Capítols de l’abat

12.01.2025 – LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,31-33
  31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 12 de gener 2025

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

 

05.01.2025 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,30-40
  30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 5 de gener de 2025

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al cristià.

El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat, que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.

S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.

D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.

L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal adonar-nos-en.

L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.

La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.

Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.

No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen. No és fàcil.

Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se completament a Déu. Déu fa i desfà.

 

29.12.2024 – PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

• PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 8-20
  8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 29 de desembre 2024

Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem, mentre tenim la llum de la vida.

Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist. Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços ?

De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.

Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.

Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del Senyor.

Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.

Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.

 

22.12.2024 – SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

• SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 68
  1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
22 de desembre de 2024

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.

 

15.12.2024 – COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

• COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 61
  1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 15 de desembre de 2024

Els monjos forasters ens interpel·len. Cada monestir té uns costums, perquè cada comunitat té unes maneres de fer pròpies que tal vegada per a una altra comunitat no encaixarien bé.

L’horari d’una comunitat, la manera de celebrar la litúrgia, vull dir l’estructura de la salmòdia o bé el tipus de cant, el treball manual, fins i tot l’atenció als hostes pot haver-hi les seves diferències entre monestirs.

El monjo foraster si s’acontenta amb allò que troba i no pertorba el monestir no hi ha cap problema que resti per un temps amb la comunitat com a hoste.

El monjo foraster pot raonablement, amb una caritat humil, fer veure alguna cosa que no va bé, i l’abat ho ha de considerar amb prudència, perquè el Senyor tal vegada l’ha enviat per això.

És el Senyor qui ens envia aquest monjo, és el Senyor qui ens envia l’hoste, el transeünt i qualsevol que se’ns atansa la monestir, per qualsevol motiu, és el Senyor que ens interpel·la mitjançant els altres.

La comunitat també per la seva part pot conèixer bé la vida d’aquest monjo i discernir si arriba el cas, perquè ell ho demanava, l’admissió a la comunitat.

La comunitat és mestra i pot veure molt clarament si aquest és un bon monjo que pot ser exemple per al altres, o bé pel contrari trobar en ell una persona exigent, viciós que més bé pot perjudicar la convivència en la vida monàstica. En aquest cas se li dirà que se´n vagi, però amb delicadesa. Perquè pot ser no encaixi en aquest monestir i tal vegada encaixi en un altre, o bé en una altra forma de vida religiosa més activa per exemple.

Ara bé, si fos el cas d’admetre un monjo d’un altre monestir, o bé que ja ha estat en una altra Ordre religiosa, s’ha de procurar unes lletres de recomanació del lloc d’on ve. Perquè està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

La informació sobre el qui vol entrar al monestir és fonamental, sigui ja clergue, vingui ja de la vida religiosa, o simplement sigui la primera vegada que s’atansa per començar la vida monàstica com a postulant.

Per això, cal un temps de coneixement d’aquesta persona i això sols es pot aconseguir quan el qui vol entrar va fent diverses estades en el monestir i va ajudant en diferents tasques a la comunitat.

La disponibilitat és fonamental. Si la persona està disponible a tota hora vol dir que no té cap problema en servir amb alegria a tothom i en qualsevol cosa que se li mani; si la persona busca excuses davant de qualsevol treball, ja es veu clarament que no està feta per a una escola del Servei Diví. La disponibilitat de la persona ho diu tot.

Però, a més de la disponibilitat cal veure el zel per l’ofici diví, la paciència davant les adversitats i l’alegria i la joia d’adonar-se que aquest lloc és el seu lloc en el món.

 

08.12.2024 – SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

• SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 54
  1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 8 de desembre 2024

Els monjos poden acceptar o no poden acceptar de cap manera res de res?

Sant Benet ens pauta en la seva Regla les facultats de l’abat. L’abat és el pare de la comunitat. És l’abat qui té l’autoritat de disposar, de fer avinent i d’autoritzar que el monjo pugui acceptat cartes o alguna altra cosa.

Ens els nostres dies podríem fer-nos la pregunta: Vols dir que això cal?

A més a més d’aquest capítol ens trobem en molts d’altres capítols que podríem fer una pregunta semblant: Aquest control cal?

Però sant Benet ens pot fer una pregunta més profunda: Com és la teva relació amb l’abat?

La comunitat de sant Benet és una comunitat de germans amb un pare l’abat, qui ha de fer de Crist entre els germans. Aleshores ens podem preguntar quina relació tinc amb el Crist?

Perquè si som cristians ens agradaria tenir una relació ben unida al Crist. Sant Benet ens pregunta: Quina relació tinc amb l’abat? Puc confiar amb l’abat? Tinc la llibertat de comentar-li a l’abat si he rebut una cosa, m’han donat o he rebut un regal?

Perquè, ho vivim en la llibertat de fills de Déu, amb tot el despreniment de les coses, coses materials en definitiva que no ajuden a caminar cap al Crist, ho vivim empresonats en l’afany de posseir més i més coses que et fan caure en el parany del diable, en el cap de la divisió, de la separació, de la confusió, de l’autodestrucció com a persona de fe.

Som lliures, hem elegit lliurement viure la professió monàstica, hem acceptat viure atents a l’escolta de les prescripcions del mestre.

No ens contristem mai, alegrem-nos i donem gràcies de poder compartir amb tots els altres membres de la comunitat allò que he rebut o m’han donat. Sempre hi ha més alegria donat. La qüestió és viure amb alegria.

 

01.12.2024 – EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

• EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 48,10-13
  10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 1 de desembre 2024

Els monjos han de treballar en la feina que se’ls encomani. I de fet l’horari està marcat i distribuït durant la jornada per uns senyals, per una campana que va indicant l’hora de llevar-se, l’hora de la pregària, l’hora dels àpats, l’hora del treball, l’hora del descans nocturn després de Completes.

I la distribució de les hores indica que ni hem d’estar sempre pregant, ni sempre treballant, sinó que hi ha d’haver un equilibri entre el treball, la pregària, el descans, i no oblidem l’esbarjo. Ja que per portar una vida equilibrada se necessita una mica de cada cosa, un temps per a cada cosa.

Per això, ens cal tenir present l’horari de la nostra comunitat, ja que en temps de sant Benet la distribució de les hores era d’una manera i actualment nosaltres ho tenim distribuït d’una altra.

Què hem de fer? Simplement viure el temps designat a cada cosa, l’hora per a cada cosa ens ajudarà a la pau.

De vegades podem tenir el pecat de viure desvagats, rondinant i no fent res de profit. Altres vegades al contrari treballar i treballar per voler acabar el que estàvem començant a fer. Però, la campana ens recorda l’hora que hem d’aturar una activitat per dedicar-nos a la vida de lloança.

I la vida de lloança no acaba mai, perquè quan tornem a treballar en la tasca que ens ha estat assignada seguirem lloant Déu en la mesura que fem el nostre treball amb dedicació i amor.

Cada dia tenim treball, cada setmana a més a més tenim uns oficis assignats, de vegades ens podem oblidar. Però, crec que és important dedicar la nostra vida al bé comú. I cada cosa que fem treballant sempre percudirà al bé dels altres. I si percudeix amb bé dels altres també ens ajudarà a apropar-nos més a la lloança de Déu. Perquè tot el que fem a un d’aquests altres, ho fem al mateix Jesús.

Salmegem amb ganes i treballem amb decisió perquè tot això ens va atansant-nos a Déu.

 

24.11.2024 – QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

• QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 42
  1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 -si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar-, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 24 de novembre 2024

Els monjos han de cultivar sempre el silenci. La veritat és que amb aquest verset ja podríem estar satisfets, si romanem en l’escola del servei diví.

Ens interessa pel bé de tots, cultivar el silenci. I ja sabem que per cultivar una cosa, sigui el que sigui se necessita dedicació, empeny i enginy, si el que volem és aconseguir fruit.

Fa molts anys, molts que després d’una pregària organitzada a Barcelona, quan vaig sortir vaig anotar: el silenci fa créixer a les persones.

Encara ho crec que el silenci fa créixer a les persones i evidentment als monjos.

Ens cal silenci per poder escoltar la veu del qui parla i el silenci et comunica amb la novetat de Déu, perquè Déu sempre ens prepara novetats.

Després de Completes, ha cessat el treball, ha cessat la litúrgia, tot descansa en una pau tranquil·la.

Ens sentim molt afortunats de poder descansar en un llit, en una habitació, amb un abrigall i tot el que sigui menester per no patir fred.

Jo penso que som uns privilegiats, perquè dormim protegits per un edifici d’allò més bonic. Som uns privilegiats perquè son molts d’arreu del món que no tenen on poder descansar en pau, no tenen on reposar el cap.

Si podem reposar el cap amb un coixí donem gràcies, gràcies a Déu.

Però, el tema d’avui és el silenci nocturn. I a les hores de la nit el silenci ens farà créixer en el coneixement de Déu.

Però, si no hi ha altre remei que fer alguna cosa després de Completes, en el moment del silenci de la nit, cal fer-ho amb tot gravetat i amb la més delicada discreció.

Ens convé doncs retenir avui aquests mots que ens poden ajudar en el nostre quefer diari i sobretot al vespre: Silenci, gravetat, delicadesa i discreció. O bé si ho preferiu: Discreció, delicadesa, gravetat i silenci.

Bo serà ara, posar-ho en pràctica.

 

17.11.2024 – ELS SETMANERS DE LA CUINA

• ELS SETMANERS DE LA CUINA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 35
  1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 17 de novembre 2024

Els germans s’han de servir els uns als altres. Si romanem en l’escola del servei diví, el que més hem de viure és el servei als altres, als germans de comunitat, als qui arriben al monestir per qualsevol excusa.

Realment sempre al qui servim és el Crist que se’ns presenta de vegades inesperadament, cal viure amb la sorpresa de la novetat, acceptant la visita del Crist en el qui truca a la porta.

Servir hem de servir, és la nostra funció en aquest món. I dintre de l’escola del servei diví ens cal esmerçar-nos a servir amb caritat. S’ha de servir amb caritat, perquè en això se’ns va la vida i la vida després de la mort. La caritat tot ho perfecciona. La caritat és el motor de la vida santa. I el monjo no pot defugir de seguir el Crist i les seves petjades santes. Per això ens cal servir amb caritat sempre.

Les eines que podem usar en el monestir son variades i diverses però, el que sant Benet vol que tinguem clar és que els instruments de treball han d’estar ben ordenats i ben cuidats perquè l’altre germà que ha de seguir en l’ofici de servir a taula, per exemple, tingui tot el necessari per poder fer el seu treball i per això cal que tot estigui ben controlat per l’encarregat o el majordom perquè els estris no es perdin.

També sant Benet ens mostra la consideració amb els servidors de setmana. Així, recomana beure vi amb pa abans de servir, perquè no estiguin amb gana. I sobretot perquè acompleixin la seva tasca sense murmurar ni massa fatiga. També és signe de caritat envers els servidors.

I darrerament sant Benet ens exhorta a la importància de la pregària. Pregària pels qui entren a servir en aquesta setmana, o bé pels qui ja han acabat el seu ofici.

Així, la pregària en comunitat ens ajudarà a servir amb caritat.

 

10.11.2024 – ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

• ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 28
  1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada -Déu no ho permeti- , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 10 de novembre 2024

Déu ens guard del càstig dels assots. En la nostra societat ara és inconcebible. De fet si això passarà s’hauria de denunciar.

Ara bé, el problema és el germà contumaç que fins i tot vol defensar la seva postura.

Un dia aquest germà va fer la professió, i fins i tot la professió solemne. Aquest germà va prometre obediència, estabilitat i viure com a monjo, canviant els costum d’abans pels de la vida en el monestir.

Perquè, doncs el monjo es revolta contra el que va prometre?

El problema roman en l’EGO, jo, després més jo, per acabar amb jo per damunt de tot, de totes les coses i de tots.

Però, com es pot seguir les petjades de Crist amb aquesta miopia?

Cal graduar-se les ulleres del cor, amb la pregària. Però, ull no sigues tu el centre de la pregària. Calla i fes silenci, així tal vegada podrem soltar el nostre aferrament al jo i deixar-nos a la deriva santa de la voluntat de Déu. Així, podrem escoltar que vol Déu de la nostra vida.

La vida del monjo hauria de ser una entrada a viure amb Crist, per Crist i en Crist. Això, implica un desfer-te en la comunitat i per la comunitat. Això, no és cap anul·lament de la persona sinó més bé un desenvolupament real i cristià en tota plenitud del monjo que vol seguir Crist pobre, humil i obedient fins a la mort.

Si ens separem de Crist ho perdem tot. Nosaltres anem a la deriva del pecat del l’orgull. Aleshores la comunitat pot decidir de separar l’ovella malalta per protegir tot el ramat.

 

03.11.2024 – ELS DEGANS DEL MONESTIR

• ELS DEGANS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 21
  1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 3 de novembre 2024

Déu amb els seus manaments sobrevola tota la Regla i així tota la tasca de la vida monàstica. Després, per sant Benet ens trobem en la figura de l’abat, que fa les vegades del Crist, i a qui s’ha de seguir les seves ordres.

Ara bé si una comunitat és nombrosa és impossible que l’abat ho faci tot i per això hi ha degans. L’abat és qui els nombra i en els qui posa tota la seva confiança perquè puguin fer bé el seu càrrec, els seus oficis.

D’aquest capítol podem trobar dues coses que cada monjo pot aplicar en el seu servei a la comunitat.

La primera cosa que s’ha de destacar és la vida santa del monjo, del monjo que ha d’encarregar-se d’un ofici particular, però que afecta a tota la comunitat. S’espera la seva bona reputació i la seva vida santa, és a dir una bona persona que treballa en bé de la resta de monjos, és a dir que gasta la seva vida pels altres.

I en aquest aspecte sant Benet dona més importància al mèrit de la vida del monjo i la saviesa de doctrina, que no a l’antiguitat.

Un segon aspecte a destacar és la relació entre l’abat i els degans. L’abat és el qui nomena els degans. I així, s’ha de sentir refiat del qui ocupa cada càrrec. Al mateix temps l’abat ha de poder compartir amb cadascú les seves càrregues.

I un tercer aspecte ens fa referència a la manera d’actuar del degà: si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible. L’orgull és una mala companya de viatge. Tal mala companya de l’ofici que sant Benet ens diu de treure’l del seu lloc.

Tot això, ens fa reflexionar que siguem on siguem, degans de molts o pocs oficis ens cal molta humilitat per servir un càrrec. Tot ofici és un servei, i això ens cal realitzar-lo des de la humilitat i no amb orgull.

Resumint podem tenir clar la importància de la vida santa del monjo, el compartir les càrregues amb l’abat i més humilitat per foragitar l’orgull en l’ofici encomanat.

 

27.10.2024 – COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

• COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 14
  1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 27 d’octubre 2024

Sants i sants amb les seves festes, sant Benet ens orienta cap on hem d’enfocar la festa de qualsevol sant o bé una solemnitat. Totes aquestes festes s’han d’assemblar a la celebració de la litúrgia dominical.

El diumenge celebrem el dia de la Resurrecció, el dia del Senyor per excel·lència. La festivitat d’un sant tendirà a celebrar aquesta excel·lència de la resurrecció del Senyor que ha portat a qualsevol sant a la gràcia de Déu, és a dir, ha estar comptat entre els elegits en el seu Regne.

Els sants els considerem que ja estant a la glòria de Déu, nosaltres en canvi encara ens costa fer el camí dels sants. És difícil, però no impossible.

Per això, durant l’any litúrgic anem trobant sants i sants que ens ajuden a veure com una persona normal i corrent ha anat cristificant-se durant la seva vida. I això, per cada monjo és una joia veure i meditar el que els altres han viscut com a apòstols, màrtirs, pastors, verges i monjos.

Cadascú de nosaltres som cridats a imitar el qui els sants han imitat: Jesucrist.

Així doncs, escoltem amb fruïció les lectures pròpies de les vigílies per aprendre cada dia més de l’exemple de vida dels sants.

20.10.2024 – LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,62-70
  62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 20 d’octubre 2024

Sant Benet en el dotzè graó de la humilitat vol que el monjo manifesti la seva humilitat, manifesti la seva humilitat en el seu cos, amb el cap cot i els ulls fits a terra. És la postura del qui està davant del judici terrible.

Però, què ens vol dir sant Benet?

És el monjo qui es presenta davant Déu, tal i com és, nu de qualsevol adherència, és el monjo tal i com és davant de Déu. És l’exemple del publica, del qui se sent pecador davant de la misericòrdia de Déu.

És el monjo fràgil que compren la seva poca traça i albira la gràcia que Déu li atorga, la gràcia de la salvació.

Per això, el temor s’esvaeix i el monjo comença a gaudir de la vida monàstica en plenitud, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.

I en la mesura que ens endinsem en la pràctica de la humilitat, el Senyor per l’Esperit Sant anirà manifestant-se en el cor del monjo. El monjo anirà configurant-se més i més a Crist. El monjo anirà gaudint de l’amor que Déu ha vessat per gràcia en el seu interior.

I tota cosa que estigui fent, sigui a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, a la cuina, de viatge, al camp, i a tot arreu, sentirà la presència de Déu en el seu ésser més profund que el portarà a viure una felicitat plena sense fi, que sols el pot dur a la vida eterna, la vida que és la meta del monjo.

Quan vius amb senzillesa la vida monàstica, te n’adones que estàs vivint a la presència de Déu. Vius una relació d’amor, on cada dia et sents més estimat per Ell. El qui rep amor no pot fer altra cosa que vessar-lo.

06.10.2024 – L'OBEDIÈNCIA

• L'OBEDIÈNCIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 5
  1 El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d'aquests que diu el Senyor: «Així que m'ha sentit, m'ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l'instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d'obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l'obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s'acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l'obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se'n corregeix i en dóna satisfacció.

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, ABAT DE POBLET
Poblet, 6 d'octubre 2024

Sant Benet ens presenta el primer graó de la humilitat: una obediència sense espera.

Sí, una obediència dels qui res no s'estimen tant com el Crist. És a dir el monjo per sant Benet ha de ser humil i la humilitat de la persona que vol seguir les petjades de Crist ha de desenvolupar-se per mitja de l'obediència.

De fet, un dels tres vots monàstics, millor dit el primer és l'obediència. Però, podem pensar que això de l'obediència implica una manca de llibertat, de decisió, de voluntat.

Ara bé, l'obediència que es presta al superior és a Déu a qui es presta. Això ho hem de tenir molt clar perquè això ens portarà a viure l'obediència amb una més gran llibertat i de cor.

Perquè de cor hem d'escoltar i de cor hem d'obeir sempre, perquè cada vegada que estem obeint al superior estem obeint a Déu.

L'obediència ha de realitzar-se amb promptitud, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Perquè totes aquestes actituds que podem tenir davant d'un manament, no ens ajuden a viure amb pau, sinó que sumen neguit més neguit.

Déu ho veu tot i no podem dissimular la nostra actitud davant de l'obediència. Cal doncs practicar l'obediència amb llibertat de cor i sempre tenint present que a qui obeïm és Déu.

L'exemple d'obediència el tenim en Jesucrist, que no va fer la voluntat pròpia sinó la del Pare. Visquem delerosos de seguir Crist i fem com ell, que no sigui la nostra voluntat sinó la del Pare. Renunciem a la nostra pròpia voluntat per esdevenir més lliures a complir la voluntat de Déu. No ens distraguem i seguim el nostre camí de conversió des d'aquest primer graó de la humilitat que és l'obediència.

 

29.09.2024 – LES MENES DE MONJOS

• LES MENES DE MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 1
  1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 29 de setembre 2024

Sant Benet ens presenta quatre menes de monjos: Cenobites, anacoretes, sarabaïtes i giròvags.

Som al primer capítol de la Regla. Aleshores sant Benet vol que tinguem clar a quina mena de monjos va adreçada.

Amb l’ajut del Senyor vol ordenar la vida dels cenobites. Dels qui diu que son un llinatge fortíssim.

Un llinatge que viu en un espai comú, un monestir. Un llinatge que milita sota una regla, una mesura, un ordenament de la vida espiritual i material dels seus membres. Un llinatge que té com a superior un abat, que com un pare de família procura el bé de la seva prole.

Ja anirà sant Benet informant-nos punt per punt dels elements més essencials per a seguir a Crist en una comunitat concreta, en un monestir, on l’ideal és tenir de tot per a que els monjos no rondin per fora, ni rondinen per dins.

Sant Benet, també ens descriu altres menes de monjos. Els anacoretes per sant Benet han d’estar provats per una llarga temporada al monestir. Perquè per ser anacoreta es necessita haver passat una llarga prova en la vida comunitària, perquè així amb l’ajuda de molts podran estar ben preparats per viure la vida de soledat a l’ermita. Cal veure com el fervor novell s’ha de discernir en comunitat, en l’ajuda de molts, per després viure ja tot sol només en l’ajuda de Déu.

Les altres dos menes de monjos més val no parlar-ne. Però, ens convé tenir-los en compte per avisar-nos que nosaltres, cadascú de nosaltres que hem fet la professió monàstica podem caure en aquest miserable estil de vida. Alerta, alerta, alerta, ningú de nosaltres estem lliures de caure en la temptació de comportar-nos com uns sarabaïtes o com uns giròvags, començant per l’abat primer de tots.

Cal discernir cadascú, perquè hem vingut al monestir, perquè hem entrat a la vida de cenobites. Sant Benet ens proposa la seva regla per viure-la amb intensitat, des del cor obert sempre a la voluntat de Déu.

 

22.09.2024 – QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

• QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 71
  1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 22 de setembre 2024

El bé de l’obediència ens diu Sant Benet. Perquè l’obediència és un bé d’interès fonamental en la vida monàstica, un bé que s’ha de cuidar. Perquè si no el cuidem el podem deixar a perdre i després és molt difícil de restaurar.

L’obediència sempre va lligada etimològicament a l’escolta. No pot haver obediència si no hi ha escolta per part del deixeble, per part del monjo.

Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor. L’obediència és l’acompliment de l’escolta, de l’escolta de la Paraula de Déu.

Si jo soc una esponja que s’amara de la lectio divina, no em resultarà difícil escoltar la paraula de Déu. Ens convé tindre l’orella del cor molt atenta per escoltar la veu de Déu. I amb aquesta habitud de segur que no ens costarà gens obeir la veu del qui parla.

Parla , Senyor que el teu servent escolta. Som servents del Senyor. Som servents en l’escola del Servei Diví, en el monestir de Poblet.

El servent escolta i posa en pràctica la veu del qui mana.

Cal aprendre a escoltar i així podrem obrir-nos els uns als altres sense cap interferència.

 

08.09.2024 – ELS ARTESANS DEL MONESTIR

• ELS ARTESANS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 57
  1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 8 de setembre 2024

El treball és fonamental en la vida de qualsevol persona. La vida del monjo ha d’estar ordenada amb unes hores dedicades a la litúrgia, altres a la lectiu, altres al treball, altres a l’esbarjo, altres al descans.

Els treballs poden ser molt variats. Ara avui sant Benet ens parla dels artesans. El treball artesà implica unes qualitats que no tots tenim. Aquest monjo però podria tenir uns problemes:

1. Com tal vegada és l’únic en el seu ofici podria enorgullir-se. Això, és desastrós per al servent. Per què enorgullir-se de la seva traça? Per què això el fa diferent als altres? Per què el col·loca a un nivell superior als altres germans? I encara que sant Benet ens parla dels artesans també ho podem aplicar a qualsevol ofici del monestir fins a l’Abat.

El mal d’enorgullir-se pot afectar a tothom. Sant Benet vol extirpar el mal de l’orgull fins i tot físicament traient l’orgullós del seu ofici.

I per erradicar l’orgull del monjo cal humiliar-se. Si humiliar-se per demanar perdó pel pecat d’enorgullir-se de les seves aptituds.

2. Si l’article artesà s’ha de vendre, s’hi ha d’anar molt en compte. Cap frau, cap frau amb els béns del monestir ens diu sant Benet.

L’abat ha de conservar fidelment els béns del monestir i administrar-los amb prudència, ens diu el ritual de benedicció. Cal tenir cura dels bens del monestir, i sobretot qualsevol treball que s’hagi de vendre s’ha d’anar molt en compte de no fer cap frau.

3. Els preus dels articles que es posen a la venda en el monestir deurien de ser un preu més baix que els seglars no poden donar. El que és bàsic per a la comunitat monàstica és que no s’infiltri el mal de l’avarícia.

La conclusió de tot, és que en totes les coses Déu sigui glorificat.

 

01.09.2024 – ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

• ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 50
  1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 1 de setembre 2024

Déu és amor (1Joan 4,8). Déu és misericòrdia. Déu és perdó. Déu és reconciliació. La nostra tasca consisteix en no negligir la nostra pregària, les hores de la pregària comunitària.

Per això, sant Benet ens diu que si l’abat ho considera, compren que no poden arribar a l’hora de la pregària comuna, que la facin allà on son, agenollant-se davant Déu.

Agenollant-se per tenir una actitud de recolliment allà on sigui. Allà on sigui cal no perdre l’hora de la pregària.

Tenim un horari prescrit molt clar, però si no estem al cor pel motiu que sigui hem de continuar en la nostra servitud de fer el que vivim. Vull dir, fer pregària per viure de la pregària, per respirar de la pregària.

Pensem en l’evangeli d’avui, perquè amb la pregària des del nostre cor sols pugui eixir cosa bona, lo bo i millor.

La nostra oració, no és nostra, és oració universal per tothom. Nosaltres tenim l’ofici preuat, el treball, la tasca quotidiana, de fer pregària per tantes persones que viuen amb necessitat, del que sigui. La nostra pregària ajuda a molts i per això, no hem de ser negligents mai de la vida.

Per això, com puguem pel nostre compte hem de resar cada hora prescrita, no ens podem permetre deixar de banda la pregària.

I pensem que sempre vulguem o no, vivim i som a la presència de Déu.

 

25.08.2024 – ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

• ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 45
  1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 25 d’agost 2024

Déu és amor (1Jo 4,8). Déu és misericòrdia. Déu és perdó. Déu és reconciliació. Déu és... per a cadascú de nosaltres, podríem afegir una paraula sobre què és Déu.

L’home és qui ha de dedicar-se a lloar-lo. I si hom és monjo no té altra cosa que fer durant tota la vida que lloar-lo.

El monjo és el qui ha assaborit una mica de Déu, ha fet un tast del seu amor i per això vol viure lliurat completament a la seva voluntat.

L’home no és perfecte i en tot el que fa es pot equivocar. I en la pregària, el monjo encara que de vegades sembla que ja ho té fet, es pot equivocar, sense adonar-se’n.

El monjo cal que treballi l’art, l’art de la humiliació. Si posem l’orgull al davant, difícil serà arribar a conèixer, encara que sigui un poquet l’art de la humiliació.

Ningú és perfecte, ningú és pur, ningú és immaculat. Tots som portadors de faltes, d’equivocacions, sigui servint a taula, fent d’acòlit, cantant, salmejant, tocant l’orgue, celebrant l’Eucaristia.

Tots i cadascú de nosaltres per ser persones humanes i no transhumanes, encara ens podem equivocar en poc o moltes coses.

Davant la falta, cal humiliar-se, abaixar-se a la terra, al nivell més baix per demanar perdó amb la més plena sinceritat.

Ens diu sant Benet que cal humiliar-se allà mateix on hom s’ha equivocat, donant-ne satisfacció davant de tothom. Tot això, és perquè els altres monjos també aprenguin dels errors dels altres. Però, més encara, el qui s’humilia davant de la comunitat, s’obre al perdó, s’obre a la misericòrdia de Déu, s’obre a la comprensió dels altres monjos.

La seva vida, tot i haver comès una equivocació, al humiliar-se està fent transparent i cristal·lina la seva relació amb Déu i amb els germans.

Per això, crec que és un art el saber humiliar-se. I crec que és el camí per trobar l’amor de Déu, la misericòrdia, el perdó, la reconciliació amb Déu i amb els homes.

 

11.08.2024 – COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

• COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 31
  1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 11 d’agost de 2024

Déu és amor (1Joan 4,8). I l’home què és? Aquest capítol sobre el majordom ens pot servir per esbrinar com ha de ser el monjo. Si Déu és amor el monjo és el qui ha de tendir a esdevenir amor.

Per això, tot el que sant benet es diu sobre el càrrec de majordom hem d’aplicar-lo a cada persona consagrada en un comunitat monàstica. El monjo és una persona consagrada i habita en un monestir amb una comunitat consagrada, i tot i tots ha de dirigir-se cap a Déu.

Per això, s’espera del monjo que sigui: Home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, temorós de Déu, com un pare, s’ocupi de tot, no faci res sense l’encàrrec de l’abat, compleixi el que li encomanen, no contristi els germans, doni raó amb humilitat, que vetlli per la seva ànima.

Evidentment algunes d’aquestes característiques seran més exclusives del majordom. Però, amb una visió més general cada exhortació que ens fa sant Benet la podem aplicar a cadascú de nosaltres. Cada monjo haurà de donar compte de la seva vida el dia del judici, perquè hi ha un judici després d’aquesta vida.

La Regla de sant Benet ens fa de guia cada dia en les coses més concretes de la comunitat.

El majordom ha de tocar moltes tecles, moltes tecles en molts aspectes. De vegades indirectament perquè un altre monjo s’encarrega dels hostes o dels passats, però el majordom en té cura si ha de recaptar els diners de l’hostatgeria, o ha de donar una almoina a un transeünt. En molts aspectes de la vida comunitària ha d’estar al cas de tot i de tots.

S’ha de preocupar pels monjos com un pare. Però, cadascú també ens hem d’escarrassar els uns pels altres i ocupar-nos dels altres.

També ha de tenir cura del patrimoni del monestir, però també cadascú ha de ser conscient de les despeses que pot fer, o fem i si les mesurem bé o no.

La discreció ha de servir a tots els membres de la comunitat, perquè ajuda a conviure. També ens torna a dir el capítol que les coses s’han de fer seguint les ordres de l’abat.

L’abat és qui fa de pare, és el qui fa les vegades del Crist en la comunitat; i per això, se li han de comunicar les coses i això, val per a qualsevol membre de la comunitat.

El majordom ha de caracteritzar-se perquè sigui ben humil, i cap monjo ni tan sols l’abat, pot oblidar-se de ser ben humil.

I una cosa ha tenir en compte molt important i necessària: que ningú es contorbi al monestir.

Per això, tots i cadascú de nosaltres hauríem de repassar sovint aquest capítol i aplicar-lo a la nostra vida, al nostre quefer diari. Hem de viure l’amor de Déu, que és amor. Déu és amor. Déu no és crítica, la crítica ve del diable, que vol dividir per vèncer, el diable vol partir la unitat. Menys crítica i més amor.

Malgrat les nostres flaqueses diàries estem reunits en comunitat monàstica per pregar. La nostra tasca és pregar per tota la humanitat.

Déu és amor i nosaltres hem d’esdevenir reflex d’aquest amor.

 

04.08.2024 – QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

• QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 24
  1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 4 d’agost de 2024

Totes les coses s’han de fer amb mesura. Fins i tot sant Benet ens parla de la mesura de l’excomunió. L’excomunió és un càstig greu, molt greu per sant Benet.
Però, en aquesta època en que vivim, en que la consciència de pecat està tan devaluada, com podrem tenir present els monjos les faltes comeses contra Déu i contra els germans?

A l’abat li toca fer de jutge en l’apreciació de les faltes. De faltes en cometem tots, l’abat el primer. Però, el que a tots ens toca amb aquest capítol és conscienciar-nos de les coses que no fem bé, o no les fem com cal.

Tot el que fem en la nostra vida percudeix amb la relació que tenim amb Déu i amb la comunitat. No podem jugar, no podem jugar amb la nostra vida. Per això hem de tenir consciència de tot el que fem de fer-ho bé i millor si pot ser.

Cal veure que per sant Benet un germà caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar de la taula. I amb la privació de la taula segueix tot un reguitzell de privacions que afecta a la seva viva participació amb l’Ofici comunitari.

I l’Ofici és la font de la vida monàstica. L’excomunió per sant Benet no és qualsevol cosa. I si vols pot dir que és un motiu per no caure en el càstig, per tenir present en cada cosa que fas que Déu et mira i sap la intenció del teu cor.

Si el monjo viu en comunitat, participa de la taula en comunitat, treure’l de l’horari de la comunitat és un càstig fort.

Però, tot càstig té la seva mesura, i el punt final arribarà, després d’una satisfacció adequada, amb el perdó.

Conscienciem-nos si obrem el que toca a l’hora que toca. Ens cal viure en comunió i no en excomunió.

 

28.07.2024 – QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

• QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 17
  1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 28 de juliol de 2024

Les hores i el ritme de la vida monàstica de cada dia se’ns desplega amb la pregària comunitària.

Sant Benet després de l’ordenament de les matines i les laudes ara passa a establir l’ordenament de les hores dels oficis divins durant el dia.

Després del Concili Vaticà II es va suprimir prima. Crec que en alguns àmbits monàstics va romandre, si no m’equivoco la Cartoixa encara ho manté.

Ara bé, l’Església Catòlica manté tèrcia, sexta i nona. També en alguns monestirs ho han reduït, o bé ho han ajuntat sexta i nona, però la qüestió principal és que el dia, cada dia en la vida monàstica la pregaria té el seu pes principal.

Nosaltres encara no fa un any que vam tornar a establir el ventall de les hores de tèrcia, sexta i nona. Era una cosa que semblava impossible de fer-ho, d’encaixar en l’horari de la nostra comunitat, i feia anys que se’n parlava en cada visita canònica. Ara ja ve rodat i sembla el més normal.

De tot açò sols ens importa tenir clar que la nostra vida de monjos va lligada a la pregària de les hores. Cada moment del dia el monjo viu la tensió d’estar davant la presència de Déu

Unes hores son molt més curtes, perquè la salmòdia és més reduïda, però cal la nostra predisposició de tocar la presència de Déu.

Les Vespres ja són més extenses i recordem el dia transcorregut, donem gràcies i demanem per les necessitats de tot el món i els difunts, solemnement cantem el càntic de Maria, ens posem als llavis les paraules que l’evangelista Lluc li posa als llavis la lloança de Santa Maria, i cantem el Parenostre amb tot l’afecte de demanar la seva voluntat, el seu pa i el perdó i la reconciliació i així cada dia, per entrar a la nit disposats a descansar en la joia del Senyor Jesús.

Completes ho corrobora tot el transcurs del dia per anar a dormir en pau, i ens deixa al final l’acaronament de la nostra mare i Mare de Déu amb el cant de la Salve, per tenir bona nit.

 

21.07.2024 – COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

• COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 10
  1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 21 de juliol de 2024

Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.

Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.

Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el tercer i el noranta-quatre.

Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a les vigílies nocturnes.

Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.

Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu cap al cel.

La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.

Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i de la nostra societat.

La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.

Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.

 

14.07.2024 – LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,55
  55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 14 de juliol de 2024

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.

 

11.07.2024 – BENEDICCIÓ ABACIAL: AL·LOCUCIÓ FINAL

• BENEDICCIÓ ABACIAL DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH, ABAT DE POBLET
  AL·LOCUCIÓ FINAL
  Poblet, 11 de juliol de 2024

Déu és amor (1 Joan 4,8). No sé si ho entenem. Però, almenys avui podem fer un tast.

La benedicció de l’Abat, la benedicció de l’Abat de Poblet, de santa Maria de Poblet, ens ha aplegat en aquesta sagrada nau de la Basílica dedicada a honor i glòria de la Mare de Déu.

Un monestir de pel·lícula, d’història, sepulcre dels nostres reis, del rei Jaume I, que ara fa 750 anys va concedir la carta Pobla a la meua ciutat, Vila-real el meu poble.

Un monestir habitat, on viu una comunitat, i això és el més bo i millor. La comunitat monàstica que prega les hores, que lloa Déu, que intercedeix per cadascú de vosaltres, que prega per tot el món, que aspira a conèixer cada dia més i més Déu que és amor.

Per això, necessitem silenci, silenci monàstic, silenci de pau, que asserena l’ànima. I això val per a tothom.

Silenci ens cal, per poder tenir l’orella del cor ben atenta a l’escolta, l’escolta de la voluntat de Déu. Perquè, que n’és de bo viure tota la nostra existència lliurada a la voluntat de Déu.

Som terra i ell és el ceramista, deixem-nos modelar.

Crist va venir, no per fer la seua voluntat, sinó la del Pare. I el monjo ha de seguir les petjades de Crist amb la Regla de sant Benet. A l’Abat li pertoca ensenyar i a tots ens toca viure la voluntat de Déu.

Per això, l’escolta és tant necessària, l’escolta de la Paraula de Déu, l’escolta de la paraula dels altres.

El silenci fa créixer a les persones. L’escolta fa créixer la saviesa. La Paraula de Déu creix en la mesura que l’escoltes i la medites, la guardes en el teu cor i la poses en pràctica.

I la poses en pràctica en la mesura que t’obres, obres el teu cor a estimar. Estimar posant el Crist en el centre. No cal res més que estimar, estimar sense mesura a Déu i al proïsme. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Joan 4,8).

La benedicció d’avui, el tast de Déu, implica un reciclatge de la nostra vida, una conversió del nostre amor, del nostre cor de pedra en un cor de carn, de sentiments de caritat oferta, lliurada a la creu, la creu com Jesús, a la creu que cadascú portem en la nostra vida de pelegrins.

La benedicció de l’Abat de Poblet ens ha d’arribar a tots, tots hem de fer el tast de Déu, que és Pare misericordiós, Fill que ens vol per a ell i Esperit Sant que ens defensa, sempre i per tota l’eternitat. Amén.

 

30.06.2024 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,23-29
  23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 30 de juny de 2024

L’Abat actua en lloc del Crist al monestir. Ha de seguir el model de l’Apòstol: Reprèn, interpel·la, exhorta.

Reprèn els indisciplinats i inquiets , els negligents els amenaci i els castigui. L’abat per sant Benet no pot dissimular els pecats dels qui falten, més bé li pertoca extirpar-los. Els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, els assots i els càstig corporals sembla que és la millor solució. Però ens els nostres dies això, no pot ser. És a dir, ara no es contemplen càstigs corporals. Ara bé, el que cal és deslliurar l’anima de la mort i això si que és necessari en els nostres dies. I de vegades és difícil perquè el superior es troba davant d’una muralla inexpugnable amb el deixeble, sigui postulant o profés solemne i ni pot reprendre’l, ni interpel·lar-lo, ni exhortar-lo.

Interpel·la els d’esperit delicat i intel·ligent. La correcció ha de ser de paraula, una o dues vegades. La correcció ha de ser entenedora per al deixeble, sabent que amb la humilitat podrà comprendre la correcció que li han fet.

Exhorta els obedients, els pacífics i els soferts. Cal amb molts d’ànims exhortar perquè progressin més en el camí cap a Crist.

L’abat delicadament ha d’aprendre a combinar en la relació amb el monjo moments de rigor, és a dir, severitat de mestre, i moments de dolcesa, és a dir, tendresa de pare.

La Regla posa en molt de relleu l’autoritat de l’abat, però al mateix temps se li exigeix molt a l’abat. Perquè sobre l’abat recau tota negligència que impedeixi al monjo, assolir la vida eterna.

Per això, és fonamental la necessitat de la correcció. Tota correcció ajuda a obrir-se al contacte amb Déu. I mai seran prou les correccions si ens mou un esperit de desig de Déu. Al cap i a la fi, el que ens interessa és l’assoliment de la glòria del cel.

 

23.06.2024 – PRÒLEG: ESCOLTA FILL

• PRÒLEG: ESCOLTA FILL
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 1-7
  1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 23 de juny 2024

Escolta, que bo que és saber escoltar. Que bo que és saber silenciar els sorolls, per així romandre amb l’orella del cor ben atenta a les prescripcions de la Paraula de Déu.

Avui ens hem e preguntar si tenim cor. I si en tenim, si el nostre cor té orelles per escoltar. Perquè moltes vegades es cau en la falsa saviesa que orgull alimenta i hom es creu que com tot ho sap no cal escoltar res de res. I així podem llançar fora del nostre cor qualsevol experiència de Déu. Per poder escoltar sant Benet ens ajuda amb els estris de l’obediència i la pregària. Hem de tenir els oïts ben disposats a l’escolta que ens arriba de Déu i dels homes que sofreixen. I ja sabem que Crist se’ns presenta en cada transeünt, perfectament per posar-nos a prova si l’estimem o no.

Moltes vegades ens envolta la desídia de la desobediència i sant Benet vol que retornem a prendre les fortíssimes armes de l’obediència.

I si la nostra vida, retorna a l’inici de la Regla, avui el pròleg se’ns fa present amb el nostre comportament des de l’oïda atenta, des del cor, des de la pregària, des de la filiació de cadascú amb el mestre i pare amorós.

La vida monàstica és un retorn a la casa del Pare, de la qual ens havíem allunyat. Per això, la pregària va solcant el nostre cor, assaonant-lo i fent-lo més propens a escoltar Déu.

També no ens hem d’oblidar que sempre hem d’estar ben cenyits per estar sempre apunts per a obeir. I sempre hem de saber que no s’obeeix al superior de torn, sinó a Déu mateix.

L’obediència o la desobediència està en les nostres mans. L’oïda l’hem de cuidar. El cor ha de funcionar amb la caritat.

Així el nostre camí de seguiment del Crist, anirà eixamplant-se i omplint-se d’esperança cap a la vida eterna.

Escolta, prega i obeeix. Estiguem tots junts sempre a punt per obeir-lo, amb els dons que ha posat en nosaltres.

Així seguint Crist amb humilitat anirem atansant-nos a la seva glòria.

 

16.06.2024 – ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

• ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 67
  1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 16 de juny 2024

Les sortides del clos monestir en el temps de sant Benet son ben diferents a les actuals.

Primer de tot per sant Benet el monjo és enviat, i aquesta sortida queda ben palesa amb la pregària que tots els germans i l’abat fan en el moment de la sortida i de la tornada. Alguns encara ho hem viscut. Recordo perfectament quan vaig marxar per fer el recés abans de la professió solemne després de Laudes inclinat davant l’altar.

Semblava un acte solemne el que un monjo marxava per uns dies fora de la comunitat. I la veritat és que davant un recés tenies la pregària de tota la comunitat que et donava ajut i protecció.

Després es va deixar de fer encara no sé perquè. Si que evidentment preguem pels nostres germans absents. I és fonamental pregar pels nostres germans que no estan presents i se’ls ha encomanat alguna cosa que no poden arribar a l’hora.

I sobretot per sant Benet remarca la importància que té el no comentar res de l que s’ha vist o sentit, perquè evidentment això pot treure la pau, l’apatheia del monjo reclòs en el jardí del claustre. Perquè el monjo és el qui està amb relació íntima amb Déu, i les coses de fora el poden fer perdre aquesta unió de la pregària amb Déu.

Altre accent que remarca aquest capítol i altres també és la figura de l’abat que com a pare de família ha de saber on són els fills quan marxen de casa.

Però els nostres temps no son els de sant Benet, però això no vol dir que la Regla no sigui actual i mestra de la vida monàstica.

Tal vegada de vegades perdem el sentit del monaquisme o que és ser monjo, i ens podem embolicar en discussions bizantines. Però, per damunt damunt podem dir que monjo implica soledat, unitat, unió amb Déu i tota cosa exterior del clos del monestir ens pot distraure.

Cal saber que hi ha sortides actuals que sols queden comptabilitzades a l’ordinador; però ni la comunitat ni l’abat pot pregar, ni fer una pregària per aquest monjo que surt de viatge connectat a internet.

Moltes vegades aquests viatges poden ser un entreteniment va, va de vanitats i en definitiva una pèrdua de la centralitat de la vida senzilla del monjo, del consagrat a la pregària, del fill de Déu que ha fet la professió solemne per seguir les petjades del Crist.

Cal pensar quins viatges tenim programats i si això és bo passar tantes hores fora del monestir encara que no t’aixequis de la cadira.

Aquest capítol ens pot ajudar avui a veure si cerquem Déu de veritat.

 

02.06.2024 – COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

• COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 53
  1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 2 de juny 2024

Son diversos els forasters que arriben al monestir, però està clar que per sant Benet se’ls ha d’acollir com el Crist.

I per acollir-los bé, sant Benet ens dona unes pautes.

1. Primer de tot pregar amb el foraster. La pregària com a inici de qualsevol relació, de qualsevol encontre entre persones. La pregària és fonamental.

2. La salutació, com ha de ser? Que adorin en el foraster el Crit, que és el qui reben. Més clar impossible. Cada persona que arriba al monestir és el Crist a qui rebem.

3. Cal edificar el foraster amb la lectura de la llei divina. I de part nostra tractar-lo amb humanitat.

4. La higiene és important, enlloc d’aiguamans, ara hi ha aigua correnta, lavabo i dutxa per poder-se rentar.

5. Hi insisteix sant Benet en la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i pelegrins. En ells s’acull més el Crit. Ells no poden donar-te res a canvi. I aquí està la nostra acollida més cristiana.

6. Apunta sant Benet una cuina dels hostes. Ara bé, la cosa important és l’acollida, les hores imprevistes, perquè tota hora és bona per acollir el Crist.

7. La cuina i els ajudants i totes les tasques s’han de fer de manera que s’edifiquin. Si necessita ajudant, cal proveir d’ajudant, en qualsevol treball. Per això, demanaria que cadascú pensi, si necessita ajudant, o bé si pot ajudar en tantes altres tasques que de vegades són feixugues i d’altres són més puntuals. Ja que com sant Benet diu: quan estan lliures , obeeixin en allò que els manen.

8. L’hostatgeria per sant Benet és important, per tota aquesta relació de la comunitat amb el foraster. També és important per als hostes la participació en la nostra litúrgia i en els àpats acompanyat de la lectura en el refectori. Per això el monjo encarregat ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu, de la reverència a l’hoste que és el Crist que es presenta al monestir.

Tot ha de se portat per homes de seny i assenyadament. Per això, ens cal no perdre el fil de la pregària, de la relació amb Déu, en les hores, en cada una de les hores de la Litúrgia i en la lectio, en la pregària personal i en cada feina que tenim encomanada.

Això, és el que l’hoste ha de fer experiència si ens veu com vivim. No cal que nosaltres parlem amb els hostes per explicar-los com vivim, ells ho han de veure en la nostra manera d’actuar.

9. Per això, sant Benet vol que no es parli mb els hostes, llevat del qui ho tingui manat, és a dir l’hostatger, o bé el qui l’hostatger li hagi donat permís per confessar-lo per exemple.

El nostre exemple de vida és el que resulta més bo per a l’hoste. Però, mai serà bo, mai serà lícit ajuntar-se de cap manera ni parlar amb els hostes. Sant Benet ho té molt clar, falta tal vegada que nosaltres en siguem conscients.

 

26.05.2024 – EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

• EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 48,1-9
  1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 26 maig 2024

Son diversos els oficis, son diversos els treballs, però està clar que per sant Benet la vida monàstica ha d’estar ben regulada en les hores del quefer diari.

L’estructura del dia a dia està regulada sobre la base de la pregària, és a dir, de la litúrgia de les Hores. D’aquesta manera santifiquem el dia i santifiquem la nostra vida. Una vegada estructurada totes les hores de pregària comunitària s’ha de regular les hores de treball. Sempre amb la base de les hores de la pregària.

Això, ho tenim que viure així nosaltres i mai per cap excusa podem posar el treball per davant de la pregària comunitària. Perquè no podem arribar tard a la pregària perquè estàvem acabant un treball de teníem entre mans. Quan sona la campana vol dir que hem de deixar el que estàvem fent perquè tenim una cosa més important, la pregària.

En aquest capítol del treball manual hi ha tres frases que destacaria:

1. L’ociositat és enemiga de l’ànima

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles.

Tot ha d’ésser regulat per a la salvació de les ànimes. I l’experiència de sant Benet ens ha d’ajudar avui en dia a nosaltres a viure la nostra vida quotidiana teixint el camí de l’encontre amb el Senyor.

1. L’ociositat és enemiga de l’anima sempre, perquè t’allunya del centre pel qual has estat format i conformat en la vida monàstica, és a dir, Déu.

Per això, és molt perillós abandonar-se a l’ociositat, pensant en que no fa res que un dia em salti una pregària, total s’està millor al llit, és veritat, cal descansar el suficient. Però, el primer treball del monjo és la pregària en el cor i des del cor. No siguis ociós i no et faràs rebuig de monjo mentider.

Pregària i treball, cada cosa a la seva hora, al seu temps.

2. Els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres en la lectura divina. És a dir, hi ha un temps dedicat al treball manual, unes hores ben determinades on la dedicació del monjo en el seu camí cap al cel, passa per el treball. Perquè el treball manual és instrument de salvació també. Tot treball per petit que sigui és una acció de col·laboració en la creació, en l’obra creadora de Déu. Nosaltres som instruments i el nostre treball ben fet, ben fet ens porta a Déu.

També unes hores ben determinades han de ser dedicades a la lectura divina. Perquè la lectura divina és l’aliment necessari per poder treballar el nostre camp interior, per poder regar el nostre cor assedegat. Mai en tindrem prou de lectura divina, si volem endinsar-nos en el coneixement de Déu.

3. Que totes les coses es facin amb moderació pensant en els més febles. La moderació és una bona qualitat que hem de tenir en compte, en el treball i en tantes altres coses en la vida monàstica. La moderació en el treball cal tenir-la present en els més febles, perquè sense quedar-s’hi fora de joc, perquè no hi arriben, puguin igualment fer un treball adient dintre de les seves possibilitats.

En una comunitat hi ha germans molt forts, forts, no tant forts, febles i molt febles, però cadascú ha d’anar treballant per no caure en l’ociositat.

 

19.05.2024 – A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

• A QUINES HORES S’HA DE MENJAR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 41
  1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 19 maig 2024

Pasqua, Pentecosta, Quaresma, són moments que ens serveixen, almenys en el temps de sant Benet a ordenar les hores dels àpats. Així, sant Benet fa diferència entre períodes més penitencials i períodes menys penitencials. És a dir, distribueix uns temps per a l’únic àpat a l’hora novena; o bé, moments de l’any en què hi ha dinar i sopar.

Sembla una estructuració de les hores de menjar molt regulada. Sí, però té tot el sentit quan veiem que viuen en l’horari solar. Tot s’ha d’acabar amb claror de dia.
La providència de l’abat, farà veure les necessitats de la comunitat, si hi ha excessiva claror a l’estiu, o qualsevol altra inclemència, o les feines encomanades.

Tot però, ha d’ésser regular per a que les ànimes se salvin. Perquè menjar per menjar no va en lloc. Hem de menjar per a viure, no viure per a menjar. Per això, ara encara tenim uns horaris per a la pregària en el cor, unes hores determinades per a menjar.

Hem de saber-ho i complir-ho. A la taula ens concentrem a unes hores per refer-nos del nostre cansament.

També ens adverteix sant Benet del mal de la murmuració, encara que deixa un marge, parlant de murmuració justificada. De tota manera ens hem de cuidar de no menjar murmuració.

Cal veure que encara ens queda la diferència de divendres i dimecres, com a més penitencial, en comparació a la resta dels dies de la setmana.

I tot això, ens queda per regular els nostres menjars, perquè ens centrem en el Crist i no en la nostra gola.

Perquè tot el nostre que fer diari va sempre en direcció a la pregària, a la unió amb el Crist. El monjo és l’home de pregària i no necessita cap mena més d’aliment per saciar-se de la seva unió amb Jesucrist.

El menjar i les seves hores son a banda. Cal menjar, lo suficient sense murmurar, ni en les hores ni en el contingut dels àpats. Més discreció i menys murmuració ens cal davant de les hores en que s’ha de menjar. A més mengem escoltant la lectura de la Sagrada Escriptura, o d’alguna altra lectura en la que diguem també ens serveix per anar edificant el nostre esperit.

Nosaltres tenim a taula un plat. Moltes persones en el nostre món tan comunicat no tenen plat, no tenen res per posar-se a la boca.

De vegades és el mateix Crist el qui truca a la porta del monestir, el qui ens truca a la porta el nostre cor. La nostra tasca benedictina és l’acollida.

Crec que de part nostra està el ser agraïts pel que tenim a taula i la nostra pregària per aquells que avui no podran posar-se res a la boca.

 

05.05.2024 – LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

• LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 27
  1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

COMENTARI DEL P. ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 5 de maig de 2024

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.

28.04.2024 – LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

• LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 20
  1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

COMENTARI DEL P. ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 28 d’abril de 2024

Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix agafant-nos de la mà de la humilitat. Què n’és de gran el fer-se petit.

Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem coneixent-nos més i més.

Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder donar-nos amb una donació pura a la pregària.

Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en contra de nosaltres davant de la pregària.

Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.

Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans, que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la dignitat de fill.

Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.

Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.

Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra obertura cap a Déu.

Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.

Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més particular.

14.04.2024 – LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,60-61
  60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 14 abril 2024

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana. Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.

 

07.04.2024 – LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,35-43
  35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 7 abril 2024

«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».

En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència. Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui mani.

Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.

És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».

Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.»

Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa divina.

Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova. «Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients que de mancances en tenim a desdir.

Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on podrem accedir al Pare del cel.

Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.

Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult, maltractant al seu germà.

I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució i beneeixen els qui els maleeixen.

Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.

 

01.04.2024 – L’OBEDIÈNCIA

• L’OBEDIÈNCIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 5
  1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 1 d’abril de 2024

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.

 

17.03.2024 – QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

• QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 70
  1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 17 març 2024

Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre com a tu t’agradaria que et tractessin.

¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.

Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un altre? No som tots fills del mateix Pare?

Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia, que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.

Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.

Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa del cor amatent.

Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.

Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes, afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de treva.

 

10.03.2024 – L’ORDRE DE LA COMUNITAT

• L’ORDRE DE LA COMUNITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 63
  1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de "germans", i els joves als seus ancians, el de "nonnus", que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran "senyor" i "abat", no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

COMENTARI DEL P. PRIOR RAFEL BARRUÈ
Poblet, 10 de març de 2024

«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons la decisió de l’abat».

Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per motius del cant.

No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».

Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida: Quin lloc ocuparia?

«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima, perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs honorant i estimant Crist mateix.

«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau reapareix en el capítol 72, el bon zel).

Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?

Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre, que sols Déu és qui la posat al teu davant.

Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.

El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en comunitat.

Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària, litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació, compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli, contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.

Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.

Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.

En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la nostra relació amb Déu.

Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.

 

03.03.2024 – LA TAULA DE L’ABAT

• LA TAULA DE L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 56
  1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

COMENTARI DEL P. PRIOR RAFEL BARRUÈ
Poblet, 3 de març de 2024

Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.

La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres llibres.

Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».

Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.

Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.

A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un refectori medieval.

A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços, manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.

Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.

Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat, o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en ocasions algunes visites en la taula de la presidència.

La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els convidats que hi hagi.

Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.

Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:

v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.

v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.

v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.

v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que el tractin amb tota humanitat.

Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que som com a monjos.

Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre testimoniatge.

Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.

 

29.02.2024 – AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT EN EL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA

• AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA
  Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat,

En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. - i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. - I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm el Senyor.

 

25.02.2024 – ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

• ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 50
  1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 25 febrer 2024

El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels, perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P. Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària, segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la nostra supervivència com a monjos i com a creients.

Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres, a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27 §1).

Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.» (RB 5,14).

Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí, o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui, caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI: «En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar, sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).

Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir? Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium, que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).
 

18.02.2024 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítols 49 i 48,14-25
  49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 18 febrer 2024

«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió. Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot esperant la santa Pasqua.

Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.

Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna, però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum de Déu amb plenitud.

I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula, que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil de conèixer llur experiència.

No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària, comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.

 

11.02.2024 – EL LECTOR SETMANER

• EL LECTOR SETMANER
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 38
  1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 11 febrer 2024

Sant Benet ens parla en aquest capítol de tres elements claus en la nostra jornada diària que conformen tots junts els moments de lectura.

El primer és la lectura mateixa, el text.

No ha de faltar mai la lectura als germans. La lectura forma part important de la nostra formació i de la nostra informació, dediquem temps concrets a la lectura. En primer lloc hi ha de manera destacada la lectura de la Paraula de Déu, que no la fem per fer, ni de la manera que ens ve de gust, sinó amb la metodologia de l’Església, de la vida monàstica, la lectio divina. Una lectura en quatre fases: Lectio (lectura), meditatio (meditació), contemplatio (contemplació) i oratio (pregària). Tenim dos moments al dia dedicats a aquesta pràctica, entre Matines i Laudes i abans de Vespres, i ja aquesta mateixa doble distribució destaca la seva importància, són vora dues hores al dia dedicades al contacte directe i personal amb la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, que també s’inclouen en aquesta categoria. Negligir-ho, abandonar-ho ens empobreix i ens va assecant espiritualment. La lectio divina és com l’aigua que amara la terra, perquè aquesta pràctica amara la nostra ànima i va entrant dins nostre i la Paraula de Déu acabem per assimilar-la, per fer-la nostra; amb la particularitat i la riquesa de que sovint no ens diu el mateix un dia o un altre. Si seguim per exemple el leccionari que ens proposa l’Església en la litúrgia, en l’Eucaristia, un text evangèlic avui ens diu una cosa i demà ens en destaca una altra, perquè estableix una relació profunda amb el lector, íntima; és Déu qui ens parla i Déu té sempre alguna cosa nova per dir-nos. Mirem de no abandonar la seva pràctica perquè aquest abandó, aquesta negligència acabarà essent letal per a la nostra vida espiritual i en pagarem un preu molt car, el del nostre empobriment espiritual que és com dir de la nostra vida; perquè un monjo, un creient, sense una vida espiritual rica no és res, ni monjo, ni creient.

Hi ha però altres moments per a la lectura, per a escoltar una lectura. Un d’aquests és al refetor on escoltem potser una lectura no tant profunda però que sempre ens pot ajudar perquè ens permet conèixer les vides d’alguns personatges, les seves maneres de pensar, de viure la fe, d’afrontar la vida. De ben segur que no totes ens agraden o que unes ens agraden més que d’altres, però totes ens formen i ens informen.

Un altre moment fort de lectura és la col·lació on habitualment, a més de la mateixa Regla, un pare espiritual ens educa des de l’antigor o des de la contemporaneïtat i hi ha a més dues lectures concretes durant els temps d’Advent i de Quaresma que no hem de menysvalorar per haver-les escoltades ja diverses vegades: La Declaració de l’Orde i les Constitucions de la Congregació. La primera és la interpretació, l’adequació dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la nostra vida cistercenca; la segona ens mostra com s’organitza la nostra vida comunitària, cosa que ens cal tenir sempre present i mirar de no oblidar mai.

El segon element és el silenci.

Perquè una lectura arribi calen tres elements: la lectura pròpiament dita, és a dir un text; un lector que ens la faci arribar i un marc per poder escoltar-la que és el silenci. Sant Benet insisteix en l’aspecte d’aquest silenci dient que no s’ha de produir cap murmuri, que ha de ser un silenci absolut on cap més veu s’escolti que la del qui llegeix. Potser això és menys fàcil de mantenir al refetor on sempre hi ha alguna ocasió per assajar una exclamació de sorpresa, d’incredulitat o de rebuig tant pel que fa al text com pel que fa a vegades al mateix lector. Sant Benet ens demana aquest silenci absolut, fins i tot ens diu que si ens cal demanar alguna cosa ho fem amb un senyal qualsevol més que amb la veu i que allí no ens és permès de preguntar res sobre la lectura o sobre qualsevol altra cosa; el refetor no és el lloc per a preguntar i afegeix una expressió peculiar «perquè no comencin.» Sant Benet sap molt bé que si es comença no s’acaba, que si anem trencant el silenci acabarem per matar-lo i per a sant Benet el silenci és un bé preuat que cal conservar i protegir, perquè és precisament el marc on la paraula es fa present i si no hi ha silenci la paraula resta enterbolida, s’amaga i acaba per desaparèixer.

El tercer element és el lector.

Hi ha un actor que en determinats moments de la nostra jornada proclama la lectura, ens la fa arribar per mitjà de la seva veu. Aquest lector ho fa de vegades llegint més solemnement com el diaca proclamant l’Evangeli, els lectors les lectures bíbliques durant l’Eucaristia, els salmistes durant l’Ofici Diví, i també el lector de la col·lació i de la mateixa Regla del nostre Pare sant Benet i a vegades no tant solemnement com el lector del refetor. A cada moment, en cada ocasió li escau un lector però aquest ha de ser conscient en tot moment de que la seva funció és edificar a la comunitat, per això sant Benet ens diu que no llegeixi qui per atzar agafi el volum sinó que ha de llegir tota la setmana el mateix, que ha d’allunyar-se de l’esperit de vanitat i ha de ser ben conscient de que li cal l’ajut de Déu, un ajut que ens cal sempre i en tot moment. La seva és una tasca molt important, d’aquí que fins i tot li calgui la benedicció per afrontar-la. En aquest ofici sempre hi ha el risc de caure en la monotonia, d’oblidar-se de que ens escolten, de córrer llegint o de no fixar-se massa bé en el text i fer-ne allò que se’n diu una lectura ràpida que de tant ràpida acaba essent equívoca o errònia i caiem en confusió de temps verbals o en qualsevol altra error que pot acabar per fer perdre el sentit a una frase, quan no a un tot un text. Cal tenir sempre present doncs aquest caràcter que va estretament lligat a l’ofici o al servei del lector: edificar als oients. La lectura, el text, el missatge és el que ens ha d’arribar, edificar i formar; el lector és l’encarregat de fer-nos-la arribar aquesta lectura i perquè ens arribi bé ha de llegir alt, fort i clar, fixant-se en el que llegeix perquè és el que arribarà als oients. Tot plegat té un marc escènic que no es altra que el silenci. Tres elements doncs a tenir en compte, a treballar i a protegir per tal de que les lectures que al llarg de la jornada escoltem siguin entenedores i ens formin.

 

04.02.2024 – COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

• COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 31
  1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 4 febrer 2024

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: "El meu amo tarda", i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).

 

21.01.2024 – LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,60-61
  60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 21 gener 2024

Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules. Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes, indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa; dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el protegeixen.» (Pr 14,3).

Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors, el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes, cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica, evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té. Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present també, segons sant Benet en el llenguatge.

El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini: «la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del silenci inseparablement.» (VD, 66).

El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament. El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).

També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer "silenci" en el pessebre i en la creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I, tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat» (Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa suau» (1 Re 19,12), en un "fil sonor de silenci". I així també nosaltres, com Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva Paraula.» (30 de setembre de 2023).

En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes, amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.

Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials, els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)

I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)

 

14.01.2024 – LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,35-43
  35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 14 gener 2024

A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és, ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions: afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.

Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.

Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens diu: «Com li pots dir: "Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).

Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd; no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.

En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de la humilitat i la supèrbia, 47,1).

L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida eterna, ens l’ha posat al nostre abast.

Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les. Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.

Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: "Cal obeir Déu abans que els homes". (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot demanar-li - al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència, prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.» (Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a qui i per què obeïm.

Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats, les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.

Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència.

Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist, és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie religieuse).

 

07.01.2024 – QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

• QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 4
  1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell -Déu no ho vulgui- faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 7 de gener de 2024

Escriu Dom Paul Delatte que fins aquí sant Benet ens ha parlat de l’estructura jeràrquica de la comunitat i ara comença el que podem denominar com la part que defineix l’espiritualitat del monjo segons sant Benet. Sant Benet ens presenta en aquest capítol una condensació de la vida no tant sols monàstica, sinó també de tota vida cristiana. El capítol precedeix els dedicats a l’obediència, el silenci i la humilitat i amb ells forma tot un conjunt. Enumerar els principis o orientacions de la vida espiritual és un element ben present en les regles monàstiques anteriors a sant Benet i en les que ell s’ha inspirat, a part evidentment de la seva pròpia experiència monàstica, per escriure aquest capítol, com la resta del text de la Regla. El capítol comença per enumerar primer que tot els dos grans manaments amb els que Jesús sintetitzà tota la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Ho explicita l’Evangeli de Lluc: «Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs.» (Lc 10,25-28). Havent començat pels dos grans manaments segueixen els principals manaments de la Llei, el Decàleg pràcticament al complet i comença després la part més directament dirigida als monjos partint també de dos grans preceptes: Negar-se a un mateix per seguir al Crist i no fer als altres allò que un no vol que li facin a ell. D’aquí parteixen un seguit de manaments concrets destinats a mantenir la salut espiritual interior i la exterior, és a dir la relació amb Déu i amb els altres. Aquesta llista de 74 punts que conclou amb un altre gran precepte: No desesperar mai de la misericòrdia de Déu, ens hauria de servir de guió pel nostre examen de consciència diari, veure en quins punts fallem, perquè de ben segur que fallem cada dia i no tant sols només en un punt; també ens cal veure en quins caiem més sovint i a partir d’aquí tenir sempre ben present aquest centre de la nostra vida que ha de ser Crist i que s’ha de manifestar en l’amor a Déu i al proïsme. I quan caiem sempre acollir-nos a la misericòrdia de Déu i no desesperar-ne mai. Estem en mans de Déu, a Ell hem d’estimar i a Ell hem d’acudir en la dificultat per demanar-li la seva ajuda en els mals moments i en els moments de joia per agrair-li aquest do de la seva gràcia. «El bé que vegi en ell, que l’atribueixi a Déu i no a sí mateix, el mal en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi», diu sant Benet. Escriu Sor Michaela Puzicha que tot pivota en la vida del monjo sobre Crist, amb Ell tot és possible, sense Ell no tenim res a fer.

La llista d’aquest setanta-quatre punts no ens ha de fer però oblidar el colofó del capítol, on sant Benet ens ve a dir el com, l’on i el perquè de seguir tots aquests preceptes. Cal aplicar-los amb perseverança, fer-los servir nit i dia, no deixar-los mai. La mirada sempre posada en el dia del judici, quan siguem cridats de manera individual i personal a la presència del Senyor i Ell faci balanç de com ho hem viscut tot això i aleshores, si hem obrat bé, si ho hem fet de cor, si ens hem aixecat cada cop que hem caigut, si ens hem acollit sempre a la seva misericòrdia, si hem intentat de totes, totes estimar-lo a Ell i als germans; qui sap si el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès, el premi reservat als qui l’estimen. Déu estima a tothom, però nosaltres hem de correspondre a aquest amor, amb amor, i quan deixem de complir algun d’aquests setanta-quatre preceptes estem demostrant que el nostre amor a Déu no és sincer, no és regular, no és gratuït.

Semblantment al mestre de la llei que a l’Evangeli de Lluc li planteja a Jesús qui és el seu proïsme, quins són els altres que ha d’estimar i Jesús li respon amb la paràbola del bon samarità; aquí sant Benet ens diu ben clar on hem de practicar totes aquestes coses i com hem de practicar-les. Ho hem d’acomplir amb diligència i el lloc on practicar-ho és el clos del monestir vivint de manera franca i neta l’estabilitat. La pacient perseverança és una de les característiques de la vida monàstica, aquella, com diu sant Benet, per la qual participem dels sofriments del Crist. La perseverança demana equilibri. Viure equilibradament la nostra vida entre la pregària, comunitària i personal, el treball, el contacte amb la Paraula i també el descans. Menjar i beure equilibradament, sense caure en l’enfit o en l’embriaguesa, com adverteix sant Benet dient «ni donat al vi, ni golut» o de manera més concreta en els capítols dedicats al menjar i a la beguda. Equilibri també en les relacions interpersonals dins i fora de la comunitat, sense amistats massa estretes, mirant de no fer accepció de persones; evitant de caure en dependències respecte d’altres germans o de coneguts o fins i tot mirant de no dependre en excés de la família. Hem pres una opció de vida concreta que no vol dir desarrelament, ni trencament, però que tampoc vol dir viure com si no haguéssim fet uns vots; tenim i hem de tenir una vida diferent també en el que fa a les relacions respecte a qui no ha pres la nostra opció de vida, la nostra ha d’estar sempre centrada en Crist. Sant Benet ho formula dient: «Apartar-se de les mareres de fer del món». Estabilitzar-se, en el sentit monàstic de la paraula, és doncs comprometre’s en un procés de creixement sense fi i l’estabilitat en un lloc és només el punt de partida, la condició prèvia. L’estabilitat que prometem en la professió consisteix sobretot en perseverar. De la mateixa manera, que ens ho diu Jesús a l’Evangeli: «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà.» (Mt 10,22). L’estabilitat en la comunitat fins a la mort, de la que ens parla sant Benet, mereixedora de premi no és altra cosa que l’acompliment de les paraules mateixes de Jesús: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres. Menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne» (Lc 22,28-30). Tant de bo que així sigui i arribem tots junts a la vida eterna.