BENEDICCIÓ ABACIAL DE FRA RAFEL BARRUÈ I BROCH
«L’abat fa les vegades de Crist al monestir i ha de mostrar-se pare, mestre i model de vida cristiana i monàstica. Per això, res no ha d’ensenyar, establir o manar contra els preceptes del Senyor. Totes les coses bones i santes, ha de mostrar-les més aviat amb fets que de paraula, i sempre ha de procurar més servir que no pas manar. Amb seny i fermesa, ha de conduir la comunitat rere el Crist, de tal manera que els monjos del seu monestir visquin segons l’Evangeli en la pregària i el servei fratern. La benedicció de l’abat, la farà ordinàriament el Bisbe del lloc on hi ha el monestir. Així el Bisbe té part en allò que és el cimal de la vida monàstica. Si els monestirs, per l’exemple, el treball i l’oració, són el gran suport de la vida d’una Església particular, també el Bisbe ha de reconèixer que són una porció excelsa del seu ministeri, per més que no li pertanyi d’immiscir-se en el règim intern dels monestirs. Amb causa justa i amb el consentiment del Bisbe del lloc, l’elegit podrà rebre la benedicció d’un altre Bisbe o d’un altre Abat.» (Cerimonial dels Bisbes 667-669)
Tant la Regla de sant Benet com els documents primitius de Cister, sobretot el Petit Exordi, expressen amb claredat la vinculació de la vida monàstica amb l’església del lloc. És cert que el bisbe no té jurisdicció directa sobre els monjos, i que la missió específica d’aquests és diferent de la del bisbe amb el seu presbiteri, però, amb tot, els monjos no formen una església particular a part, ans volen empeltar-se generosament a l’arbre de l’església local. Aquesta realitat, com indica molt bé el Cerimonial dels Bisbes, s’expressa de forma privilegiada en el moment de la benedicció d’un abat o d’una abadessa, un sacramental del Pontifical Romà reservat al bisbe. A Poblet, un cop més, no ha estat així, ja que la benedicció la va conferir el nostre abat general P. Mauro Giuseppe Lepori. La presència de la quasi totalitat dels bisbes de Catalunya, d’un bon nombre de preveres, i d’altres abats i religiosos, ho feia visible, tanmateix.
El proppassat dia 11 de juliol, la litúrgia de la solemnitat de sant Benet, amb els seus cants i lectures, emmarcà perfectament el ritu de la benedicció del nou abat de Poblet, P. Rafel Barruè i Broch, elegit per la comunitat el dia 22 d’abril. En la seva homilia, l’Abat General, comentant l’evangeli del dia (Lc 22, 24-27) i resumint molt bé el nucli doctrinal de la Regla de sant Benet, va subratllar la dimensió del servei com a tret distintiu de la missió abacial, enfront de les temptacions, sempre a l’aguait, del poder, de l’eficàcia, de l’èxit. Quedava ben clar, doncs, que la missió d’un monestir i, per tant, d’un monjo, s’amaga humilment en aquesta dinàmica d’abaixament i de servei, i que només així pot ser significativa i donar fruit.
A banda de nombrosos fidels i amics, amb una nodrida representació de Vila-real, d’on procedeix el nou abat de Poblet, hi eren igualment presents les autoritats civils, encapçalades pel president de la Generalitat de Catalunya. Al claustre hi havia preparat un refrigeri.
La magnificència de la celebració potser no s’adeia del tot amb la realitat actual de la nostra comunitat, fràgil i petita que, a més, amb poc temps, ha perdut dos membres importants. Per això, mentre l’abat jeia prosternat sobre les lloses austeres de la nostra església, sentíem la companyia dels sants, intercessors i amics nostres, que ens animen a la confiança i a l’esperança.
Li desitgem, al nou abat, que pugui sentir sempre, amb la del Senyor, la proximitat de l’afecte i de la tendresa de la seva comunitat, tal com els va sentir en rebre l’òscul de pau de cadascun dels monjos en el ritu conclusiu de la benedicció. I li desitgem també allò que per a ell implorava l’abat general: «Digneu-vos, Senyor, a omplir-lo dels dons de l’Esperit perquè treballi per la vostra glòria i el servei de l’Església, i encoratgi sempre els seus germans».
