Homilies

08.04.2024 – SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

• SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 8 abril 2024
  Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

«Ací em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Crist ha vingut a fer la voluntat del Pare. I la voluntat ha passat per l’encarnació, pel naixement, per la predicació, per la passió, per la mort, per la resurrecció, per l’ascensió a la dreta del Pare.

Aquest lliurament total de Crist al Pare toca al cor de cada cristià. Perquè cada cristià, ha d’estar disponible a la voluntat de Déu.

No podem tancar les portes del cor a la voluntat del Pare. No podem fugir corrents davant de la visita de Déu. Perquè Déu ens visita en cada moment que en la nostra pregària, en el nostre treball, en la nostra vida ens abandonem al seu Misteri d’Amor.

El senyal que els profetes anunciaven s’ha acomplit. El Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

La noia és Maria, la plena de gràcia. L’àngel del Senyor l’ha visitada per anunciar-li la nova de part de Déu, la voluntat del Pare per a ella: Tindràs un fill, serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’altíssim, el seu regnat no tindrà fi.

És veritat, el regne de Déu és enmig nostre i cada vegada que celebrem l’Eucaristia Jesús se’ns manifesta present en el seu cos i la seva sang, vessada per a la nostra salvació. Per això, el nom de Jesús, el qui salva.

Donem gràcies a la disponibilitat de Maria, que acull el Misteri i es fa clau mestra per a l’entrada de la salvació a la humanitat, concebent per obra de l’Esperit Sant el Fill de Déu.

Avui celebrem aquest Misteri de la nostra salvació il·luminat amb la llum Pasqual. Tot ens indica l’amor de Déu i la seva misericòrdia per la humanitat sencera.

Donem gràcies a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

06.04.2024 – DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

• DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 6 abril 2024
  Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.

 

01.04.2024 – DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

• DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 1 d’abril 2024
  Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Por i alegria. Les dones han rebut el missatge de l’àngel, han vist el lloc, la sepultura buida.

Aquell cos clavat a la creu, que havien baixat, i que havien deixat, no hi és.

«Ha ressuscitat» aquest és el missatge.

I aquesta és la missió que ara elles tenen que anunciar. Però, Jesús es fa present en la missió, els surt al pas. A nosaltres també Jesús ens surt al pas en la nostra missió monàstica. Ara bé, ens cal estar ben atents per adonar-nos-en.

De vegades ens venç la por, i ens agrada romandre en la immobilitat per por a la novetat, al canvi, a la nova experiència. No, no podem romandre en la por de la immobilitat.

Hem d’anar a anunciar, a proclamar amb alegria allò que hem viscut com a testimonis de la nostra fe en Jesús ressuscitat, que amb la força de l’Esperit Sant se’ns ha donat en profusió.

La por ens fa immòbils, l’alegria ens mou, ens posa en camí, ens fa avançar sortint de nosaltres mateixos per anar cap als altres.

Sí, també nosaltres som testimonis de la resurrecció, cada vegada que passem de la mort a la vida, cada vegada que vivim l’experiència de la conversió del pecat a la gràcia santificant, cada vegada que sortim del nostre propi sepulcre a l’alegria del compartir la vida en comunitat.

Perquè la fe, s’ha de viure en comunitat, l’esperança s’ha de viure en comunitat, la caritat s’ha de viure en comunitat. Així, en comunitat assolirem la visió de Crist ressuscitat i la meta proposada de la gloria eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

 

31.03.2024 – DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

• DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA
  Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
  Poblet, 31 de març de 2024
  Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Celebrem Pasqua cada dia, ens ha dit l’Apòstol, la celebrem si deixem de banda el llevat de la dolenteria i de la malícia i vivim amb sinceritat i veritat la nostra fe. La força per abandonar el pecat i fer el bé ens ve, sols ens pot venir, de la fe en el ressuscitat que té el poder de perdonar els pecats gràcies al seu nom. L’experiència de la resurrecció és sempre transformadora, és una experiència de conversió; transforma els cors, transforma la nostra vida i transformant-la ha d’ajudar a transformar les vides dels nostres germans.

Ho va fer amb les vides de Maria Magdalena, de Pere i de l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant. Transforma les nostres vides cadascú en la seva mesura, a la seva manera, perquè com aquells primers testimonis de la resurrecció també nosaltres ens acostem al Crist ressuscitat d’una manera personal i intransferible. Hi ha qui com Maria Magdalena no entén a primer cop d’ull, no sap reconèixer els signes i creu d’antuvi en un robatori del cos; tanmateix no seria tant estrany després de tot el que havia passat i de tots els esforços que els enemics de Jesús havien esmerçat per acabar amb la seva vida i la seva doctrina; no deixava de ser una possibilitat i ben real de que ara s’haguessin endut el cos per evitar que els seus, un cop superada la por i havent recuperat una certa calma i anonimat, donessin el degut culte al cos del mestre mort a la creu. Però a Maria Magdalena sols li cal una paraula per reconèixer a Jesús, sols cal que se li adreci pel seu nom i ella reconeix al Mestre, al seu mestre estimat. El deixeble que Jesús tant estimava veu i creu perquè ja fa temps que ha anat entenent de que anava tot allò i per això no va tenir por de ser al peu de la creu i d’acollir a Maria com a mare, la seva orella estava avesada a escoltar al mestre dir que serien tres dies i la fe ha fet la resta i així aquell llençol d’amortallar aplanat i el cos absent són suficients per a ell per creure. Simó Pere és més lent a reaccionar però al final també entendrà que s’ha acomplert allò que deien les escriptures.

El fet és que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que així s’ha esdevingut, ara tant de dolor, tanta por, tant desengany queda enrere i s’obre la porta a l’esperança, perquè ara és l’hora de transformar les vides dels altres, jueus i gentils, l’hora de predicar al poble que Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Senyor de la mort i de la vida. Ell que ha mort, Ell que ha davallat als inferns i Ell que ha vençut la mort tot ressuscitant.

No hi ha cap altra fet en la història de la humanitat tant gran com aquest que avui celebrem d’una manera especial; perquè de fet la resurrecció de Crist la celebrem cada diumenge, és el diumenge, el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort; però aquesta nit passada, avui i durant tota la vuitada, ho celebrem de manera solemne perquè aquest és el centre de la nostra fe, el fonament de la nostra esperança i el resultat de la caritat de Déu envers tota la humanitat.

La llum de la resurrecció de Crist que ens il·lumina no la podem amagar. O com deia Jesús mateix «és que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties?» (Mc 4,21). El portallànties de la llum de la resurrecció és la nostra caritat, com diu sant Joan: «la foscor es retira i ja resplendeix la llum veritable. El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum.» (1Jo, 2,8-9).

Estem units ja indeleblement al Crist per la llum de la seva resurrecció, com Ell ho està a nosaltres per la seva mort, perquè Ell és aquell qui tot morint destruïa la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. Ens diu el Concili Vaticà II: «som empeltats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts junt amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell (cf. Fl 3,21; 2Tm 2,11; Ef 2,6; Col 2,12; etc.). Peregrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats amb Ell (cf. Rm 8,17).» (Lumen Gentium, 7).

L’esperança de la glorificació és el fruit de la fe i una i altra, fe i esperança han de donar fruits de caritat, perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «creixem per la caritat en tots sentits, units al qui és el nostre Cap (cf. Ef 4,11-16).» (Lumen Gentium, 7).

Avui és realment el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos-en i celebrem-lo, perquè Crist realment ha ressuscitat.

 

30.03.2024 – DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)

• DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)
  Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
  Poblet, 30 de març de 2024
  Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

«Nit realment benaurada, que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu.» hem proclamat en el bellíssim pregó pasqual. Aquesta és la nit de les nits, la nit que es fa dia il·luminada per una llum vigorosa i única, la llum del ressuscitat.

Al llarg de tota la història de la humanitat Déu va establir aliances amb el seu poble, però la infidelitat d’aquest va impedir que la salvació fos efectiva. Déu no va desistir mai d’aquesta seva voluntat de recuperar l’amor d’una humanitat que volgudament s’allunyava d’Ell, del seu creador. Déu creà l’home a imatge seva, creà l’home i la dona a la seva semblança, com hem escoltat en la primera de les lectures d’aquesta vetlla, i de sempre ha volgut que l’home recuperés aquesta imatge divina perduda pel pecat.

No mancaren al llarg de la història de la salvació homes justos sotmesos a dures proves com la d’Abraham, prefigura del sacrifici de Crist, nou Isaac; no mancarem homes escollits com Noé per començar de nou la relació d’amor amb Déu; no mancaren els prodigis, com al pas del mar roig quan Déu es feu present des de la columna de foc i de núvol; però un cop i un altre l’home s’allunyava de Déu.

El Senyor es volia deixar trobar, com ens ha dit el profeta Isaïes, mentre els injustos no abandonaven els seus camins, ni els homes malèfics els seus propòsits. Però Déu no deixà mai de voler ser el seu Déu i que aquell fos el seu poble. Calia que Déu enviés al seu Fill, calia que es fes home igual en tot als homes llevat del pecat, calia que morís i que ressuscités, perquè així tots nosaltres morint amb Crist poguéssim viure també amb Ell, com ens ha dit l’Apòstol.

Per Crist hem mort al pecat, amb Crist vivim per a Déu. Aquesta nit és la culminació del misteri de la redempció, de la nostra salvació; la foscor del sepulcre s’ha transformat en llum; la mort ha esdevingut vida i una vida per sempre. No és estrany que aquelles dones que anaren molt de matí al sepulcre primer no entenguessin com és que la pedra estigués ja apartada; que s’esglaiessin en veure a aquell jove vestit de blanc; que es preguntessin com podia estar buit el sepulcre, que sortissin i fugissin tremolant d’esglai i de por sense atrevir-se a dir res a ningú.

També nosaltres som sepultats amb Crist en l’aigua del baptisme per ressuscitar a una vida nova. I què significa aquesta vida nova? Ho direm d’aquí a poc renovant les promeses del baptisme, significa renunciar al pecat per viure en la llibertat dels fills de Déu; significa renunciar a totes les seduccions, per tal de que el pecat no domini en nosaltres; significa renunciar a Satanàs origen i instigador del pecat.

Morir al pecat, per ressuscitar a la vida en Crist i per Crist. Aquesta és la millor manera de viure la joia de la Pasqua, una joia que cal que es transformi en reconèixer a Crist en l’altre, perquè aquesta és la millor experiència que podem fer del ressuscitat. Si Crist amb la seva passió, mort i resurrecció no canvia els nostres cors, no aconsegueix que el reconeguem en l’altre, de res no val celebrar-ho, perquè no en fem vertadera experiència si la seva resurrecció no canvia les nostres vides, sinó ens mou a la caritat.

La fe rebuda en el baptisme és per viure-la, per mostrar-la, per compartir-la. La joia de la Pasqua és per a compartir-la, no ens la podem quedar per a nosaltres sols. Déu és aquell qui estima fins a l’extrem. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, ens estimà també a tots nosaltres fins a l’extrem (Cf. Jn 13,1). Un amor que cal correspondre, com ens diu sant Joan en la seva primera carta: «El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8).

També avui el Ressuscitat ha d’entrar a les nostres cases i en els nostres cors, encara que a vegades li tanquem les portes. Cal que entri donant alegria i pau, vida i esperança, dons que necessitem per la nostra resurrecció humana i espiritual. Només Crist pot moure aquelles pedres sepulcrals que l’home sovint posa sobre els seus propis sentiments, sobre les seves pròpies relacions, sobre els seus propis comportaments; pedres que segellen la mort: divisions, enemistats, rancors, enveges, desconfiances, indiferències. Només Crist, el vivent, pot donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat, una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf. Benet XVI 11 d’abril de 2012).

 

29.03.2024 – DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

• DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
  Poblet, 29 de març de 2024
  Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Quan el cos d’aquell crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.

Aquell qui diumenge havia estat aclamat com el qui venia en nom de David, ara no havia badat la boca davant les acusacions, havia parat mansuet la cara a les escopinades i a les bufetades i l’espatlla als azots. Tot havia estat molt fàcil i ara tant sols calia esperar a que els seus deixebles morts de por, es fessin fonedissos, perquè d’aquelles poques dones que l’havien acompanyat vora la creu no calia témer res, ni tampoc de la seva mare que en quedar desemparada havia estat confiada al deixeble que aquell profeta tant estimava. Però de fet res és com Anàs, Caifàs i fins i tot Pilat es pensaven.

Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, tenia raó i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia alguna cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la saviesa de Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la filiació divina, la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit Sant i que essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en tot a Déu, perquè era i és Déu.

Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho ha amagat als savis i entesos (Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut pels grans sacerdots, perquè Ell és el gran sacerdot, aquell que ha estat provat en tot, encara que sense pecar, i ho és precisament, perquè durant la seva vida mortal havent-se pogut salvar de la mort, volgué aprendre en els sofriments que és obeir i morint es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha esdevingut el Déu compassiu capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.

Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els qui l’havien seguit el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat demanaven la seva mort i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els seus enemics, tan nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra banda del torrent de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del pretori, a l’Empedrat i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota, Déu hi és present i de quina manera, hi és present de manera rotunda i definitiva, tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per ben resolt i per tancat el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal títol se’n feia burla al capdamunt de la creu.

Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món, no el veien perquè miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la fe, els únics que poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena on tot fa olor de derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra condició humana, feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta nostra feblesa i compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot superar. Un home mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat, un grup de fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols per un deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que perd la por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.

En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no sigui aquest el final de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant. Però Déu té la darrera paraula, el vertader final està encara per escriure i no serà pas com Anàs, Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i són ells els qui han perdut.

A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat, perquè el Gólgota no és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la resurrecció és la nostra salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l’existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l’Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 15).

Res d’això saberen veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem rebut la tradició dels apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem reconèixer a la creu el signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots nosaltres. Ho sabem per la fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort, sepultat, que davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els morts.

La fe d’avui en la creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la resurrecció, fruit una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.

 

28.03.2024 – DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

• DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
  Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
  Poblet, 28 de març de 2024
  Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la veié caigué damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua com una institució perpètua.

El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa petjada, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.

Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar amb els seus en aquest món, tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i la seva sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i la seva presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavatge passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en plenitud, de cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.

No es tracta d’un simple ritu, l’Eucaristia no és pas un ritual buit, sempre és viu per la presència real de Crist, cada vegada que hi participem renovem la seva presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la caritat.

Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.

Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia rentat els peus amb un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’ajup, s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li perquè ho és, doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.

Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat.

Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquesta copa és la Nova Aliança en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor». (Ecclesia de Eucharistia, 12)

Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món.

Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres.

Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà rentarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seves mans, va elevar al Pare l’oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, el vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servei de Déu, està al servei del món en termes d’amor i veritat.» (Caritas in veritate, 11).

24.03.2024 – DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle B)

• DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle B)
  Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
  Poblet, 24 de març de 2024
  Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47

El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la seva mort un divendres.

El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la traïció malden per imposar-se.

El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat, una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.

El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit. Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home del qui li parlaven.

Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se, els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus propis recursos.

Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.

El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem. Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.

Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li sepultura.

La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la. Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.

El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva pròpia vida.

Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum d’aquell qui és la veritat i llum per al món.

Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu amor etern i veritable.

 

21.03.2024 – TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

• Dia 21 de març
  TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 21 de març de 2024
  Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26

Hem marxat del nostre clan familiar, de la casa del nostre pare, del nostre poble, i hem fet cap ací a Poblet.

La benedicció ens ha estat concedida gràcies a la intercessió de sant Benet.

Ara som una comunitat amb l’ofici de lloar a Déu cada dia, en la pregària, en l’Ofici Diví, en el treball, en l’esbarjo, sempre la lloança ha d’estar present, encara que sigui amb el nostre alè de vida.

Perquè Jesús es fa present en la nostra pregària, en la nostra vida. Jesús prega amb nosaltres a Déu Pare, en cada moment de la nostra vida. Jesús prega al Pare perquè siguem u, com el Pare i Jesús son u.

«Que tots siguin u». Sí, Jesús vol que siguem u. Som una comunitat monàstica, sota la benedicció de sant Benet i Jesús vol que siguem u.

Cadascú de nosaltres, amb totes les nostres diferències, davant de Déu, Jesús vol que siguem u. En la nostra relació comunitària davant de Déu, vol que siguem u.

Més encara, vol que siguem u amb el Fill i el Pare. Que siguem u a imatge de la relació entre el Pare i el Fill.

Així entrarem a conèixer la relació Trinitària, i entrarem a participar de l’amor de Déu, de la capacitat d’estimar sense mesura, a l’estil de Déu.

El nostre ésser u està intrínsecament lligat a l’energia amorosa de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant que ens obre el camí de la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

19.03.2024 – SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

• Dia 19 de març
  SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 19 de març 2024
  2S 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88,2-3.4-5.27 i 29 (R.: 37); Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18.21.24a

Humilitat, disponibilitat i amor.

Els plans de Déu, no són els dels homes. Nosaltres vivim amb uns projectes, un futur, unes metes.

Josep es trobava davant d’un projecte de vida, un futur, una meta, promès amb Maria.

Però tota aquesta il·lusió per formar una família, com totes les famílies de la seva cultura, tot aquest futur es veu de cop capgirat.

Abans de viure junts, Maria esperava un fill. Tot el meu projecte de vida s’ha trencat; podria haver pensat Josep. I de fet, l’evangeli ens diu que hi pensava.

Però, l’amor per Maria seguia viu, perquè no volia perjudicar-la, fent públic el fet que estava embarassada. I l’acord matrimonial, s’havia de desfer, però en secret.

Tot això, Josep ho pensava, ho rumiava, ho meditava. Què ha passat?

Els plans de Déu no són els nostres. Però els homes i les dones d’avui en dia perfectament ens podem ajustar als plans de Déu.

Com? Simplement ens tenim que silenciar, silenciar el nostre interior, el nostre cor per poder escoltar en la pregària la voluntat de Déu.

No tinguis por, perquè moltes vegades fugim de la voluntat de Déu per por. I la por sols ve d’una manca de fe amb Déu.

Josep seu i escolta. «Ella, Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Josep acull amb fe la voluntat de Déu. I ens deixa aquestes tres paraules per meditar avui:

Humilitat, per acceptar aquesta Bona Nova.

Disponibilitat, a servir les necessitats dels altres.

Amor, clar i pur vers el Misteri de Déu que se’ns ha revelat en l’encarnació del seu Fill Jesús. A ell, sigui donada sempre la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.

 

14.02.2024 – DIMECRES DE CENDRA

• DIMECRES DE CENDRA
  Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 14 de febrer de 2024
  Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es viu, un cop assolit, amb més joia.

La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist, desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.

Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes, allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el nostre camí de conversió personal.

Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça, rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana, de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre cor.

La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor. La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència, perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota ambició.

Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.». (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com cal, ens obre a l’esperança.

La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures ens convida a apropar-nos-hi a recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem salvats. Sols Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.

 

02.02.2024 – PRESENTACIÓ DEL SENYOR

• Dia 2 de febrer
  PRESENTACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 2 de febrer de 2024
  Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí. Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.

Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als Hebreus, i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres. Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit i únic de Déu.

Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit, uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida.

El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança, hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.

L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen; l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però rics en esperança. Des de bon començament Crist s’amaga als pretesos savis i prudents, però es revela als humils.

Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s’oferirà no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del Senyor).

La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.

Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.

Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de tots nosaltres.

El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al que Déu havia donat el seu favor.

Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.

 

29.01.2024 – MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS

• MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS,
  ABAT DE POBLET 1998 - 2015
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 29 de gener de 2024

Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C 5,1.6-10; Jo 12,23-28

«Per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» escriu l’Apòstol als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist en comunió, em comunitat.

Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job. Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep, de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.

Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia, fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida: primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta su comunidad.

Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament, misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança, com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia 2 de novembre de 2015).

El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la Paraula.

El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la lectio divina, ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor, allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força del testimoniatge està en la veritat. Si s’intueix que no hi ha set de Déu, que l’amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que siguin les paraules que s’escoltin en els locutoris.» (Apunts sobre la vida contemplativa).

Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva, com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).

Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l’altre, aquesta alteritat que no entenem. En aquest sentit, s’assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.

Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al servei.

Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2 de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió, necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.

A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat, en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.

Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present perquè «celebrem aquest banquet de l’Eucaristia tot recordant aquest germà nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I - que és futur perquè - ho celebrem esperant, d’aquesta manera, preparar-nos per a asseure’ns amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.» (Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).

La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor, I,1)

La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida, de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una intensitat profunda i sincera.

Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a pregar-li dia rere dia abans de Marines, tot just encetada la seva jornada; Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que «tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.» (Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat P. Abat Josep.

En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.

Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura, pot transmetre.

 

26.01.2024 – SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

• Dia 26 de gener
  SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 26 de gener de 2024

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança? Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos; Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és responsabilitat nostra.

Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares a fundar Cister? D’on tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts, a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.

Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d’un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així sigui amb l’ajut de Déu.

 

21.01.2024 – DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)

• DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 21 de gener de 2024
  Jn 3,1-5.10; Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9; 1C 7,29-31; Mc 1,14-20

«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat, cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant, i tot per anar-nos-en amb Ell.

La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta: la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe amb total lliurament al Senyor.

Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst, desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.

L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.

En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d’un canvi interior de l’existència. M’exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en Jesucrist, em precedeix i m’indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l’èxit com a fi última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat i l’amor. Es tracta de l’opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors abstractes; en Jesucrist s’han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al servei de la veritat i de l’amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).

La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere d’Ell.

I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final, amb totes les seves conseqüències.

Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.

Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat que és la trobada amb el Senyor.

Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del Regne.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.» (Lumen gentium, 3 i 11).

De nosaltres depèn la resposta.

 

07.01.2024 – BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)

• BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 7 de gener de 2024
  Is 55,1-11; Sl Is 12,2.3-4bcd.5-6 (R.: 3); 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11

Aigua

«Veniu a l’aigua». Som assedegats? Si no ho som, hauríem de ser els primers assedegats.

Perquè el qui té set busca. Hauríem d’interessar-nos per aquesta recerca que el Senyor ens proposa, ara que es deixa trobar.

Per això, ens cal convertir-nos de la nostra vida buida, fàtua, amb el pa que no alimenta i amb la felicitat que no omple.

Ens cal baixar a l’aigua, baixar a l’aigua de la penitència, del perdó dels pecats, baixar al nivell que Jesús ens hi acompanya perquè no ens perdem.

Ens cal passar d’una vida absurda, infeliç, encara que no t’ho creguis, a una vida de fe, d’esperança, de caritat.

Ens cal passar del "jo" central en la nostra vida, a l’Altre, amb majúscules, que sempre ens remet als altres, a l’exercici de la caritat cap a enfora, als altres.

El camí ens és indicat en el salm: «Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació».

La font és Jesucrist mateix, que ha vingut a acomplir la seva missió per l’aigua i per la sang; i l’Esperit en dona testimoni.

«Quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell».

El cel s’ha obert a la terra gràcies a Jesucrist que s’ha encarnat a la terra i s’ha posat al costat de nosaltres pecadors per acompanyar-nos en el nostre camí de conversió.

Tota persona, tota criatura humana està acompanyada per Jesús mateix en el seu camí, en el seu pelegrinatge per la vida, encara que no ens n’adonem, o no vulguem reconèixer que Jesús ens salva.

El cel s’ha obert, i s’ha quedat obert, Déu i l’home es comuniquen gràcies a la gràcia de Jesús, l’ésser humà no està mai sol. La veu del cel ens presenta qui és Jesús: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».

Déu Pare, s’ha complagut en el seu Fill, Jesucrist.

Joan predicava que no era digne d’ajupir-se a deslligar-li el calçat, tasca d’esclau. Però, la misericòrdia de Déu per nosaltres ha fet que Jesús sigui l’estimat que el Pare s’ha complagut per a elegir-nos i atraure’ns cap a ell.

Jesús és l’instrument del Pare per a l’evangelització. És el qui ens porta la Bona Nova, cada dia nova, fresca i natural, l’amor que Déu ens concedeix i ens comunica en la seva Paraula.

Nosaltres assedegats hem de baixar a l’aigua, a l’aigua del perdó, que neteja, que purifica, que elimina tota brutícia, per pujar nets de tota falta, per redreçar la nostra vida, amb el sagrament de la reconciliació, perquè encara que rentats en l’aigua del baptisme, hem pecat i som pecadors.

Aigua, Jesús és la font d’aigua viva i aigua de vida. Per això, ara en l’Eucaristia som exhortats a treballar pel Regne de Déu, és a dir, donar allò que hem rebut.

Quan acabem la celebració de l’acció de gràcies se’ns mana la tasca de sortir a fora de l’Església a portar el missatge de l’Evangeli, el missatge de la Bona Nova, el missatge de la reconciliació.

L’Eucaristia ens reconcilia i ens mana de dur a tot el món el missatge de l’amor de Déu, Déu que és amor, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

 

06.01.2024 – EPIFANIA DEL SENYOR

• EPIFANIA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 6 de gener de 2024
  Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa», ens ha dit l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seves premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat, ben cert és també que no defugí als qui no en formaven part, als qui aquell poble rebutjava com a pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix, però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta a Crist, malgrat que tantes vegades abans en la història de la salvació fou infidel a Déu. Ell no deixa mai de cridar a tothom perquè vol la salvació de tots.

La festa de l’Epifania, la teofania que avui recordem i celebrem, aquesta manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia aixecat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació.

La festa de l’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005).

L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que els mags li diguin on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat pel seu successor.

Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és pas cridat per Déu i resta aturat en el seu odi vers aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el nen del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obren el cor, mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi tenen el cor tancat a la seva paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. «La salvació que ens porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la salvació.

Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge prostrant-se a terra davant l’infant i la seva mare i reconeixent-li un triple caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents: l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha tron, hi ha una menjadora; no hi ha palau, hi ha un humil establia; no hi ha una cort, hi ha una mare tota sola. Però des d’aquesta mateixa humilitat la seva crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit el salmista. Els mags entraren a la casa, veieren al nen amb la seva mare, es prosternaren i l’adoraren. Temps a venir el deixeble estimat, seguint l’alerta de Maria Magdalena, correrà vers el sepulcre, entrarà, veurà i creurà.

D’aquesta manera senzilla i planera s’anuncia la salvació a tot el món. «la voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única mediació de Crist: «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus Iesus, 13).

Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de l’Església, fidel a la revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i el redemptor universal: "El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va encarnar perquè, com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà totes les coses".» (Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Cf. Papa Francesc 6 de gener de 2023).

Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se’ns ha donat, però en qui habita tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la plenitud del temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat. Vingué en carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals, en l’aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan es posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).

Un nen que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Ja ha arribat l’hora que els autèntics adoradors adoren el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. Com els pastors, com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).

 

01.01.2024 – SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

• Dia 1 de gener
  SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 1 gener 2024
  Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Veure i sentir.

«Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell infant».

«Després els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit».

Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de Déu. Misteri amagat amb un nen a la menjadora, amb una mare que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

La mirada i l’escolta ens duran a reconèixer, amb els nostres ulls de la fe, que aquell infant posat a la menjadora, que li posaran el nom de Jesús, és a dir Déu que ens salva, és el nom interposat per rebre la benedicció de Déu. Déu ens ha donat el seu Fill, per mig de la mare Verge Maria perquè puguem esdevenir beneïts.

La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer la benedicció més plena, que ens ha estat donada en el seu Fill , nascut d’una dona, Maria. "Maria conservava aquest records en el seu cor i els meditava". Nascut sota la Llei per rescatar-nos, perquè obtinguéssim la condició de fills.

I si som fills, hem de reconèixer en cada moment de la nostra vida la seva benedicció. Perquè, Déu ha gravat la seva benedicció en el nostre cor. Per això som fills en el Fill i hereus del seu Regne de pau i de justícia. Ell és la pau i a nosaltres ens fa missatgers de pau en aquest cap d’any.

Encara hi ha guerres i baralles en el nostre cor, en les nostres famílies, en els nostres pobles i nacions. Però malgrat les malediccions hem estat convocats a l’Eucaristia per rebre les benediccions de Déu.

Som ara cridats en aquest any que comença a renovar la nostra fe en la benedicció de Déu, la nostra esperança en la vida i la nostra caritat en el proïsme.
Som hereus de Déu i això ens ha d’encoratjar a viure per ell, amb ell i en ell.

Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de Déu. I avui, en celebrar la solemnitat de Santa Maria ,Mare de Jesucrist, Senyor nostre, Mare de Déu, som convidats a conservar en el nostre cor tots els records de les benediccions que hem rebut de Déu, meditar-les, ser agraïts i posar en el nostre cor la benedicció rebuda de Déu per saber-la donar als altres. El cristià és missatger de benedicció, mai de maledicció.

Maria, Mare de Déu, és la nostra mare, i en la seva mirada de mare sobre tot el món, també ens acull com a fills perquè el nostre caminar, en el transcurs del temps, no sigui tan feixuc. Maria és al costat de Jesús en la menjadora. Maria és al costat de Jesús a la creu. Així som convidats a viure a la seva presència, a la presència de Jesús en cada moment de la nostra història.

Ara en l’Eucaristia Jesús serà present, no ja en la menjadora, sinó serà a l’altar, en la seva creu, mort i resurrecció, per esdevenir el nostre menjar, l’aliment per a la vida eterna. És la benedicció més gran que podem tenir del Pare, en el Fill, per l’Esperit Sant.

Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

 

27.12.2023 – SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

• Dia 27 de desembre
  SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 27 desembre 2023
  1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Fa vuit-cents anys del primer pessebre, fet per sant Francesc d’Assís. El qui va cantar poèticament el germà sol i la germana lluna ens ensenyava així a fer participar tota la creació en la bellesa i en la joia de l’encarnació. En efecte, el pessebre subratlla la dimensió còsmica del Nadal, del misteri del Déu que s’encarna assumint des de la seva profunditat la realitat creada pel seu mateix Verb. L’evangeli d’avui, amb la icona del sepulcre buit, també ho posa de manifest: és des d’aquest sepulcre que Déu ha baixat a les profunditats de la terra i n’ha ressuscitat estirant de la mà Adam i Eva i, amb ells, tota la creació redimida.

Aquest vespre tornarem a subratllar aquesta dimensió còsmica del Nadal amb el cant d’una antífona impressionant manllevada de la litúrgia ambrosiana: «Omnes patriarchæ præclamaverunt Te»: «Tots els patriarques us proclamaren i tots els profetes us anunciaren; els àngels us mostraren als pastors; el cel us donà a conèixer amb l’estrella; i tots els justos us acolliren amb goig». La litúrgia ambrosiana canta aquesta antífona a les II Vespres de l’Epifania, després del lucernari inicial. El cor, aplegat entorn del bisbe, la canta quatre vegades seguides, per simbolitzar l’anunci joiós del naixement de Crist proclamat als quatre punts cardinals. Fixeu-vos que l’antífona parla bàsicament de dos anuncis: el dels patriarques i profetes, que és l’anunci de la Sagrada Escriptura, i l’anunci dels àngels juntament amb el de l’estrella del cel, adreçat als pastors, que viuen a prop de la natura, i als mags, que saben escrutar el firmament: «El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans», cantem aquests dies amb el salm 18. Hi ha la paraula revelada i escrita per a ser llegida, i la paraula que calla en la creació. La primera ens ajuda a interpretar aquesta altra. I en l’antífona ambrosiana aquests dos anuncis es fonen en un de sol, tal com el Verb de Déu, que sant Joan el Teòleg cantà incomparablement, s’encarna per fer de tota la creació una sola paraula, un sol llenguatge, un sol batec i un sol cant de lloança i d’agraïment a Déu.

«Tots els justos us acolliren amb goig» conclou l’antífona. Siguem també nosaltres d’aquests justos i celebrem festes en honor del Senyor encarnant la seva paraula de justícia i de misericòrdia, aquesta paraula de vida que avui contemplem amb els nostres ulls i toquem amb les nostres mans.

 

25.12.2023 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DEL DIA

• NADAL DEL SENYOR
  MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 25 de desembre de 2023
  Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

IV - La Paraula

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació és al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món la seva residència. Darrera la imatge endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part dessacralitzada, hi ha la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que el mateix ha creat, redimeix i allibera.

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home feia cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.

Com diu el profeta Isaïes el nostre Déu és rei, però la seva reialesa en no ser d’aquest món sovint ens desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l’havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot nosaltres malgrat les nostres limitacions, malgrat les nostres debilitats, malgrat la nostra infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.

Aquesta paraula feta carn per amor és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un altre rebutjava la crida de Déu, s’obstinava en allunyar-se de Déu. La Paraula feta carn enforteix el lligam entre Déu i la seva creatura, li dona ple sentit i la retorna al camí de la salvació.

La vinguda del Fill al món demana de la nostra corresponsabilitat, som cridats a la fe, a compartir la joia de la salvació, ens cal respondre-hi afirmativament. Amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, lliurament, amorosament ens tendeix la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat, de la nostra fermesa davant les dificultats, les contradiccions, les caigudes. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula de vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.

 

25.12.2023 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DE LA NIT

• NADAL DEL SENYOR
  MISSA DE LA NIT
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 24 de desembre 2023
  Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

III - Jesús

«Praesepe iam fulget tuum».
«La menjadora resplendeix».
(Himne d’Advent)

Per tot bressol fusta i palla; les seves senyes són uns bolquers i una menjadora. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron allí on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau una establia. Són signes del que ha de venir, perquè a la fi de la seva missió tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells. En el moment de presentar la seva reialesa davant del món el que ara és silenci i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en aquesta menjadora és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d’Israel, el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó (Cf. Lc 2,32).

La menjadora resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí hi reposa aquell qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.» (Lc 3,17) Allí, en la petitesa d’una establia, s’hi ha revelat l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens ha dit l’Apòstol.

«Lumenque non spirat novum».
«La nit exhala nova llum».
(Himne d’Advent)

Una llum envolta i esglaia als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats que, també endormiscats com aquests pastors que avui vigilen al bestiar, vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es manifesti la gloria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no pot ofegar-la (Cf. Jn 1,5). La llum que sorprèn als pastors és l’anunci de la llum nova, una llum que no és com cap altra que hagi vist mai ningú abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu veritable, nascut del Déu veritable.

«Quod nulla nox interpolet».
«Cap altra nit la pot desfer».
(Himne d’Advent)

Aquesta nit un llum resplendeix en el país tenebrós, el jou pesat, la barra que encadenava, l’agulló que arriava han estat trossejats per un noi que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un nadó indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena, aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra de la mort i del pecat, ha estat trencada per un infant posat en una menjadora, a l’aixopluc d’una establia perquè els pares no han trobat lloc a l’hostal.

Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu neix ja com un marginat més de la societat, ningú no s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complert els dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual tota cosa fou creada. I malgrat això aquesta llum es rebutjada ja que els homes s’han estimat més la foscor que la llum, perquè les seves obres eren dolentes (Cf. Jn 3,19). En aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens sobre el que regnarà amb dret i justícia.

«Fideque iugi luceat».
«I amb fe constant persistirà».
(Himne d’Advent)

Hem de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un infant en bolquers posat en una menjadora, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare sorprès encara per tot plegat, uns pastors que encegats enmig de la nit hi han acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor de Déu vers nosaltres, un amor del qual no en serem mai prou dignes. Déu ens ha estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra humanitat finita i fonedissa si seguim a Crist podrem participar de la seva mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara jeu en una menjadora, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.

En paraules de sant Bernat: «Aquestes tres coses, estimadíssims meus, assaboreixo en la meva ànima quan sento la bona nova del naixement de Jesucrist, el Fill de Déu. Per què l’anomenem Jesús? Perquè salvarà al seu poble de tots els seus pecats. I per què l’anomenem Crist? Perquè farà podrir el jou del teu coll amb l’efusió de l’oli. Per què el Fill de Déu es fa home? Perquè els homes es tornin fills de Déu. Qui pot resistir a la seva voluntat? Si Jesús és el que perdona, qui s’atrevirà a condemnar? Si és Crist el que cura, qui podrà ferir? Si el Fill de Déu és el qui enalteix, a qui podrà humiliar.» (Sermó sobre l’anunci litúrgic del naixement del Senyor.)

«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l’infinit entra en el món, i a la humanitat se li obren de bat a bat les portes de l’eterna herència divina. Amb la presència del "Déu amb nosaltres", fins i tot la més fosca nit del dolor, de l’angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre. El Verb encarnat, l’Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", és l’esperança de tota criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.» (Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992)

Realment avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel, encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.

 

24.12.2023 – NADAL DEL SENYOR: MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

• NADAL DEL SENYOR
  MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
  Poblet, Oratori de la infermeria, 24 de desembre de 2023
  Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

II - Josep

Josep és l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies. Aquesta senzilla descripció situa a un personatge en un lloc destacat en la genealogia de Jesús, el Messies, el Fill de David, fill d’Abraham. Josep és sempre un personatge en segon pla, com si estigués en tot moment un pas enrere, cedint el protagonisme a Maria, la seva esposa, i a Jesús, el seu fill davant del món. Ell sap, així li ha estat revelat, que la seva missió és la de custodiar a aquest infant que neix de Maria d’una manera singular, la seva concepció, el seu engendrament dins del ventre de Maria sols es pot explicar pe l’acció de Déu.

El Senyor Déu estima al seu poble, de fet no l’ha abandonat mai, sempre ha estat el poble el qui li ha estat infidel. Però Déu no perd mai la paciència, espera sempre i sap que a la fi sortirà guanyant, que és qüestió d’esperar el lloc i el moment oportú. Déu a més no trenca amb els seus elegits, malgrat les seves infidelitats, així entronca amb David a aquell qui és el Messies i ho fa per mitjà de Josep, de la seva descendència.

En aquest llarg procés d’espera hi hagut de tot, fidelitats i infidelitats, però Déu manté per sempre el seu amor, l’aliança que ha fet amb el seu poble és perpètua. D’aquí que el salvador sigui donat a Israel de la descendència de David, sigui de la soca de Jessè.

Escriu el Papa Francesc: «La grandesa de sant Josep consisteix en el fet que va ser l’espòs de María i el pare de Jesús. Com a tal, «va entrar en el servei de tota l’economia de l’encarnació», com diu sant Joan Crisòstom» (Patris Corde, 1). La vida de Josep és una altra vida dedicada al servei, com la de Maria, una vida a la que li cal la renúncia dels seus plans, de la seva voluntat, per fer únicament i exclusivament la voluntat de Déu. Josep en quedar Maria embarassada la volia repudiar en secret, Déu li comunicà que tenia una missió a complir i ell renunciant a la seva voluntat, a la seva comoditat i qui sap si a la seva bona reputació, acollí a Maria i al nen i en fou davant del món el seu pare.

En paraules de sant Joan Pau II Josep: «ha estat cridat per Déu per a servir directament a la persona i a la missió de Jesús mitjançant l’exercici de la seva paternitat; d’aquesta manera ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació» (Redemptoris custos, 14).

En aquesta nit de Nadal fixem la nostra mirada en Josep, en aquest home prudent, just, observant i fervorós, aquell qui acollint a Maria i al fill que aquesta portava en les entranyes, mogut sempre per l’amor. Escriu el Papa Francesc: «La lògica de l’amor és sempre una lògica de llibertat, i Josep va ser capaç d’estimar d’una manera extraordinàriament lliure. Mai es va posar en el centre. Va saber com descentrar-se, per a posar a María i a Jesús en el centre de la seva vida.» (Patris Corde, 7).

 

24.12.2023 – DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

• DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 24 de desembre de 2023
  2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I - Maria

«Responde Verbum, et suscipe Verbum.»
«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta, quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de la Trinitat.

Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix; mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.

Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.

Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies, però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i sofriments i també joies i alegries.

En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.

«Profer tuum et concipe divinum.»
«Pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la veritat de la salvació per un àngel.

La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo, obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.

Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot, deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla, humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra fragilitat humana hauria perviscut eternament.

«Emitte transitorium et amplectere sempiternum.»
«Proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula eterna.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana. L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat, (que es faci), obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.

Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança, aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l’ha enviada, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. (Cf. Jn 5,24).

Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).

 

23.12.2023 – FÈRIA MAJOR D’ADVENT

• FÈRIA MAJOR D’ADVENT
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 23 de desembre de 2023
  Ml 3,1-4.23-24; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: Lc 21,28); Lc 1,57-66

Un noi, una mare i un pare, una família admirada per allò que el Senyor ha fet saber.

S’ha de dir Joan. Què serà aquest noi? Serà el que prepara la vinguda del Messies. Serà el que anuncia, assenyala, mireu l’Anyell de Déu, ordena un poble reconciliat, prepara el seguiment de Crist, fent de frontissa entre l’Antic i Nou Testament.

Joan prepara el camí perquè Jesús ve.

Què serà de cadascú de nosaltres? Estem preparats per rebre el Senyor?

En la meva vida, en la meva relació amb Déu, en la meva relació amb els altres, estic preparat? Soc testimoni? Donem testimoni de Crist?

La meva vida, com a monjo, com a cristià, és testimoni de conversió, de penediment, d’obertura a l’Amor que ve a salvar-nos?

Joan no és digne de deslligar-li el calçat; Jesús es fa digne de ser batejat en el Jordà. Nosaltres no som dignes que Jesús entri a casa nostra; Jesús ens dona el seu pa de vida, el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. Quina elevació més alta no ens ha estat donada en Crist a tota la humanitat, que de la vellura de la mort ens ha atorgat la novetat de la vida eterna, ens ha fet partícips de la seva glòria amb el Pare i l’Esperit Sant.

«Oh Emmanuel, Rei i legislador nostre, esperança i salvació de les nacions. Vine a salvar-nos, Senyor Déu nostre».

 

18.12.2023 – FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

• FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 18 desembre 2023
  Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre, ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova Llei de l’amor en la Paraula feta carn.

«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment, tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los, però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu misteri transcendent.

Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir, acollir.  En llatí, accipere. En efecte, el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus. En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.

Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!

 

08.12.2023 – IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

• Dia 8 de desembre
  IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 8 de desembre de 2023
  Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

«Maria ha estat preservada de l’herència del pecat original. D’aquesta manera, des del primer instant de la seva concepció, és a dir de la seva existència, és de Crist.» (Sant Joan Pau II, Redemptoris Mater, 10).

Maria és anomenada sovint com la nova Eva. Aquestes dues dones van ser creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, immaculades. Totes dues són considerades mares, una Eva de la humanitat i l’altra Maria de la nova humanitat ja redimida. Però al cap i a la fi partint de les mateixes condicions una serà expulsada del paradís, mentre que l’altre hi serà assumpta en cos i ànima. On està la diferència entre una i altre? Eva va desobeir al Senyor, ho tenia tot i ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat. Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, però havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li ha estat concedit.

«Es tracta d’una mare del tot singular, triada per Déu per a una missió única i misteriosa, la d’engendrar per a la vida terrena al Verb etern del Pare, que va venir al món per a la salvació de tots els homes. I María, Inmaculada en la seva concepció, així la venerem avui amb devoció i gratitud, va realitzar la seva peregrinació terrenal sostinguda per una fe intrèpida, una esperança indestructible i un amor humil i il·limitat, seguint les petjades del seu fill Jesús.» (Papa Benet XVI 8 de desembre de 2007).

Maria és l’escollida per Déu; és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació. Ella és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort. Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí».

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l’Advent, un temps d’espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d’avui se’ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d’avui el considerem el començament d’aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l’amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa com l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obre a complir la voluntat de Déu, és considera l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no serà altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veu créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Davant de la realitat de Déu hi ha dos camins possibles. Un el que no porta enlloc o millor dit porta a la mort; quan la nostra ambició de ser iguals a Déu ens allunya d’Ell perquè la seva imatge l’enterbolim amb l’egoisme, la murmuració, la voluntat de fer la nostra per damunt de tot i per davant de qualsevol, sense importar-nos per res el mal que puguem fer a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Però hi ha un altre camí a recórrer, ben possible i ben real, aquell que escollí Maria des del mateix moment en que fou interpel·lada per l’àngel, fer la voluntat de Déu, no pas de manera resignada, pesarosa o acomodatícia; sinó de manera resolutiva, generosa i amorosa. L’amor a Déu ens mou a obrir-nos a fer la seva voluntat, certs de que Ell vol sempre el millor per a nosaltres, tot i que a vegades ens costi descobrir-ho, tot i que a vegades ens sentim fins i tot infeliços, envejosos en certa manera de la felicitat del injust.

Molts cops, com diu el salmista, estem a punt de desviar-nos, els nostres peus estant a punt de relliscar de l’enveja que sentim pels injustos, veient el benestar dels insolents; mirem com aquests injustos acumulen tranquils les riqueses i ens preguntem què en traiem nosaltres de guardar pur el cor i de rentar-nos les mans en senyal d’estar nets de culpa, si creiem que a cada instant hem de sofrir, si creiem que ens veiem castigats tot el dia (cf. Sl 73). La temptació de ser Eva i Adam està sempre davant dels nostres ulls; la possibilitat d’imitar a Maria i al mateix Crist se’ns obre en tot moment per acció de la gràcia salvadora de Déu que un cop i un altre ens crida a la salvació, a seguir-lo, a creure-hi; com el seguí i hi cregué Maria; malgrat els dolors i a vegades fins i tot dels afronts. El camí d’Eva i d’Adam, és el camí de la humanitat caiguda, és el camí de l’ambició, una ambició que neix en el seu cor i que traspua pels seus ulls, que fins i tot els surten de la cara; escarnint amenaçant de fer mal, posant-se altius amenaçant amb la força i desafiant a Déu com si res, creient saber-ho tot a la terra. Però malgrat saber que el camí d’Adam i el d’Eva és un camí equivocat, és una opció de vida sempre present davant els nostres ulls, una temptació sempre present.

El camí de Maria és el camí de Crist; ella no se separà mai del Senyor, Ell li donà la mà i la guià amb el seu consell i en acabar se l’endugué a la gloria; perquè ella tenint a Crist , el seu fill, no desitjava ja res més a la terra. En paraules del Papa Francesc: «la Paraula de Déu va ser dirigida a María, i ella la va acollir amb tot el seu ésser, en el seu cor, perquè prengués carn en ella i naixés com a llum per als homes. (...) En la Mare de Jesús, la fe ha donat el seu millor fruit (...). En la seva vida, María ha realitzat la peregrinació de la fe, seguint al seu Fill. Així, en María, el camí de fe de l’Antic Testament és assumit en el seguiment de Jesús i es deixa transformar per ell, entrant a formar part de la mirada única del Fill de Déu encarnat.» (Lumen fidei, 58).

En Maria la nova Eva, la primera deixebla de Crist, la porta a l’esperança, s’acomplia ja allò que diria l’Apòstol: «Déu, que coneixia els qui l’estimen d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.» (Rm 8, 29-30).

 

03.12.2023 – DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

• DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 3 de desembre de 2023
  Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Salm 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

«El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37). És la crida de Jesús a estar atents, a no baixar la guàrdia, a no adormir-nos. No és pas Déu qui deixa que ens desviem del seus camins, ni tampoc vol que els nostres cors s’obstinin a no creure en Ell. Ell és sempre i per damunt de tot el nostre Pare i recorda tothora que som obra de les seves mans. I ens estem preparant amb aquest temps d’Advent per recordar aquell moment quan Déu esquinçà el cel i baixà; no ho feu fonent muntanyes, certament, però cap orella no havia sentit fins llavors, ni cap ull havia vist mai un Déu que s’abaixés per tal de salvar als qui esperen en Ell. Déu girà des del cel els seus ulls cap a l’home, vingué a visitar aquesta seva vinya i tot ho feu per amor a la seva creatura, Ell que és l’amor.

Ens cal viure esperant la manifestació de Jesucrist, com els cristians de Corint dels que Pau elogia llur vida en comunió amb Crist. «Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), ens trobarà vetllant i atents? Pot ser que quan Ell arribi ja no hi hagi ningú que invoqui el seu nom i es recolzi en Ell en desvetllar-se? Si sabéssim per endavant que el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada seria molt més fàcil, sens dubte, encara que marcida la nostra fe com la fulla caiguda, maldaríem per estar a punt a l’hora convinguda. Però Déu no ens vol seguidors seus interessats, a darrera hora, a temps parcial; ens hi vol sempre i per estar sempre a punt no hi ha altra camí que vetllar i per poder vetllar, per treure les forces, per no adormir-nos, perquè la nostra fe no s’adormi, no n’hi ha d’altra que pregar per poder estar a punt i arribar així a veure la claror de la seva mirada i ser salvats.

El Senyor els ho va dir als deixebles a Getsemaní, «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble.» (Mc 14,38). Però fins i tot ells, sabent que una angoixa de mort consumia al seu mestre, s’adormiren i és que els ulls els pesaven; i sorpresos per Crist en aquell estat de somnolència, no sabien ni què dir-li. Si als deixebles que eren al costat del mestre els queien els ulls, i sucumbiren a la temptació, com no hi caurem nosaltres sinó deixem que sigui el Senyor qui ens mantingui ferms fins a la fi. Però ens cal demanar-li, ens cal pregar. Vetlla i pregària van de la mà.

Aquest temps d’Advent que avui encetem ha de ser també un temps privilegiat per a la pregària. Una pregària confiada, esperançada, però també una pregària atenta i perseverant perquè aquella hora menys pensada pot arribar en qualsevol moment i no ens ha de trobar amb una fe adormida, relaxada, atordida. Ens preparem per recordar aquell moment en que el Fill de Déu baixà del cel i es feu un de nosaltres; però alhora ens preparem, ens hem de preparar en tot moment pel doble adveniment del Senyor, aquell particular per cadascun de nosaltres i el de la fi dels temps i ni d’un ni de l’altre no sabem ni el dia, ni l’hora. Aquesta espera no la podem viure d’altra manera que des de la proximitat amb Déu, estant certs de que el Senyor és a prop, i això és el que ens recordarà cada dia la litúrgia de l’Advent, i cal que aquesta proximitat del Senyor la sentim al fons dels nostres cors. La proximitat amb el Senyor implica vetlla i pregària.

L’Advent se’ns ofereix com un temps per viure’l amb la mirada fixa i atenta a la seva vinguda. «El cristianisme no és només una "religió d’advent", sinó l’Advent mateix. El cristianisme viu el misteri de la vinguda real de Déu cap a l’home, i d’aquesta realitat palpita i batega constantment. Aquesta és senzillament la vida mateixa del cristià. Es tracta d’una realitat profunda i al mateix temps senzilla.» (Sant Joan Pau II, 29 de novembre de 1978). La nostra vida es una espera i aquesta espera ha de ser atenta, vetllant i pregant perquè quan el tinguem aquí ens trobi a punt per rebre’l.

 

02.12.2023 – DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / I

• DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / I
  RECES D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
  Poblet, 2 de desembre de 2023
  Dn 7,15-27; Salm Dn 3,82.83.84.85.87.86; Lc 21,34-36

Esperar en tot moment mantenint-nos alerta, vet aquí la recomanació de Jesús. L’Església ens proposa de tenir present la fi dels temps, del nostre temps personal i del temps col·lectiu. Sembla que tot plegat ens mogui a la basarda, al neguit; però la nostra no ha de ser en cap cas una espera angoixada, temorosa, sinó una espera esperançada.

Demà comencem el temps d’Advent, un nou any litúrgic i durant quatre setmanes ens prepararem per l’adveniment del Senyor, val a dir que aquest adveniment ens és més fàcil de passar, ens costa menys, és més dolç. El Nadal, recordar un infant en una menjadora se’ns fa més simpàtic; però aleshores oblidem per què ha nascut aquest infant, qui és realment; sota una aparença de dolcesa hi ha la divinitat feta humanitat; sota una aparença de feblesa hi ha el pla de salvació de Déu i aquest pla no té cap altra acompliment que la fi dels temps. Però aquesta és una visió que se’ns fa més difícil de pair, podríem ben bé dir que és políticament incorrecte. Tot això ens contorba, ens alarma, com deia el profeta Daniel.

Però quina por ens ha de fer la vinguda de l’estimat, si realment l’estimem? quina por ens ha de fer la vinguda del salvador, si realment volem ser salvats? Aquell mateix qui es feu infant tremolós i desvalgut, la representació més palpable i real de la humanitat, sempre feble i desvalguda; és el qui va tenir la valentia de morir a la creu, el qui va estimar fins a l’extrem, el qui va vèncer la mort i vencent la seva de mort va vèncer també la nostra; aquell qui és camí, qui és veritat i qui és vida. Diu el Papa Francesc: «La història humana comença amb la creació de l’home i la dona a imatge i semblança de Déu i conclou amb el judici final de Crist. Sovint s’obliden aquests dos pols de la història, i sobretot la fe en el retorn de Crist i en el judici final a vegades no és tan clara i ferma en el cor dels cristians.» (24 d’abril de 2013).

I la fe en la darrera vinguda no és tant clara i ferma perquè ens obliga a mirar al nostre interior, a analitzar la nostra vida de creients, a reconèixer-nos imperfectes, necessitats de gràcia i qui sap si arribem a sentir-nos mancats de l’amor de Déu pel simple fet de que ens anunciï el seu retorn gloriós.

Afegeix el Papa Francesc: «Abans de res recordem que, amb l’Ascensió, el Fill de Déu va portar al costat del Pare la nostra humanitat que Ell va assumir i vol atreure a tots cap a si, cridar a tothom perquè sigui acollit entre els braços oberts de Déu, perquè, al final de la història, tota la realitat sigui lliurada al Pare. Però existeix aquest «temps immediat» entre la primera vinguda de Crist i l’última, que és precisament el temps que estem vivint.» (24 d’abril de 2013).

Això és el realment important de l’espera, la preparació, aquest temps immediat que és el nostre, que és l’aquí i l’avui, que és la nostra vida de cap a peus, de principi a fi. Hi per preparar-nos ens la cal viu amb fe, amb caritat i amb esperança. No pas amb por, amb desconfiança i amb rebuig.

Començarem amb les Vespres d’avui el temps de l’Advent, el temps de l’esperança. Visquem-lo amb la mirada posada en el darrer i definitiu adveniment.

En paraules de sant Joan Pau II: «Reflexionar tant en el judici particular com en el judici final ens recorda que mentre tenim vida, tenim l’oportunitat d’aconseguir la nostra salvació. Cada dia ens ofereix la possibilitat d’estimar a Déu i als qui ens envolten, de viure cristianament.» (Cruzando el umbral de la esperanza).

 

24.11.2023 – DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

• DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
  ANIVERSARI DEL RETORN DE LA VIDA MONÀSTICA A POBLET (1940)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 24 de novembre de 2023
  1M 4,36-37.52-59; Salm 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48

Quan el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu, rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic, vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.

Al llarg dels segles no han estat poques les vegades en que alguns han cregut que acabaven amb el culte a Déu aquí o allà. Ho creien destruint o fent abandonar els llocs sants, com havia fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho creuen acabant amb la vida dels creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac i els seus companys màrtirs al Vietnam que foren a la fi llavor de fe per aquella Església. Però si tenim Déu al nostre costat res no ens pot fer por. Res no desencoratjà a Judes en la seva lluita per retornar la vida al temple; res no espantà ni allunyà de la fe a aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa que els tallà el cap, perquè uns estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres estaven segurs de que seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.

Avui recordem com fa vuitanta-tres anys, quan la sang corria per una Europa sacsejada per la guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i de desolació d’aquest monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara les ferides obertes d’una molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria d’uns sobre d’altres, quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu sentit més pregon; tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord amb les prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del dia que els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes tornava el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a Déu. Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians aquesta casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i set vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.

«La meva casa serà casa d’oració», cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell temple convertit en una cova de lladres; perquè un temple, un monestir ha de ser abans que res i per damunt de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor i donar-li culte. Sense això perd el seu sentit primigeni, pot ser un marc magnificent, però llavors sols és record de glòries passades. I un temple, un monestir ha de ser sempre passat, present i futur. Passat en quan que som hereus de moltes generacions de monjos que aquí han cercat Déu, que aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre italians i tants i tants d’altres abans i després d’ells. Present en quant que ara som nosaltres els responsables d’omplir de sentit aquestes pedres amb la nostra pregària confiada i serena. Futur en uns temps en que de nou pot semblar que la vida monàstica està en crisi, que el seu temps ha passat, i mentre l’individualisme malda per imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el temps de Déu no ha passat, no passa i no passarà mai.

Judes macabeu no escatimà esforços fins a veure de nou el culte al temple. Crist es deixà endur per la ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se del seu ple sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu amb la seva paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat que hem rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han cercat Déu aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor, perquè com ens ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia, fer créixer tota cosa i confortar-la.

 

20.11.2023 – DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

• DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 20 de novembre de 2023
  1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64; Salm 118,53.61.134.150.155.158; Lc 18,35-43

Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.

esús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà la bona nova del Regne.

Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.

Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de prop algú de qui es parla tant.

Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar, no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en la vida de ser escoltat i guarit.

Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.

La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent al crit dels desvalguts.

A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha qui es manté ferm i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.

La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món, per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la nostàlgia d’una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més que una necessitat: és un camí.» (6 de maig de 2020).

Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.

I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de lloança a Déu.

 

19.11.2023 – DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 19 de novembre de 2023
  Pr 31,10-13.19-20.30-31; Salm 127,1-2.3.4-5; 1Te 5,1-6; Mt 25,14-30

A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Ho sabem que el Senyor ha de venir, que no se n’escaparà ningú. I com que ho sabem els béns que ens han estat confiats i el que hagin pogut donar de més els hem de tenir a punt. Els comptes ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si que el Senyor confia talents, però sempre als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes.

D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora haurem de donar compte de com l’hem viscuda.

Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent o corregué a amagar-lo. Correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular.

Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, fer la voluntat de Déu, complir els seus manaments i sobretot aquell que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.

Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres, per anunciar-lo als qui se’ns acosten. La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni a nosaltres mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm un tresor. Donem fruit quan creiem, com escriu el nostre arquebisbe Joan, que «si l’Església és mare, també tots nosaltres, com a fills seus, tenim el compromís i la responsabilitat baptismal d’engendrar maternalment el Crist en el cor dels nostres germans i proïsmes per tal que, per mitjà d’ell, arribin a la vida eterna.» (Heu estat fills, sigueu també mares).

Nosaltres els monjos rebem un tercer talent, la vocació. Un regal privilegiat de Déu. Primer que tot perquè és Déu mateix qui ens crida a seguir-lo, en segon lloc perquè no hi pot haver cap altra vida millor que la de cercar Déu. I quantes vegades aquest talent el soterrem sota la murmuració, el desencís o la indiferència. Hauríem de considerar-la la vocació com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, durant tota la vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats. En paraules del papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l’Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l’Evangeli.» (7 de febrer de 2008).

La vocació, com la fe, com la vida, no és un encant tant sols aparença, ni una bellesa que s’esvaeix; la vocació s’ha de conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo. Vivim la nostra vida ben equipats per a poder dur a terme allò que Déu vol de nosaltres, si dubtem ja d’això és que ens resignem a enterrar en un amagatall el talent rebut. No s’hi val de practicar la falsa humilitat, no s’hi val d’inhibir-nos de les nostres responsabilitats. Estem cridats a una fe que esdevingui testimoni.

Si vivim la fe i la vocació amb indiferència, si la fe i la vocació no les vivim, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca.

Deia el papa Benet: «Quan no es coneix el judici de Déu, no es coneix la possibilitat de l’infern, del fracàs radical i definitiu de la vida; no es coneix la possibilitat i la necessitat de purificació. Llavors l’home no treballa bé per la terra, perquè al final perd els criteris; al no conèixer a Déu, ja no es coneix a si mateix i destrueix la terra.» (7 de febrer de 2008).

Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb fe. Déu és certament juts i misericordiós, però la seva misericòrdia és justa, capaç de dir de nosaltres si cal "traieu-lo fora a la fosca".

Déu ens ha donat primer que tot tres talents: la vida, la fe i la vocació. Una vocació a la vida matrimonial, a la vida monàstica o a qualsevol altra tipus de vida. Deure nostre és fer fructificar aquestes tres vocacions en bé de Déu i dels germans. En paraules del papa Francesc: «Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant.» Déu ens dona la vida, la fe i la vocació perquè ens estima i nosaltres hem de fer fructificar aquests dons estimant-lo a Ell i als germans.

 

14.11.2023 – TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

• Dia 14 de novembre
  COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 14 de novembre de 2023
  Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28

Què és la mort per al monjo? En algun moment podríem dir que és un alliberament de les feixugueses del món; però aquesta vida terrena tot i ser caduca, efímera i plena d’entrebancs és ella mateixa un regal de Déu que ens cal viure amb joia. En el cas de la vida d’un monjo cal afegir-hi que la vocació és també un regal de Déu i viure una vida de recerca del Crist no pot ser altra cosa que una vida de fe viscuda en plenitud, un tast del Regne. Sant Pau ens convida a donar testimoni de que som fills de Déu i si som fills som també hereus, una vida viscuda amb aquest convenciment no pot ser altra cosa que un camí vers la pasqua; però certament el camí que portà al Crist vers llur pasqua, que és la bestreta de la nostra pasqua, passà per Getsemaní, pel camí del calvari, per la creu i pel sepulcre. En paraules de l’abat Maur Esteve, referides a sant Joan Pau II: «ha sofert un Divendres Sant que dura anys i ha hagut de veure el lent esfondrament de la seva casa terrenal per un espai de temps inacabable i que no sabem quan durarà encara.» i això ens pot passar a qualsevol de nosaltres.

Deia sant Bernat arrel de la mort del seu germà Gerard: «estar unit al Senyor és ser un Esperit amb ell; tot queda transformat en un cert afecte diví; ple ja de Déu, no es pot sentir o assaborir sinó a Déu i el que Déu sent i assaboreix. Déu és amor, i com més unit s’està a Déu, tant més ple d’ell es viu.» I la mort no és altra cosa que el pas cap a aquesta plenitud, cap a aquesta plena comunió amb l’amor del Senyor. Però som febles, som pecadors tot i dedicar la nostra vida a cercar al Crist no deixem de ser-ho i per això avui encomanem a la misericòrdia de Déu als nostres germans, a tots aquell qui serviren Déu sota la Regla del nostre Pare sant Benet i ho fem confiats de que seran acollits al regne que tant maldaren per aconseguir durant llur vida de creients o de monjos.

Què espera un monjo de la mort? Som humans i molts cops ni la mateixa fe en que Déu ens espera amb infinita misericòrdia no pot allunyar dels nostres ulls una certa incertesa, un cert temor. Podem tenir també por al judici que ens espera perquè tant sols Déu ens coneix millor que nosaltres mateixos i sap en que faltem, sap quan pequem. Per això avui encomanem les ànimes dels nostres germans al Senyor, li demanem que els aculli generosament valorant tot el bé que feren i perdonant-los aquell, que deixaren de fer o fins i tot el mateix mal que voluntàriament, Déu no ho vulgui, o involuntàriament produïren en vida. I exclamem com sant Bernat: «Oh mort implacable, tant de bo haguessis estat més indulgent privant-me de l’ús i no del fruit de la vida! Perquè la vida sense el fruit és una mort més violenta; a l’arbre infructuós li espera un doble càstig: la destral i el foc.» Si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, ens ha dit Jesús en l’Evangeli. La mort és doncs necessària per tal de donar fruit, per tal de poder arribar allí on el Senyor està i poder ser honorats, si és el cas, pel Pare com a servidors seus. En paraules de sant Joan Pau II «cal passar per la mort, però amb la certesa que ens trobarem amb el Pare «Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat.» (1 Co 15, 54). Llavors es veurà clarament que «la victòria ha engolit la mort.» (1 Co 15, 54) i la podrà afrontar amb una actitud de desafiament, sense por: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (1 Co 15, 55).»

Això és el que demanem avui pels nostres germans, que siguin vestits d’incorruptibilitat, d’immortalitat, que participin de la misericòrdia divina i que el Senyor els aculli al seu regne on esperem un dia ajuntar-nos-hi també nosaltres.

 

13.11.2023 – DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

• Dia 13 de novembre
  DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 13 de novembre 2023
  2 Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes», diu el salmista. Que Déu és arreu és ben cert, però per a nosaltres humans febles i vacil·lants ens cal sentir-lo present de manera especial en algun lloc, d’alguna manera particular. El poble d’Israel sentia també aquesta necessitat i Salomó va construir-li al Senyor un temple amb un lloc, el sant dels sants, on sentir de manera especial aquesta presència. Allí el núvol de gloria del Senyor omplia aquell temple, però malgrat que Salomó volia retenir-lo per sempre en aquell palau, la infidelitat acabà amb el temple i amb la seva fugissera presència allí. Ens sentim prop de Déu quan preguem, sigui per lloar-lo, sigui per suplicar-li ajut i és que quan preguem amb el cor sincer, Déu és a prop nostre, ens escolta i ens atén. Ell sap d’antuvi el que ens cal, però malgrat això li plau sentir-nos a prop seu, li plau que ens dirigim vers ell, sabent-nos petits davant la seva immensitat.

Aquest Déu la presència del qual el poble d’Israel volia retenir per sentir-se’l al costat va prendre una iniciativa singular, es va fer home, va viure, va patir i va morir com nosaltres i no hi ha presència més gran que aquesta, una presència que es fa de nou realitat cada cop que celebrem el seu memorial, que celebrem l’Eucaristia i ho fem en un lloc concret, en un temple que té el seu sentit ple quan acull el sacrifici de la salvació, presència real del Senyor, tant més real que en aquella muntanya palpable del Sinaí que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església sigui la consagració de l’altar

Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d’un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se’ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l’edificació de l’Església, a ser pedres ben vives (cf. 1Pe 2,5) d’aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu.

«El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).

Hi ha un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Allí serà on adorarem al Senyor en esperit i en veritat, tal com ho vol el Pare, com digué Jesús a la samaritana a Sicar bora el pou de Jacob. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat, per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.

Escrivia el profeta Sofonies: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.» (So 3,17). I així és, portem dins nostre la imatge de Déu però per la nostra deixadesa, per la nostra laxitud fem d’aquest temple privilegiat i únic que som nosaltres mateixos una cova de lladres, com deia Jesús d’aquells mercaders del temple que expulsà amb vehemència. Però per a nosaltres no està pas tot perdut, aquell qui va cridar a Zaqueu perquè baixés de l’arbre, aquell que va asseure’s a taula amb tan gran pecador no deixa mai de compadir-se de nosaltres, de la seva creatura, d’aquell qui porta la seva imatge i ens ofereix un cop i un altre la possibilitat de que aquest temple que som nosaltres, les parets del qual s’ennegreixen pel nostre pecat, pugui ser restaurat per acollir de nou la seva imatge amb tot el seu esplendor i tantes vegades com la malmetem, tantes vegades el Senyor ens crida perquè el convidem de nou a taula, ho fem quan ens n’adonem de que ens cal restituir allò que hem pres, que ens cal penedir-nos i acollir-nos a la seva misericòrdia, de la qual mai no hem de desesperar.

Realment la salvació pot entrar a casa nostra, pot entrar als nostres cors si ens n’adonem de les nostres mancances, si baixem del sicòmor del nostre egoisme, de la nostra migradesa i parant la taula amb les estovalles de la caritat el convidem a asseure’s amb nosaltres. No ens ha d’escandalitzar quan ens girem i hi vegem asseguts pecadors, publicans i recaptadors d’impostos de dubtable reputació; ells com nosaltres, també són fills d’Abraham, nosaltres com ells som també pecadors i és a tots a qui el Senyor ha vingut a buscar i ha salvar.

Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles han de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat.

 

05.11.2023 – DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 5 novembre 2023
  Ml 1,14b-2,2b.8-10; Sl 130,1.2.3; 1Te 2,7b-9.13; Mt 23,1-12

Veure, jutjar i actuar.

Què hem de veure? Hem de rentar-nos la cara, netejar els ulls del cor, posar-nos el col·liri de la fe, per veure la nostra pròpia hipocresia. «Diuen i no fan». Així veu Jesús als mestres de la Llei i els fariseus.

Nosaltres podem caure en la mateixa hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei. També podem obrar per fer-nos veure de la gent, ocupant els primers llocs o exigint que ens diguin mestre.

Jesús jutja aquest comportament i ens ensenya que entre nosaltres no ha de ser així. Perquè el que els està dient als seus deixebles i seguidors, avui ens ho diu a cadascú de nosaltres: «Tots vosaltres sou germans», «de pare, només en teniu un, que és el del cel», «de guia, només en teniu un, que és el Crist».

Si després d’adonar-nos de la nostra hipocresia, escoltem aquesta exhortació que Jesús ens fa, podrem canviar la nostra manera de viure. I així, podrem actuar en conseqüència si volem seguir el camí de Jesús.

Tenim tots un mateix pare. No hi ha fills, de primera, de segona, de rebuig. La universalitat de la salvació és per a tothom. Si creiem en Jesús, la paraula de Déu, treballarà eficaçment en nosaltres, i podrem viure en una pau tranquil·la, tot esperant els dons de Déu.

Ara, l’escala que ens presenta Jesús per atansar-nos a Déu, és la humiliació, el fer-se no res, per estar al nivell de Jesús que es va fer no res.

Jesús que va ser el Servent per excel·lència, ens convida a actuar: «El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre».

Si veiem com estem entre el dir i el fer, si ens n’adonem de la nostra hipocresia, si jutgem que no anem bé, tal vegada ens hem de despertar i actuar com a servidors fidels de Déu.

Això, vol dir posar la nostra vida entera disponible a Déu, en la seva lloança. Això, vol dir estar sempre disponible a les necessitats dels altres fills de Déu. El servei que es fa al proïsme arriba a Déu com el perfum de l’encens de la pregària. Així, serà sempre lloat el Pare, juntament amb el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

02.11.2023 – COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

• Dia 2 de novembre
  COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 2 de novembre 2023
  Jb 19,1.23-27; Sl 22, Rm 6,3-9; Lc 12,35-40

Ens ha de quedar ben clar que la mort desvincula del pecat, ens ha dit l’Apòstol. Pau podria repetir com Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!». Sovint no tenim ben clar que és la mort, la considerem com un accident, com una excepció que afecta sempre als altres, siguin més propers o més llunyans, coneguts o desconeguts.

Però la realitat és que la mort de fet forma part indestriable de la vida, tant com el mateix naixement i ben cert és que si naixem, tard o d’hora hem de morir i de fet morirem, segurament sempre massa aviat per al nostre gust. Perquè la mort és una realitat, és també la raó per la qual Crist vingué al món, la raó per la qual es va fer un home com nosaltres. Certament Ell no fou alliberat del pecat per la mort, perquè compartí en tot la nostra naturalesa humana llevat del pecat, però morint, essent sepultat i ressuscitant ens guanyà la vida.

Si pel baptisme hem estat sepultats amb Ell a la mort, per la resurrecció emprendrem una nova vida; així morint amb Crist, ressuscitarem amb Ell, viurem per sempre amb Ell. «Amb la mort de només un va ser redimit el món. Crist hauria pogut evitar la mort, si així ho hagués volgut; però no la va defugir com una cosa inútil, sinó que la va considerar com la millor manera de salvar-nos. I, així, la seva mort és la vida de tots.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà). Aquest és el pla de Déu per a nosaltres, per a tots i cadascun de nosaltres, aquesta és l’oferta de salvació universal. Però nosaltres ens entossudim i la rebutgem, en tot o en part. D’aquí que alguns siguin rebuts directament a la gloria, són tots els sants, els reconeguts als altars i els sants anònims, mentre que d’altres els cal encara recuperar aquella imatge de Déu que tot home porta dintre seu i que queda enterbolida pel pecat. Déu ens estima tant que ens dona fins i tot després de fer el pas d’una vida a l’altra, l’oportunitat d’apropar-nos a Ell.

El pecat ens allunya de Déu, l’amor ens hi apropa i de quina manera, perquè Déu és l’amor. Aquest és el sentit de la celebració d’avui, preguem per tots aquells difunts que d’una manera o d’altra encara no poden gaudir de la mirada diàfana i transparent de Déu, d’aquells que no se senten encara prou nets com per acostar-s’hi i demanem al Senyor per ells, li demanem que se n’apiadi i que el seu amor prevalgui per damunt del seu temor.

Estem en comunió amb tots els sants pregant-los que intercedeixin per nosaltres davant del Pare, el seu i nostre defensor, de la presència del qual ja gaudeixen; ells ens són model de vida cristiana. Estem en comunió també amb tots els altres difunts pregant per ells, perquè el Senyor, que també els estima, els perdoni i els aculli; ells ens són també exemple perquè ens esperonen a estar sempre a punt, amb les torxes enceses i vetllant.

Per això aquesta celebració té un altra sentit. Pregant pels difunts pensem alhora en la nostra pròpia mort, i no hem de fer-ho pas angoixats, sinó esperançats, certs de que l’home que som ara serà crucificat amb Crist, que sobre el nostre pobre cos pecador perdrà el seu domini el pecat, que tenint una mort semblant a la de Crist, com ens ha dit l’Apòstol, tindrem també una resurrecció com la seva.

Per aconseguir-ho, per ser mereixedors de tal gràcia, ens cal vetllar, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc. Hem de mirar d’estar sempre preparats, sempre a punt perquè no sabem si la nostra hora serà a mitjanit o a la matinada, perquè el Fill de l’home vindrà a buscar-nos a nosaltres a l’hora menys pensada, però del que hem d’estar ben segurs és de que la nostra hora arribarà i estar també certs primer de que quan ens arribi hem d’estar prestos i després confiar-nos sempre a la seva misericòrdia, no desesperar-ne mai. Ell sempre ens fa costat, nosaltres hem de mirar de no girar-li l’esquena per tal de poder contemplar-lo, per tal de veure’l amb els nostres propis ulls, com ens deia Job.

Déu ens fa costat en tota ocasió oferint-nos la seva gràcia. Escrivia sant Ambrós: «Quin remei hi ha per a això? Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? Gràcies a Déu, per Jesucrist, Senyor nostre, em veuré lliure! Tenim un metge, seguim els seus remeis. El nostre remei és la gràcia de Crist, i el cos de mort és el nostre propi cos. Per tant, emigrem del cos, per a no viure lluny del Senyor; encara que vivim en el cos, no seguim les tendències del cos ni obrem en contra de l’ordre natural, abans busquem amb preferència els dons de la gràcia.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà).

Com deia el Papa Benet XVI: «Cal preparar-se per a la mort. No en el sentit de realitzar determinats actes, sinó de viure preparant-se per a passar l’últim examen davant de Déu. Deixar aquest món i presentar-nos davant d’Ell i dels sants, dels amics i dels enemics. Acceptar, diguem, la finitud d’aquesta vida i proposar-se d’aconseguir la presència de Déu.» (Últimes converses amb Peter Seewald).

Pregant pels difunts amb la confiança de que la nostra pregària els ajudarà, preparant-nos per la nostra pròpia mort de manera sempre confiada, sense angoixes ni obsessions aferrades en aquesta nostra vida a la terra, sempre caduca i limitada; fem solemne professió de fe en el Crist que es va encarnar, va patir, va morir i va ressuscitar per tal de donar-nos la vida eterna i plena.

«La vida i la mort de l’home estan, doncs, a les mans de Déu, en el seu poder: «Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes.», exclama Job (12, 10). «És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.» (1 Sa 2, 6). Només Ell pot dir: «Jo dono la mort o la vida» (Dt 32, 39).» (Joan Pau II, Evangelium Vitae, 39).

Confiats doncs en aquell qui tot ho pot, demanem-li que aculli als nostres germans difunts a la seva glòria, que els faci participar de la vida eterna i que a nosaltres ens ho concedeixi també, que ens ajudi a mantenir-nos vetllant perquè quan ens arribi aquella hora, sigui a mitjanit, sigui a la matinada, sigui aviat o més tard, ens trobi a punt i ens permeti de participar a la seva taula, que ens faci la gràcia de participar de la seva resurrecció i de ser semblants a Ell. Sols així podrem dir com Pau: «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany » (Fl 1,21).

 

01.11.2023 – TOTS SANTS

• TOTS SANTS
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 1 de novembre 2023
  Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Com es pot ser feliç estant de dol? Com es pot ser feliç tenim fam i set? Com es pot ser feliç essent perseguit pel sol fet de ser just? Com es pot ser feliç essent ofès i víctima de les calumnies? Déu estima als seus fills, especialment als febles i als desvalguts, als qui pateixen tant físicament com espiritualment, i tot i que el món no els estimi, tot i que el món cregui que són uns fracassats, que són els darrers de la societat; per al Senyor són els primers.

La clau està sempre en l’amor de Déu cap als seus fills. Ell els estima a tots, però com a pare amorós que és, estima de manera especial als qui sofreixen. Són aquests els qui han estat marcats com a servents del nostre Déu. Per a ser marcats no s’hi val ser d’un o altra país, de res serveix parlar una o altra llengua; el que vertaderament val és haver patit la tribulació en aquesta vida, haver rentat els vestits amb la sang de la persecució i haver quedat blancs amb la humilitat.

El que veiem en aquest món és al fons una pura aparença; la veritat la veurem quan la vertadera prova d’amor per part de Déu vingui el dia del judici, serà aleshores quan arribarà el consol als qui ara estan de dol, posseiran el país els qui ara són humils, seran saciats als qui ara tenen fam i set de ser justos, Déu compadirà als qui ara compadeixen, veuran Déu els nets de cor, tindran el regne de Déu i serà gran la recompensa al cel els qui ara són ofesos i calumniats a causa del Crist.

Però si la nostra societat ja defuig la idea de la mort, l’aparta, l’amaga, la pretén oblidar com a fet real; la idea d’un judici al final dels nostres dies es considerada encara més incorrecte per a molts. Però si Déu és amor, tot i que la crida a la salvació sigui universal, tot i que la seva misericòrdia sigui infinita; no pot oblidar-se mai Déu de la seva opció en favor dels qui han estat marcats, marcats per la caritat, marcats per la humilitat, marcats per la netedat de cor, marcats per la seva set de justícia; perquè Déu es també just.

Avui celebrem en aquesta solemnitat a aquesta multitud de sants, la major part dels quals no són ni coneguts, ni reconeguts públicament; són aquells sants de la porta del costat dels que parla el Papa Francesc; homes i dones humils, nets de cor i que han sofert al llarg de la seva vida, però que ara reben la seva recompensa. Déu no deixa mai de fer justícia i si la vocació a la santedat és irrenunciable, si neix en el baptisme i es pot practicar en qualsevol condició de vida el cert és que no tothom hi arriba, no tothom la practica.

La crida a la santedat és universal, cert, la vocació a la santedat és universal, cert, però arribar a la santedat no és pas universal. D’aquí la importància de poder adreçar-nos, de poder pregar a aquells qui l’han assolit. En paraules de sant Joan Pau II: «En el baptisme, sagrament del renaixement, el deixeble de Crist rep la santedat ontològica, queda constituït en la condició de nova criatura per mitjà de la gràcia santificant. És un germen, una llavor destinada a desenvolupar-se en un gran arbre mitjançant les cures personals i la constant ajuda que Déu no ens deixa de donar si l’invoquem. Però és un do que ha de ser també una conquesta. Sols així la santedat ontològica es transforma en santedat moral, gràcies a l’obstinació a traduir constantment en acció "els sentiments propis d’una vida en Crist Jesús" (Fl 2, 5).» (29 de març de 1987).

Aquesta és la clau per accedir a la santedat, una vida en Crist, una vida per Crist, ser davant del món i per als altres testimonis del Crist, d’aquell qui patí, morí i ressuscità per a la nostra salvació. Per això vingué al món, per fer-se proper als qui pateixen, per ser un d’ells i per això els qui pateixen li són tant propers, li són tan estimats.

No hi ha altre camí cap a la santedat que el camí que Crist ens vingué a mostrar per arribar al Pare. L’acolliment ple del missatge de les benaurances, la sincera imitació de Crist a través de la pregària i la caritat, són la resposta a la vocació a la santedat.

Que tots aquells qui hi han arribat i ara gaudeixen a la presència del Pare ens hi ajudin perquè també nosaltres, essent ja ara i aquí fills de Déu, puguem rebre la prova de l’amor del Pare; perquè també nosaltres siguem semblants a Ell, perquè també nosaltres l’arribem a veure tal com és.

Que aquesta sigui la nostra esperança, que aquesta sigui la nostra alegria, que aquesta sigui la nostra única meta. Que caminem amb delit, joiosos i a la llum de la fe vers la santedat.

En paraules del Papa Francesc: «Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils.» (Gaudete et exultate, 8).

 

15.10.2023 – DIUMENGE DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY  (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 15 d’octubre de 2023
  Is 25,6-9; Sl 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

En el Regne de Déu passa com en un banquet de noces; el Senyor hi convida als qui considera els seus amics, és a dir als qui han escoltat el missatge de l’Evangeli, els qui han rebut la bona nova; als qui hem estat batejats i podem considerar-nos-hi convidats per dret propi. Però malgrat haver-hi estat convidats, malgrat ser deixebles seus pot ser que al moment del convit tinguem mil i una excuses per evitar de participar en el banquet.

Tots nosaltres pel baptisme, pels sagraments de la iniciació cristiana som els primers convidats a aquest banquet, en clau de futur, és a dir a participar del Regne quan hi siguem cridats, i en clau de present, és a dir a viure d’acord amb els preceptes de l’Evangeli basats en l’amor a Déu i l’amor als germans. Però no tenim garantit d’asseure’ns-hi, se’ns poden presentar impediments per a participar-hi, perquè podem anteposar a aquest amor a Déu mil i un pretextos. Com aquells convidats de l’Evangeli, sovint posem per endavant els nostres negocis, el lleure, la nostra suposada llibertat i així ens allunyem del convit etern, quan ens allunyem de viure d’acord amb els manaments de l’Evangeli.

En una segona lectura, en clau comunitària, així com Déu envià al seu Fill per a salvar a tots els homes; sovint el món no l’escolta aquest missatge de salvació, ofega la veu dels seus enviats amb les seves preocupacions mundanes i efímeres, quan no acaba per maltractar i matar als seus missatgers, com ho feu amb els profetes, amb els apòstols, amb els màrtirs, amb el mateix Crist. Si un cop hem escoltat la seva veu, endurim els nostres cors no tenim pretext, no tenim excusa per a no atendre la seva invitació i desatenent-la ens fem dignes de la indignació del Senyor i la invitació passa a d’altres.

Però alerta, ens diu Crist, tot convidat, sigui qui sigui, hagi estat cridat quan hagi estat cridat, s’ha de fer digne d’aquesta invitació, hi ha de correspondre amb vestit de festa, amb el reconeixement del messianisme de Jesús, donant-li glòria pels segles dels segles, acomplint els seus preceptes. Escriu sant Jeroni que el vestit nupcial és també la llei de Déu i les accions que es practiquen en virtut de la llei i de l’Evangeli constitueixen el vestit de l’home nou; el qual si algun cristià no portés en el dia del judici, serà allunyat del Regne, serà lligat de mans i peus i llançat a fora, a la fosca. Perquè lluny de Déu tot es foscor.

És aquest un convit especial, extraordinari, definitiu. Certament hi ha preparats plats gustosos i suculents, vins rancis clarificats. La taula està parada, el banquet on tot ha de ser joia, on ha de desaparèixer el dol i la mort, on totes les llàgrimes han de ser eixugades és a punt, com ens ha dit el profeta Isaïes. I malgrat saber-ho, malgrat ser-hi convidats, malgrat estar certs de que asseure’ns-hi significa ser salvats, malgrat saber que fora d’ell sols hi ha plors i cruixir de dents, cerquem mil i una excuses per refusar d’anar-hi, defugim de participar-hi. Ens manca aquell coratge del que ens parla l’Apòstol, ens manca veure’ns amb cor per a tot, ens manca confiar-nos i refiar-nos d’aquell que és l’únic que ens pot donar forces per aconseguir-ho, per avesar-nos a tot, a menjar bé i a passar fam; a tenir de tot i a trobar-nos mancats del que necessitem.

Nous sommes nombreux, nous sommes tous appelés, mais pas tellement élus. Personne, aucun d’entre nous n’a le siège garanti, il faut gagner chaque jour la place et être des invités de première ou de seconde heure ou être des invités de dernière minute ne garantit pas de pouvoir hi participer. Dieu est généreux avec nous, il nous offre son amitié, ses dons, sa joie, mais souvent nous n’accueillons pas ses propos, nous montrons plus d’intérêt pour d’autres choses, mettons d’abord nos préoccupations matérielles, nos intérêts, alors la mondanité étouffe notre foi.

Són molts, som tots els cridats, però no tants els elegits. Ningú, cap de nosaltres no hi té el seient garantit, cal guanyar-nos dia a dia el lloc i ni ser dels convidats de primera o de segona hora o ser-ho dels de darrera hora no garanteix de poder participar-hi. Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva joia, però sovint nosaltres no acollim les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posem en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos, aleshores la mundanitat ofega la nostra fe.

La invitació del rei no troba acollida en els nostres cors, fins hi troba reaccions hostils, agressives, però ni així s’atura la seva generositat; el rei no desconvoca el convit sota cap circumstància i mana de convidar-hi a d’altres persones.

El Senyor no para de convidar-nos al seu banquet. Primer ho feu al poble que Ell mateix s’escollí com a heretat, però no hi volien anar. Després enviar al seu Fill, però no en feren cas, i a Ell el maltractaren i el mataren i després d’Ell a molts dels homes enviats a avisar als convidats de que el banquet de la salvació ja és a taula. Finalment ni essent generós de cor, cridant a bons i a dolents, donant-nos a tots la possibilitat de salvar-nos, no pot evitar que algun s’hi presenti sense el vestit de noces.

El rebuig dels primers convidats té com a efecte l’extensió de la invitació a tots, sobretot als més pobres, als abandonats, als bons i als dolents, a tots els que troben a les sortides dels camins. La bondat de Déu és infinita i a tots dona l’oportunitat de unir-se al banquet que ja és a punt. Sols hi ha una condició per a unir-s’hi, estar ben abillat, portar el vestit nupcial. És la condició de l’amfitrió i aquest vestit no és altra que la pràctica de la caritat, aquest vestit està teixit simbòlicament amb dos fils, el de l’amor a Déu i el de l’amor al proïsme.

Nous sommes tous invités à être des invités du Seigneur, à entrer par la foi dans son banquet, mais nous devons porter le costume de noces, la charité, nous devons vivre cet amour à Dieu et au prochain. Sans l’amour, nous ne sommes pas dignes d’être invités par le Seigneur à sa table; sans l’amour, nous ne sommes rien. Et l’amour se concrétise dans la patience, dans la bonté; dans l’éloignement de l’envie, de l’arrogance, de la fierté, de la jalousie, de l’égoïsme, de l’irritation, de la vengeance et du mensonge. L’amour, comme l’écrit l’Apôtre, trouve la joie dans la vérité ; tout l’excuse, tout le croit, tout l’attend, tout le supporte. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tots estem convidats a ser comensals del Senyor, a entrar per la fe en el seu banquet, però hem de portar el vestit de noces, la caritat, hem de viure’l aquest amor a Déu i al proïsme. Sense l’amor no som dignes de ser convidats pel Senyor a la seva taula; sense l’amor no som res. I l’amor es concreta en la paciència, en la bondat; en l’allunyament de l’enveja, de l’altivesa, de l’orgull, de la grolleria, de l’egoisme, de la irritació, de la venjança i de la mentida. L’amor, com escriu l’Apòstol, troba el goig en la veritat;  tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tot altre vestit que no sigui aquest de l’amor, ens impossibilita d’asseure’ns al banquet de les noces de l’anyell i ens porta a la foscor i a la buidor de la caritat d’aquell qui és l’amor per damunt de tot altre amor, Crist nostre Senyor.

Demanem-li doncs que es faci sempre sol·lícits i constants en la pràctica del bé, zelosos per estimar i estar així sempre a punt per quan el banquet estigui preparat i hi siguem cridats.

 

10.09.2023 – DIUMENGE DE LA SETMANA XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE DE LA SETMANA XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 10 de setembre de 2023
  Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» ens ha dit el Senyor en l’Evangeli. Com cada diumenge, com cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia o per pregar, estem doncs reunits en el nom del Senyor i Ell es present enmig nostre. Per presentar-nos davant d’Ell amb el cor net iniciem la celebració eucarística reconeixent-nos pecadors durant l’acte penitencial i avui aquí, com tots els diumenges, amb el ritus de l’aspersió que ens recorda i rememora el nostre baptisme, quan vam quedar nets del pecat. Rebre el perdó i saber perdonar són dos conceptes intrínsecament units en la vida del cristià.

Al salm 130, conegut com a De profundis, clamem: «Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4) o en alguna altra traducció diem: «és molt vostre perdonar i això ens infon respecte». Perdonar certament imposa respecte, ens costa perdonar i moltes vegades no sabem fer-ho; ens costa no contraure deutes, com ens ha dit l’Apòstol, de no deure cap perdó a ningú, i ens costa procurar la salvació dels altres perquè al cap i a la fi el que ens costa moltes vegades és estimar, no pas al mode humà cercant la correspondència, cercant la retribució; sinó al mode de Déu, ple de generositat, ple de misericòrdia, ple d’aquell amor que el mateix Apòstol ens diu que hem de practicar, quan ens mana, que l’únic deute nostre ha de ser estimar-nos els uns als altres.

Si ens costa estimar, ens costa també perdonar i mantenim una relació difícil entre dos conceptes: Perdó i oblit. Perdonar no significa pas oblidar, significa oblidar en un sentit constructiu, és a dir no emprar ja el record del greuge rebut com a causa de conflicte sinó com a causa de creixement en la fe i en l’amor. Quantes famílies trencades quan moren per exemple els pares i no tant sols per qüestions econòmiques, que també, sinó perquè és sovint el moment en que greuges passats surten de nou a la llum i sobre els quals no s’ha aplicat ni el perdó, ni l’oblit positiu. Quantes parelles se separen entre retrets i es fan mal i fan mal també als fills i no troben la pau.

També costa el perdó col·lectiu, el perdó en comunitat, tant entès com a comunitat eclesial com entès com a comunitat política, social o econòmica. I a vegades no hi ha altre solució que perdonar, que aprendre la lliçó de fets esdevinguts i mirar endavant i no vers el passat, llepant-nos eternament les ferides i al cap i a la fi impedint que cicatritzin i es tanquin. Fins i tot hi ha fórmules jurídiques, legals, que institucionalitzen el perdó, sempre però que hi hagi voluntat de perdonar i de ser perdonats i això també costa i aixeca grans polèmiques i passions.

Per a nosaltres creients el perdó té un marc sacramental ben concret: el sagrament de la penitència. Molts cops es diu que és un sagrament en crisi, que la seva pràctica ha baixat més que sensiblement i apareixen les habituals reflexions que ens fem al respecte com: "jo ja m’entenc directament amb Déu, no em calen homes per intermediaris, homes tant o més pecadors que jo".

Avui l’Evangeli no dona pas suport a aquest argument quan Crist diu «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.» Escrivia sant Joan Pau II: «El carisma i, al mateix temps, l’originalitat de l’Església en el que a la reconciliació es refereix, en qualsevol nivell que hagi d’actuar-se, resideixen en el fet que ella apel·la sempre a aquella reconciliació fontal. En efecte, en virtut de la seva missió essencial, l’Església sent el deure d’arribar fins a les arrels de la laceració primigènia del pecat, per a aconseguir la seva curació i restablir, per dir-ho així, una reconciliació també primigènia que sigui principi eficaç de tota veritable reconciliació.» (Reconciliació i penitencia, 4).

Anar a l’arrel per poder sanar l’ànima no és pas compatible amb guardar rancúnia, no és pas compatible amb un perdó aparent sense cap profunditat. Per poder perdonar el primer que ens cal és sentir-nos nosaltres mateixos necessitats de perdó, saber-nos pecadors i amb aquesta premissa inexcusable podrem primer demanar el perdó i després podrem perdonar.

Però compte amb el que Jesús ens diu quan ens parla d’aquell governant a qui el seu Senyor va perdonar el deute milionari però que ell era incapaç de perdonar al seu deutor. Crist li diu: «servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33). Per tant per demanar el perdó hem de ser capaços també nosaltres de saber perdonar, si no de res no ens val rebre’l, perquè aleshores rebre els efectes de la misericòrdia de Déu no ens ha transformat.

Aquesta capacitat de perdonar és una part, i no pas menor, del propòsit d’esmena, del propòsit de no pecar més, d’intentar al menys de no pecar més i de perdonar als altres els seus pecats. En paraules del Papa Francesc: «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l’Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau.» (Audiència general 19 de febrer de 2014).

El perdó sempre és un regal, un regal que rebem però que alhora hem de ser capaços de donar; en som receptors i transmissors d’aquesta gràcia que és el més gran do que podem rebre de Déu. Ser perdonats vol dir reconciliar-nos amb Déu i malament ho podem fer si renyim amb els germans o si no cerquem també la seva reconciliació.

Durant el jubileu de l’any 2000 sant Joan Pau II proclamava: «Perdonem i les nostres culpes, perdonem les culpes comeses pels altres contra nosaltres. (...) L’home és l’única criatura a la terra que pot establir una relació de comunió amb el seu Creador, però també és l’única que pot separar-se d’ell. (...) Déu, ben representat pel pare de la paràbola, acull a tot fill pròdig que torna a ell. L’acull per mitjà de Crist, en qui el pecador pot tornar a ser "just" amb la justícia de Déu. L’acull, perquè va fer pecat per nosaltres al seu Fill etern. Només per mitjà de Crist podem arribar a ser justícia de Déu (cf. 2 Co 5, 21).» (Sant Joan Pau II 12 de març de 2000).

Déu és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor (cf. Sl 86,15) mentre que nosaltres sovint som fidels en castigar i lents per estimar.

Per poder estimar cal que ens emmirallem en la llei del Senyor, perquè com escrivia sant Bernat: «La llei del Senyor és perfecta, i converteix les ànimes. Perquè és l’única capaç d’arrencar a l’ànima de l’amor de si mateixa i del món, i tornar-la cap a Déu.» (Llibre sobre l’amor a Déu, 34).

 

02.08.2023 – SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRACIA, MÀRTIRS

• SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRACIA, MÀRTIRS
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 2 de setembre de 2023
  Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.

Aquell llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit. Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la seva sang, estan més íntimament units a Crist (cf. LG, 50).

Certament Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada i a la fi germinà.

El 30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la sega.

A Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent, estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat el bé.

L’Església arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la, fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó que foren llavor de salvació per a tot un poble.

Un sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.

La llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.

Un jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona, dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.

Com Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida; com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van morir i morint van donar molt de fruit (cf. Jn 12,24).

En paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de l’Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l’única i universal vocació cristiana a la santedat.» (12 de març de 2001)

 

27.08.2023 – DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 27 agost 2023
  Is 22,19-23; Sl 137,1-2a.2bc-3.6 i 8bc (R.: 8bc); Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Claus, claus, claus. Quantes vegades en la vida hem perdut les claus? Quantes vegades hem arribat a la porta i a l’anar a obrir ens hem deixat la clau? I, ara, fins i tot ens oblidem de la clau de pas, per accedir a l’ordinador, al telèfon o per pagar amb una targeta de crèdit.

Tot està rodejat de claus. La nostra vida està envoltada de claus. La vida és un continu obrir i tancar portes.

Avui hem de considerar que tan sols amb una clau, amb una clau mestra ja no ens caldrien més claus.

Però, quina clau pot obrir totes les portes, o pot tancar-les totes?

La fe, la clau de la fe, sí, la clau de la fe ens obre i tanca totes les portes. La fe en Jesús ens obre a la vida en plenitud. Perquè, tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. La fe en Jesús ens tanca a una vida anodina, a una vida sosa, sense sal ni gust. La fe en Jesús ens obre a una vida plena de goig, però també de dolors, de creu per arribar a la glòria.

Perquè, per a nosaltres: Qui diem que és Jesús? És un personatge històric? És el Fill de Déu? És el Messies esperat per salvar tot el món? És el meu Déu, el meu protector? És el meu estimat, en qui he posat tota la meva confiança? És a qui escolto en la meva pregària? És el centre de la meva vida? És l’eix, la columna vertebral de la meva de la vida?

O més encara: Visc d’acord amb el missatge que Jesús ens ha deixat? Perquè, si em considero cristià, he de seguir les petjades del Crist. I per seguir Crist, la meva vida s’ha d’anar configurant als mateixos sentiments del Crist. Sentiments de pau, de reconciliació, de coneixement de Déu.

Per això, hem de reconèixer en la nostra vida que tenim necessitat d’un salvador, necessitat de l’únic salvador. Hem de reconèixer els nostres mancaments, acceptar la nostra pobresa espiritual i atansar-nos a l’únic que ens pot donar la clau mestra que ens obre a la fe, l’esperança i la caritat.

Pere, ens és un exemple, tot i seguir Jesús, el nega, però es reconcilia. Així, també és la nostra vida. Encara que siguem monjos, consagrats, casats, fadrins o viudos, joves i vells, som cristians. Som seguidors de l’únic que ens pot obrir la porta, Jesús té la clau de la nostra vida. La vida que ara vivim i la futura.

I Jesús ens dona la clau en l’Església

Jesús edifica l’Església sobre Pere. I a Pere li han estat donades les claus del Regne. Això és, l’Església té ara les claus en el successor de Pere, i en cada ministre ordenat, que pel sagrament del perdó pot reconciliar els fidels en Déu. L’Església és l’instrument de reconciliació de Déu per al món. I els seus ministres estem ordenants per al servei de la reconciliació.

I tots nosaltres ací presents formem l’argamassa d’aquesta Església exultant, santa i configurada per pobres pecadors, però amb ganes de tirar endavant, amb l’ajuda dels sants que ens han precedit, amb el depòsit de santedat dels màrtirs que segellaren la sang del pacte de la glòria, bescanviant la vida caduca per l’eterna.

Esperant el nostre moment celebrem l’Eucaristia, com aliment del nostre camí per seguir amb força cap a endavant. Alimentats amb el cos de Crist hauríem de sortir de la celebració amb a força renovada per servir el proïsme.

La clau, la clau de la fe ens empeny a viure l’esperança futura del Regne del cel i ens dóna la clau de viure l’amor rebut per Jesús, estimant allò que ens mana i desitjant allò que ens ha promès, la vida eterna.

No ens oblidem mai que la clau mestra del cristià és una, en tres, és a dir: l’Església amb la fe que professem, el Crist a qui seguim i el servei vers els altres més necessitats. Però, tot és una única clau, com és u el Déu a qui seguim i servim que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

20.08.2023 – SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

• Dia 20 d’agost
  SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
  Poblet, 20 d’agost de 2023

Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.» «A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.» «Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s’estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor. «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Super Cantica Canticorum II), s’estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l’espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l’amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor (cf. Sermó de la Passió del Senyor).

 

15.08.2023 – ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

• Dia 15 d’agost
  ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 15 d’agost 2023
  Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l’assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l’home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist» (cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L’assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l’anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l’Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L’assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d’aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.

 

25.07.2023 – SANT JAUME, APÒSTOL

• Dia 25 de juliol
  SANT JAUME, APÒSTOL
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 25 juliol 2023
  Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8 (R.: 4); 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

Beure, servir i donar la vida.

Beure

Beure el calze de Jesús, significa beure el calze de la seva passió, mort i resurrecció. Això vol dir, seguir les seves petjades, seguir els seus camins, seguir els seus sofriments.

Estem disposats a beure el calze de Jesús? Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, el van beure. Per això, són exemples per a la nostra vida de cristians. És el llegat apostòlic que tenim a l’abast en el nostre pelegrinatge cap al Regne.

Podem fer en la vida molts cops el camí de sant Jaume. Però, per al cristià és més interessant i fructífer fer el camí interior cap al seguiment del Mestre, Jesús.

Jesús no cessa d’ensenyar-nos com l’hem de seguir.

I davant la indignació que generen els dos germans Jaume i Joan, ens trobem en l’ensenyament més pregon del seguiment de Jesús: "Ja sabeu que, en totes les nacions, els governats disposen dels seus súbdits com si fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau".

Servir

Servir, sí, com el Fill de l’home, Jesús, que no ha vingut a fer-se servir. El seguiment de Jesús comporta imitar-lo en el seu servei. Jesús ha vingut a servir el Pare, la voluntat del Pare, per guanyar-nos per a la seva causa, la causa del Regne. Jesús ens vol alliberar i salvar d’aquests regnes materials classistes que juguen en els poders i les autoritats amb una visió totalment materialista.

Nosaltres estem convidats a una obra de servei, tant si som monjos o no. Perquè el cristià no pot negar-se al servei vers el proïsme més necessitat. Perquè com sabem lliurant-te al servei dels altres et fas ofrena agradable al Pare.

Donar la vida

Jesús, el Fill de l’home ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Si veritablement estem en el camí de beure el calze; això és, del seu seguiment; si realment portem una vida de servei cap als necessitats; ens serà més fàcil lliurar la vida, donar la vida, com Jesús pels altres, per tot els homes.

El beure el calze de Jesús implica abandonar-se a la seva voluntat, posant les nostres petjades en les seves petjades, seguin els seu camí cap al Regne.

I el camí cap al Regne ens hi condueix la capacitat del servei que podem fer als altres. Un servei fins a la mort, fins a donar la vida per salvar tots els homes.

Nosaltres en aquesta eucaristia estem convidats a esdevenir testimonis del seguiment de Jesús. Estem enterrats als regnes materials, per obrir-nos als bens futurs, en el Regne del cel. Mentrestant combreguem del seu cos i de la seva sang fins que torni per nosaltres i ens convidi a seure als llocs que el Pare del cel ens té preparats.

Sant Jaume ja hi és, ara ens toca a nosaltres beure, servir i donar la vida. Així, podrem lloar pels segles dels segles el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

 

23.07.2023 – DIUMENGE XVI DURANT L’ANY

• DIUMENGE XVI DURANT L’ANY
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 23 juliol 2023
  Sa 12,13.16-19; Sl 85,5-6.9-10.15-16a (R.: 5a); Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

Què passa amb el Regne de Déu?

Volem atansar-nos? O volem fugir del Regne de Déu? Perquè, podem crear-nos el nostre regne privat, amb totes les necessitats cobertes, amb tots els desitjos satisfets, amb totes les muralles del cor ben tancades per creure’ns que fins i tot no necessitem ni de Déu ni dels altres germans nostres. Tal vegada el diable va sembrant aquest jull en el bombardeig publicitari que ens persegueix, que et volen fer creure que ets el centre del centre de l’univers creat, que el teu "Jo" està per damunt de tot.

Què passa amb el Regne de Déu?

Jesús ens convida a discernir el que estem fent de la nostra vida. Jesús ens exhorta a esbrinar el nostre camp interior, el nostre cor. Les lectures que hem escoltat ens presenten la clau de volta de la relació amb Déu. Déu és misericòrdia ens presenta el llibre de la Saviesa: "Sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració". "La vostra sentència és justa". "La vostra força és font de justícia". "Heu ensenyat que el justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats". Consideració, justícia, humanitat, esperança i perdó ho tenim a l’abast si ens n’adonem.

Déu és compassiu i benigne, indulgent i bo per a tothom que el cerca. Nosaltres som lliures d’atansar-nos a la seva Paraula, a la seva Eucaristia.

Tenim l’Esperit mateix que ve ajudar la nostra feblesa, ens diu sant Pau, per a saber pregar com cal, per conèixer el jull que tal vegada ha estat sembrat en el nostre cor.

Què passa amb el Regne de Déu?

El Regne ha estat sembrat en el baptisme que hem rebut. El Regne arribarà al seu acompliment a la fi del nostre camí. Ara és l’hora de fer fructificar el blat, la bona llavor sembrada en el nostre món. Sí, espiga i jull conviuen en la nostra existència vital, hi ha jull entre la bona llavor; però Déu és pacient, vol que ens convertim del pecat a la vida, de l’esclavitud a la llibertat de fills de Déu.

En el baptisme se’ns ha estat sembrat la petita llavor de la fe. Però si anem creixent en la fe, també creixerem en l’esperança del Regne promès. A més a més donarem els fruits de l’amor que és la caritat amb els altres.

Tenim el llevat en la nostra pasta i la misericòrdia de Déu espera a que fermentem en una vida santa.

Què passa amb el Regne de Déu?

Que ens espera el Déu misericordiós. Que hem de discernir cap on anem. Així com Déu ens té en consideració. Nosaltres també hem de ser considerats, compassius i misericordiosos amb els altres. Al Regne de Déu hi ha lloc per a tothom sempre que perseverem fidels, fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat.

De moment ara celebrem la penyora del Regne de Déu, que és l’acció de gràcies que tota l’Església celebra en lloança a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

16.07.2023 – DIUMENGE DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY  (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 16 de juliol de 2023
  Is 55,10-11; Sl 64,10-14; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23

Hem estat engendrats de nou, no d’una llavor corruptible, sinó d’una que és incorruptible: la Paraula de Déu viva i eterna, escriurà sant Pere en la seva primera carta (cf. 1Pe 1,23). Aquella multitud que es reunia a l’entorn de Jesús, que l’escoltava vora l’aigua mentre Ell parlava de la barca estant, de fet escoltaven sense entendre, miraven i no veien res, durs d’orella i de cor insensible, es resistien a la conversió i a recobrar la salut. Jesús havia sortit a sembrar, però gran part de la llavor queia en terreny rocós i d’altra era engolida pels cards.

El Senyor no és un sembrador que sembra amb gasiveria, és un sembrador generós que va deixant la llavor aquí i allà tot i intuir, tot i saber, que de terra bona, preparada per acollir la seva Paraula no n’hi ha tanta. Abunda el terreny rocós, amb poca terra on arrelar, abunden els cards que no tenen altre objectiu que ofegar la bona planta, abunden les voreres del camí que acullen la Paraula sense altra futur que ser devorada pels ocells. Hi ha una sola bona llavor, la Paraula, hi ha un únic bon sembrador, el Senyor i hi ha molta diversitat de camps i de terrenys on cau aquesta llavor. Quan rebem la Paraula l’hem d’acollir, el nostre camp, és a dir el nostre cor, ha d’estar ben llaurat, lliure de males herbes per tal de que aquesta llavor pugui créixer i donar fruit, el cent, el seixanta o el trenta, el que sigui, però el que no podem deixar és que l’ofeguin els cards, que s’assequi així que surti el sol, que la devorin els ocells. La Paraula és un regal de Déu, un regal tant preciós que no podem sinó acollir-la i de fer-la créixer en els nostres cors.

Ens ho ha dit el profeta Isaïes, com la pluja o la neu que cauen del cel i amaren i fecunden la terra fent-la germinar, així la Paraula que surt dels llavis del Senyor no pot tornar infecunda, ha de complir la seva missió, aquella que li ha confiat el Pare, que no és altra que la nostra conversió. La Paraula que el Senyor sembra als nostres cors és aquella que ja existia des del principi, aquella que estava amb Déu i que era Déu, aquella que estava amb Déu al principi i per la que tot ha vingut a l’existència, en ella hi ha la vida, aquella vida que és llum per als homes, aquella llum que resplendeix en la foscor i ningú no ha pogut ofegar mai. La Paraula s’ha fet carn, el qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (cf. Jn 1).

Quan tanquem els nostres cors a la Paraula, tanquem els cors al Crist, ens tanquem a la salvació. Certament els cards de l’egoisme i les males herbes de les ambicions massa humanes sempre miren d’ofegar la llavor de la Paraula, els ocells del pecat intenten un cop i un altre devorar-la i acabar amb la bona llavor i evitar de totes, totes que pugui donar bon fruit. Per acollir-la cal entendre-la, cal no tant sols rebre-la amb alegria sinó perseverar, superant dificultats i persecucions per evitar que sucumbeixi de seguida tot just arribat el primer entrebanc; cal lluitar per vèncer les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses i centrar-nos en allò que és essencial, el Regne.

La Paraula cal acollir-la amb un cor ben disposat, cal perseverar en la seva escolta i cal arrelar-la en el més profund dels nostres cors i tot això no és pas fàcil. El més fàcil és escoltar sense entendre, mirar sense veure-hi, perquè els nostres cors sovint esdevenen insensibles, ens tornem durs d’orella i ens tapem els ulls per tal de conservar la nostra falsa comoditat.

Ens cal ser ben conscients de que el que nosaltres veiem i sentim, molts profetes i justos desitjaren de veure-ho i d’escoltar-ho i no els fou donat de veure i de sentir. Ens ho ha dit l’Apòstol, no hem de perdre mai l’esperança de l’alliberament, d’aquella llibertat que és la glorificació dels fills de Déu, i obrir-nos a l’esperança és preparar-nos per acollir i fer créixer la llavor que el Senyor sembra als nostres cors. Que n’és de fàcil deixar-la ofegar per tantes i tantes coses mundanes; que n’és de difícil a vegades perseverar i vèncer els entrebancs i les dificultats. Però la llavor no resta sola, el rierol de Déu que desborda d’aigua i prepara el sembrats és l’Esperit que aplana els terrossos i amara els solcs.

Deixem actuar la gràcia per acollir aquella Paraula que ve del Pare, que s’ha fet carn de la nostra carn en el seu Fill i a la que l’Esperit ens ajuda a acollir amb un cor ben disposat. Com ens ha dit l’Apòstol esperem, tot gemegant, aquell dia en que serem plenament fills, aquell dia en que la llavor vencent les amenaces d’ocells i de cards, donarà fruit. No endurim els nostres cors, no ens rendim acomodaticiament als valors exclusivament mundans, rebutgem el que és contrari al nom de cristians i seguim a aquell qui ens revela el que des de la creació del món havia estat secret, Crist el bon sembrador.

Escoltem doncs la Paraula, meditem-la i fem que vagi arrelant en el nostre interior fins a donar el fruit de la conversió del cor. Com escriu l’Apòstol: «se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d’incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual.» (1Co 15,42-44).

Aquest és el fruit de la Paraula, que vindrà quan el nostre cos serà redimit si com terra bona acollim amb generositat la Paraula de Déu viva i eterna, llavor de salvació i de vida, llavor de resurrecció, que ens fa fills de Déu i hereus del Pare.
 

11.07.2023 – EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

• Dia 11 de juliol
  EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 11 de juliol de 2023
  Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

«Abnegare semetipsum sibi ut sequatur Christum.»
«Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.» (RB 4,10)

Per sant Benet, per a aquest home de vida venerable, Crist era el camí. Acollí tot el que Crist ens diu a l’Evangeli, escoltà atentament la seva paraula amb un cor amatent a entendre i el Senyor li donà la saviesa per avançar amb pas ferm cap al Crist. No fugir pas esfereït, ans al contrari, amb fermesa anà pujant l’escala de la humilitat arribant a aquella caritat de Déu que, en ser perfecte, foragita el temor i observà així amb naturalitat els preceptes del Senyor, ho feu tot per amor del Crist esdevenint un operari lliure de vicis i de pecats (cf. RB 7,67-70). Sant Benet fou un home de Déu que en paraules de sant Joan Pau II estava: «Dotat d’una profunda sensibilitat humana, aquest home que en el seu projecte de reforma de la societat va mirar sobretot a l’home, seguint tres línies directives: el valor de l’home individual, com a persona; la dignitat del treball, entès com a servei a Déu i als germans i la necessitat de la contemplació, és a dir, de l’oració: havent comprès que Déu és l’Absolut, i que vivint en l’Absolut, l’ànima de tot ha de ser la pregària: "perquè en totes les coses Déu sigui glorificat" com ell escriu a la Regla.» (18 de maig de 1979).

Sant Benet no tant sols recorregué el camí cap a Crist vencent temptacions i dificultats, apartant-se del brogit del món i cercant a Déu en la solitud i en la pregària, sant Benet també ens obrí el camí cap al Crist. Per a ell arribar al Senyor fou tant fonamental que no pogué estar-se’n de compartir amb nosaltres aquella norma que ens porta a una honestedat de costums o a un començ de vida monàstica, que és la Regla (cf. RB 73,1). La redactà per a que avui nosaltres emprenguem el camí cap al Crist, cap a aquell qui és el camí, fent-ho amb confiança i refiats de que seguim unes petjades ja marcades amb seguretat per sant Benet, aquell qui ja ha arribat a bon port i ha merescut de trobar-se amb el qui cercà tota la seva vida i a la fi trobà.

«Haec convenit his qui nihil sibi a Christo carius aliquid existimant.»
«L’obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist.» (RB 5,2)

Per a sant Benet Crist es la veritat i obeir-lo, obeir al Crist, no és sinó la manera més eficaç de trobar-lo. Sant Benet obeí al Crist amb uns sentiments escaients als escollits de Déu, amb uns sentiments de compassió, de bondat i d’humilitat, de serenor i de paciència, suportant les febleses tant físiques com morals dels seus germans i alhora suportant les seves pròpies i essent suportades aquestes pels altres, perquè home com era, queia també, incorria en la culpa.

Com deia el Papa Francesc al Capítol General del nostre Orde: «Ells no s’havien escollit a si mateixos, Ell els havia escollit a ells. No sempre va ser fàcil portar-se bé: eren diferents entre si, cadascun amb les seves "arestes", i el seu orgull. Nosaltres també som així, i fins i tot per a nosaltres no és fàcil anar plegats en comunió. I, malgrat això, no deixa de sorprendre’ns i alegrar-nos aquest do que hem rebut: ser la seva comunitat, tal com som, no perfectes, no uniformes, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’Ell, el nostre Mestre i Senyor» (17 d’octubre de 2022).

Benet superant febleses i debilitats pròpies i alienes veié a la fi com la pau acabava per coronar el seu cor, la Paraula de Crist tenia estada en ell en tota la seva riquesa i esdevenint capaç d’instruir i d’amonestar amb tota mena de doctrina, cantà a Déu amb agraïment i fent-ho tot en nom del Crist, arribà a conèixer a aquell qui és la veritat i coneixent-lo esdevingué lliure.

«Christo omnino nihil praeponant, qui nos pariter ad vitam aeternam perducat.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12)

Havent-ho deixat tot per aquell qui és la vida, havent-lo seguit, sant Benet ha merescut el premi de la vida eterna. Ell que havia volgut ser el darrer ara és el primer, pare d’una ingent fillada espiritual que el tenim per pare i per mestre.

Arribar tots junts a la vida eterna, merèixer quan el món reneixi d’asseure’ns en presència del Fill de l’home, és l’únic i veritable objectiu de la vida del monjo, de la vida de tot cristià. No deixem cases, germans, pare i mare, fills o camps per rebre reconeixements banals, ni per obtenir recompenses humanes, ni per escoltar puerils elogis; hem vingut al monestir per a seguir al Senyor i arribar tots junts a la vida eterna.

En paraules del Papa Benet XVI, els monjos ja des del seu origen: «Volien passar del secundari a l’essencial, a allò que és només i veritablement important i fiable. Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no cal entendre-ho en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment: darrere del provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum, cercar Déu com a cristians, no es tractava d’una expedició per un desert sense camins, una cerca cap al buit absolut. Déu mateix havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i del que es tractava era de trobar-lo i seguir-lo. El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes.» (12 de setembre de 2008).

Sant Benet interpretà els senyals posats per Déu, reconegué els senyals de pista, recorregué el camí que Crist li havia aplanat fent-nos-el així menys feixuc i amb la Regla, escrita sota el guiatge de l’Evangeli, ens obre el camí per trobar a Crist també nosaltres i seguir-lo. Sabem cap a on porta aquest camí, cap a la veritat i cap a la vida, sabem qui ens hi porta, el Crist, i sabem que si sant Benet i tants i tants germans nostres en el monaquisme l’han recorregut amb senzillesa i humilitat de cor, obedients al Crist i a la seva Paraula, fidels a l’Evangeli i a la Regla, no preferint res a l’amor del Crist, és possible d’arribar a bon port.

Aquesta és la riquesa de la Regla, aquest és el llegat de sant Benet, aquest és el camí a recórrer. Deixar de viure per a nosaltres mateixos, viure per a Crist: això és el que dona ple sentit a la vida del monjo. Com el donà a la vida de sant Benet que abandonant-ho tot va seguir fidelment a Jesús, encarnant en la seva pròpia existència l’Evangeli, donant-se ell mateix i llegant-nos a nosaltres la seva experiència vital i espiritual.

 

04.07.2023 – DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

• Dia 4 de juliol
  DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
  Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
  Poblet, 4 juliol 2023

Benvolguts germans i germanes,

Avui la Paraula de Déu ens convida a reflexionar sobre el sentit de l’adoració. Què significa adorar Déu en esperit i veritat? Quin és el lloc on podem trobar-nos amb Déu i entrar en comunió amb Ell?

El text de l’evangeli de Joan que hem escoltat ens presenta el diàleg entre Jesús i la dona samaritana al pou de Jacob. Jesús li demana aigua per beure, però alhora li ofereix a ella una aigua viva, una aigua que salta fins a la vida eterna. Jesús li revela que ell és el Messies, el que ha vingut per donar-nos l’Esperit Sant, el que ens fa néixer de nou com a fills i filles de Déu.

La dona samaritana, que representa tota la humanitat assetjada per la set de Déu, li pregunta a Jesús on és el lloc adequat per adorar Déu. Ella coneix les disputes entre jueus i samaritans sobre el temple, sobre la muntanya sagrada, sobre la llei i els profetes. Pels jueus els samaritans són un poble impur, un poble que s’havia contaminat amb l’adoració de déus pagans. Pels samaritans, solament és admissible la Torah, la llei el cinc primers llibres de la Bíblia. Els samaritans no accepten el culte en Jerusalem ni els altres llibres de la Bíblia, no accepten com a canònics els llibres dels profetes, els nebiim, ni els llibres històrics, els quetubim. Ella vol saber quina és la veritat.

En aquest context Jesús vol posar pau entre els dos pobles. Jesús respon a la samaritana que ha arribat l’hora en què els veritables adoradors adoraran al Pare en esperit i veritat. Ja no es tracta d’un lloc físic o geogràfic, com el temple de Jerusalem, lloc de l’adoració dels jueus, o del mont Garizim, lloc del culte dels samaritans. Ara el lloc on adorar Déu és el mateix Jesús, el seu cos ressuscitat, el seu costat obert, el seu cor traspassat per amor. Ell és el nou temple, ell és la nova aliança. Ell és el camí, la veritat i la vida.

Què significa ser adoradors en esperit i en veritat? Per Jesús esperit i veritat són conceptes sinònims. La veritat és Jesús, cal adorar Déu en la veritat revelada per Jesús, en la seva Paraula, en el seu ensenyament. L’esperit està també íntimament lligat amb la veritat. Cada vegada que entrem en contacte amb la veritat, amb la paraula de Jesús; cada vegada que meditem els seus ensenyaments i els posem en pràctica, estem rebent el seu esperit sant, i a la vegada l’esperit ens ajuda a comprendre la veritat de les paraules de Crist, l’esperit ens duu a la veritat sencera.

Aquest diàleg de Jesús amb la samaritana ens prepara para contemplar a Jesús crucificat i ressuscitat. Tot els elements que aquí se’ns presenten els tornem a contemplar a la creu: la set de Jesús, el do de l’aigua que brolla del seu costat traspassat per la llançada, que és el sagrament del baptisme, juntament amb la sang, que és el sagrament de l’eucaristia. A través d’aquesta aigua i aquesta sang que brollen del seu costat Jesús entrega l’esperit sant a la seva mare i al deixeble que estan al peu de la creu. Ells representen l’església, que adorarà al Pare en Esperit i veritat. Al peu de la creu neix l’Església, que és el temple de la santíssima Trinitat.

Per adorar Déu en esperit i veritat hem de romandre units a Jesús, hem de deixar-nos guiar pel seu Esperit, hem de viure segons el seu Evangeli. Hem de participar de la seva Eucaristia, hem de celebrar els seus sagraments, on ell ens perdona els nostres pecats, on ell ens consagra com a membres del seu cos. Hem de pregar amb ell i com ell al Pare nostre, amb confiança filial i amb obediència amorosa.

L’adoració és també una qüestió comunitària i social. Hem d’adorar Déu amb tots els nostres germans i germanes, sense distincions ni discriminacions, sense exclusions ni violències. Hem d’adorar Déu amb tota la creació, sense maltractar-la ni explotar-la, sense contaminar-la ni destruir-la. Hem d’adorar Déu amb tota la nostra vida.

Adorar Déu en esperit i veritat també implica testimoniar-lo davant del món. La dona samaritana, després d’escoltar les paraules de Jesús, va deixar el seu gerro al pou i va anar a anunciar als seus veïns que havia trobat al Messies. Ella va ser una evangelitzadora, una missionera, una testimoni de la fe. Nosaltres també hem de ser-ho. Hem de compartir amb els altres el do que hem rebut de Déu. Hem de proclamar amb les nostres paraules i les nostres obres que Jesús és el Senyor. Hem de donar raó de la nostra esperança davant d’un món que sovint està desesperat o indiferent.

Germans i germanes, demanem al Senyor que ens ajudi a adorar-lo en esperit i veritat. Que ens faci conscients del seu amor infinit per nosaltres i fidels al seu seguiment. Que així sigui. Amén.

 

03.07.2023 – SANT TOMÀS, APÒSTOL

• Dia 3 de juliol
  SANT TOMÀS, APÒSTOL
  Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
  Poblet, 3 juliol 2023
  Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29

Benvolguts germans i germanes,

Avui celebrem la festa de l’apòstol Tomàs, un dels dotze que van seguir a Jesús i van ser testimonis de la seva resurrecció. Ell va passar de l’entusiasme al dubte, i del dubte a la confessió més profunda: «Senyor meu i Déu meu».

Alguns estudiosos assenyalen que la figura de Tomàs és altament positiva, ja que gràcies a ell tots els cristians tenim un model en el qual podem reflectir-nos de manera realista. Tant el nom Tomás en arameu, com Dídimo en grec, tenen el mateix significat: bessó. Aquesta dada té molt d’interès per a nosaltres, perquè posant de relleu el significat del seu nom, l’evangeli indica que Tomàs és en cert sentit bessó o germà molt semblant dels altres deixebles i de tots nosaltres, els quals som els deixebles del temps de després de la resurrecció de Jesús. Tomàs conté en si mateix una mica de tots els deixebles, de tots nosaltres. Tomàs és el model de deixeble que millor pot contenir les diverses experiències que cada cristià pot viure en la seva relació amb Crist. L’evangeli ens mostra com Tomàs va de la fe ardent, disposada al martiri: «anem i morim amb ell», a la necessitat de proves concretes per creure: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!» (Jn 20,25). La seva fe no és progressiva i lineal, com la de Nicodem o la samaritana, que comença amb certa curiositat per la persona de Jesús, per després arribar a la plenitud d’una fe madura. Tomàs, un moment abans de l’episodi de la resurrecció de Llàtzer, està convençut del seu seguiment de Jesús, fins al punt de voler-lo seguir fins al martiri: «anem i morim amb ell». Després dubta, fa un pas enrere, i finalment realitza el salt cap a la confessió més perfecta de fe de tot l’evangeli: «Senyor meu i Déu meu», amb la qual Tomàs confessa que Jesús és Déu. Per aquesta raó, l’itinerari de fe de Tomàs reflecteix l’experiència que pot viure cada creient. De vegades també nosaltres podem sentir-nos forts i valents, capaços de seguir a Jesús fins al martiri. Altres vegades, en canvi, dubtem, o demanem evidències lo suficientment poderoses per arribar a creure.

Què ens ensenya Tomàs amb el seu exemple? Ens ensenya que no hem de tenir por del dubte, sinó que hem d’enfrontar-lo amb sinceritat i humilitat. El dubte pot ser una ocasió per apropar-nos més a Crist i demanar-li que ens mostri el seu amor. Jesús no es va ofendre pel dubte de Tomàs, sinó que li va oferir les seves ferides com a signes visibles del seu sacrifici redemptor. Jesús va respectar el ritme i les necessitats de Tomàs, i li va donar una resposta personalitzada. Així fa també amb cadascun de nosaltres. Ell coneix els nostres dubtes i els nostres anhels, i vol satisfer-los amb la seva paraula i el seu esperit.

Tomàs també ens ensenya que la fe no és solament raó, sinó també afecte i relació. La fe és un acte d’amor, de confiança, de lliurament. Tot allò està condensat en la confessió: «Senyor meu i Déu meu» (Jn 20,28). Amb ella, Tomàs no només va expressar la seva fe en la identitat divina de Jesús, sinó també el seu amor i la seva adhesió personal a ell. El doble ús del pronom possessiu "meu" mostra la realitat de l’afecte i de l’amor. Tomàs no es limita a reconèixer a Jesús com a Senyor i Déu de tots, sinó que el fa totalment seu; no sols el fa part de la seva vida, no sols el fa objecte del seu desig. Tomàs pot dir «Senyor meu i Déu meu» perquè ara la seva fe és madura, la seva fe ara implica tota la seva persona: el seu entendre, el seu cor i la seva voluntat. I aquest "meu" es fa "nosaltres", la fe no es queda en una experiènciasubjectiva i interior, sinó que es vessa cap enfora, es tradueix en seguiment, en imitació, en testimoniatge. La fe de Tomàs és una fe que ens convida a trobar-nos amb Jesús ressuscitat, a deixar-nos transformar per ell i a abocar-nos en la missió evangelitzadora.

Finalment, Tomàs ens ensenya que la fe té una dimensió missionera i testimonial. Segons la tradició ell va portar l’evangeli fins a l’Índia, on va morir màrtir. Nosaltres també estem cridats a ser testimonis de la resurrecció de Jesús en el nostre món, amb les nostres paraules i les nostres obres. Estem cridats a fer arribar el missatge de l’evangeli a tots els homes i dones que busquen sentit i esperança en les seves vides.

Que la intercessió de sant Tomàs ens ajudi a créixer en la nostra fe, a estimar més a Jesús, i a ser els seus deixebles fidels i valents. Amén.

 

29.06.2023 – SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

• Dia 29 de juny
  SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 29 de juny de 2023
  Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«De pressa, aixeca’t.» digué l’àngel a un Pere postrat, lligat amb dues cadenes, endormiscat entre dos guardians i vigilat per quatre esquadres de soldats. El rei Herodes sembla tenir ben dominat aquest nou moviment anomenat cristians, n’ha fet matar un dels més importants, un dels dotze, Jaume el germà de Joan, i ara està esperant que passi la celebració de la Pasqua per fer comparèixer-ne un altre dels dotze, Simó l’anomenat Pere, un dels més representatius. Però si Herodes creu ben lligat el seu pla, els plans del Senyor van per una altra banda.

La missió, la tasca de Pere a favor i en bé de l’Església no ha fet sinó començar i el Senyor envia al seu àngel per alliberar-lo de la presó dels homes i cridar-lo de nou al servei de Crist i de l’Església. El Senyor ha escoltat la pregària de la comunitat que demanava a Déu per Pere sense parar i així ha continuat endavant el pla de la salvació.

El missatge que Pere i Pau han rebut, l’encàrrec de transmetre la bona nova del Regne, no ve de cap home, l’han rebut per una revelació de Jesucrist. Déu els ha escollit des de les entranyes de la mare i els ha cridat per la seva gràcia. Pere i Pau amb Jaume es trobaren a Jerusalem, els cridats de primera hora i el cridat al darrer moment coincidiren en bé de l’Església i de la transmissió de la bona nova. Uns per predicar als jueus, l’altra per fer-ho als gentils i tots junts al servei de l’Evangeli.

Ni Pere ni Pau s’han resistit a la crida, s’han aixecat de pressa i no s’han fet enrere davant de les dificultats, de les persecucions; a un l’hi ha costat més d’adonar-se de que Crist el cridava; per l’altre hi ha hagut moments de dubte, moments de flaquesa, però a la fi ambdós han perseverat i acabada la cursa s’han mantingut fidels, desfetes les amarres i deixant el port, després de lluitar noblement en el combat de la fe el Senyor els ha concedit d’arribar a cenyir aquella corona reservada als seus fidels, que s’han ben guanyat.

És la fe el que fa aixecar a Pere de la presó, com aixecà Simó la vista quan Jesús el cridà vora el llac de Galilea mentre tirava les xarxes amb Andreu el seu germà i deixant-ho tot seguí al Senyor. Com Saule s’aixecà encegat del terra per aquella llum resplendent i eixordat per aquella veu que el cridava, i es deixà portar a casa d’Ananies a Damasc on es feu batejar.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.» diu l’àngel a Pere. Ell i Pau han estat cridats a l’acció. El seu apostolat els portarà d’Israel a Roma i les seves sandàlies recolliran molta pols del camí. Una part per a ser espolsada, l’altra per a passar a ser part dels fonaments de l’Església juntament amb Pere la roca i amb Pau la columna.

Pere i Pau s’han posat en marxa per fer el camí cap al Regne i recorrent-lo aquest camí hi aniran sumant pobles, també els gentils i els pagans que amb ells i per ells descobriran la bona nova del Regne. Perquè Pere i Pau estan certs de que Crist no és Joan Baptista retornat a la vida, ni Elies, ni Jeremies, ni cap altra dels profetes.

Crist és el Messies, el Fill de Déu viu i aquesta certesa seva, que no els ha estat revelada per cap home de carn i sang, sinó pel mateix Pare del cel, és per a ells una joia tant gran que no se’n poden estar de fer-ne partícips a tota la humanitat, de llevant fins a ponent.

L’esperança del Regne mou a Pere i a Pau a cenyir-se, a calçar-se i a anar per tot arreu a anunciant la bona nova.

«Pren el mantell i segueix-me.» Digué l’àngel a Pere. Pere i Pau són els seguidors per excel·lència, sense samarra ni bastó, fiats tant sols de la veu d’aquell qui els ha cridat, amb el mantell cenyit per un altre, seran portats allí on no haurien volgut ser portats mai, sinó fos perquè el Senyor els hi vol.

Què els mou a aixecar-se, a cenyir-se i a seguir al Crist? No els mou altra cosa que la caritat, l’amor, un amor el del Senyor que els assisteix i els dona forces per proclamar el missatge de l’Evangeli.

Sense plata ni or, Pau i Pere donaren el que tenien, el nom de Jesucrist, aquella força que fa aixecar-se i caminar. La caritat mou als apòstols, és aquest l’amor que reberen del Crist i l’amor que li retornaren al Senyor i amb ek que estimaren als germans.

Pere i Pau servents de Crist, cridats a ser apòstols, escollits per anunciar l’Evangeli (Cf. Rm 1,1) columnes de l’Església; models de fe, d’esperança i de caritat per a tots nosaltres.

 

24.06.2023 – NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA: MISSA DEL DIA

• NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
  MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 24 juny 2023
  Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13.15 (R. 14a); Fets 13,22-26; Lc 1,57-66.80

Un temps, un fill, un favor, un nom, s’ha de dir Joan.

El Senyor m’ha format, m’ha teixit en les entranyes de la mare perquè fos el seu servent.

¿Què serà aquest noi?

Un servent, més encara, t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.

El noi creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert, va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.

Un temps, un fill, un favor, un nom, s’ha de dir cristià.

Cadascú de nosaltres hem estat teixits en les entranyes de la nostra mare, i hem estat formats pels nostres catequistes en la vida cristiana, perquè tinguem present en el temps en que vivim, que som fills, fills de Déu, que se’ns ha concedit un favor, molt gran com Elisabet, perquè se’ns ha concedit la gràcia de Déu, perquè hem estat batejats en l’Esperit i portem el nom de Crist.

¿Què serà de cadascú de nosaltres, que som ací reunits en aquesta acció de gràcies?

S’espera que nosaltres en el nostre temps siguem els fidels servents de Déu.

S’espera de nosaltres que donem llum per il·luminar les foscors d’aquest món, llum per poder indicar com Joan, el camí de Jesús que hem de seguir, el camí de la conversió, de la reconciliació i del perdó dels pecats, el camí del servent que segueix les petjades del Senyor Jesús.

Perquè tothom està cridat a seguir Jesús, vivint una intimitat amb Déu, des del si de la mare com Joan.

La nostra vida de monjos, la nostra vida de cristians serà viscuda amb plenitud quan amb ànims seguim la voluntat de Déu, seguint el qui és la seva Paraula, Jesús el qui és el nostre salvador.

Joan ens ha preparat el camí, ens ha assenyalat l’Anyell, ens ha indicat cap a qui hem d’orientar-nos. També ara ens toca a nosaltres ser bons testimonis, bons servents, preparadors, entrenadors, catequistes, il·luminadors dels nostres germans, donant el que tenim, és a dir: la nostra fe indefallent en el Fill de Déu, no anteposant res al Crist que tant ens estima.

I no hi ha millor manera de servei que l’aprendre a saber donar-se, lliurar-se a la voluntat de Déu, desfent-se en vida per Crist cap als altres.

Pensem que l’Eucaristia ens hi obliga a sortir de nosaltres mateixos i ens envia cap als més necessitats.

Joan és el precursor que ens indica, el pilot que ens avisa que ens cal convertir-nos. Reconciliem-nos amb Déu i tot serà gràcia.

 

11.06.2023 – SOLEMNITAT DEL SANTISSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

• SOLEMNITAT DEL SANTISSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 11 de juny de 2023
  Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

L'Eucaristia és memorial. Al darrer sopar Crist va deixar instituïda una manera ben real de fer-se present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. La presència de Déu enmig del poble no és pas una cosa nova, ho hem escoltat al llibre del Deuteronomi com el Senyor Déu va fer sortir el poble d'Israel de la terra d'Egipte, el va alliberar de l'esclavatge, el va alimentar amb el mannà i li donà de beure fent saltar un doll d'aigua de la roca dura. Però aquell pa que va ploure del cel no era pas el vertader pa del cel, aquell poble sacià la fam per un temps però tornar a tenir gana.

Déu tot i haver estat present al llarg de la història entre el seu poble, davant la infidelitat i la vacil·lació d'aquest acabà per enviar al seu Fill i Ell fent-se home, fent-se carn, redimí la nostra humanitat i ens obrí les portes a la filiació divina deixant-nos com a memorial el pa viu baixat del cel, aquell del qual qui en menja no mor més (cf. Jn 6,50-51).

Déu no és pas rancorós ni venjatiu, com tantes vegades ho som nosaltres. Ell potser pot semblar que ens prova, com provà durant quaranta anys al seu poble fent-lo vagar pel desert, passant fam i set; però al cap i a la fi tot plegat és la part costeruda del camí cap a Déu, un camí que no podem recórrer sense esforç, que no podem emprendre sense fe i confiança en aquell qui coneix els sentiments del nostre cor i sap de la nostra observança dels seus manaments. El pelegrinatge pel desert d'aquell poble que havia aconseguit la llibertat és també representació del nostre pelegrinatge per aquesta vida camí de la terra promesa, per a nosaltres el Regne de Déu.

L'Eucaristia és presència real de Crist enmig nostre. Crist no va venir a redimir-nos per després oblidar-nos, per deixar-nos a la nostra sort sabent ben bé que som fràgils i mandrosos en l'observança d'aquets seus manaments. Ell segueix i seguirà enmig nostre, dia rere dia fins a la fi dels temps (cf. Mt 28.20). Però com preguntà Jesús a Marta camí de Betània sobre la resurrecció, ens pregunta també a nosaltres sobre l'Eucaristia: «Ho creus, això?» (Jn 11,26) "creus que soc realment aquí?". Perquè de creure-ho, de saber-lo present ara i aquí, la nostra vida hauria de respondre a aquesta seva presència real.

Ens ho ha dit l'Apòstol el pa és comunió amb el cos de Crist i la sang comunió amb la seva sang. Hem perdut tal volta el vertader sentit d'aquest mot - comunió - i li hem anat donant un sentit sinó banal si en certa manera rutinari. Oblidem fins i tot el que estableix l'Església per poder compartir el cos i la sang de Crist amb coherència: saber a qui rebem i estar en gràcia de Déu.

Ens ho diu el mateix Catecisme de l'Església Catòlica quan hi llegim: «L'Eucaristia comporta un compromís en favor dels pobres: Per a rebre en la veritat el Cos i la Sang de Crist lliurats per nosaltres hem de reconèixer a Crist en els més pobres, en aquests seus germans.» (CEC 1397). No podem estar en comunió amb Crist si oblidem allò que ens diu la primera carta de sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.» (1Jo 4,20-21). Si estem en comunió amb Crist hem d'estar en comunió amb els germans, perquè no podem estar en comunió amb Crist sense estar en comunió amb els germans.

Escrivia sant Joan Pau II: «[L'Eucaristia] expressa aquest vincle de comunió, sigui en la dimensió invisible que, en Crist i per l'acció de l'Esperit Sant, ens uneix al Pare i entre nosaltres, sigui en la dimensió visible, que implica la comunió amb la doctrina dels Apòstols, amb els sagraments i amb l'Església.» (Ecclesia de Eucharistia 35).

Aquesta és la realitat de futur del misteri eucarístic, la coherència eucarística de la que parlaven els pares al Sínode de l'any 2005 celebrat a cavall dels pontificats de sant Joan Pau II i de Benet XVI i que tenia com a centre l'Eucaristia entesa en tant que font i cimal de la missió de l'Església i que va donar lloc a la darrera Encíclica de sant Joan Pau II que parlava de com l'Església viu de l'Eucaristia i la primera Exhortació Apostòlica de Benet XVI que tenia per centre l'Eucaristia com a sagrament de la caritat.

L'Eucaristia, saber a Crist present en cos i sang, estar en comunió amb Ell transforma les vides, ha de transformar la nostra vida, no ens pot deixar indiferents, perquè aleshores seria creure en aquest gran misteri de manera parcial i no estar del tot certs de que és aquesta la vertadera font i el vertader cimal de tota la vida cristiana de la que parla el Concili Vaticà II (cf. Lumen gentium 11). Seria no estar del tot certs de que qui menja la seva carn i beu la seva sang està en Crist i Crist en ell (cf. Jn 6,56).

Si mengem aquest pa hem de ser partícips de la veritat que ens ha dit Crist en l'Evangeli segons sant Joan: «el pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni la vida al món.» (Jn 6,51). Ajudar a donar vida al món és combregar, és experimentar constantment en nosaltres els efectes de la redempció, és estar en comunió amb Crist i amb els germans. «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d'aquest únic pa.» (1Co 10,17) diu l'Apòstol.

En paraules del Papa Benet: «La comunió té sempre i de manera inseparable una connotació vertical i una d'horitzontal: comunió amb Déu i comunió amb els germans i germanes.» (Sacramentum Caritatis 76).

Que així sigui per a tots nosaltres i ens hi ajudi la força que ens dona compartir el cos i la sang de Crist reunits en el seu nom.

 

04.06.2023 – SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

• SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 4 juny 2023
  Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13; Jo 3,16-18

Tenim la fe posada en Déu Pare.

Tenim fe, creiem en un sol Déu Pare totpoderós, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor. Així es revelà "Jo soc" enmig del núvol a Moisés quan pujà a la muntanya a l’encontre amb el Pare. L’escolta de Déu, de la Paraula del Déu viu, és la font de la fe del poble d’Israel. Déu és el Pare que uneix al seu poble sota una mateixa llei, la que Moisés portarà escrita en dues tauletes de pedra, és la llei del Pare amorós que sempre estima al seu poble, malgrat les seves infidelitats, vacil·lacions i menyspreus.

El Pare es mostra a qui vol mostrar-se, ningú li pot veure la cara, perquè el qui li veu no pot continuar vivint. (Cf. Ex 33,20). Però el Pare no és un déu absent, Ell està sempre present enmig del seu poble, el guià a través del desert amb una columna de núvol de dia i amb una columna de foc de nit i Déu és present també avui en la seva Església, en aquest món que és el seu món, la seva obra.

Déu no és una idea, ni cap abstracció filosòfica, Déu és un déu ben real, que està i ha estat sempre al servei de la salvació de l’home, cercant en tot moment històric, Ell que és senyor de la història, principi i fi d’aquesta, la nostra salvació i és per això un déu revelat en la mesura en que l’home es deixa interpel·lar per Déu.

Tenim l’esperança posada en el Fill.

La fe és esperança. Si «a Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.» (Jn 1,18). El Fill és la Paraula de Déu feta carn, feta realitat humana. En Ell tenim la nostra esperança. Ell és la mostra de que Déu ens estima tant que no ha dubtat en donar-nos al seu Fill únic per tal de que no es perdi cap de nosaltres i així puguem obtenir la vida eterna, com ens ha dit l’Evangeli de sant Joan.

Qui veu al Fill veu al Pare, digué Jesús a Felip (Cf. Jn 14,9). Déu se’ns revela fet home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, encarnat per tal de portar les nostres febleses i morir com nosaltres morim, per poder vèncer així la mort i oferir-nos la resurrecció, la vida eterna. Aquesta seva encarnació, passió, mort i resurrecció és la nostra esperança; posem la fe en un Déu que s’ha compadit de nosaltres i ens ha estimat fins a l’extrem i així com el poble d’Israel esperava la compassió i benignitat de Déu, així nosaltres tenim posada l’esperança en que la seva victòria sobre la mort sigui l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.
El Pare enviant al Fill ens ha mostrat el veritable camí cap al Regne; aquest camí és el mateix Fill, que es definí com camí, veritat i vida. El Fill retornant al Pare ens ha obert així de manera admirable les portes del Regne del Pare, d’aquell que no vol que es perdi ningú dels qui creuen en Ell.

La caritat ens ve de l’Esperit Sant.

El Déu de l’amor i de la pau és amb nosaltres, ens ha dit l’Apòstol; tal com el mateix Crist va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20). I aquesta presència de la força de Déu és l’Esperit Sant. Sant Joan Pau II definí l’Esperit «com a Amor-do increat. Pot dir-se que en l’Esperit Sant la vida íntima de Déu ú i tri es fa totalment do, intercanvi de l’amor recíproc entre les Persones divines, i que per l’Esperit Sant Déu «existeix» com a do. L’Esperit Sant és doncs l’expressió personal d’aquesta donació, d’aquest ser-amor. És Persona-amor. És Persona-do.» (Dominum et vivificantem, 10).

En paraules del Papa Benet: «Contemplem la Santíssima Trinidad tal com ens la va donar a conèixer Jesús. Ell ens va revelar que Déu és amor "no en la unitat d’una sola persona, sinó en la trinitat d’una sola substància" (Prefaci): és Creador i Pare misericordiós; és Fill unigènit, eterna Saviesa encarnada, mort i ressuscitat per nosaltres; i, finalment, és Esperit Sant, que ho mou tot, el cosmos i la història, cap a la plena recapitulació final. Tres Persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor i l’Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que es lliura i comunica incessantment.» (Àngelus 7 de juny de 2009).

Déu és Pare, Fill i Esperit Sant - Déu és Fe, Esperança i Caritat.

Tenim posada la nostra esperança en el Fill, la nostra fe en el Pare i aquesta fe i aquesta esperança no es pot viure d’altra manera que estimant Déu i l’amor a Déu, la força per estimar-lo ens ve com a do de l’Esperit.

Crist, el Fill, déu veritable i home veritable és el camí que ens porta cap al Pare, que és la veritat i aquest camí el fem moguts per l’Esperit que ens és vida.

Creiem estimem i tenint posada la nostra esperança en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Perquè el qui creu serà salvat en l’amor i per l’amor de Déu. És el mateix Déu, és Crist qui ens va deixar el manament de l’amor, per Ell nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut; perquè Déu és amor i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell. (Cf. 1Jo 4,16).

Posada la fe en el Pare, l’esperança en l’acció redemptora del Fill i moguts per la caritat que ens ve per l’Esperit, confessem Déu veritable, etern i únic.

 

28.05.2023 – DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle A)

• DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 28 de maig de 2023
  Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.

Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui perfecte i estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit està present doncs en l’Escriptura.

Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L’Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l’Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l’Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L’Esperit Sant, doncs, farà que l’Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.

La presència, els dons i l’activitat de l’Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L’Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).

«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l’Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d’una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l’esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l’Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit és vida.

El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre les aigües en l’alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món, cap a l’arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l’Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l’Esperit Sant és també, d’una manera molt veritable, l’ànima de l’Església, l’amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor. (Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).

L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l’Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l’Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d’acord amb l’Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist. L’Esperit és vida, aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, creiem que donarà la vida als nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).

Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar.

 

21.05.2023 – ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

• ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 21 de maig de 2023
  Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 ; Mt 28,16-20

«Heu sentit que us deia: "Me’n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo.» (Jn 14,28). Havia dit Jesús als seus deixebles. La marxa de Jesús els deixà bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre la seva resurrecció quan els deixava per tornar al Pare. El Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer al Fill de Déu en la tomba buida, en aquell que els sortia al pas camí d’Emaús, entrava a casa amb les portes ben tancades o els trobava bora el llac de Galilea. Després de la passió se’ls presentà viu i ho havien comprovat de moltes maneres, durant quaranta dies se’ls havia aparegut i els havia parlat del Regne de Déu. I quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per tornar al Pare, ens ha feixat per preparar-nos estada al seu regne, en aquell regne al que tots estem convidats a participar-hi. És el Senyor mateix, ens ho ha dit l’Apòstol, qui concedeix el do espiritual d’una comprensió profunda i de la seva revelació; sols així podem conèixer vertaderament qui és Ell i coneixent-lo a Ell, conèixer a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses ens té reservades.

«Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però res més lluny de la realitat. Un cop fet home, un cop mort per nosaltres, un cop ressuscitat del sepulcre i un cop pujat al cel, anunciant així la nostra pròpia resurrecció i la nostra mateixa ascensió al cel; Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que falta encara per que el pla de salvació sigui completat; però per ajudar-nos-hi en aquest camí cap al Regne definitiu ens ha enviat l’Esperit, aquell que envigorí i vertebrà l’Església i ens ha deixat la mateixa Església, anunci de l’Església celestial i definitiva, anunci del Regne. Crist que venia del Pare ha tornat al Pare; nosaltres que som imatge del Pare, que hem enterbolit aquesta semblança per la culpa, ara som cridats a seguir-lo i a tornar un dia amb el Pare per la seva intercessió. Ho sabem això però com els mateixos deixebles abans havien dubtat, a vegades també en dubtem (Cf. Mt 28,17).

«No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) Havia dit Jesús als seus deixebles. Els indicava, els mostrava així, quin camí hi porta al Regne, guardant i ensenyant a guardar tot el que Ell ens ha manat. «El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses» (Ef 4,10). Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. Aquesta és la nostra esperança. «Després d’haver passat per la humiliació de la seva passió i mort, Jesús ocupa el seu lloc a la dreta de Déu, ocupa el seu lloc al costat del seu etern Pare. Però també va entrar en el cel com a Cap nostre. Segons les paraules de sant Lleó el Gran, "la glòria del Cap" es va convertir en "l’esperança del cos" (cf. Sermó sobre l’Ascensió del Senyor). Per a tota l’eternitat Jesús ocupa el seu lloc de "primogènit entre molts germans" (Rm 8, 29): la nostra naturalesa està amb Déu en Crist. I com a home el Senyor viu per sempre intercedint per nosaltres davant del seu Pare (cf. He 7, 25). Al mateix temps, des del seu tron de glòria envia a tota l’Església un missatge d’esperança i una crida a la santedat.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979). És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, els ulls fits al cel.

 

16.05.2023 – DIMARTS DE LA SETMANA VI DE PASQUA

• DIMARTS DE LA SETMANA VI DE PASQUA
  Missa votiva de l’Esperit Sant
  
  Capítol de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó
  
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 16 de maig de 2023
  Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8; Jo 16,5-11

«Us convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.

Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna. Perquè la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí que no està en el seu millor moment.

Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti quan crida? El nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també, sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i us salvareu.»

El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos, confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.

Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).

Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17 d’octubre de 2022).

La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes coses per dir-nos.

 

03.05.2023 – SANTS FELIP I JAUME, APOSTOLS

• Dia 3 de maig
  SANTS FELIP I JAUME, APOSTOLS
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 3 de maig de 2023
  1C 15,1-8; Sl 18,2-3.4-5 i Jo 14,6-14

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella. Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre que aquest i el Pare són u, malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal veure al Pare i no el reconeix en el Fill; la fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa.

«Il y a si longtemps que je suis avec vous, et tu ne m’as pas connu, Philippe! Celui qui m’a vu a vu le Père; comment dis-tu: Montre-nous le Père?» (Jn 14,9)

Aujourd’hui encore, Philippe nous invite à connaître et à suivre Jésus, à aller vers lui et à le voir, car ce n’est que par la proximité que nous pouvons vraiment le connaître, et ce n’est qu’en le suivant qu’il deviendra un élément fondamental, le centre de notre vie. C’est aussi ce que saint Benoît nous invite à faire dans la Règle, à nous centrer sur le Christ, à ne jamais rien faire passer avant Lui; ce n’est qu’ainsi que nous irons vraiment vers Lui et ce n’est qu’en le voyant que nous verrons le Père. Le Christ est le chemin, la vérité et la vie. Le chemin pour aller où ? La vérité. La vérité pour obtenir quoi ? La vie.

«Felipe, ¿tanto tiempo hace que estoy con vosotros y todavía no me conoces? El que me ve a mí ve al Padre: ¿por qué me pides que os deje ver al Padre?» (Jn 14,9a)

También nosotros caemos a veces en la tentación de pedir al Señor un signo extraordinario, una muestra palpable de que Él y el Padre son uno. La vida monástica, habitualmente, no está hecha de grandes signos, son los pequeños signos de cada día los que van conformando nuestra vida en Cristo. También a nosotros se nos ha dicho: «Ven y lo veras». En un momento u otro de nuestra vida; descubrimos un monasterio y algún discípulo de Jesús nos dijo directamente a nosotros: «ven y lo verás». Esta es la llamada, la vocación que hemos recibido como un don, como un regalo. La fe es gracia para ser vivida, un camino hacia el Padre pasando por aquel que es el camino, la verdad y la vida. No, no nos hemos convertido en vano a la fe, aunque seamos también nosotros como uno nacido fuera de tiempo, a distancia de Felipe y de Jaime, también el Señor nos ha llamado a seguirle, nos ha llamado a obrar como Él. Él que está en el Padre y con el Padre, nos invita a creer y creyendo a obrar según nuestra fe.

«Qui em veu a mi, veu el Pare» «Si me conocéis, también conoceréis a mi Padre»

«Celui qui m’a vu a vu le Père» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, amb intimitat amb Ell, amb familiaritat, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo podrem viure amb Crist com Felip i Jaume.

I que és la nostra vida de monjos sinó un viure prop d’Ell? ¿Qué es la vida monástica sino reconocer a Cristo en el hermano o la hermana? C’est pour ça que saint Benoit nous invite à accomplir chaque jour par les œuvres les préceptes de Dieu et «ne rien préférer à l’amour du Christ» (RB 4,21).

 

30.04.2023 – DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle A)

• DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 30 abril 2023
  Fets 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Entrar i passar per Crist, entrar i sortir lliurament; aquest és el camí, aquesta és la porta de la salvació. No hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés ve de lladres i de bandolers. La imatge de Crist com a bon pastor és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat tot no entenien que volia dir. El missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Aquest Jesús que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, Déu l’ha constituït com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i alhora a aquells qui encara són lluny, Crist és el bon pastor per la multitud de pobles cridats a la salvació. Aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l’amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Llavors, ara i sempre el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, esdevé seductor. Els mals pastors abunden, ens porten missatges enganyosos però paradigmàticament afalagadors, tenen receptes fàcils davant de qualsevol patiment. Davant les dificultats la temptació és defugir-les; no pas sofrir-les després d’haver obrat el bé, ni suportar-les amb paciència; però el bon pastor ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos tornem a aquell que és el nostre pastor i el nostre guardià.

El poema medieval conegut com a Cantar del Mio Cid conté una frase il·lustradora, clama davant d’un rei despòtic: «¡Dios, qué buen vasallo, si tuviese buen señor!». El món, també l’Església, està constituïda per homes, pecadors com qualsevol altra home i per tant imperfectes, però alhora sempre perfectibles. El nostre pastor és el Crist, les ferides del qual han curat la humanitat del pecat i de la mort. Tenim un bon Senyor, el millor Senyor, al qui li hem de correspondre amb un bon vassallatge i el lligam que ens hi uneix no és altre que el de l’amor; Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Defugint els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, apartant-nos de la gent innoble, reconeixerem la seva veu quan ens cridi a cadascun pel nostre nom.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de enganyosos missatges de salvació. Hem de pregar a aquell qui és l’únic bon pastor, Crist el Senyor, que a la nostra Església estesa de l’orient a l’occident no li manquin mai bons pastors. Hem de demanar-li que els santifiqui perquè ells i els a ells confiats, tot reconeixent la veu d’aquell qui és el nostre pastor suprem, caminem amb pas ferm per camins segurs, pacients davant de les adversitats, asserenats i confortats mirant la seva vara de pastor. Pregar perquè siguin pastors de clara i recta doctrina, de ministeri fecund i harmoniós que condueixin al feble ramat allà on ha arribat la fortalesa del pastor. En paraules del Concili Vaticà II: «l’Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

 

27.04.2023 – MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

• Dia 27 d’abril
  MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 27 d’abril de 2023
  Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Benvolgut Lluc,

La veritat és que fa dies que volia escriure’t. Però amb la teva eloqüència en el llenguatge em fa una mica de recança.

T’atribueixen molts talents, no dubte que poguessis dedicar-te a la medicina, però ets més famós per la tradició que et fa com el pintor de la primera icona de la Mare de Déu.

Sobre aquest aspecte volia explicar-te, la quantitat d’obres d’art que s’han realitzat a partir dels teus escrits, de l’Evangeli. Obres d’art que han anat entreteixint realment una imatge puríssima, de la Verge, la Mare de Déu.

Aquests dies em ve al cap i en torna al cap una paraula que vaig sentir en una petita homilia sobre Maria.

El capellà en qüestió deia que Maria era subversiva. En el diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, sobre l’adjectiu subversiu diu: Capaç de subvertir, que tendeix a subvertir. Un crit subversiu. //moviment subversiu Moviment politicosocial encaminat a produir, mitjançant l’agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans, per apoderar-se del govern.

Clar això, ens pot fer pensar que Maria era una activista, anarcosindicalista, feminista, i tots els «ista» que vulguis afegir.

Per això, t’escric Lluc. Crec que el Misteri de la jove Maria és massa gran per encasellar-la en qualsevol moviment que ens convingui.

Ara bé, ella, Maria, no és una bleda, no és una figura de porcellana fina, ni una figureta de vidre de decoració.

Maria és una dona decidida. Tot i el seu estat, l’embaràs, decididament se’n va a la muntanya a ajudar a Elisabet. Ella no es queda de braços creuats, ella es posa en acció, cap a on veu el més necessitat.

Lluc, ens presentes a Maria d’una manera molt normal, natural, tot i el sobrenatural que comporta la vida de Maria, Mare de Déu, Verge, Immaculada. És possible que hi hagi, en tot això, una subversió.

Ara el cant del «Magnificat», si que el trobo subversiu del tot. No per Maria, no pel crit de fortalesa al proclamar als quatre vents la grandesa de Déu.

Maria crida, sí, però el subversiu és el que explica de Déu, les obres de Déu son de lo més i més subversives. Cap programa electoral podrà mai superar-les.

Per què, quin programa polític diu: «Que l’amor s’estengui de generació en generació»? Això és subversiu.

Quin programa, parla de dispersar els homes de cor altiu? És molt subversiu això de derrocar els poderosos. És subversiu exaltar els humils. Subversiu és omplir de béns els pobres i deixar els rics que se’n vagin sense res.

Crec que si Maria és subversiva, és simplement perquè ha cregut. Les paraules de la salutació d’Elisabet ho diuen tot: «Feliç tu que has cregut».

I crec, que si nosaltres volem ser subversius, el programa és el de l’Evangeli. Perquè un programa polític més subversiu que parli de la passió, mort i resurrecció, del Fill de Déu, no hi pot haver.

Gràcies Lluc, evangelista, perquè ens has pintat Maria amb cos, ànima i esperit. I així, tenim un exemple clar en el seguiment de la voluntat de Déu.

Gràcies Lluc, ara hem de seguir amb l’acció de gràcies, l’Eucaristia, on tot el Misteri se’ns fa present, i és on estem més a tocar la subversió de Déu Pare, pel Fill, en l’Esperit Sant.

Fins una altra. Amén. Al·leluia!

 

23.04.2023 – DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

• DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 23 abril 2023
  Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Un camí, un pont i una taula.

1. Un camí

Dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús. També cada deixeble de Jesús en la seva vida va fent camí. I nosaltres ens podem preguntar: Caminem cap a la Veritat? Caminem cap a la mentida?

Som nosaltres els deixebles de Jesús en camí. Som els qui hem estat rescatats de la manera absurda en que vivíem. Però, podem fer el camí decebuts i amb un posar trist, perquè ens havíem fet unes il·lusions que no s’han acomplit. És que tal vegada ens havíem construït un ídol.

I tal vegada ens havíem girat cap a les nostres pròpies cledes, i ens havíem enroscat amb la Serp Antiga, Satanàs, la malícia, la maldat sobre maldat entrant en la juguesca de la mentida sobre la mentida. Així, el cristià pot arribar a ser un mal testimoni, un testimoni fals i groller, aquell que diu sempre primer jo i els altres després de després de mi.

Alerta! Cap a on caminem?

Si Jerusalem representa el nucli, el centre de la fe, caminar cap a Emaús representa el caminar cap a nosaltres, la nostra manera de viure, les nostres pròpies cledes, volem tornar a les olles d’Egipte, a la manera absurda de viure d’abans. Alerta! Perill!

2. Un pont

En el nostre camí ens trobem amb algú, amb l’altre que ens interpel·la, ens qüestiona la nostra posició davant la vida, ens ensenya, ens obre els ulls, ens obre els sentits, ens obre la mirada, una mirada que s’eixampla obrint-se al coneixement sempre més profund de Déu i del seu Misteri.

Jesús és el pont que als deixebles d’Emaús els fa passar de la decepció, de la incredulitat a l’obertura de la Veritat. Jesús no és un ídol que alliberaria el poble de l’opressió dels romans.

Jesús és la Veritat, que ens ha rescatat amb la seva sang preciosa, que amb la seva mort, com deien ja les Escriptures, i amb la seva resurrecció ens ha fet de pont en el nostre camí d’aquesta vida cap a la vida veritable, cap a la casa del Pare, la vida eterna. I és Jesús que ens interpel·la cada dia com a deixebles i ens instrueix i ens revela poc a poc el sentit de la vida per ell, amb ell i en ell.

3. Una taula

Jesús mateix ens para la taula. Primer ens exposa el sentit de les Escriptures. Ara ho hem escoltat en les lectures proclamades avui, en aquesta taula de la Paraula. I després posat a taula ens partirà el pa de l’acció de gràcies i ens el donarà.

És en aquest moment que els deixebles d’Emaús se’ls obriren els ulls i el reconegueren. És el moment que nosaltres el tenim que reconèixer com l’únic aliment de vida que tenim fins a la vida eterna. Únic aliment en el nostre camí cap a la vida eterna.

El camí sempre el tenim davant nostre. Però, som nosaltres els qui elegim el sentit que volem prendre. Alerta!

Si reconeixem el qui hem de conèixer, Jesús, no podrem romandre tancats en les nostres pròpies cledes. Haurem de sortir, haurem de buscar els altres, tornar cap al centre de la fe, Jerusalem, per anunciar el que hem sentit i vist, la Paraula que ens ha estat exposada i el menjar que se’ns ha ofert, l’aliment total i absolut que necessitem per ser cristians, deixebles del Crist.

La taula de l’Eucaristia és l’acció de gràcies per excel·lència. La taula de la Paraula de Déu i la taula de la fracció del pa. I, és en la mesura en que ens alimentem d’aquesta taula que la nostra vida anirà configurant-se a Jesús, això és, a Déu que serà tot en tots.

Així albirarem la vida de ressuscitats, de tocats per l’Esperit Sant, estimats i salvats per Déu. La nostra existència és un camí, on tenim un pont ferm i segur que ens condueix cap a la Veritat que és Jesús mateix, aprofitem el pont per tornar a Jerusalem, al centre de la fe, i així podrem compartir la taula de l’Eucaristia, l’aliment en la fatiga del nostre camí cap a la vida eterna. Amén. Al·leluia! Un camí, un pont i una taula.

 

15.04.2023 – DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

• DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
  Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
  Poblet, 15 abril 2023
  Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

L’evangeli centra l’atenció en aquell dia particular de la resurrecció de Jesús. Era la matinada del primer dia de la setmana. Ens trobem en el dia que ve després de dissabte, el dia u per als jueus. Amb això, els evangelistes fan referència al primer capítol del Gènesi. Déu creà la llum el primer dia de la primera setmana de l’univers. Aquell mateix dia va ressorgir viu Jesús de la tomba. El primer dia de la primera setmana de l’univers Déu va crear la llum; el primer dia de la setmana de la nova creació, Jesucrist, la llum del món, venç la mort i el pecat. Ara aquest dia és únic, és el dia de la creació definitiva que Jesús ha inaugurat, l’inici del temps nou, el temps de la salvació definitiva.

Maria Magdalena, com totes les dones, van al sepulcre a la matinada, quan encara és de nit. Aquest detall és típic de l’amor femení, que les mostra com veritables models de deixebles de Crist. Elles corren, es mantenen en vela, busquen, mentre els deixebles havien abandonat, havien fugit, s’havien replegat en ells mateixos, tancats i paralitzats per por. Jesús els reprèn per la duresa de cor, per la manca de fe.

Les dones havien entrat a la tomba buida i havien trobat un jove vestit de blanc. Ell els anuncia la bona nova de la resurrecció: Jesús no hi era. «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir», diu el jove, el missatger de Déu, a les dones. Que Jesús va al davant, que Jesús precedeix, vol dir que el ressuscitat ha reconstruït la possibilitat de seguir-lo. Ser deixeble no és altra cosa que seguir Jesús, anar darrere d’ell. No som mai nosaltres a posar-nos al davant de Jesús. A Pere li havia dit: torna darrere meu, Satanàs, en un moment en què Pere s’allunyava del seguiment de Jesús, perquè no entenia allò que era de Déu, sinó dels homes. La resurrecció ara fa de nou possible el seguiment de Jesús que havia fracassat amb la creu i amb la mort, amb la fugida i l’abandonament dels deixebles. El camí de Jesús, interromput per la seva mort, continua en el seguiment dels deixebles. Ells reben per heretat aquestes paraules del Senyor que hem escoltat avui: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La resurrecció implica necessàriament una actitud missionera, el testimoniatge, la proclamació de la bona nova. La resurrecció és missió universal. La fe de cadascú de nosaltres va néixer del testimoniatge i de la predicació que algú ens va fer en un moment o altre de la nostra vida.

I mirem com Jesús no confia la missió a persones perfectes o als poderosos d’aquest món, sinó a éssers fràgils, a homes del poble i sense lletres, sense instrucció, però que l’experiència de la resurrecció els ha transformat per complet. Els apòstols, els escollits per predicar la bona nova a tota la creació, eren pecadors perdonats, que no es recolzaven en les pròpies forces, sinó en les forces d’un Altre, de l’Esperit Sant. El Sanedrí estava meravellat, veient la valentia amb què parlaven Pere i Joan. La Paraula de Déu havia transformat aquests homes humils i sense lletres en persones valentes i segures de si mateixes. Els deixebles han rebut l’Esperit Sant, i ara entenen com totes les Escriptures s’acompleixen en Jesús. Els apòstols, abans durs de cor, porucs, tardans per creure, mancats de intel·ligència per comprendre les Escriptures, ara han assolit una fe plena, difonen la llavor de l’evangeli per tot el món i no poden callar allò que han vist i sentit. Han après que la veritable justícia no és la que respon simplement als interessos mesquins dels homes, sinó la que es fonamenta abans en l’obediència de Déu.

Les lectures d’avui ens ensenyen a viure amb parresia, amb franquesa, a no callar la Paraula de Déu que escoltem i que meditem. Anunciar l’evangeli és l’ultima paraula que Crist ressuscitat ens ha deixat, el seu testament, el manament el qual hem de ser sempre zelosos d’obeir. Més que amb paraules, el ressuscitat ens confia l’anunci de l’evangeli amb el testimoniatge de la nostra pròpia vida, quan es viu amb coherència, amb franquesa, sense por de les dificultats que podem trobar en el camí.

Ser cristians vol dir viure d’acord amb una llei profunda, interior; que és la llei de l’Esperit. És la necessitat interna la que guia la conducta del cristià, la llei de l’amor, la qual fa impossible guardar per a si mateix o callar la Paraula de Déu, totes les coses que Jesús ha manifestat amb la seva resurrecció.

 

13.04.2023 – DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

• DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 13 d’abril de 2023
  Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.

 

09.04.2023 – DIUMENGE DE PASQUA: MISSA DEL DIA

• DIUMENGE PASQUA: RESURRECCIÓ DEL SENYOR
  MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 9 d’abril de 2023
  Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

«S’han endut al Senyor i no sabem on l’han posat». La primera reacció de Maria Magdalena és ben humana, podríem dir que fins i tot ben sensata; ella havia vist com posaven el cos de Jesús al sepulcre. Segons el quart Evangeli Josep d’Arimatea i Nicodem van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus, concretament amb una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Maria Magdalena anava doncs al sepulcre de matí, quan encara era fosc segurament per visitar la tomba d’aquell a qui tant havia estimat i qui tant li havia perdonat. La pedra treta és la primera evidència de que quelcom de no previst havia passat i Maria Magdalena sabedora de que molts voldrien atemptar contra Jesús fins i tot mort, pensa que el cos pot haver sigut robat i comunica aquesta sospita seva a Pere i a l’altre deixeble. Són Pere i l’altra deixeble els qui veuen noves evidències desconcertants, aplanat el llençol d’amortallar i el mocador que li havien posat al cap lligat encara al mateix lloc. Però encara no havien entès que segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Aquest Pere que aquell matí de diumenge fou alertat per Maria Magdalena i que veié però encara no acabà de creure és el qui fa l’anunci de la noticia als qui l’escolten a casa de Corneli, aquell centurió de la cort Itàlica que vivia a Cesarea, que era un home piadós, que creia en l’únic Déu amb tota la seva família, que feia moltes almoines als membres del poble jueu i que sempre pregava. Un dia, a l’hora de la pregària de la tarda, Corneli va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i que li deia que anés a Jafa a cercar un tal Simó de sobrenom Pere, allotjat a casa d’un blanquer d’ofici; ell hi envià dos cridats i un soldat pietós i Pere se’n va anar amb ells acompanyat d’alguns germans de Jafa (Cf. Ac,10). Així la noticia de la resurrecció arribava a Corneli cridat per Déu a escoltar-la per boca de Pere. En uns dies Pere havia passat de no reconèixer en aquells signes la bona nova de la resurrecció de Crist a ser-ne propagador entre els qui l’escoltaven, de la negació passà a l’evangelització.

A la bona nova de la resurrecció cadascun s’hi acosta d’una manera diferent, cadascun al seu ritme. Maria Magdalena, una dona, serà la primera en veure indicis i ben aviat es prosternarà als peus del Mestre. L’altra deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, sols veure aquella tomba buida ho tindrà clar, veurà que les Escriptures s’han acomplert, que allò que Jesús els havia dit era cert, que al tercer dia havia ressuscitat. A Pere li caldrà veure’l, parlar-hi, reparar la seva negació i confessar-li el seu amor tres cops; però al cap i a la fi esdevindrà el primer dels apòstols i acabarà donant la vida per Ell. I així un darrera l’altre, algun voldrà posar la mà a la ferida del costat i el dit al forat dels claus, altres el reconeixeran en partir el pa i Pau, finalment com el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, com un avortó, també en fa experiència enmig d’una llum encegadora i d’una veu del cel i de ser-ne perseguidor passa a ser evangelitzador.

Nosaltres no hem viscut aquestes experiències, ni hem vist la tomba buida, ni el llençol aplanat; però hem rebut una tradició, la bona nova de la resurrecció s’ha anat transmetent generació rere generació fins a nosaltres. És la fe de l’Església, una fe que essent sempre un do de Déu rebem i compartim en comunitat i a la que ens hi incorporem pel baptisme. Renovant ahir les nostres promeses baptismals al cap i a la fi és com si haguéssim escoltat també la veu d’aquella Maria Magdalena torbada i que ve cap a nosaltres tot corrent per dir-nos que el sepulcre és buit i nosaltres en escoltar-la li hauríem de dir que és buit perquè s’ha acomplert allò que havia estat predit, que ja sabem pel deixeble que Crist tant estimava, per Pere, per Pau i per tants d’altres que realment Crist ha ressuscitat.

 

09.04.2023 – DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL (Cicle A)

• DIUMENGE DE PASQUA: RESURRECCIÓ DEL SENYOR
  VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANT (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 9 d’abril de 2023
  Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Queda ben clar, l’home que érem abans ha estat crucificat amb Crist, hem mort amb Crist i morint amb una mort semblant a la seva, també serem ressuscitats amb una resurrecció parella a la seva; ens ho ha dit ben clar l’Apòstol. De totes les meravelles que Déu feu pel seu poble al llarg de la història de la salvació, no n’hi cap de comparable amb la de Crist. Amb Ell Déu participà, intervingué directament i de manera personal en la història de la humanitat, fent-se home com qualsevol home, llevat del pecat, morint com qualsevol home i a la fi vencent la mort i donant-nos la possibilitat de participar de la seva resurrecció, fent-nos fills de Déu mitjançant Ell que és el Fill.

Des de la creació del món, des de que Déu creà l’home no hi ha hagut ni haurà cap gesta comparable a la salvació que ens ha vingut per Crist. Cert que alliberant el poble de l’esclavatge d’Egipte i fent-lo travessar el mar per terra eixuta, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en Ell, però no tardaren en defallir i crear-se un ídol de fosa, obra d’homes i res més. Com ens ha dit el profeta Baruc, no seguiren el camí de Déu i per això no visqueren en pau per sempre. Però malgrat les infidelitats Déu no deixà d’estimar a l’home, el seu pacte de pau es manté ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons, com ens ha dit el profeta Isaïes. En paraules de sant Elred: «sembla que aquestes coses siguin poc, són com a fosques, però en elles s’amaga nostre Senyor Jesucrist. Està ocult en elles.» (Sermó 11). La passió, mort i resurrecció de Crist és la mostra evident d’aquest amor. Abraham havia obeït al Senyor oferint al seu fill Isaac, però no era aquesta la manera amb que Déu havia de redimir la humanitat. El Pare anà molt més enllà, envià al seu propi Fill i aquest fou mort, clavat a la creu, víctima de la nova idolatria. Però clavant-lo a la creu no feren res més que acomplir allò que s’havia d’acomplir, s’obria el camí perquè els injustos abandonessin els seus camins, els homes malèfics els seus propòsits i la misericòrdia del Senyor, tant generós a perdonar, s’oferís a tota la humanitat.

Tot plegat quan clarejava el matí d’aquell diumenge ni Maria Magdalena, ni l’altra Maria s’ho podien imaginar. Elles volien anar vora el sepulcre del mestre, el cos del qual s’havia enterrat de manera precipitada. Arribat el capvespre d’aquell divendres elles havien estat allí quan aquell home ric d’Arimatea, que es deia Josep i que era també deixeble de Jesús, havia anat a trobar Pilat per demanar-li el cos del crucificat i Pilat va manar que li donessin. Les dones eren allí quan Josep prengué el cos, l’embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s’havia fet tallar a la roca i veieren com va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà; perquè elles també eren allà assegudes enfront del sepulcre assegurat amb una guàrdia de soldats. Per això passat el dissabte quan ja clarejava, res més lluny de les seves expectatives que trobar-se de cop i volta amb les conseqüències d’un gran terratrèmol, la pedra del sepulcre rodolada i un àngel assegut sobre d’ella. Eren tant sols signes d’un prodigi encara molt més gran i elles serien les primeres en fer-ne experiència; entre la por i la joia Jesús els sortí al pas tot dient-los "Déu vos guard" i enviant-les com a missatgeres de la més gran bona nova, Crist ha ressuscitat d’entre els morts i el trobaran a Galilea. Maria Magdalena i l’altra Maria foren així les darreres en veure el cos de Jesús mort i les primeres en postrar-se als seus peus i en adorar al ressuscitat, les primeres en veure’l, les primeres en anunciar la joia de la resurrecció.

«Avui el Ressuscitat ens repeteix a nosaltres, com a aquelles dones que havien romàs al costat d’ell durant la Passió, que no tinguem por de convertir-nos en missatgers de l’anunci de la seva resurrecció. No té res a témer qui es troba amb Crist ressuscitat i a ell s’encomana dòcilment. Aquest és el missatge que els cristians estan cridats a difondre fins als últims confins de la terra.» (Benet XVI, Àngelus 9 d’abril de 2007). Aquest és el missatge d’aquesta nit santa, la nit en que la foscor s’ha fet llum, la mort vida i la por, joia. Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia.

 

07.04.2023 – DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

• DIVENDRES SANT
  LA PASSIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 7 d’abril de 2023
  Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús tot ensenyant al temple vora la sala del tresor els havia dit que no era d’aquest món sinó del de dalt; aleshores alguns s’escandalitzaren i volien matar-lo, però ningú no l’agafà perquè no havia arribat la seva hora (cf. Jn 8,20). Quan a mitja setmana de la festa ensenyava al temple, no pas la seva doctrina sinó la d’aquell qui l’havia enviat i afirmava que coneixia al Pare; després de sentir-lo molts intentaren d’agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora (cf. Jn 7,30). Quan els va dir que coneixia al Pare, que el Pare el glorificava i que Abraham en veure el seu dia s’entusiasmà i s’alegrà, ells agafaren pedres per apedregar-lo, però Jesús s’amagà i sortí del temple perquè encara no havia arribat la seva hora (cf. Jn 8,52). Ara ha arribat l’hora, l’hora de ser glorificat per tal de glorificar al Pare.

Quan Ell els preguntà «Qui busqueu?» I ells li respongueren que cercaven a Jesús de Natzaret, Ell els respongué «Jo soc». En aquesta hora, l’hora de Jesús, aquest qui és, el Fill de Déu fet home i en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no es mostra incapaç de compadir-se de les nostres febleses, ans al contrari vol compartir-les patint-les Ell mateix i essent provat en tot. Essent Ell Déu, pren damunt seu els nostres dolors, com anunciava el profeta Isaïes; assotat i humiliat, fou fet pols, i mort, sense obrir la boca. Patint ofenses i escopinades, desenganys i traïcions, bufetades i fuetades; res no el va fer desistir de veure el calze que el Pare li donava a beure. «Jo soc» els havia dit Jesús als deixebles quan atemorits el veieren acostar-se a la barca caminant sobre l’aigua. Ara a l’altra riba del torrent Cedró la mateixa expressió lluny de foragitar el temor dels qui guiats pel traïdor se li apropaven amb llanternes, torxes i tots armats, els fa retrocedí i caure per terra. Aquell qui és el pa, la porta, el pastor i el cep, dona pau a qui en Ell creu i neguiteja al qui el persegueix, al qui rebutja la salvació. El que havia vingut per a ser testimoni de la veritat no és ben rebut per tots, la bona nova de l’Evangeli desestabilitza als qui taquen el cor a la seva paraula i aquella nit molts cors es tancaren a pany i forrellat al que Ell deia i al que Ell representava. De fet es tancaven al pla de salvació però alhora acomplien el paper que Déu els havia reservat en aquest seu pla.

Quan Jesús els tornà a preguntar «Qui busqueu?», ells li tornaren a dir que a Jesús de Natzaret llavors Ell els respongué que ja els havia dit «jo soc». Aleshores s’acomplí el que havia dit que no perdria ni un dels que el Pare li havia confiat. En aquella hora no era encara l’hora ni de Pere, ni de Jaume, ni de Joan, ni de cap dels altres deixebles que el seguirien més tard. Encara els faltava de viure l’experiència de la mort del mestre i viure l’experiència que vindria després de dipositar el cos de Jesús en un sepulcre nou situat en un hort vora l’indret on l’havien crucificat i on no s’havia enterrat encara a ningú. Aquell divendres quan el cel s’enfosquia, aquell que havia dit «jo soc», als ulls de molts havia deixat de ser, havia mort. Però aquell que acceptà la mort i una mort de creu, aquell que s’havia definit amb l’expressió «jo soc», manifestant així la seva divinitat, no havia vingut per restar sota terra tot sol, havia mort per donar molt de fruit, un fruit de vida eterna.

Jesús no morí víctima de la traïció de Judes, un dels seus; ni morí per representar una amenaça pel poder polític en veure en Ell el pretor romà qui sap si un nou líder d’una de les interminables revoltes amb que aquell poble rebel situat a l’extrem oriental del imperi es resistia a l’emperador un cop i un altre; tampoc morí per atemptar contra l’economia del temple d’on havia expulsat violentament mercaders i canvistes; ni tant sols morí per representar una amenaça a la posició dels grans sacerdots als que ja els anava bé tal com estaven. Crist morí per vèncer a la mort, Crist morí per la nostra salvació, Crist morí acomplint la voluntat del Pare, que no era ni és altra que la de redimir-nos.

Avui a Getsemaní, a casa d’Annàs i al Pretori tot són crits demanant la mort del just; avui al calvari tot és solitud i misèria; avui al sepulcre tot és silenci i tot sembla haver acabat. És tant sols un punt i a part, la història de la salvació no s’ha acabat pas, de fet està tot just a punt d’arribar al seu moment cabdal. Nosaltres avui també com Crist compartim el dolor del món, però no podem perdre mai l’esperança de que la veritat acabarà per imposar-se, perquè aquell que ha nascut i ha vingut al món per a ser testimoni de la veritat ens demana també de la creu estant que l’escoltem, que acollim aquella veritat que ens farà lliures, lliures de la mort, lliures de l’esclavatge; és aquesta la vertadera llibertat, la llibertat dels fills de Déu salvats per Crist a la creu.

 

06.04.2023 – DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

• DIJOUS SANT
  MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 6 d’abril de 2023
  Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Com podríem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet?. El Senyor passà pel país d’Egipte per alliberar al poble de l’esclavatge i el poble d’aleshores ençà celebrà aquella nit que és diferent a totes les altres nits. Amb Crist se’ns ha alliberat del pecat i de la mort i d’aleshores ençà la nostra vida és diferent a tota altra idea de la vida que haguéssim pogut tenir en la humanitat fins llavors. Crist és donació total, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres, fins al límit de donar-se Ell mateix per nosaltres, en cos i sang. La passió i la mort de Crist ens mostra que aquest Déu que sempre ha estimat a la seva creatura, arribada l’hora, l’estimà fins a l’extrem. Però aquest amor seu, sense límits, no fou un fet puntual, és essencialment i per naturalesa un amor sempre viu i sempre present. Un amor modèlic, certament, un model a imitar.

Els deixebles aquell vespre, a les vigílies de la festa de Pasqua, no acabaren d’entendre el gest del Senyor, el gest del qui anomenaven Mestre i Senyor, i feien bé de anomenar-lo així perquè ho era i ho és. Pere, arrauxat com sempre, primer no vol que Crist s’ajupi als seus peus, quan sap que si no es renta no és dels seus vol rentar-se de cap a peus; però a ell no li cal rentar-se tot. En canvi aquell altra que es deixa rentar els peus sense queixa, malgrat rentar-se’ls, segueix brut pel pecat que està a punt de cometre.

Jesús anuncia aquell vespre, ens mostra, tres sagraments alhora. Pel baptisme, pel bany, quedem nets d’aquell pecat que la creatura divina arrastra des dels inicis, però essent com som de naturalesa fràgil seguim pecant i ens cal ser rentats de nou, encara que no del tot, és aquest el sagrament de la penitència. Però aquell sagrament que podríem dir que està per damunt de tot altra, és quan celebrem el seu memorial, quan bevem el calze i mengem el pa, quan participem del cos i de la sang de Crist; aquell cos que per nosaltres fou clavat a la creu, aquella sang que brollà repetides vegades aquell darrer dia: del seu front amb gotes de sang a l’agonia de Getsemaní, al Pretori a l’esquena a causa de les fuetades i al cap a causa de les espines de la burlesca corona de rei, al calvari amb aquella llançada que volia assegurar la seva mort i llavors és quan Ell, fins i tot mort, ho donà tot per nosaltres.

Tres sagraments íntimament lligats, en paraules de san Joan Pau II: «hem de vigilar sempre, perquè aquesta gran trobada amb Crist en l’Eucaristia no es converteixi per a nosaltres en un acte rutinari i a fi que no el rebem indignament, és a dir, en estat de pecat mortal. La pràctica de la virtut de la penitència i el sagrament de la Penitència són indispensables a fi de sostenir en nosaltres i aprofundir contínuament l’esperit de veneració, que l’home deu a Déu mateix i al seu Amor tan admirablement revelat.» (Dominicae cenae, 7).

El darrer sopar i la institució de l’Eucaristia no s’entenen sinó associats a la misericòrdia i a la passió de Crist i és aquesta la que li dona un sentit de donació ple. És aquí, arribada l’hora, quan Jesús ens mostra un amor fins a l’extrem, rentant els peus a aquells que ben poc abans discutien sobre quin d’ells havia de ser el primer i Crist els mostra que el primer és el qui serveix; rentant els peus a aquells que poc després el trairan, el negaran i l’abandonaran. És aquí, aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, on l’Església entén el lliurament del cos i de la sang de Crist com a sacrificial, en un ambient pasqual. La sang esdevé de nou signe d’aliança, aquest cop d’una aliança ja no tant sols alliberadora, sinó salvífica, ja que Jesús mor per amor acomplint la voluntat del Pare i servint als germans.

L’eucaristia ens compromet amb Crist, ens compromet amb els germans. No tant sols celebrant un memorial incomparable, preludi i pregustació del Regne, sinó sobretot, fent-nos també nosaltres eucaristia, és a dir, presència per a tots aquells germans nostres que caminen en aquesta vida defallits, desesperançats i desil·lusionats. Fer-nos Eucaristia és compartir la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat, per construir un món més fratern, pacífic, unit i harmoniós amb el seu creador.

Escrivia sant Joan Pau II: «Amb aquest do insondable i gratuït, que és la caritat revelada fins a l’extrem en el sacrifici salvífic del Fill de Déu, del qual l’Eucaristia és senyal indeleble, neix en nosaltres una viva resposta d’amor. No sols coneixem l’amor, sinó que nosaltres mateixos comencem a estimar. Entrem, per dir-ho així, en la via de l’amor i progressem en aquest camí. L’amor que neix en nosaltres de l’Eucaristia, es desenvolupa gràcies a ella, amb ella s’aprofundeix i es reforça.» (Dominicae cenae, 5).

És així, tant sols així, com podrem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet, compartint i demostrant aquell amor que d’Ell hem rebut. El nostre amor s’ha d’emmirallar en aquest gest de lliurament i de servei de Jesús. Donant-nos el seu cos i la seva sang; rentant els peus als seus deixebles; donant-se Ell mateix aquell vespre en l’angoixa i la suor que recorrerà el seu rostre a Getsemaní i l’endemà en el clam a la creu, ens dona exemple.

Nosaltres ara manifestant de la manera més profunda la nostra fe en el poder salvífic d’aquest gest, d’aquest sagrament de salvació; continuem creient, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que ens envolta, en la bondat i l’amor de Déu malgrat les vicissituds de la història, sempre certs de que Déu és Pare i ens estima, encara que a vegades el seu silenci sigui incomprensible per a nosaltres (cf. Deus caritas est, 38).

On hi ha vertader amor, allí hi ha Déu; on hi ha amor, allí s’hi fa present Déu que estimà i estima a la seva creatura fins a l’extrem de donar-se Ell mateix per a la nostra salvació. Tots hi som cridats i molts són els elegits.

 

05.04.2023 – DIMECRES SANT

• DIMECRES SANT
  Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
  Poblet, 5 d’abril de 2023
  Is 50,4-9a; Sl 68,8-10.21-22.31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

Avui ja estem a la vigília del tridu pasqual. Des de demà fins al diumenge s’esdevindran els dies centrals de l’any litúrgic. El Dijous Sant celebrarem el do eucarístic del Senyor Jesús a l’Últim Sopar. El Divendres Sant viurem la seva mort, l’adoració de la creu, la comunió amb tots els crucificats d’avui, els sofrents, els pobres, les víctimes de les guerres. El Dissabte Sant serà el dia del gran silenci sobre tota la terra, on l’Església vetlla i espera al costat del sepulcre la resurrecció del Senyor, que celebrarem la nit del dissabte, durant la vetlla pasqual.

A la primera lectura hem escoltat el segon càntic del servent del Senyor. «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir als cansats». Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. La lectura del profeta Isaïes descriu l’actitud pròpia de ser deixeble, que és la relació profunda i vital amb la paraula. El deixeble de Jesús és qui es desvetlla i obre la seva orella a la seva paraula. Només ella ens orienta en el camí cap a Déu, ens sosté quan estem cansats, perquè és la veritat i la vida, que fa vèncer la mort i el pecat. Ens cal deixar-nos "obrir les orelles", "escoltar com deixebles".

Però el fet de ser deixebles de Crist sols s’assoleix com un do gratuït de la misericòrdia divina, no per mitjà de les nostres forces. En la descripció de la Passió de Jesús a l’evangeli de Mateu, es posa molt l’accent en el fracàs dels deixebles. Tot i haver viscut tres anys amb Jesús, cap d’ells no el defensa, Judes el traeix, Pere el nega, els altres fugen. Mateu diu tot això no per criticar ni condemnar, sinó per subratllar que l’acceptació i l’amor de Jesús superen la derrota i el fracàs dels deixebles. Mateu suggereix que podem trencar la relació amb Jesús, però Jesús mai no la trenca amb nosaltres. El seu amor és més gran que la nostra infidelitat.

Ara bé, l’autèntic drama de Judes és el de no haver estat mai un deixeble de veritat. El que Isaïes indica com l’actitud pròpia del «deixeble», escoltar, es perd per ell. Ell no obre la seva orella als ensenyaments de Jesús, pren una decisió deliberada en contra del seu mestre. Mateu veu en Judes, no sols el qui va trair Jesús, sinó el model de l’antideixeble. Separat d’aquell qui és la llum, la paraula, la vida, es perd en les tenebres, en l’absurd, en el buit del sense sentit. Res d’això porta Crist a qui vol ser el seu deixeble. Al contrari, Jesús ha vingut perquè l’home pugui passar de les tenebres a la llum, de la mort a la vida, de l’esclavatge del pecat a la llibertat de l’esperit.

L’acció de Judes està en fort contrast amb l’acte d’amor de la dona que va ungir Jesús en l’escena immediatament precedent de la de l’evangeli que hem llegit avui. Jesús es trobava a Betània, i "mentre era a taula se li va acostar una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i el buidà sobre el cap de Jesús". Això va indignar als deixebles: per què llançar un perfum tan valuós? S’hauria pogut vendre i donar els diners als pobres. Però Jesús no va acceptar la crítica que els deixebles feien d’ella. Abocant el perfum sobre el cap de Jesús, ella no el malbaratava, preparava la seva sepultura, i també honorava en Jesús a tots els pobres de la terra. Immediatament després d’aquest gest d’amor incommensurable, Judes s’ofereix per trair Jesús. Quin contrast el de les dues escenes! En els dos personatges s’oposen l’àgape i l’anti àgape, l’homenatge ple d’amor i la traïció interessada, la generositat i la cobdícia. "Us asseguro", diu Jesús, "que, quan aquest evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet". L’anunci de l’evangeli s’escamparà per tot el món com el perfum abocat. Mateu demana als seus lectors a identificar-se amb ella, a imitar el seu gest. Per ser veritablement deixebles de Jesús ens cal estimar com aquesta dona, no fent l’estrictament necessari, amb l’esforç suficient per complir i quedar bé, com ensenyaria una ètica de mínims. La de l’evangeli és una ètica de màxims, que sobretot es manifesta en creure en el perdó. El veritable pecat de Judes no va ser la seva traïció, va ser més aviat el seu rebuig a la llum, a creure en el perdó. Va desesperar de la misericòrdia que Jesús va continuar oferint-li, encara que l’hagués entregat.

Això també és el que diferencia Judes de Pere. Pere creu que pot ser perdonat de la seva triple negació. Amb una triple confessió d’amor, assoleix la conversió, el perdó, el restabliment com a deixeble. Judes es va negar a creure en la possibilitat del perdó. No ha de ser pas així per nosaltres. Un matí i un altre torna a sortir el sol i la paraula de Déu que recrea el món. Un matí i un altre, en cada Eucaristia, Jesús ens desvetlla l’orella perquè sapiguem escoltar la seva paraula i rebre el seu perdó.

 

03.04.2023 – DILLUNS SANT

• DILLUNS SANT
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 3 d’abril de 2023
  Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14 (R.: 1a); Jo 12,1-11

A uns tres quilòmetres de Jerusalem, enclavada al vessant sud-oriental de la muntanya de les Oliveres, hi ha la vila de Al Azariyeh, literalment, el lloc de Llàtzer, que correspon a la Betània de l’Evangeli. Els pelegrins hi cerquen la tomba de Llàtzer, moguts per la devoció, però nosaltres hi cercarem tota una altra cosa: els primers orígens de la comunitat cristiana, de l’Església. Ho farem també amb devoció, la que omple els nostres cors aquests dies sants, aquesta setmana diferent a totes les altres setmanes de l’any.

A Betània hi ha la comunitat que acull Jesús, el prototipus de la comunitat cristiana: Llàtzer, Marta i Maria. En aquesta comunitat hi descobrim algunes de les notes que, més tard, qualificaran la comunitat dels deixebles del Ressuscitat.

1. Acolliment. Jesús i els deixebles hi són acollits. En tenim altres exemples, als evangelis, el de Zaqueu, que també acull Jesús a casa seva, o el dels nuvis de Canà.

2. Comensalitat. L’acolliment s’expressa en el compartir la taula. Serà una de les notes més distintives de l’Església de Jesús, la comunitat de la fracció del pa: «Allà li oferiren un sopar», hem llegit. Paraules que ens en recorden unes altres de l’Apocalipsi: «Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20).

3. Servei. En el marc de la comensalitat la comunitat se serveix mútuament. L’amor, l’àgape, es verifica en el servei. Sant Benet, en el capítol dedicat al lector de taula, ho expressarà ben sàviament, posant al bell mig del capítol aquestes paraules: «Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res» (RB 38,6). A Betània, doncs, Marta és la icona del servei.

4. Amistat. L’amor es verifica en el servei, però es tracta d’un amor i d’un servei a algú concret, el germà, la germana, amb un rostre, amb un nom. Sant Elred va trobar en l’amistat espiritual el camí de la concreció de l’amor. De fet, Jesús és l’amic de Marta, de Maria i de Llàtzer, i, en aquesta setmana, el veiem disposat a donar la vida no per uns éssers anònims, sense rostre, fosos en la massa del «tots», sinó pels seus amics, no per «tots», sinó per «molts».

5. Unció. L’amor es vessa en el servei. És el perfum de l’amistat que ungeix Jesús. Maria és la icona d’aquesta unció. Una unció que rep Jesús com a rei messies, però que es vessa, de la seva barba i del coll dels seus vestits, a tota la comunitat, a tot el cos, del qual Crist és el cap.

6. Els pobres. Jesús juga amb les paraules, per confondre’ns, o, millor, per ajudar-nos a aprofundir: «Sempre teniu pobres amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». En realitat, Jesús està dient a la comunitat: sempre em tindreu en els pobres. Una religiosa de casa nostra, valorant els deu anys del ministeri petrí de Francesc, destacava el fet que el papa ha retornat als pobres el lloc que els correspon dins l’Església, no com a destinataris externs preferents de l’opció de l’Església, sinó com a membres de l’Església, vicaris de Crist: «Sempre teniu pobres amb vosaltres», va dir Jesús, a Betània, la casa dels pobres.

7. El testimoniatge de la vida. Llàtzer, que Crist alliberà dels lligams de la mort, és la icona d’aquest testimoniatge, del triomf de la vida sobre el pecat i la mort, el testimoniatge que defineix el sentit i la missió de l’Església. «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar»: l’olor del perfum que avui omple tota la casa és l’anunci i la penyora d’allò que s’esdevindrà d’ací a sis dies, al cor de la nit, en la foscor del sepulcre dels sepulcres.

Set notes: acolliment, comensalitat, servei, amistat, unció, pobres, testimoniatge. Set notes que defineixen la comunitat dels amics de Jesús, l’Església, que haurà de portar a tot el món l’anunci joiós de la vida i de la immortalitat, perquè sempre hi haurà algú, com els grans sacerdots, disposat a matar el testimoniatge que suscita la fe dels creients.

S’escau d’acabar aquesta homilia amb una oració pròpia de la festa litúrgica dels sants amics de Jesús: «Oh Déu, vós proporcionàreu al vostre Fill, a la llar de Betània, l’afecte de l’amistat, la diligència del servei i la promptitud a escoltar; feu que visquem sempre units al nostre Mestre per l’ardor de la meditació i les obres de la caritat, de manera que, havent estat agradables als seus ulls, ens faci entrar a l’estança de la seva felicitat». Amén.

 

02.04.2023 – DIUMENGE DE RAMS: PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

• DIUMENGE DE RAMS: PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 2 d’abril de 2023
  Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Bet-Fagué a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge sortiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous al vespre amb espases i garrots anaren a detenir-lo.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucifiquessin i el saludaven dient-li burlescament "rei dels jueus".

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer-hi la seva entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Al vespre Pere deia que ni que hagués de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detenir al mestre; a la matinada el mateix Pere esporuguit quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de joia "Hosanna"; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Bar-Abàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, bet aquí l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots semblava que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seva llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i sota la terra, tothom doblega el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als immigrants que es juguen la vida per trobar un lloc on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altra per comoditat, l’altra per enveja i l’altra per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquest moment cabdal del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, va assumir la causa de l’home, la causa eterna i última de l’home en Crist, que va donar testimoniatge de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d’espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l’home: ahir, avui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.

 

26.03.2023 – DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

• DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 26 març 2023
  Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 7); Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Creiem?

La pregària d’intercessió que hem demanat en les lletanies dels sants a l’inici de la celebració eucarística ens ha d’ajudar a viure més confiats, més acomboiats i més segurs de la protecció divina.

Anem a experimentar en la litúrgia aquest dies la joia de l’entrada de Jesús a Jerusalem, el comiat amb els seus deixebles, la traïció, la burla, l’escarni, l’abandó, l’anorreament, la passió i la mort ignominiosa en la creu de Jesús, el Fill de Déu.

Però, Jesús abans del seu anorreament, abans de la seva passió i mort en creu, ens vol encoratjar com a Marta i Maria, i els jueus que havien acudit al sepulcre de Llàtzer, ens vol il·luminar a creure en el Misteri de Déu, en ell, Jesús i en el qui l’ha enviat, el Pare.

La mort no té la darrera paraula. Hi ha la vida i la resurrecció.

Creiem?

«Jo soc la resurrecció i la vida». Ho creiem que Jesús és la resurrecció i la vida?

En el llibre d’Ezequiel veiem com Déu infon el seu esperit en el seu poble perquè recobrin la vida. Déu infon vida mai mort. La vida és de Déu, la mort del maligne.

Marta creu en la presència sanadora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

Maria creu en la presència guaridora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

I avui, tu creus en la presència salvadora de Jesús?

Hem de viure aquesta presència de Jesús ressuscitat en la nostra vida, perquè la vida sigui el camí que ens portarà a la plenitud de la vida en Déu. Perquè si tenim fe, sabem que la nostra mort no tindrà la darrera paraula.

Perquè gràcies a l’Esperit que habita en nosaltres, si li hem fet lloc, si hem netejat amb la pregària, el dejuni i l’almoina la nostra casa interior, aquell que va ressuscitar el Crist donarà la vida als nostres cossos mortals.

Som éssers moridors, però si creiem veurem la glòria de Déu. Jesús ens crida contínuament: «Vine a fora». Nosaltres hem d’estar atents a l’escolta de les seves prescripcions amb les orelles del cor, per viure sempre en esperit de conversió continua, per no deixar-nos arrastrar per la mort.

La Quaresma ens ajuda a ressituar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre compromís en el seguiment a Jesús. És en certa manera un pas del pecat a la gràcia, de la mort a la vida. Sempre tenint present la misericòrdia de Déu en vers cadascú de nosaltres.

Ara l’Eucaristia ens ajuda a entrar a participar de la vida divina, de Jesús ressuscitat. I, com a fruit tenim el do de la caritat per repartir-lo amb els altres germans. Germans sempre més necessitats d’amor, de vida i de resurrecció.

Nosaltres som portadors del do de Déu, el do de la vida per sempre.

Ho creiem?

 

25.03.2023 – ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

• ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 25 març 2023
  Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Què és més agradable als ulls de Déu la guerra o la pau, estar renyits o reconciliats?

La festa d’avui ens ho anuncia. Déu ha volgut la reconciliació, per reconciliar-nos a tots i cadascú de nosaltres per ell, amb ell i en ell.

Déu ens dona la reconciliació, és a dir la salvació, la seva vida.

Déu, que és Pare, que és Fill i que és Esperit Sant, vol que la criatura humana, cadascú de nosaltres, siguem dignes de la seva vida eterna.

Amb aquesta condescendència de Déu ens envia el seu Fill.

Déu que és omnipotent i etern vol que la humanitat sencera aculli aquesta salvació, aquesta vida per sempre, per sempre més.

I així, Déu compta amb la resposta de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú som lliures d’acceptar el do de Déu o de rebutjar-lo.

Déu en el seu Fill, s’ha encarnat. S’encarna en la nostra humanitat i demana la nostra acceptació.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu».

Són les paraules de l’àngel enviat a Maria.

Maria és la noia verge, el senyal donat en el llibre d’Isaïes. Maria no pot imaginar quines coses tan grans vol fer en ella Déu. Maria escolta i estima.

Per això, Maria accepta la proposta de Déu. Sap que Déu fa i desfà molt més del que nosaltres podem investigar.

Ell farà la seva voluntat, Maria accepta la voluntat proposa per Déu: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Nosaltres, volem acceptar la proposta de vida que se’ns ha manifestat en el Fill encarnat? Perquè nosaltres avui també podem acceptar l’esclavatge joiós de Déu, el compliment de la seva voluntat en la nostra vida.

Avui som convidats a cantar amb el salmista: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

D’exemples no ens manquen: Crist fa la voluntat del Pare. Maria fa la voluntat del Pare. Ara bé, jo faig la voluntat del Pare?

Accepto que Déu s’encarni en mi? Accepto que la seva Paraula s’encarni en el meu cor? Accepto que s’encarni entre nosaltres, com a comunitat monàstica, com a comunitat cristiana, com a comunitat social, també?

Cadascú de nosaltres hem de romandre a la llum d’aquest anunci del Senyor. Acceptar que Crist en el compliment d’aquesta "voluntat" de Déu ens ha donat la salvació, perquè ens ha reconciliat amb el Pare.

Ara és el temps favorable, per reconciliar-nos amb els germans, ara és el dia de la salvació, perquè qui ens ha manifestat la vida, Jesucrist, ara ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare.

Volem acollir la Paraula?

Volem que se’ns encarni el do de Déu?

Escolta i estima.

 

21.03.2023 – TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

• TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 21 de març de 2023
  Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Abandonant la casa del seu pare, el seu clan i el seu país; sant Benet segui el camí que el Senyor li indicava, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, es refià de Déu com feu en altre temps Abraham. D’on li vingué la força per deixar-ho tot i seguir al Crist? De la pregària, ell també alçava els ulls al cel i pregà a aquell qui coneixia per tal que li donés l’energia necessària per donar-lo a conèixer i ser missatger del seu amor. La seva pregària fou atesa i sant Benet ha esdevingut mestre de monjos, avui nosaltres creiem que ell fou un enviat per Déu per tal de que molts, seguint la seva santa i sàvia Regla, cerquéssim Déu corrent per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB Pròleg, 49).

Aquesta via dels manaments es representada en la mateixa Regla com un camí i com una escala. Dos dels seus deixebles el dia del seu trànsit veieren un camí tot encatifat que anava dret fins al cel, el camí pel qual Benet pujà al cel. Sant Benet ens convida a seguir-lo per aquest camí, ens mostra que arribar tots junts a la vida eterna, això és al cel, és possible. Ens hi porta tot dret una escala, que certament no és fàcil de pujar i és bastant més fàcil de relliscar-hi i baixar-la tot dret. Ens diu ell mateix que si volem «atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. (RB 7,5-7).»

Qui és Benet pot ser una pregunta fàcil de respondre: un home venerable i un referent espiritual i també cultural per a tota Europa, per a tot el món. Però ens hauríem de preguntar també qui és i que representa sant Benet avui per a nosaltres i per la nostra vida. La Regla és certament la nostra companya de camí, sols superada per l’Evangeli, la més recta norma de vida. Però la Regla és molt més que un text, és una experiència vital el que sant Benet vol compartir amb tots nosaltres, també ara i aquí, és la seva pròpia experiència. Sant Benet estava convençut de que en Crist tenim tant el camí per a conèixer Déu com el camí per anar-hi i aquest convenciment de fer conèixer el nom de Crist i fer-lo conèixer més encara, ens ho ha deixat per escrit en la Regla. Crist com a centre, Crist com a camí, Crist com a meta.

Sant Benet feu da la seva vida un camí cap a Crist i del camí vers Crist la seva vida. Per això l’objectiu principal que ens proposa és la cerca sincera de Déu al qual arribem, sols podem arribar-hi, a través de Crist. Aquesta és l’única motivació vàlida per a entrar al monestir. Tota la Regla està centrada en la persona de Crist, en el Crist ressuscitat, la referència sempre és Crist centre de la vida espiritual personal i comunitària.

Una vida que és camí de conversió del monjo sota l’acció de l’Esperit Sant (cf. RB 7, 70) per tal de reproduir en nosaltres la imatge del Fill de Déu fins a configurar-nos completament amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg, 50).

Estimant al Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,69). No anteposant-li absolutament res, perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna.

 

19.03.2023 – DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

• DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 19 de març de 2023
  1S 16,1.6-7.10-13a; Sl 22,1-3,4-6; Ef 5,8-14; Jo 9,1-41

«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que essent cec de naixement fins llavors s’asseia a captar perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa. La gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es mereixia de ser cec, però de fet eren ells els cecs perquè no estaven amb el Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a purificar-se i a esdevenir ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alè i l’home es convertí en un ésser viu (Cf. Gn 7,7), Jesús va fer amb la seva saliva una mica de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del Fill de l’home, li donà una nova vida. D’ençà que existeix el món no s’havia vist un prodigi tal, que algú obrís els ulls a un cec de naixement.

A través de Samuel el Senyor escollí el més petit dels fills de Jesè com a rei; ara també Jesús escull un petit, un cec assegut al camí per a manifestar l’obra de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cecs són els qui creien veure-hi, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, que es pregunten com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faci tals miracles; com és que ara hi veu aquell altre pecador que no hi havia vist mai i com pot ser que a més els doni lliçons. No saben interpretar els signes que el Senyor els hi està mostrant i el mateix cec els diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veien un prodigi com aquest, el de posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no pas del pecat sinó de la ceguesa de no reconèixer a Déu.

Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols l’imposa les mans, també li mana de rentar-se. L’aigua i la llum són elements essencials per a la vida. Precisament per això, Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cec de naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho. Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són capaços de veure-hi, perquè es neguen a veure-hi. En confiar-se a Jesús que tot ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cec de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de néixer a la vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el cec s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seva ceguesa interior.

Tancats en la seva presumpció, creient tenir ja la llum, fins i tot creuen ser els monopolitzadors de la llum; no s’obren a la veritat de Jesús fent tot el possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat; negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la ceguesa de naixement d’aquell home. El seu entossudiment en negar-se a reconèixer el que tots han vist, que era cec i ara hi veu, arriba a l’exclusió del temple de l’home curat. Són pitjor que cecs perquè veient-hi no volen veure.

Alegrem-nos nosaltres de veure-hi amb els ulls de la fe, alegrem-nos com ens ha convidat l’introit d’avui, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua, quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de Déu, perquè sinó vingués de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció ja s’albira.

 

22.02.2023 – DIMECRES DE CENDRA

• DIMECRES DE CENDRA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 22 de febrer de 2023
  Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable per a la conversió, ara és el temps per a avançar en aquest camí de conversió. La Quaresma ens surt al pas cada any com una oportunitat, al llarg d’aquest temps Déu mateix ens surt a l’encontre amb més força potser que en altres moments per a viure el centre, el nucli de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció del Senyor; el cimal del misteri de la redempció. Jesús mateix va fent camí cap al seu destí, vers Jerusalem i ens convida a unir-nos a Ell, a fer camí amb ell per tal de poder compartir també amb Ell la gloria que li té reservada el seu Pare, que és també el nostre pare.

La Quaresma és abans que res camí de conversió, com ens diu el profeta Joel; una conversió profunda, radical que no pot ser tant sols de façana sinó que ha ser de cor, ha de transformar la nostra manera d’obrar, de pensar, d’observar als altres intentant de fer-ho amb la mirada de Déu. Sols Déu és perfecte, tots nosaltres som perfectibles, tots estem per tant convidats a viure aquest temps quaresmal com una nova oportunitat per a emmirallar-nos en Crist. Cert que mai no podrem ser com Ell, però també és cert que Ell mateix encarnant-se, fent-se home ens ha volgut mostrar que podem viure com a fills de Déu si ens deixem amarar de la seva gràcia per esdevenir també nosaltres benignes i entranyables. No es tracta d’una conversió de façana, no es tracta d’esquinçar-nos els vestits, sinó el cor; sols així podrem caminar al seu costat quan la seva vida ja declina, al capvespre de la creu que és anunci de l’alabada de la resurrecció. Tanmateix la nostra conversió fent morir l’home antic ha de ser anunci de l’home nou, aquell que redimit per la passió, mort i resurrecció del Fill ens fa fills del Pare, cohereus amb el mateix Crist; però per començar a caminar ens cal abans que res el penediment. El salmista ens convida a reconèixer les nostres faltes, a reconèixer que hem fet el que és dolent als ulls de Déu i a demanar el perdó dels nostres pecats per tal de poder ser purificats.

El camí de la conversió passa per la reconciliació a la que ens convida l’Apòstol. La benignitat de Déu ha de ser corresposta amb el nostre desig de renéixer amb un esperit cada cop més ferm, no podem restar de braços creuats malversant la gràcia que hem rebut si volem ser justos segons la justícia de Déu. Ell ens ha escoltat i ens convida a aprofitar l’hora favorable que tenim davant dels ulls. La Quaresma és el moment de l’any litúrgic privilegiat per a viure aquesta reconciliació amb Déu per tal de poder arribar amb una ànima pura a la celebració del misteri pasqual. Des d’antic l’Església ha viscut la Quaresma com un camí de catecumenat, l’assemblea acompanya als qui seran incorporats pel baptisme a l’Església en la solemnitat de les solemnitats, la Vetlla Pasqual. Tots plegats hem de viure aquest temps com una renovació profunda del nostre lligam amb el Senyor pel baptisme, un baptisme que no ha perdut pas l’eficàcia però que nosaltres mateixos n’hem esmorteït els efectes amb les nostres fragilitats, amb les nostres faltes, amb els nostres pecats. També nosaltres caminant vers la creu, caminant vers el sepulcre buit, caminant vers la Pasqua ens hem d’anar deixant reconciliar amb Déu, ens hem d’anar obrint de nou a la seva gràcia.

En aquest camí de conversió que és la Quaresma, no hi ha lloc per a la hipocresia, pels gestos buits que ja tenen en ells mateixos la seva recompensa. Per poder avançar ens cal mirar sempre de cercar la recompensa del nostre Pare del cel, no pas l’alabança dels homes. Ens cal pensar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat, aquell que tant sols Ell ens pot recompensar i no recompensa pas almoines lliurades a tocs de trompeta, pregàries fetes a les cantonades de les places, posats tristos i cares desfigurades; sinó que ens demana que ens deixem elevar els esperits per tal d’assolir aquella força i aquella victòria que Crist, el Senyor, va assolir per a nosaltres, no pas amb posats amarats d’hipocresia, sinó amb la nuesa i el silenci del desert, de la creu i del sepulcre; anuncis de la joia pasqual. Sense desert, sense creu, sense sepulcre no hi ha resurrecció. Tampoc per a nosaltres sense conversió de cor no hi ha Quaresma i sense Quaresma no hi ha Pasqua.

 

19.02.2023 – DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 19 febrer 2023
  Lv 19,1-2.17-18; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 3,16-23; Mt 5,38-48

Estimar, estimar, estimar, a qui?

Avui se’ns convida a gaudir de la vida.

«Carnestoltes totes voltes i Nadal de mes en mes, tots els dies foren festa i Quaresma no mai mes».

I així, amb aquesta dita són molts el qui passen els seus dies, tota la vida amb la màscara posada.

Hem de viure la vida com si fos un carnaval?

Nosaltres, aquesta vida, amb quines cartes la volem jugar? De les lectures que hem escoltat en tenim quatre:

Estimar, perdonar, pregar, donar.

L’altre dia caminant amb un monjo parlàvem de l’individualisme que està tan aferrat en la nostra societat, en la nostra cultura. El "jo" vol fer-se el centre no del mon, sinó ja de l’univers.

Si deixem de banda un poc aquest carnaval i ens centrem més en que som temples de Déu, tal vegada ens avergonyiríem dels tripijocs que fem per surar per damunt de tots com l’oli.

Anem a buscar el "Jo" més nostre, més íntim, més verge, el nostre territori interior, menys explorat, on trobem Déu, el seu Esperit Sant.

Hem escoltat que: «L’Esperit de Déu habita en nosaltres». Ens cal descobrir-lo. Posem totes les cartes damunt la taula de l’Eucaristia. L’Eucaristia ens convida a despullar-nos de tot això que ens impedeix ser temple de Déu, habitat per l’Esperit Sant.

Som de Crist, som de Déu. I estem cridats a ser sants, a ser bons com el Pare celestial.

Per això, hem de jugar amb les cartes que ens mostra Jesús a l’Evangeli en el Sermó de la Muntanya que estem escoltant aquests darrers diumenges.

Pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos.

Si volem gaudir de la vida en plenitud, si volem ser fills del Pare, si volem arribar a la vida eterna que tenim preparada; ja podem seure i començar a treure la disfressa i el maquillatge d’unes hores de carnestoltes per viure des del cor. És a dir, per viure des de l’íntim dels íntims del nostre ésser les cartes que Jesús ens ha passat, aquestes són les millors:

Estimar, perdonar, pregar, donar.

Estimar, estimar, a qui? A l’enemic, ens ho diu clarament Jesús. Estimar a tothom, amics i enemics, bons i dolents.

Perdonar sempre i en tot moment, en el nostre cor està la clau de la reconciliació. Pregar contínuament, pels qui ens estimen i pels qui ens odien.

Donar, donar, donar, a qui? A tothom, no et desentenguis de ningú. Això és fonamental per al qui vol ser cristià.

Donar sense mesura. Donar-se per tots. Donar si cal la vida. Ens cal viure abocats a les necessitats dels altres. Necessitats de temps, de lloc, d’escolta, de companyia, d’amistat espiritual. Perquè tots som uns necessitats. Sempre hi ha alguna mancança.

Però, malgrat tot, som cridats a ser bons del tot, a la santedat, a esdevenir sants per gràcia de Déu. De moment, en aquesta vida, hem de jugar les cartes del perdó, la reconciliació, la pregària i donar, donar sempre l’amor que hem rebut de Déu.

Amor que ara en l’Eucaristia celebrem i se’ns fa present en Jesús pa de vida.

Estimar, estimar, estimar, a qui?
Estima el qui no t’estima i gaudiràs de la vida sempre, és la proposta de Jesús.

 

12.02.2023 – DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
  Poblet, 12 de febrer de 2023
  Sir 15,15-20; Sl 18,1-2.4-5.17-18.33-34; 1C 2,6-10; Mt 5,17-37

«Doncs jo us dic» és l’expressió emprada per Jesús per mostrar-nos la plenitud de la Llei, aquella Llei que ell no ha vingut a desautoritzar sinó a completar; aquella Llei que donà Déu a Moisés al Sinaí per tal de que el poble que dubtava d’Ell, que ja acariciava d’adorar un vedell de fosa, fet per mans d’homes, pogués viure seguint els preceptes del Senyor; aquella Llei que l’Apòstol Pau defineix com educadora dels ignorants, mestre dels qui no saben, el lloc on trobar l’expressió clara del coneixement i de la veritat (cf. Rm 2,20). Una llei, qualsevol llei, sorgeix quan es vulneren determinats drets de la persona, l’ésser creat per Déu a imatge seva i que ha estat objecte i centre de l’obra de la redempció. Quan es trencà la confiança de l’home en Déu, que li havia prohibit sols una sola cosa, per aquesta seva infidelitat Déu li barrà el pas al paradís i l’imposà la llei del treball. Quan al desert el poble alliberat del domini dels egipcis cercava nous esclavatges idolàtrics, li donà el decàleg. Però la infidelitat del poble vers la llei no ha desaparegut al llarg dels temps i d’ella no s’escapen pas els mestres de la llei i els fariseus que s’han assegut a la càtedra de Moisès; que diuen el que cal fer i observar, però no actuen, perquè diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (cf. Mt 23,2-4). Però ara en Crist no tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (cf. He 4,15), per això ens pot dir amb tota autoritat: «doncs jo us dic».

I què és el que ens diu Crist? Doncs que ja no n’hi ha prou amb no matar, cal no dir paraules de menyspreu, ni insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre adulteri, cal no mirar amb mal desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou amb no trencar els juraments, cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o negre. Senzillament hem de dir sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la vertadera vida, no al pecat. Aquesta és la saviesa enclosa en el pla de Déu, ens ha dit l’Apòstol, que sols podem rebre amb una fe prou madura. Moltes d’aquestes coses no tenen avui bona premsa, la nostra societat, cada cop més acomodatícia i relativitzadora va normalitzant situacions que xoquen amb el que ens diu també avui Jesús. Però certament Jesús, el Crist, tampoc no fou pas benvist pels mestres de la llei del seu temps, per aquells qui es vantaven de conèixer-la però que de fet no la practicaven; Crist podia ser vist en certa manera com un antisistema, quan de fet no vingué pas a abolir la Llei del seu Pare, que gràcies a Ell és també el nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple acompliment. Això xocà amb la mentalitat dels que havien anat interpretant la Llei de manera acomodatícia als seus interessos, que l’havien amansit per tal de que no els perjudiqués en l’acompliment, no pas de la Llei sinó de la seva pròpia voluntat. Això xoca també avui amb determinades mentalitats i el magisteri de Crist, que és el de l’Església, és sovint titllat d’anar contra determinades pautes de comportament social; però el missatge de Crist segueix viu també avui.

Però qui sap si tampoc nosaltres som millors que aquells mestres de la Llei; qui sap si ara mateix tots i cadascun de nosaltres, que estem vora l’altar a punt de presentar l’ofrena del cos i de la sang del Crist, no ens hauríem de donar mitja volta, anar a arranjar les malifetes que hem fet als altres i sols llavors tornar i presentar l’ofrena. La Llei de Déu no és fàcil d’acomplir, perquè és exigent i Jesús arriba al límit de l’exigència portant-la al seu acompliment donant la seva pròpia vida. És per mostrar-nos el camí de la Llei que ha mort en creu i ressuscitant ha vençut a la mort. Perquè la Llei no té sentit per si mateixa, és un camí, un instrument per arribar a Déu. Està a les nostres mans seguir-lo o abandonar-lo. La tria la fem nosaltres, ens ho ha dit el Siràcida, perquè també avui tenim al davant el foc i l’aigua; la vida i la mort. Escollir hauria de ser-nos fàcil perquè la Llei divina no és un jou pesat d’esclavatge, sinó do de gràcia que allibera i condueix a la felicitat, és font i centre de la vida. Acomplir-la exigeix això sí, l’escolta del cor, una escolta feta d’obediència no servil, sinó filial, confiada, conscient; això és, fruit d’una trobada personal amb el Senyor de la vida, una trobada que s’ha de traduir en decisions concretes i convertir-se en camí i seguiment, en una realitat palpable en les nostres vides (cf. Benet XVI, 9 de novembre de 2011).

 

02.02.2023 – PRESENTACIÓ DEL SENYOR

• Dia 2 de febrer
  PRESENTACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 2 de febrer de 2023
  Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Els meus ulls han vist al Salvador» (Lc 2,30).

Exclamà Simeó prenent l’infant en braços. Aquest Salvador no ha vingut pas amb esclats de veu, ni enmig de la cridòria joiosa i enfervorida del poble d’Israel, que és el seu poble. En la seva presentació davant de Déu, davant del seu Pare, sols hi ha un ancià just i pietós, una anciana dedicada nit i dia al culte de Déu i uns pares fidels complidors del que està prescrit. No han sortit els grans sacerdots a rebre’l, però sortiran més tard, ho faran quan vegin en Ell una amenaça, intentaran comprometre’l i a la fi a demanar la seva mort.

Els pares de Jesús portant al seu fill a Jerusalem per presentar-lo havien d’oferir un sacrifici i certament portaven, gaire bé sense adonar-se, la víctima del més gran sacrifici, aquella oblació digna del Pare, més gran que la d’Abraham oferint al seu fill Isaac. En la vida d’aquest infant res no s’aparta del que manava la llei de Moisés, els seus pares fan tot tal com diu la Llei del Senyor. Ell, que ha vingut a ser presentat a tots els pobles, a ser la llum que es reveli a les nacions, no se salta ni una lletra de la Llei del poble d’Israel. Per això dirà amb tota raó: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Jesús és fill d’una família, de la sang del poble d’Israel, s’ha emparentat amb la humanitat d’una manera concreta i s’ha volgut fer un home qualsevol, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat, no guardant-se gelosament la seva condició divina sinó compartint la nostra feble condició humana i així d’aquesta manera humil i callada durà a la plenitud la Llei, duent a terme la nostra redempció.

«Aquí teniu l’home!» (Jn 19,5).

Dirà Pilat als sacerdots i als guardes del temple quan Jesús pugi a Jerusalem per oferir-se com a víctima pels nostres pecats. I ara a aquest home el tenim portat pels seus pares com a noi fill primer, per ser consagrat al Senyor, que oferiran pel seu rescat un parell de tórtores o dos colomins, en record de l’alliberament del poble a I’Egipte. Ja ens ho anuncia Simeó, aquest noi serà una senyera combatuda, i de quina manera. A causa d’ell el dolor sacsejarà a la seva mare, com una espasa que traspassa l’ànima, afligirà a Maria com un dolor de part. És el preu que pagarà l’àngel de l’aliança, que entra ara al seu temple per alliberar-nos del pecat i de la mort, per fer-nos veritablement fills de Déu, fills amb el fill, perquè el preu del nostre rescat serà la seva mort en creu. Com escriu la Carta als hebreus: «la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.» (He 9,14).

«Aquí teniu el vostre rei.» (Jn 19,14).

Dirà Pilat als jueus que cridaven amb força demanant la crucifixió de Jesús, quan al pati del pretori estigui a punt de ser condemnat a morir clavat a la creu, en la que tindrà per capçal una inscripció que el declararà rei dels jueus. De la creu estant Jesús veurà el temple on un dia fou presentat pels seus pares, on Simeó profetitzà aquell dolor tan gran i d’on haurà tret els mercaders que han convertit la casa del seu Pare en un mercat. Si Anna donava gràcies a Déu per haver vist aquell infant i en parlava a tothom, a la fi el poble cridarà amb força per demanar-ne la mort i una mort de creu.

Veritablement aquest infant és rei, és aquell de qui Malaquies ens ha dit que davant seu ningú es mantindrà dret, que serà com el foc del fonedor, que s’asseurà a fondre, a depurar i a purificar. Però el seu reialme no és d’aquest món, no respon als criteris humans, respon al pla de Déu, revelat avui a Simeó i a Anna, predicat aviat al poble d’Israel, fet realitat acollint i cridant als pecadors i als rebutjats, tornant la vista als cecs i la parla als muts, un pla que passa per la creu i acaba amb un sepulcre buit. El pla de Déu no respon sovint a les nostres expectatives, és tota una altra cosa, sovint molt allunyada de les nostres estretes mires, sempre marcades per les nostres febleses tant físiques com morals.

«Déu li havia donat el seu favor.» (Lc 2,40).

I a través d’Ell, el Pare ens ha donat el seu favor també a nosaltres. Esdevenint Crist l’oblació digna i agradable al Senyor, nosaltres un dia ens podrem presentar davant del seu Pare, que és el nostre Pare, amb el cor purificat, quan es revelin els sentiments amagats als cors de molts, també als nostres; quan tant de bo puguem demanar com Simeó que el Senyor ens deixi anar en pau, quan tant de bo hàgim pogut veure i reconegut al Salvador i la seva llum amb els ulls de la fe. El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia del seu fill. Nosaltres també hem d’estar meravellats, meravellosament agraïts al Senyor que no ha dubtat en prendre la condició humana, en fer-se obedient i en acceptar una mort de creu, en vèncer la mort i en compartir amb nosaltres la seva resurrecció i tot perquè ens estima i ens vol vora seu al Regne.

Aquest infant home i rei, Salvador de tots els pobles, tenia el favor de Déu, perquè Déu està al nostre favor, al nostre costat, fins al límit de donar la vida per nosaltres per la nostra salvació; estimant-nos fins a l’extrem. En paraules de sant Joan: «L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.» (1Jn 4,10). Per a complir-ho el portaren a Jerusalem, avui els seus pares al temple, demà una multitud al calvari, a la fi el Pare a la gloria; fou a Jerusalem on s’acomplí el que havia dit: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré.» (Jn 2,19). Es referia al nou temple, al santuari del seu cos, que un cop ofert com a víctima i en ressuscitar d’entre els morts ha estat edificat d’una vegada per sempre. Fou quan els seus deixebles van creure en l’Escriptura i en la paraula que els havia dit; fou quan veieren també ells al Messies del Senyor.

 

26.01.2023 – SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

• Dia 26 de gener
  SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 26 de gener de 2023
  Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Qui mor en la fe, sense haver posseït allò que Déu promet, contemplant-ho de lluny i saludant-ho indica clarament que buscava una pàtria molt millor que la que puguem tenir aquí a la terra, una pàtria celestial.

Robert, Alberic i Esteve no es creien justos, però cercant el camí per ser-ho, Déu els ha considerat justos. Robert, Alberic i Esteve no es creien pietosos, però cercant el camí per ser-ho Déu els ha considerat homes piadosos. Robert, Alberic i Esteve no es creien en possessió de la veritat, però cercant d’arribar a aquell qui és la veritat, l’única veritat, acabaren per posseir-la. Ells estaven certs que el camí que du a Crist, que és la veritat i a la vida, és forçosament estret, però estant segurs també de que Déu tot ho pot i que per a Ell res és impossible, mantenint-se fidels fins a la fi, encertaren a passar pel forat de l’agulla que dona accés al Regne de Déu i avui els comptem entre els homes pietosos i mantenim el record de la seva glòria.

Robert, Alberic i Esteve foren capaços de trobar aquell bon camí que porta cap a Déu i que allunya dels vicis. No els fou pas fàcil, la seva mirada crítica sobre la societat i el monaquisme del seu temps els feu buscar en el desert un lloc on lluny de restar presoners de les estructures socials imperants al seu temps, obtinguessin de ser veritablement seguidors del Crist, fecundament pobres pel Crist, i lliures davant dels poderosos.

Anant de desert en desert arribaren a Cister, on trobaren un lloc on viure en el món, però lluny dels perills del món; pregant pel món, formant part del món però des de la solitud amb el Crist. Aquesta fou la seva alternativa de vida, seguint l’esperit de la Regla de sant Benet, amb una manera d’entendre la vida monàstica que aviat veié com un nou reguitzell de monestirs sorgien amarats per aquest esperit de senzillesa i d’autenticitat, units entre ells pels lligams de la caritat. La simplicitat i l’autenticitat foren la norma de vida del nou monestir i aquesta característica feu d’aquell lloc un desert fecund, on arrelà una nova manera d’entendre la vida monàstica i on nous brots anaren enriquint aquella comunitat.
Robert, Alberic i Esteve deixant-ho tot, ho obtingueren tot; deixant casa, germans i germanes, pare, mare, fills i camps, obtingueren el cent per un en caritat perquè seguiren a aquell qui pot obrir les portes de la vida eterna, l’únic que pot, i sols a Ell observaren i seguiren. Observant el Senyor, la seva manera de fer, el seu rostre, ple d’amor i de pau, de vegades indignat davant la hipocresia i el tancament, i fins i tot contorbat i angoixat a l’hora de la passió. Observant-lo tots junts, no individualment, sinó en comunitat; cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la seva pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. Seguint l’exemple dels apòstols, d’aquells dotze, als qui Jesús cridà per estar sempre amb Ell i anar amb Ell fins a la fi del camí que porta a la vida eterna. (Cf. Papa Francesc, Discurs al Capítol General de l’Orde Cistercenc, 17 d’octubre de 2022).

Robert, Alberic i Esteve no s’havien escollit pas entre ells, fou Jesús qui els escollí per a seguir-lo. Ho feren tots junts tot i que el seguiment en comunitat no sempre és fàcil, perquè estar d’acord no és mai fàcil; hi ha sempre diferències quan cadascun porta les seves febleses i ha de lluitar amb les seves limitacions i amb el seu orgull. No fou pas fàcil per a Robert, Alberic i Esteve, com tampoc ho és avui per a nosaltres; perquè no és fàcil caminar plegats en comunió. Sols ho podem assolir amb l’ajuda del Senyor, deixant actuar la seva gràcia i acollint aquest seu regal, que hem rebut per tal de ser la seva comunitat, tal com som, imperfectes, no pas uniformes, però convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’ell, que és el nostre Mestre i el nostre Senyor, en paraules del Papa Francesc al Capítol General de l’Orde. (Cf. Papa Francesc, Discurs al Capítol General de l’Orde Cistercenc, 17 d’octubre de 2022).

En paraules de sant Bernat: «Formem tots la mateixa túnica, perquè només en tinguem una, teixida per tots. Sí, una única entre tots. Encara que siguem molts i molt diferents, per a ell només existeix una coloma meva, una bonica meva i sense defecte. D’altra banda, ni jo sol, ni tu sense mi, ni l’altre sense nosaltres dos, sinó tots alhora, teixim aquesta túnica, si de veritat ens obstinem a guardar la veritat amb el vincle de la pau.» (Apologia a l’Abat Guillem 7,1)

Totes les dificultats, gràcies a la seva fe, Robert, Alberic i Esteve les venceren tenint clar el camí a seguir, la Regla del nostre Pare sant Benet, aplicada amb rigor i amb seny; tenint clar on volien anar, cap a aquell qui és la veritat i a la fi no anhelant altra vida que aquella que hom pot trobar a la pàtria celestial on el Senyor els tenia preparada una ciutat ben fonamentada, que té a Déu mateix com a arquitecte i constructor.

Per això el seu record dura per sempre, la seva glòria i la seva bondat no seran mai oblidades. Perquè el Senyor els va estimar i els ha coronat de glòria. Robert, Alberic i Esteve encesos d’una mateixa caritat, a imitació de Crist, són també avui per a nosaltres pares i mestres.

Perquè, en paraules de sant Bernat: «Ells sí que vivien la veritable Regla, donant-li prioritat a allò més noble. Ells si que posseïen la màxima discreció, lliurant-se a allò que és el més important. Ells sí que estimaven la veritat, sadollant-se amb tanta ànsia en les seves ànimes, per l’amor de les quals havia mort Crist.» (Apologia a l’Abat Guillem 19,2).

 

15.01.2023 – DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Poblet, 15 gener 2023
  Is 49,3.5-6; Sl 39,2 i 4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 1,1-3; Jo 1,29-34

Mirar, mirar, mirar, a qui?

Mireu, sant Pau ens diu: santificats en Jesucrist, hem estat cridats a ser-li consagrats. Això, val per a qualsevol cristià i evidentment qualsevol monjo.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

La nostra societat no vol parlar de pecat. Però, anem acumulant faltes en el nostre partit, en el nostre camp de joc, en el nostre temps i en el nostre espai, en la nostra vida, faltes que suren per tot arreu.

Hi ha el pecat personal, de pensament, paraula, obra i omissió, el pecat social, el pecat estructural on estem immersos, encara que ni ens adonem; la guerra, la fam, els desequilibris socials, les malalties i la mort són presents en el món. Si no som conscients del pecat instal·lat en el món, la nostra vida és fàtua, falsa i mentidera.

Aleshores si hi ha mal, hem de girar-nos cap a qui pot bescanviar el mal en bé, qui pot prendre la condició d’anyell redemptor, qui pot redimir aquest pecat, qui pot prendre damunt seu el nostre pecat i donar-nos la gràcia.

Avui l’evangeli ens indica a qui hem de mirar. Joan ens assenyala: «Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.»

Com és possible tanta bondat? No som una mica desagraïts?

Déu ens porta la salvació i nosaltres sembla que mirem cap a un altre costat.

Què hem de mirar?

És cert que mirem moltes coses, perquè la societat en que vivim es regeix per la imatge. Els aparadors de les botigues de rebaixes inciten el consum com si fos una necessitat vital. Al final de tot el passeig quedem esgotats de mirar i els nostres ulls fatigats no veuen res, tot sembla igual.

Perquè les persones miren, cerquen, regiren i busquen entre les ofertes el que els pot aportar pau, felicitat i benestar; però, això no es troba a un aparador del Passeig de Gràcia, ni del Portal de l’Àngel.

La nostra mirada pot estar ferida per les experiències de la vida, per això contínuament necessitem del col·liri de la pregària, així podrem mirar amb els ulls de la fe, el qui veritablement ens pot donar la pau i la salvació.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

Aquest que ens indica Joan és l’únic que val la pena mirar. Mireu Jesús, l’Anyell de Déu, contemplem-lo, desitgem-lo, intentem viure l’experiència de conèixer-lo.

Jo no sabia qui era, ens diu Joan. Nosaltres tampoc sabem encara del tot qui és, sinó la nostra vida no ho resistiria. Ara bé, amb els ulls de la fe reconeixem les seves petjades, el seu amor per nosaltres, el seu ser servent del Senyor, el seu ser llum de les nacions, el seu ser esclau per alliberar als oprimits, el seu ser per nosaltres, els seu ser salvador de tots els pobles.

Jesús ens dóna el seu senyal, el seu baptisme, el seu Esperit Sant. Jesús és el Fill de Déu, que ve a conviure entre nosaltres per fer-nos més fills de Déu.

Què hem de mirar?

Mireu Jesús el seu testimoni de vida, la seva Bona Nova, la seva donació, la seva mort per nosaltres, la seva resurrecció, per donar-nos la seva vida eterna a cadascú de nosaltres que avui participarem en la comunió Eucarística.

Jesús és el qui ens dona l’alè per viure, i ens fa respirar, ens fa donar gràcies, ser agraïts pel do de la vida, per haver arribat a conèixer-lo un poc, i ens fa disponibles a fer la voluntat de Déu Pare.

La clau de la vida cristiana, la clau per ser-li consagrats, la clau per ser sants, és arribar a comprendre que hem estat cridats per gràcia i sols hi ha una cosa que mai hem de deixar de fer: Mirar a Jesús i no ens cal res més. Mirar, mirar, mirar a Jesús.

 

09.01.2023 – MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

• MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 9 de gener de 2023
  Lm 3,17-26; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Rm 8,14-23;  Jn 14,1-6

Al llarg de la nostra vida hi ha moments per a tot; moments per a la joia i moments per al desencís, moments per a l’optimisme i moments per a la desesperança. Per la fe i amb la força de la gràcia vivim la nostra vida com un peregrinar, un avançar constant i indefallent cap una realitat molt més gran que nosaltres; però aquest camí no està exempt de situacions de flaquesa, de dubte i aquests també poden sorgir quan les forces decauen i a la vellesa quan, com deia Crist a Pere, ja no ens cenyim a nosaltres mateixos; ja no anem on volem sinó que hem d’obrir  els braços i un altre ens cenyies per portar-nos allà on potser no volem anar. Aquesta limitació, que podem viure a causa de la vellesa, de la malaltia o de qualsevol altra circumstància ens pot fer dir com escriu Jeremies «he perdut tota l’esperança, no puc confiar en el Senyor»; és quan el record de les nostres penes ens amarga i enverina. Però en la vellesa, en la malaltia i en tantes altres circumstancies, el Senyor és sempre al nostre costat, ni en moments d’adversitat no s’han extingit els seus favors, la seva pietat es segueix renovant cada matí i la seva fidelitat continua essent immensa. Per mantenir ferma la confiança ens cal haver rebut aquell esperit del que ens parla l’Apòstol, l’esperit que ens fa viure una i altra vegada en la confiança esperançada dels qui som fills de Déu i podem dir a Déu Pare. Sols així els sofriments del món present, les flaqueses, les fragilitats, les febleses, les penes es poden viure en l’esperança de que un dia serem alliberats de l’esclavatge de qualsevol situació que puguem viure com a desgraciada.

Aquesta és la fortalesa del creient, aquesta és la força que ens dona la fe i que no ens ve pas per cap mèrit nostre, sinó per pura gràcia de Déu. La gràcia és un pur do, un regal que val més que qualsevol altra tresor que puguem tenir o desitjar. El creient ha obtingut pel baptisme aquesta gràcia però l’ha de cuidar, l’ha de mantenir, ha de lluitar per viure-la sempre amb esperança. I si pel baptisme ja rebem aquesta gràcia quan més l’hem de viure agraïts aquells qui ens hem sentit cridats a seguir al Crist de manera més radical, certament no pas més perfecte perquè sols Déu és perfecte i nosaltres sempre i en tot lloc i moment som perfectibles, però sí amb la ferma voluntat de caminar cada dia un pas endavant cap a la vida eterna, sense por als retrocessos, que sempre n’hi haurà, sinó sempre confiats en aquell qui ens acompanya i espera al final del camí. Perquè Ell és el camí, la veritat i la vida i ningú no arriba al Pare sinó hi va per Ell. La vida del monjo és doncs una vida de recerca no tant sols de Déu, que és a qui venim a cercar al monestir, sinó també del camí que hi porta, de a quin camí ens sentim cridats, una cerca que pot tenir respostes diverses al llarg de la nostra vida. Si aconseguim interpretar la voluntat de Déu no és que per això sols el recorregut se’ns faci planer i desapareguin les pedres d’ensopec, sinó que tenint el rumb clar i la ruta fixada se’ns farà més fàcil vèncer les dificultats del trajecte.

La nostra vida de creients ve marcada per tres naixements. Naixem a la vida per un acte d’amor i aquest naixement és sempre com un miracle que sols podem entendre com un primer do de Déu. Pel baptisme naixem de nou, ara a una vida de fe, més plena i amb un objectiu més clar al que ens hi anem apropant dia a dia aprofundint en el coneixement del Crist. El tercer naixement és el definitiu, el que per la fe sabem que Déu ens ofereix al final del camí si ens hem sabut mantenir fidels. El nostre germà Francesc, el P. Paco, ha viscut els dos primers naixements, primer per l’amor dels seus pares fou portat al món i també per amor, aquests volgueren batejar-lo, introduir-lo en la fe, certs de que era el millor que li podien oferir. Anys a venir ell mateix decidiria comprometre’s de manera més clara primer com a escolapi, dedicant-se a l’educació dels joves, i després, com si d’una progressió en el seu camí es tractés, volgué viure com a cistercenc dedicat més intensament a la pregària i al contacte amb la Paraula de Déu. En cap de les dues vocacions li mancà disponibilitat a la voluntat de Déu i al servei dels altres, perquè fou sempre algú obert a escoltar i a parlar amb Déu i a tractar de Déu amb qui se li apropés. Descobrí així al cap i a la fi on hem d’anar i quin camí pot portar-nos-hi. El nostre germà ha gemegat, com diria l’Apòstol, dins seu esperant l’hora de ser plenament fill, quan el seu cos serà redimit i ara aquesta hora tal volta li ha arribat.

Nosaltres ens reunim avui ara i aquí no tant sols per acomiadar-nos d’ell, per recordar amb nostàlgia mil i una anècdotes de la seva llarga i intensa vida, sinó que estem reunits essencialment i fonamentalment per demanar-li al Senyor que el nostre germà Francesc sigui ja plenament fill, que el seu cos hagi estat redimit i que hagi nascut a aquesta vida eterna i definitiva de la que Crist ens obrí les portes per la seva mort i la seva resurrecció.

Morint el nostre germà en la festa del baptisme del Senyor, aquesta realitat se’ns fa més evident encara, ha mort a la vida que a voltes vivim o creiem viure lluny del benestar i de la felicitat; per a néixer a la vida promesa a tots aquells que cerquen al Senyor i són incorporats a l’Església pel baptisme. Ara i aquí li demanem al Senyor que li perdoni les seves faltes, que com tot home ha comés voluntàriament o involuntàriament, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; i que valori la seva vida dedicada a cercar-lo, a cercar a aquell qui ens ha preparat estances suficients per a acollir-nos a tots els qui ha cridat. Tant sols confiats en el Senyor els nostres cors trobaran la serenor, aquí una serenor que no aconseguirà apartar del tot penes, amargors i sensacions d’abandó; quan arribem a aquella salvació que silenciosament esperem, serà ja una serenor plena. Això és el que demanem pel nostre germà Francesc, pel P. Paco. Per ell que va saber portà una paraula de consol en els moments de dolor dels altres, ara demanem que pugui ocupar una de les estances que Crist, el Fill de Déu fet home, ens ha anat a preparar a la casa del seu Pare, que és també per obra i gràcia seva, el nostre Pare. Deia el Papa Francesc en les exèquies del Papa Benet XVI: «nosaltres, aferrats a les últimes paraules del Senyor: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46), i al testimoniatge que va marcar la seva vida, volem, com a comunitat eclesial, seguir les seves petjades i confiar al nostre germà a les mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb l’oli de l’Evangeli, que ell va escampar i va testimoniar durant la seva vida (cf. Mt 25,6-7).» (5 de gener de 2023).

Podem fer nostres avui tots nosaltres aquestes paraules per encomanar al Senyor al nostre germà Francesc a la misericòrdia del Pare.
 

08.01.2023 – BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

• Diumenge després del dia 6 de gener
  BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 8 gener 2023
  Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10; Fets 10,34-38; Mt 3,13-17

«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seva totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seva crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat.

Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens digués "ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos". Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

Aquest any el Senyor ens ha fet el regal de que un dels nostres germans, el Pare Francesc, hagi estat cridat a la casa del Pare tot just encetada la festa del baptisme del Senyor, tot just haver escoltat les primeres Vespres d’aquesta festa; en certa manera ha estat cridat així a l’acompliment d’allò que pel baptisme va ser convidat a compartir; amb el baptisme iniciem el camí a la fe i en ser cridats davant del Pare completem el trajecte més penós i iniciem el més planer, si és que en som trobats realment dignes.

En paraules del Papa Benet: «Tot el que comença a la terra, abans o després acaba, com l’herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacitat per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l’eternitat.» (13 gener de 2008).

 

06.01.2023 – EPIFANIA DEL SENYOR

• Dia 6 de gener
  EPIFANIA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 6 de gener de 2023
  Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Els pobles s’acosten a la llum de Déu, els reis busquen la claror de la seva albada i sobre el poble clareja la llum de la glòria del Senyor. La universalització de la salvació parteix del triple caràcter d’aquest infant que rep or com a rei, encens com a Déu i mirra com a home. És veritablement el Fill unigènit de Déu, és realment el fill de Maria i és assumint ambdues naturaleses el rei que havia de venir i que ha de tornar en gloria i majestat al darrer dia, quan el temps arribi a la seva plenitud. En paraules de sant Pere Crisòleg, els mags oferint-li l’encens professen la seva divinitat; amb l’or expressen la fe en la seva reialesa i amb la mirra mostren la seva condició mortal. (Cf. Sermó 160).

No ens podem aturar tant sols en la tendre imatge de tres savis, d’uns mags als qui la tradició ha fet reis; en aquesta manifestació trasllueix tota la grandesa del misteri de la redempció, sense deixar de banda tampoc tota la iniquitat humana que perseguirà al Messies des del bressol fins a la creu; avui és Herodes, demà seran els grans sacerdots, els escribes i els fariseus i a la fi serà tota una multitud que clamarà i aconseguirà la mort de l’innocent.

Aquest infant és rei, per això tot i la seva fragilitat uns poderosos venen de lluny per postrar-se als seus peus, adorar-lo i fer-li presents; però al cap i a la fi la seva corona no serà d’or, perquè Ell no és un rei com els altres, el seu Regne no és d’aquest món ni segueix els models dels reialmes humans, sempre caducs, sempre corruptes, sempre cobdiciosos.

La seva humanitat ha estat assumida en bé nostre, ara fràgil enfaixat amb bolquers, quan arribi la seva hora fort per carregar sobre les seves fràgils espatlles la redempció del món; la mirra anuncia la seva mortalitat ben humana i ben real, però no és un home qualsevol, ben aviat en unes noces la seva mare descobrirà als qui l’escolten que hem de confiar-nos a la seva paraula, que hem de mirar de fer el que Ell ens digui per poder compartir a la fi del camí el seu regne.

Aquest infant rep encens com a Déu i ben aviat acostant-se com a home al Baptista per rebre un bateig d’aigua el cel s’obrirà i mentre el Pare el reconeixerà com a Fill seu, l’Esperit davallarà sobre aquell que fou concebut en el ventre virginal de Maria com a vertader home, sense deixar de ser Déu.

En la història de la salvació tot quadra, no hi ha lloc per a la improvisació malgrat que a nosaltres se’ns escapin molts matisos i no sapiguem reconèixer els signes que Déu fa a l’home, cal cercar-los, obrir-se al misteri de Déu.

El desig de cercar, de saber més de Déu és representat per aquets mags vinguts d’orient que va partir cap al desconegut, homes de cor inquiet i moguts per la recerca de Déu i de la salvació. Uns homes que esperaven sobre tota desesperança, que no es conformaven amb la seva vida possiblement còmoda i inquietament cercaven una realitat més gran. No sols volien saber moltes coses, que ja les sabien, sinó sobretot arribar a saber allò que és essencial i no volien tant sols adquirir saber humà; sinó arribar a conèixer la veritat a aquell qui és la Veritat. No dubtaren en emprendre un llarg i incert viatge, sinó que també estaven interiorment en camí, en camí cap a Déu com a veritables cercadors de Déu. Com ens ha dit l’Apòstol aquests homes per una revelació han conegut el misteri secret velat a tantes generacions cegues als signes de Déu.

En paraules del Papa Benet: «L’Església anomena a aquesta festa "Epifania", és a dir l’aparició del Diví. Si ens fitxem en el fet que, des d’aquell començament, homes de tota provinença, de tots els continents, de totes les cultures i maneres de pensar i de viure, s’han posat i es posen en camí cap a Crist, podem dir veritablement que aquesta peregrinació i aquesta trobada amb Déu en la figura del Nen és una Epifania de la bondat de Déu i del seu amor pels homes.» (Homilia 6 de gener de 2013).

Després d’uns humils pastors, després d’uns mags vinguts de llunyanes terres, el secret s’escamparà a tots els pobles convocats per Crist a tenir part d’una mateixa herència, a formar un mateix cos i a compartir la mateixa promesa. L’Epifania ens convida a sortir a la recerca de Déu, a abandonar una fe a voltes acomodatícia per descobrir a Déu fet home per portar el seu regne a tota la humanitat.

Déu es manifesta davant uns mags vinguts d’Aràbia i de Sabà; Déu es manifesta davant uns convidats a una boda que tasten un bon vi que prefigura aquella copa que es convertirà en la sang de Crist; Déu es manifesta al Jordà convidant-nos a participar del seu baptisme que ja no serà tant sols d’aigua, sinó per l’aigua i per l’Esperit.

Aquest infant que recull or, encens i mirra apunta maneres, ens indica ja el que ha vingut a fer entre els homes, a apiadar-se dels pobres i dels febles, fent-se pobre i feble; a governar amb justícia i a portar aquella pau que l’home és incapaç de procurar-se; ha vingut al cap i a la fi a salvar-nos de la mort.

Oferim-li el nostre homenatge a aquest rei, home i Déu vertader, oferim-li l’or de la nostra obediència, fent el que Ell ens digui, la mirra de la nostra humilitat davant d’aquell qui és el Fill de Déu i l’encens de la conversió dels nostres cors, com Maria, la seva Mare que observava i guardava en el seu cor tot el que veia per meditar-ho. Aquestes són les ofrenes agradables a aquell qui és el nostre Déu, el nostre rei i el nostre germà, per qui hem estat fets fills del Pare.

 

05.01.2023 – MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA EMÈRIT BENET XVI

• MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA EMÈRIT BENET XVI
  Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
  Poblet, 5 de gener de 2023
  1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5:  Jo 1,43-51

«Qui no estima continua mort» ens ha dit la primera Carta de sant Joan. L’amor és la base de la relació de l’home amb Déu, perquè tant va estimar Déu a l’home que envià al seu Fill per fer-se carn, igual amb tot a nosaltres llevat del pecat; així l’amor de Déu per l’home arriba fins a l’extrem de néixer en una establia i de morir en una creu vexat i abandonat per tal d’assumir d’aquesta cruel manera la nostra mort i poder-la vèncer compartint llur resurrecció amb la seva creatura imperfecta. És a la creu, on pot contemplar-se amb tota la seva magnitud aquesta veritat i a partir de la creu s’ha de definir què és l’amor, sols així el cristià troba l’orientació de la seva vida i de la seva caritat (cf. Deus caritas est, 12).

Déu es feu home perquè l’home pogués esdevenir fill de Déu amb el Fill o com escriu sant Agustí el «Fill únic de Déu, és feu fill de l’home, per convertir en fills de Déu tots els fills de l’home» (sermó 194). Aquesta realitat transforma la vida de l’home, la irrupció de Déu en la humanitat esdevé un punt i a part en la història i és una invitació constant a seguir a Jesús. Amb la mateixa intensitat amb que l’atengueren Pere, Andreu o Felip Crist mateix ens convida ara i aquí a escoltar-lo i a seguir-lo. Però pot sortir res de bo dels nostres cors? Sí, si ens deixem amarar per l’amor d’aquell qui és l’amor. Ell ens ha estimat primer i sempre continua estimant-nos primer; nosaltres tant sols hem de correspondre-li també amb l’amor, tot i que no ho fem pas sempre. Però Déu no ens imposa pas un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos; Ell estimant-nos ens fa veure i experimentar el seu amor, i d’aquesta experiència de Déu ha de néixer també en nosaltres l’amor amb una resposta que es concreta en la fe (Cf. Deus caritas est, 17).

Estimar «consisteix justament en el fet que, en Déu i amb Déu, estimo també a la persona que no m’agrada o a la que ni tan sols conec. Això només pot dur-se a terme a partir de la trobada íntima amb Déu, una trobada que s’ha convertit en comunió de voluntat, arribant a implicar el sentiment. Llavors aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. El seu amic és el meu amic.» (Deus caritas est, 18).

Un home de vida venerable, que escollí el nom de Benet, feu de la fe, de l’esperança i de la caritat, el centre de la seva vida, la seva no fou per a ell una esperança vana, sabia que al final del camí, havent mantingut la fe, om pot esperar la desitjada abraçada del Pare. El seu no fou un amor només de frases i de paraules, tot i que en pronuncià i n’escrigué moltes al llarg de la seva vida, sinó sobretot una caritat de fets i de recerca esperançada d’aquell qui és la veritat. Tota la vida del Papa Benet ha estat una recerca apassionada del Crist, d’aquell qui l’havia cridat a la fe lúcida viscuda amb intensitat en el si de la seva família, aquell qui l’havia cridat a la vocació sacerdotal, al ministeri com a bisbe, al treball al servei de la fe de l’Església, al ministeri petrí com a bisbe de Roma i a la fi a uns anys de vida de pregària retirada i silenciosa.

L’Evangeli no és tant sols una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida (cf. Spe salvi, 9). Així aquest home de vida venerable, que escollí el nom de Benet escoltà la Paraula del Senyor que li deia «vine i ho veuràs» i hi anà, el seguí allí on el volia en cada moment i seguint-lo veié i cregué en el Fill de Déu, el mateix al qui li demanem ara que li obri les portes del cel on pugui veure coses encara més grans, on pugui veure al qui ell definí com l’amor fet carn; perquè «la intercessió de cap manera és una cosa aliena per a l’altre, una cosa externa, ni tan sols després de la mort.» (Spe salvi, 48). Com tot ésser humà aquest home que escollí per nom el de Benet visqué a vegades el desamor del món, però fou sabedor que per Crist hem passat de la mort a la vida, que qui no estima continua mort, que només la trobada amb Déu permet no veure sempre en el proïsme tant sols a l’altre, sinó que ens permet reconèixer en ell la imatge divina, arribant així a descobrir veritablement a l’altre i a madurar un amor que és ocupar-se i preocupar-se per l’altre (cf. Caritas in veritate, 11). Com el mateix Crist que fou especialment proper als qui sofreixen, i que Ell mateix, el Verb de Déu encarnat, carregà amb els nostres dolors i patí per amor a l’home, donant així sentit a la malaltia i a la mateixa mort. (cf. Verbum Domini, 61)

Fe, esperança i caritat estan unides. La fe és reconèixer que el Senyor és Déu, és creure que «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i que l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos». (Testament). La fe que porta a viure en l’esperança, es viu des de l’amor i així la visqué aquest home de vida venerable, que escollí per nom el de Benet; ell escoltà la veu del Senyor, anà i veié, i llur consciència el mantingué en pau davant de Déu confiat en la gran misericòrdia d’aquell qui ho sap tot, que sap que hi ha al nostre cor i que coneixent les nostres fragilitats ens estima així imperfectes, però cridant-nos sempre a la conversió.

«Sense Déu l’home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és.» (Caritas in veritate, 78) però amb Déu al costat i mogut per la veritat, l’home tot ho pot. Ara encomanem al nostre germà, el Papa Benet, a la misericòrdia del Senyor, que a ell que en fou un servidor fidel i prudent li concedeixi de compartir la victòria de Crist sobre la mort, aquella que té lloc pel poder creador de la Paraula de Déu; aquella força divina l’única que dona esperança i goig.

Aquest és en definitiva el contingut alliberador de la revelació pasqual, centre del misteri de la salvació. En la Pasqua, Déu es revela a si mateix amb la potència de l’amor trinitari que aniquila les forces destructores del mal i de la mort (cf. Verbum Domini, 13). No ens deixem confondre, mantinguem-nos ferms en la fe, en l’esperança i en la caritat i encomanem al nostre germà, al Papa Benet, a l’amor del Pare, aquell amor en el que ell cregué, confià i predicà.

 

01.01.2023 – OCTAVA DE NADAL: SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

• Dia 1 de gener
  OCTAVA DE NADAL
  SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
  Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); He 1,1-2; Lc 2,16-21

Dir, beneir, guardar, fer, veure, mirar, apiadar-se, girar, donar, interposar. Son els verbs que apareixen en la lectura del llibre dels Nombres, que hem escoltat. Avui ens poden ajudar a meditar el Misteri de Déu, el Misteri de Déu fet home.

«Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau».

Deia Benet XVI, en una homilia d’avui fa deu anys: «És significatiu que al començament de cada any Déu projecte sobre nosaltres, el seu poble, la lluminositat del seu sant Nom, el Nom que ve pronunciat tres vegades en la solemne fórmula de la benedicció bíblica. Resulta també molt significatiu que el Verb de Déu, que "es va fer carn i habità entre nosaltres" com la "llum veritable, que il·lumina a tothom" (Jo 1,9.14), se li doni, vuit dies després del seu naixement -com ens narra l’evangeli d’avui- el nom de Jesús (cf. Lc 2,21). (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

És el desig de Déu, la seva benedicció, per al poble de l’Aliança, i la benedicció més gran que ens ha fet amb la seva Paraula; és el desig de Déu, per a nosaltres en aquest Cap d’Any: la pau i la benedicció, de part de Déu, amb la seva Paraula feta carn per portar-nos la salvació i la pau, Jesús, el Nom que ha estat imposat ja abans de concebre’l Maria, el Nom del qui salva.

I, si ens arriba aquesta pau i benedicció, nosaltres ens hem de convertir i esdevenir instruments de pau i de benedicció.

Conèixer, alegrar-se, cridar, regir, guiar, lloar, venerar. Aquests verbs del Salm també ens han de servir en motiu de joia en aquest Nadal.

«Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi».

Ja podem començar l’any amb pau amb Déu que tant ens estima fins a donar-nos la seva Paraula per agomboiar-nos cada dia amb pau i felicitat. Serà el viure segons la seva voluntat el que ens durà la pau amb Déu, amb un mateix, amb el proïsme i amb tota la creació (cf. Homilia de Benet XVI).

Arribar, enviar, nàixer, rescatar, viure, obtenir, provar, ser. Aquests verbs de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia ens atansen en la nostra relació amb el Verb encarnat.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

És molt fort, ser fill en el Fill, és molt fort que l’Esperit del seu Fill cridi en els nostres cors: «Abbà, Pare!». I encara és més fort que siguem hereus per gràcia de Déu.

Si tot això, ho conservàrem en el nostre cor i ho meditàrem bé. Com, no seríem de diferents? Com, no seríem de benaurats? Com, no seríem de feliços?

Anar, trobar, haver, contar, sentir, meravellar-s’hi, conservar, recordar, meditar, tornar, glorificar, anunciar, circumcidar, posar, indicar, concebre. Son els verbs de l’evangeli, els verbs de donar-nos la Bona Nova que esperem i necessitem aquests dies i aquest any que comencem.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Deia Benet XVI: «Sant Lluc, ens proposa contemplar la pau interior de Maria, la mare de Jesús. A ella, en els dies en que va donar a llum el seu fill primogènit (Lc 2,7), li van succeir molts esdeveniments imprevistos: no sols el naixement del fill, sinó que abans un viatge fatigat des de Natzaret a Betlem, el no trobar lloc a l’hostal, la recerca d’un refugi per a la nit; i després el cant dels àngels, la visita inesperada dels pastors. Malgrat tot això, Maria no perd la calma, no es neguiteja, no se sent atordida per els esdeveniments que la superen; simplement considera amb silenci tot el que succeeix, el guarda en la seva memòria i en el seu cor, reflexionant sobre tot això amb calma i serenitat. És aquesta la pau interior que ens agradaria tenir enmig dels esdeveniments de vegades turbulents i confusos de la història, esdeveniments que de vegades no captem el seu sentit i ens desconcerten». (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

Maria, en el seu saber estar a l’alçada de les circumstàncies, ens hi ajuda a valorar la nostra capacitat de relacionar-nos amb Déu.

No hi ha pressa: Problemes, circumstàncies adverses, perills, incomprensions, lluites, a nivell personal; guerres a prop i lluny, desequilibris socials, turbulències econòmiques, problemes mediambientals i ecològics, a nivell social; calma, no t’irritis, ni t’exasperis, el que cal és posar la confiança en Déu. Perquè ell vol la nostra pau, vol la nostra salvació, vol el nostre bé.

Per això, Maria, la Verge Inmaculada, la plena de Gràcia, la que ha escoltat la Paraula de Déu, la que ha acceptat la voluntat de Déu, la que ha engendrat el Fill de Déu, ens porta Jesús el qui és el nostre salvador.

Que Maria, la Mare de Déu ens acompanyi aquest any en la recerca del bé i de la pau que ens porta cada dia en la nostra litúrgia el seu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, l’Emmanuel, Déu que és amb nosaltres. Amén.