• General

Aquest dilluns dia 17 d’octubre, festivitat de sant Ignasi d’Antioquia, el papa Francesc ha rebut en audiència privada, a la sala clementina, els participants en el Capítol General de l’Orde Cistercenc, que té lloc a la Casa Divin Maestro, Roma-Ariccia, dels dies 9 a 21 d’octubre. Després de la salutació del P. Abat General Mauro-Giuseppe Lepori, el papa els ha adreçat aquestes paraules:

Benvolguts germans i germanes, bon dia: sigueu tots benvinguts!

Agraeixo a l’Abat General les seves paraules de presentació -amb els millors desitjos en la seva reelecció al càrrec- i saludo tots els qui participeu en el Capítol General de l’Orde Cistercenc de la Comuna Observança.

Aquest adjectiu, «comú, comuna», fa pensar. Sabem que pretén establir una distinció pel que fa a una observança «especial». El terme «comú», tanmateix, té sempre un significat més ric, que indica el conjunt, la comunió. I m’agradaria començar per aquí, per aquesta realitat fonamental que ens constitueix com a Església, gràcies al do de Déu u i tri, i al nostre ésser en Crist. Comunitat, comú.

La comuna observança, doncs, com un caminar plegats rere el Senyor Jesús, per estar amb ell, per escoltar-lo, per «observar-lo»... Observar Jesús. Com un nen que observa el seu pare, o el seu millor amic. Observar el Senyor, la seva manera de fer, el seu rostre, ple d’amor i de pau, de vegades indignat davant la hipocresia i el tancament, i fins i tot contorbat i angoixat a l’hora de la passió. I aquest observar, fer-ho tots junts, no individualment, sinó en comunitat. Fer-ho cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. Com els Dotze, que estaven sempre amb Jesús i anaven amb ell. No s’havien triat pas ells, Jesús els havia triat. No sempre era fàcil estar d’acord: hi havia diferències entre ells, cadascú amb les seves durícies, i amb el seu orgull. També nosaltres som així, i tampoc per a nosaltres no és fàcil caminar plegats en comunió. I, tanmateix, no deixa mai de sorprendre’ns i d’alegrar-nos aquest regal que hem rebut: ser la seva comunitat, així, tal com som, no perfectes, no uniformes, no, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’ell, el nostre Mestre i Senyor.

Aquesta, germans i germanes, és la base de tot. Us dono gràcies per haver-ho subratllat i us encoratjo a revifar el desig i la disponibilitat envers aquesta comuna observança de Crist.

Aquesta observança demana el compromís constant de conversió des d’un jo tancat a un jo obert, des d’un cor centrat en ell mateix a un cor que surt d’ell mateix i va a l’encontre de l’altre. I això, per analogia, val també per a la comunitat: d’una comunitat autoreferencial a una comunitat extravertida, en el bon sentit de la paraula, acollidora i missionera. Aquest és el moviment que l’Esperit Sant vol infondre sempre en l’Església, treballant cadascun dels seus membres, comunitats i institucions. Un moviment que brolla de la Pentecosta, el «baptisme» de l’Església. El mateix Esperit ha suscitat després i suscita encara una gran varietat de carismes i formes de vida, una gran «simfonia». Les formes són moltes, i molt diferents entre elles, però si volen formar part d’aquesta simfonia eclesial han d’obeir aquest moviment de sortida. No un vagareig caòtic, en ordre dispers, sinó un caminar plegats, tots en sintonia amb l’únic cor de l’Església que és l’amor, com afirma amb tant d’entusiasme santa Teresa de l’Infant Jesús. No hi pot haver comunió sense conversió, i aquesta és fruit necessàriament de la Creu de Crist i de l’acció de l’Esperit, sigui en cada persona concreta, sigui en la comunitat.

Tornant a la imatge, o millor, al so de la simfonia, us proposeu d’abraçar la gran alenada missionera de l’Església valorant també la complementarietat entre home i dona, ensems que la diversitat cultural entre membres asiàtics, africans, llatinoamericans, nord-americans i europeus. Us encoratjo a seguir per aquest camí, que no és fàcil, però que sens dubte pot aportar un gran enriquiment a la comunitat i a l’Orde.

Us agraeixo el vostre compromís a cooperar amb l’esforç que tota l’Església està fent en aquest sentit en cada Comunitat particular: avui l’experiència del trobament amb la diversitat és un signe dels temps. La vostra és una contribució preciosa, particularment rica, perquè, a causa de la vostra vocació contemplativa, no us acontenteu amb viure la diversitat a nivell superficial, sinó que l’aprofundiu en la dimensió de la interioritat, de la pregària, del diàleg espiritual. I això enriqueix la «simfonia» amb sons molt més profunds i generatius.

Un altre aspecte en el qual us vull encoratjar és el vostre propòsit d’una major pobresa, sigui d’esperit sigui de béns, per estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera. L’essencial és no deixar que el maligne ens robi l’esperança! La primera cosa que intenta el maligne és robar-nos l’esperança, i així pot haver-nos, sempre. Perquè la pobresa evangèlica és plena d’esperança, fonamentada en les benaurances que el Senyor anuncia als seus deixebles: «Feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu» (Lc 6,20).
 
Estimats germans i germanes, gràcies per aquesta visita! Que la Verge Maria us acompanyi i sostingui sempre el vostre camí. Us beneeixo de tot cor, a vosaltres i a les vostres comunitats. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi. Gràcies.

Més informació