i veritat.» (Caritas in veritate, 11).

24.03.2024 – DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle B)

  • DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle B)
    Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
    Poblet, 24 de març de 2024
    Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47


El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la seva mort un divendres.

El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la traïció malden per imposar-se.

El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat, una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.

El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit. Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home del qui li parlaven.

Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se, els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus propis recursos.

Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.

El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem. Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.

Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li sepultura.

La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la. Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.

El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva pròpia vida.

Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum d’aquell qui és la veritat i llum per al món.

Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu amor etern i veritable.

 

21.03.2024 – TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

  • Dia 21 de març
    TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 21 de març de 2024
    Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26


Hem marxat del nostre clan familiar, de la casa del nostre pare, del nostre poble, i hem fet cap ací a Poblet.

La benedicció ens ha estat concedida gràcies a la intercessió de sant Benet.

Ara som una comunitat amb l’ofici de lloar a Déu cada dia, en la pregària, en l’Ofici Diví, en el treball, en l’esbarjo, sempre la lloança ha d’estar present, encara que sigui amb el nostre alè de vida.

Perquè Jesús es fa present en la nostra pregària, en la nostra vida. Jesús prega amb nosaltres a Déu Pare, en cada moment de la nostra vida. Jesús prega al Pare perquè siguem u, com el Pare i Jesús son u.

«Que tots siguin u». Sí, Jesús vol que siguem u. Som una comunitat monàstica, sota la benedicció de sant Benet i Jesús vol que siguem u.

Cadascú de nosaltres, amb totes les nostres diferències, davant de Déu, Jesús vol que siguem u. En la nostra relació comunitària davant de Déu, vol que siguem u.

Més encara, vol que siguem u amb el Fill i el Pare. Que siguem u a imatge de la relació entre el Pare i el Fill.

Així entrarem a conèixer la relació Trinitària, i entrarem a participar de l’amor de Déu, de la capacitat d’estimar sense mesura, a l’estil de Déu.

El nostre ésser u està intrínsecament lligat a l’energia amorosa de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant que ens obre el camí de la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

19.03.2024 – SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

  • Dia 19 de març
    SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 19 de març 2024
    2S 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88,2-3.4-5.27 i 29 (R.: 37); Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18.21.24a


Humilitat, disponibilitat i amor.

Els plans de Déu, no són els dels homes. Nosaltres vivim amb uns projectes, un futur, unes metes.

Josep es trobava davant d’un projecte de vida, un futur, una meta, promès amb Maria.

Però tota aquesta il·lusió per formar una família, com totes les famílies de la seva cultura, tot aquest futur es veu de cop capgirat.

Abans de viure junts, Maria esperava un fill. Tot el meu projecte de vida s’ha trencat; podria haver pensat Josep. I de fet, l’evangeli ens diu que hi pensava.

Però, l’amor per Maria seguia viu, perquè no volia perjudicar-la, fent públic el fet que estava embarassada. I l’acord matrimonial, s’havia de desfer, però en secret.

Tot això, Josep ho pensava, ho rumiava, ho meditava. Què ha passat?

Els plans de Déu no són els nostres. Però els homes i les dones d’avui en dia perfectament ens podem ajustar als plans de Déu.

Com? Simplement ens tenim que silenciar, silenciar el nostre interior, el nostre cor per poder escoltar en la pregària la voluntat de Déu.

No tinguis por, perquè moltes vegades fugim de la voluntat de Déu per por. I la por sols ve d’una manca de fe amb Déu.

Josep seu i escolta. «Ella, Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Josep acull amb fe la voluntat de Déu. I ens deixa aquestes tres paraules per meditar avui:

Humilitat, per acceptar aquesta Bona Nova.

Disponibilitat, a servir les necessitats dels altres.

Amor, clar i pur vers el Misteri de Déu que se’ns ha revelat en l’encarnació del seu Fill Jesús. A ell, sigui donada sempre la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.

 

14.02.2024 – DIMECRES DE CENDRA

  • DIMECRES DE CENDRA
    Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 14 de febrer de 2024
    Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18


Ara és l’hora favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es viu, un cop assolit, amb més joia.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist, desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes, allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el nostre camí de conversió personal.

Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça, rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana, de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre cor.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor. La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició.

Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com cal, ens obre a l’esperança.

La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures ens convida a apropar-nos-hi a recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem salvats. Sols Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.

 

02.02.2024 – PRESENTACIÓ DEL SENYOR

  • Dia 2 de febrer
    PRESENTACIÓ DEL SENYOR
    Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 2 de febrer de 2024
    Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40


Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí. Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.

Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als Hebreus, i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres. Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i únic de Déu.

Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida.

El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.

L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Des de bon començament Crist s’amaga als pretesos savis i prudents, però es revela als humils.

Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s’oferirà no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).

La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.

Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.

Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres.

El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor.

Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.

 

29.01.2024 – MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS

  • MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS,
    ABAT DE POBLET 1998 - 2015
    Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 29 de gener de 2024


Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C 5,1.6-10; Jo 12,23-28

«Per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.

Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.

Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.

Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de 2015).

El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.

El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la lectio divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor, allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força del testimoniatge està en la veritat. Si s’intueix que no hi ha set de Déu, que l’amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que siguin les paraules que s’escoltin en els locutoris.» (Apunts sobre la vida contemplativa).

Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).

Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l’altre, aquesta alteritat que no entenem. En aquest sentit, s’assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.

Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al servei.

Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.

A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.

Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present perquè «celebrem aquest banquet de l’Eucaristia tot recordant aquest germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I - que és futur perquè - ho celebrem esperant, d’aquesta manera, preparar-nos per a asseure’ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).

La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)

La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una intensitat profunda i sincera.

Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Marines, tot just encetada la seva jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat P. Abat Josep.

En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.

Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura, pot transmetre.

 

26.01.2024 – SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

  • Dia 26 de gener
    SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
    Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 26 de gener de 2024


Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.

Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.

Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d’un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut de Déu.

 

21.01.2024 – DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)

  • DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 21 de gener de 2024
    Jn 3,1-5.10; Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9; 1C 7,29-31; Mc 1,14-20


«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat, cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant, i tot per anar-nos-en amb Ell.

La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta: la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe amb total lliurament al Senyor.

Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst, desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.

L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.

En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d’un canvi interior de l’existència. M’exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en Jesucrist, em precedeix i m’indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l’èxit com a fi última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat i l’amor. Es tracta de l’opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors abstractes; en Jesucrist s’han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al servei de la veritat i de l’amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).

La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere d’Ell.

I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final, amb totes les seves conseqüències.

Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.

Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat que és la trobada amb el Senyor.

Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del Regne.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.» (Lumen gentium, 3 i 11).

De nosaltres depèn la resposta.

 

07.01.2024 – BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)

  • BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 7 de gener de 2024
    Is 55,1-11; Sl Is 12,2.3-4bcd.5-6 (R.: 3); 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11


Aigua

«Veniu a l’aigua». Som assedegats? Si no ho som, hauríem de ser els primers assedegats.

Perquè el qui té set busca. Hauríem d’interessar-nos per aquesta recerca que el Senyor ens proposa, ara que es deixa trobar.

Per això, ens cal convertir-nos de la nostra vida buida, fàtua, amb el pa que no alimenta i amb la felicitat que no omple.

Ens cal baixar a l’aigua, baixar a l’aigua de la penitència, del perdó dels pecats, baixar al nivell que Jesús ens hi acompanya perquè no ens perdem.

Ens cal passar d’una vida absurda, infeliç, encara que no t’ho creguis, a una vida de fe, d’esperança, de caritat.

Ens cal passar del "jo" central en la nostra vida, a l’Altre, amb majúscules, que sempre ens remet als altres, a l’exercici de la caritat cap a enfora, als altres.

El camí ens és indicat en el salm: «Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació».

La font és Jesucrist mateix, que ha vingut a acomplir la seva missió per l’aigua i per la sang; i l’Esperit en dona testimoni.

«Quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell».

El cel s’ha obert a la terra gràcies a Jesucrist que s’ha encarnat a la terra i s’ha posat al costat de nosaltres pecadors per acompanyar-nos en el nostre camí de conversió.

Tota persona, tota criatura humana està acompanyada per Jesús mateix en el seu camí, en el seu pelegrinatge per la vida, encara que no ens n’adonem, o no vulguem reconèixer que Jesús ens salva.

El cel s’ha obert, i s’ha quedat obert, Déu i l’home es comuniquen gràcies a la gràcia de Jesús, l’ésser humà no està mai sol. La veu del cel ens presenta qui és Jesús: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

Déu Pare, s’ha complagut en el seu Fill, Jesucrist.

Joan predicava que no era digne d’ajupir-se a deslligar-li el calçat, tasca d’esclau. Però, la misericòrdia de Déu per nosaltres ha fet que Jesús sigui l’estimat que el Pare s’ha complagut per a elegir-nos i atraure’ns cap a ell.

Jesús és l’instrument del Pare per a l’evangelització. És el qui ens porta la Bona Nova, cada dia nova, fresca i natural, l’amor que Déu ens concedeix i ens comunica en la seva Paraula.

Nosaltres assedegats hem de baixar a l’aigua, a l’aigua del perdó, que neteja, que purifica, que elimina tota brutícia, per pujar nets de tota falta, per redreçar la nostra vida, amb el sagrament de la reconciliació, perquè encara que rentats en l’aigua del baptisme, hem pecat i som pecadors.

Aigua, Jesús és la font d’aigua viva i aigua de vida. Per això, ara en l’Eucaristia som exhortats a treballar pel Regne de Déu, és a dir, donar allò que hem rebut.

Quan acabem la celebració de l’acció de gràcies se’ns mana la tasca de sortir a fora de l’Església a portar el missatge de l’Evangeli, el missatge de la Bona Nova, el missatge de la reconciliació.

L’Eucaristia ens reconcilia i ens mana de dur a tot el món el missatge de l’amor de Déu, Déu que és amor, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

 

06.01.2024 – EPIFANIA DEL SENYOR

  • EPIFANIA DEL SENYOR
    Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
    Poblet, 6 de gener de 2024
    Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12


«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa», ens ha dit l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seves premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no defugí als qui no en formaven part, als qui aquell poble rebutjava com a pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes vegades abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar a tothom perquè vol la salvació de tots.

La festa de l’Epifania, la teofania que avui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia aixecat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació.

La festa de l’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005).

L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que els mags li diguin on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat pel seu successor.

Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és pas cridat per Déu i resta aturat en el seu odi vers aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el nen del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obren el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi tenen el cor tancat a la seva paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. «La salvació que ens porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació.

Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i la seva mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha una menjadora; no hi ha palau, hi ha un humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare tota sola. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seva crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Els mags entraren a la casa, veieren al nen amb la seva mare, es prosternaren i l’adoraren. Temps a venir el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà vers el sepulcre, entrarà, veurà i creurà.

D’aquesta manera senzilla i planera s’anuncia la salvació a tot el món. «la voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única mediació de Crist: «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus Iesus, 13).

Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de l’Església, fidel a la revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i el redemptor universal: "El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va encarnar perquè, com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà totes les coses".» (Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Cf. Papa Francesc 6 de gener de 2023).

Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se’ns ha donat, però en qui habita tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la plenitud del temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat. Vingué en carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals, en l’aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan es posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).

Un nen que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Ja ha arribat l’hora que els autèntics adoradors adoren el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).

 

01.01.2024 – SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

  • Dia 1 de gener
    SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
    Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
    Poblet, 1 gener 2024
    Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21


Veure i sentir.

«Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant».

«Després els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit».

Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de Déu. Misteri amagat amb un nen a la menjadora, amb una mare que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

La mirada i l’escolta ens duran a reconèixer, amb els nostres ulls de la fe, que aquell infant posat a la menjadora, que li posaran el nom de Jesús, és a dir Déu que ens salva, és el nom interposat per rebre la benedicció de Déu. Déu ens ha donat el seu Fill, per mig de la mare Verge Maria perquè puguem esdevenir beneïts.

La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer la benedicció més plena, que ens ha estat donada en el seu Fill , nascut d’una dona, Maria. "Maria conservava aquest records en el seu cor i els meditava". Nascut sota la Llei per rescatar-nos, perquè obtinguéssim la condició de fills.

I si som fills, hem de reconèixer en cada moment de la nostra vida la seva benedicció. Perquè, Déu ha gravat la seva benedicció en el nostre cor. Per això som fills en el Fill i hereus del seu Regne de pau i de justícia. Ell és la pau i a nosaltres ens fa missatgers de pau en aquest cap d’any.

Encara hi ha guerres i baralles en el nostre cor, en les nostres famílies, en els nostres pobles i nacions. Però malgrat les malediccions hem estat convocats a l’Eucaristia per rebre les benediccions de Déu.

Som ara cridats en aquest any que comença a renovar la nostra fe en la benedicció de Déu, la nostra esperança en la vida i la nostra caritat en el proïsme.
Som hereus de Déu i això ens ha d’encoratjar a viure per ell, amb ell i en ell.

Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de Déu. I avui, en celebrar la solemnitat de Santa Maria ,Mare de Jesucrist, Senyor nostre, Mare de Déu, som convidats a conservar en el nostre cor tots els records de les benediccions que hem rebut de Déu, meditar-les, ser agraïts i posar en el nostre cor la benedicció rebuda de Déu per saber-la donar als altres. El cristià és missatger de benedicció, mai de maledicció.

Maria, Mare de Déu, és la nostra mare, i en la seva mirada de mare sobre tot el món, també ens acull com a fills perquè el nostre caminar, en el transcurs del temps, no sigui tan feixuc. Maria és al costat de Jesús en la menjadora. Maria és al costat de Jesús a la creu. Així som convidats a viure a la seva presència, a la presència de Jesús en cada moment de la nostra història.

Ara en l’Eucaristia Jesús serà present, no ja en la menjadora, sinó serà a l’altar, en la seva creu, mort i resurrecció, per esdevenir el nostre menjar, l’aliment per a la vida eterna. És la benedicció més gran que podem tenir del Pare, en el Fill, per l’Esperit Sant.

Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

 

LECTURES DE LA MISSA
TOTES LES HOMILIES
CAPÍTOLS DE L’ABAT