Capítols de l’abat

05.05.2024 – LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

• LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 27
  1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

COMENTARI DEL P. ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 5 de maig de 2024

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.

28.04.2024 – LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

• LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 20
  1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

COMENTARI DEL P. ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 28 d’abril de 2024

Humilitat i reverència, humilitat i donació pura, sant Benet segueix agafant-nos de la mà de la humilitat. Què n’és de gran el fer-se petit.

Hem de reconèixer la nostra petitesa. I en la mesura que la reconeixem anirem coneixent-nos més i més.

Així, podrem anar netejant les impureses, purificant el nostre cor, per poder donar-nos amb una donació pura a la pregària.

Els nostres neguits, les nostres inquietuds, les nostres manies, les nostres cabòries, el nostre cansament, el nostre estat anímic, tot pot posar-se en contra de nosaltres davant de la pregària.

Fins i tot quan busques el silenci apareix tot aquest soroll.

Per això, la pregària feta en comú que sigui breu i pura. És un instant d’unió de la meva ànima amb Déu, com un toc d’atenció, en el qual reconeixem la nostra relació amb Déu. És el moment en que ens n’adonem que estem a les seves mans, que la seva misericòrdia és infinita, que el seu amor dura per sempre, i que soc indigne per l’acumulació dels meus pecats, però que Ell m’ha donat la dignitat de fill.

Per això, les llàgrimes de compunció son necessàries.

Per tenir aquesta unió pura amb la pregària ens cal presentar-nos davant Déu nus, és a dir sense cap protecció, a la intempèrie. Ell ja ens cobrirà amb la seva ombra per guardar-nos com la nineta dels seus ulls.

Tinguem sempre present la puresa de cor, si ens cal puresa davant la nostra obertura cap a Déu.

Les llàgrimes de compunció ja sorgiran soles, quan ens n’adonem com ens acull Déu amb el seu amor, malgrat la meva indignitat.

Posem l’accent en la pregaria, tant en la comunitària com en la nostra més particular.

14.04.2024 – LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,60-61
  60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 14 abril 2024

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana. Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.

 

07.04.2024 – LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,35-43
  35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 7 abril 2024

«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».

En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència. Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui mani.

Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.

És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».

Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.»

Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa divina.

Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova. «Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients que de mancances en tenim a desdir.

Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on podrem accedir al Pare del cel.

Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.

Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult, maltractant al seu germà.

I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució i beneeixen els qui els maleeixen.

Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.

 

01.04.2024 – L’OBEDIÈNCIA

• L’OBEDIÈNCIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 5
  1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 1 d’abril de 2024

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.

 

17.03.2024 – QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

• QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 70
  1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

COMENTARI DEL P. RAFEL BARRUÈ, PRIOR DE POBLET
Poblet, 17 març 2024

Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre com a tu t’agradaria que et tractessin.

¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.

Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un altre? No som tots fills del mateix Pare?

Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia, que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.

Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.

Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa del cor amatent.

Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.

Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes, afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de treva.

 

10.03.2024 – L’ORDRE DE LA COMUNITAT

• L’ORDRE DE LA COMUNITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 63
  1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de "germans", i els joves als seus ancians, el de "nonnus", que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran "senyor" i "abat", no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

COMENTARI DEL P. PRIOR RAFEL BARRUÈ
Poblet, 10 de març de 2024

«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons la decisió de l’abat».

Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per motius del cant.

No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».

Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida: Quin lloc ocuparia?

«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima, perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs honorant i estimant Crist mateix.

«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau reapareix en el capítol 72, el bon zel).

Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?

Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre, que sols Déu és qui la posat al teu davant.

Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.

El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en comunitat.

Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària, litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació, compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli, contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.

Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.

Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.

En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la nostra relació amb Déu.

Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.

 

03.03.2024 – LA TAULA DE L’ABAT

• LA TAULA DE L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 56
  1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

COMENTARI DEL P. PRIOR RAFEL BARRUÈ
Poblet, 3 de març de 2024

Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.

La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres llibres.

Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».

Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.

Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.

A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un refectori medieval.

A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços, manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.

Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.

Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat, o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en ocasions algunes visites en la taula de la presidència.

La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els convidats que hi hagi.

Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.

Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:

v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.

v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.

v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.

v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que el tractin amb tota humanitat.

Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que som com a monjos.

Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre testimoniatge.

Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.

 

29.02.2024 – AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT EN EL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA

• AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA
  Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024

Estimats germans de comunitat,

En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.

El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi, intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la voluntat de Déu en la vostra decisió.

Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).

Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me a vosaltres.

El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.

Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests casos.

Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. - i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.

Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. - I afegia - És bo sentir-se petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).

Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència, lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.

Beneïm el Senyor.

 

25.02.2024 – ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

• ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 50
  1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 25 febrer 2024

El lloc on el monjo desenvolupa la seva vida és el clos del monestir. Així el monestir esdevé per a nosaltres com el que Guillem de Saint-Thierry descrivia per als cartoixans de Mont-Dieu, en aquest cas parlant-los de la cel·la: «La cel·la no ha de ser, en cap cas, un lloc de reclusió forçada sinó un estatge de pau. La porta tancada no significa amagatall, sinó retir. Aquell que té a Déu per company mai està menys sol que quan està sol. Perquè llavors pot gaudir lliurement de la seva alegria; llavors disposa de si mateix per a gaudir de Déu en si i de si mateix en Déu» (Carta d’Or, 29-30). Però tots sabem per experiència que en determinats moments o períodes de la nostra vida com a monjos per motius d’estudi, de malaltia, per cuidar un familiar o per alguna tasca concreta, podem estar un temps més o menys llarg fora del monestir. Què queda llavors de la nostra vida de monjos? Ho deixem de ser per estar fora de la clausura? Aquí en aquest capítol de la Regla sant Benet ens ve a dir que no deixem pas de ser monjos per estar lluny del monestir i no poder comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, que encara que estem de viatge seguim mantenint la nostra obligació de pregar, de ser fidels a l’Ofici Diví. Certament a vegades se’ns pot fer més difícil o molt més difícil en algunes ocasions ser-ne fidels, perquè l’ambient que ens envolta no facilita pas el recolliment. En aquest aspecte citar tant sols un exemple ben proper en el temps, el nostre estimat P. Abat Josep tot just ser ingressat a l’hospital el primer que va demanar va ser el breviari per tal de poder seguir pregant l’Ofici Diví i també és cert que es queixava de que el ritme hospitalari no afavoria un clima de recolliment i que el que trobava a faltar especialment era el silenci. Requereix doncs un esforç suplementari quan no estem al monestir mantenir aquest ritme de pregària, segurament no el podem viure a les mateixes hores que quan estem amb la comunitat, però ens cal esforçar-nos per no perdre aquest element que és constitutiu, bàsic per a la nostra vida, podríem dir que fonamental per a la nostra supervivència com a monjos i com a creients.

Sant Benet ens convida a no negligir aquest aspecte, a prioritzar-lo davant d’altres, a no creure’ns que perquè som fora del monestir estem exempts d’aquesta obligació. Però de fet viure-la com una obligació no és la millor manera de viure-la. La pregària, l’Ofici Diví, és cert que és obligatori, així ho estableix l’Església, per a tots els consagrats i tanmateix per a tots els ministres ordenats. La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II ens diu: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels oren juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare.» (SC, 84). I també el Codi de Dret Canònic, el text normatiu de l’Església per excel·lència, ens diu: «els sacerdots, i els diaques que desitgen rebre el presbiterat, tenen l’obligació de celebrar tots els dies la litúrgia de les hores segons els llibres litúrgics propis i aprovats; i els diaques permanents han de resar aquella part que determini la Conferència Episcopal.» (C. 276 §2,3). Les nostres mateixes Constitucions ens diuen: «Tots els monjos tenen obligació d’assistir al cor, i els professos solemnes de resar l’ofici privadament, quan no hi poden assistir.» (Article 27 §1).

Però tenint clar que hi estem obligats, no hem de viure-ho pas com una imposició, de fer-ho així pregarem malament, no pas de grat i no ens serà de massa profit espiritual, que és del que es tracta per damunt de tot. Si a part de les circumstàncies que ens envolten, que poden no ser del tot favorables a un clima de recolliment, hi afegim que preguem no pas de grat sinó per obligació i amb poques ganes de complir-la, de fet ni tant sols complirem amb el nostre deure. Hem de poder aplicar a l’Ofici Diví allò mateix que sant Benet ens diu sobre l’obediència: «només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant.» (RB 5,14).

Sempre ens hem de posar la qüestió: per què preguem? Si responguéssim que per obligació estaríem reconeixent que no ho fem de bon grat, sinó de mal grat. És aquesta una pregunta que ens podem fer cada dia, quan sona la campana al matí, o a la matinada millor dit, si ens ve de gust anar a l’Ofici Diví o bé intentem buscar una excusa per a no anar-hi. Segur que sempre podrem dir-nos que estem cansats, que hem dormit malament o que ens fa mal allò o això o que ens ve al cap que aquell altre germà fa dies o setmanes que amb una excusa o pretext o justificació similar està absent de l’Ofici. Aleshores si, Déu no ho vulgui, caiem de manera injustificada en aquesta temptació i estem absents de l’Ofici Diví ens pot venir al cap de suplir-ho per alguna altra pregària que sempre cercarem més breu que no pas llarga. Ens ho diu sant Bernat en el cinquè graó de la supèrbia quan parla de la singularitat i escriu que el monjo que cerca de ser singular: «Li sembla més profitosa una breu oració particular que tota la salmòdia d’una nit.» És la temptació que sempre ens ronda, que no acabem mai de treure’ns de sobre, ser la nostra pròpia mesura, de fer-nos una regla a mida i afegir-hi a més el menyspreu als altres germans. Quan de fet poder lloar al Senyor en comunitat és un regal, un privilegi i això se’ns fa ben present quan ho hem de fer de manera individual si treballem lluny de l’oratori o ens trobem en camí. Què sentim aleshores? Alliberament per estalviar-nos l’obligació d’anar al cor? O bé nostàlgia per no poder participar-hi? En paraules de sant Pau VI: «En celebrar l’Ofici Diví, aquells que per l’ordre sagrat rebut estan destinats a ser de manera particular el senyal de Crist sacerdot, i aquells que amb els vots de la professió religiosa s’han consagrat al servei de Déu i de l’Església de manera especial, no se sentin obligats únicament per una llei a observar, sinó, més aviat, per la reconeguda i intrínseca importància de l’oració i de la seva utilitat pastoral i ascètica.» (Laudis Canticum).

Visquem la pregària com quelcom vital per a nosaltres, com un element del que no podem prescindir, com allò que és, un vertader aliment espiritual per a nosaltres, sense el qual ens sentim mancats de quelcom que ens és fonamental per a viure com a creients i com a monjos. Visquem-ho com una vertader regal de Déu quan podem participar-hi en comunitat i quan, per la circumstància que sigui, ens veiem obligats a pregar l’Ofici Diví allí on ens trobem, fem-ho amb respecte davant de Déu. Com escriu sant Benet: «ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.» (RB 7,69) És a dir no pas per obligació o per imposició que generen sempre un irrefrenable desig de negligir-ho, sinó per amor a aquest moment privilegiat i fort de contacte amb el Senyor. No és a Ell a qui hem vingut a buscar al monestir? Doncs si és així, com podem desitjar d’esquivar l’encontre amb Ell en l’Ofici Diví o en el contacte amb la seva Paraula? Com es diu a Sacrosantum Concilium, que sempre en resar-ho, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquirim una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms que no és altra que la lectio divina (Cf. SC, 90).
 

18.02.2024 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítols 49 i 48,14-25
  49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 18 febrer 2024

«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió. Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot esperant la santa Pasqua.

Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.

Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna, però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum de Déu amb plenitud.

I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula, que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil de conèixer llur experiència.

No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària, comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.

 

11.02.2024 – EL LECTOR SETMANER

• EL LECTOR SETMANER
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 38
  1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 11 febrer 2024

Sant Benet ens parla en aquest capítol de tres elements claus en la nostra jornada diària que conformen tots junts els moments de lectura.

El primer és la lectura mateixa, el text.

No ha de faltar mai la lectura als germans. La lectura forma part important de la nostra formació i de la nostra informació, dediquem temps concrets a la lectura. En primer lloc hi ha de manera destacada la lectura de la Paraula de Déu, que no la fem per fer, ni de la manera que ens ve de gust, sinó amb la metodologia de l’Església, de la vida monàstica, la lectio divina. Una lectura en quatre fases: Lectio (lectura), meditatio (meditació), contemplatio (contemplació) i oratio (pregària). Tenim dos moments al dia dedicats a aquesta pràctica, entre Matines i Laudes i abans de Vespres, i ja aquesta mateixa doble distribució destaca la seva importància, són vora dues hores al dia dedicades al contacte directe i personal amb la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, que també s’inclouen en aquesta categoria. Negligir-ho, abandonar-ho ens empobreix i ens va assecant espiritualment. La lectio divina és com l’aigua que amara la terra, perquè aquesta pràctica amara la nostra ànima i va entrant dins nostre i la Paraula de Déu acabem per assimilar-la, per fer-la nostra; amb la particularitat i la riquesa de que sovint no ens diu el mateix un dia o un altre. Si seguim per exemple el leccionari que ens proposa l’Església en la litúrgia, en l’Eucaristia, un text evangèlic avui ens diu una cosa i demà ens en destaca una altra, perquè estableix una relació profunda amb el lector, íntima; és Déu qui ens parla i Déu té sempre alguna cosa nova per dir-nos. Mirem de no abandonar la seva pràctica perquè aquest abandó, aquesta negligència acabarà essent letal per a la nostra vida espiritual i en pagarem un preu molt car, el del nostre empobriment espiritual que és com dir de la nostra vida; perquè un monjo, un creient, sense una vida espiritual rica no és res, ni monjo, ni creient.

Hi ha però altres moments per a la lectura, per a escoltar una lectura. Un d’aquests és al refetor on escoltem potser una lectura no tant profunda però que sempre ens pot ajudar perquè ens permet conèixer les vides d’alguns personatges, les seves maneres de pensar, de viure la fe, d’afrontar la vida. De ben segur que no totes ens agraden o que unes ens agraden més que d’altres, però totes ens formen i ens informen.

Un altre moment fort de lectura és la col·lació on habitualment, a més de la mateixa Regla, un pare espiritual ens educa des de l’antigor o des de la contemporaneïtat i hi ha a més dues lectures concretes durant els temps d’Advent i de Quaresma que no hem de menysvalorar per haver-les escoltades ja diverses vegades: La Declaració de l’Orde i les Constitucions de la Congregació. La primera és la interpretació, l’adequació dels ensenyaments del Concili Vaticà II a la nostra vida cistercenca; la segona ens mostra com s’organitza la nostra vida comunitària, cosa que ens cal tenir sempre present i mirar de no oblidar mai.

El segon element és el silenci.

Perquè una lectura arribi calen tres elements: la lectura pròpiament dita, és a dir un text; un lector que ens la faci arribar i un marc per poder escoltar-la que és el silenci. Sant Benet insisteix en l’aspecte d’aquest silenci dient que no s’ha de produir cap murmuri, que ha de ser un silenci absolut on cap més veu s’escolti que la del qui llegeix. Potser això és menys fàcil de mantenir al refetor on sempre hi ha alguna ocasió per assajar una exclamació de sorpresa, d’incredulitat o de rebuig tant pel que fa al text com pel que fa a vegades al mateix lector. Sant Benet ens demana aquest silenci absolut, fins i tot ens diu que si ens cal demanar alguna cosa ho fem amb un senyal qualsevol més que amb la veu i que allí no ens és permès de preguntar res sobre la lectura o sobre qualsevol altra cosa; el refetor no és el lloc per a preguntar i afegeix una expressió peculiar «perquè no comencin.» Sant Benet sap molt bé que si es comença no s’acaba, que si anem trencant el silenci acabarem per matar-lo i per a sant Benet el silenci és un bé preuat que cal conservar i protegir, perquè és precisament el marc on la paraula es fa present i si no hi ha silenci la paraula resta enterbolida, s’amaga i acaba per desaparèixer.

El tercer element és el lector.

Hi ha un actor que en determinats moments de la nostra jornada proclama la lectura, ens la fa arribar per mitjà de la seva veu. Aquest lector ho fa de vegades llegint més solemnement com el diaca proclamant l’Evangeli, els lectors les lectures bíbliques durant l’Eucaristia, els salmistes durant l’Ofici Diví, i també el lector de la col·lació i de la mateixa Regla del nostre Pare sant Benet i a vegades no tant solemnement com el lector del refetor. A cada moment, en cada ocasió li escau un lector però aquest ha de ser conscient en tot moment de que la seva funció és edificar a la comunitat, per això sant Benet ens diu que no llegeixi qui per atzar agafi el volum sinó que ha de llegir tota la setmana el mateix, que ha d’allunyar-se de l’esperit de vanitat i ha de ser ben conscient de que li cal l’ajut de Déu, un ajut que ens cal sempre i en tot moment. La seva és una tasca molt important, d’aquí que fins i tot li calgui la benedicció per afrontar-la. En aquest ofici sempre hi ha el risc de caure en la monotonia, d’oblidar-se de que ens escolten, de córrer llegint o de no fixar-se massa bé en el text i fer-ne allò que se’n diu una lectura ràpida que de tant ràpida acaba essent equívoca o errònia i caiem en confusió de temps verbals o en qualsevol altra error que pot acabar per fer perdre el sentit a una frase, quan no a un tot un text. Cal tenir sempre present doncs aquest caràcter que va estretament lligat a l’ofici o al servei del lector: edificar als oients. La lectura, el text, el missatge és el que ens ha d’arribar, edificar i formar; el lector és l’encarregat de fer-nos-la arribar aquesta lectura i perquè ens arribi bé ha de llegir alt, fort i clar, fixant-se en el que llegeix perquè és el que arribarà als oients. Tot plegat té un marc escènic que no es altra que el silenci. Tres elements doncs a tenir en compte, a treballar i a protegir per tal de que les lectures que al llarg de la jornada escoltem siguin entenedores i ens formin.

 

04.02.2024 – COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

• COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 31
  1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 4 febrer 2024

Escriu Michaela Puzicha, que el servei del cellerer, del majordom d’un monestir, no es pot entendre sense recórrer a les seves arrels bíbliques. Si una comunitat monàstica està constituïda seguint el model de la comunitat apostòlica, de la primera comunitat cristiana, això s’ha de traduir també en la concepció sobre els béns materials i la seva gestió. «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32), s’escriu als Fets dels Apòstols. Si tot és de tots, això implica que algú ha d’administrar, de subministrar, de lliurar el que necessita un germà i alhora ha d’estar sempre atent a les necessitats de tots. Una comunitat de béns a imatge de la comunitat apostòlica demana una concepció justa de la propietat i una gestió responsable davant de Déu i dels germans. Riscos sempre n’hi ha, recordem com els mateixos Fets ens relaten la història d’Ananies i Safira i la contundent frase de Pere retraient-los-hi la seva mala acció: «Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quan te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Un majordom, un cellerer pot, Déu no ho vulgui, amagar, dissimular o maquillar les seves males accions davant l’abat o la comunitat, però no escaparà mai al judici de Déu, com tampoc cap de nosaltres se n’escaparà.

La temptació de ser o de fer d’Ananies sempre pot ser present, aquesta falta la podem cometre d’obra o d’omissió; és a dir per a qui li correspon aquesta tasca pot voler dir reservar-se alguna cosa per a ell mateix, tenir un barem diferent per a ell que pels altres o bé negar allò que necessita un altre germà. L’exemple de majordom o de cellerer, de servidor dels béns comuns, també el trobem en la primera comunitat cristiana i aquest és concreta en la figura del diaca. Aleshores semblaria perfecte que un majordom fos diaca perquè en el seu mateix ministeri hi ha el servei, l’atenció i evitar-lo o negar-lo no sols atemptaria al manament de l’abat, és a dir de la comunitat que li ha encarregat un servei, sinó també a l’orde diaconal rebut; perquè ni allò que se li ha encarregat no ha de ser viscut com un privilegi, ni encara menys l’orde diaconal vist com una distinció respecte als altres germans de comunitat sinó sempre com un servei, com el mateix sacerdoci.

En el document de la Comissió Teològica Internacional de 2002 titulat El diaconat: Evolució i perspectives, la paraula servei apareix noranta-una vegades, una dada bastant simptomàtica i que ve a envigorir encara més aquesta arrel diaconal i de servei del majordom o del cellerer. Així Michaela Puzicha escriu que el paral·lel entre el cellerer i el diaca de l’Església primitiva és evident. Ella també compara aquesta figura de servei a la comunitat al servidor fidel i prudent de l’Evangeli de Mateu on s’escriu: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: "El meu amo tarda", i començava a pegar als seus companys, i se n’anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l’amo el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.» (Mt 24,45-51). De la seva gestió depèn doncs que li encomanin tots els béns o que tot acabi en plors i cruixir de dents.

Michaela Puzicha també apunta a l’exemple de Josep, aquests dies la seva història ens surt al pas en l’Ofici de Lectura o Matines. Josep es aquell a qui Putifar «va incorporar al seu servei i li confià l’administració de casa seva i de tots els seus béns. Des d’aquell moment, el Senyor va beneir la casa de l’egipci per amor de Josep. La benedicció del Senyor s’estenia sobre tots els seus béns, tant a casa com als camps. Putifar ho va confiar tot a Josep: tenint-lo a ell, Putifar ja no es preocupava de res més» (Gn 39, 4-6). Després fou el faraó qui li confià els seus béns i li digué: «no hi ha ningú que pugui ser més intel·ligent i assenyat que tu. Per això tu seràs l’administrador.» (Gn 41,39b-40).

Sant Benet també parla de la saviesa que cal que tinguin als qui se’ls encomana una responsabilitat com la del majordom i com escriu Michaela Puzicha, la saviesa és un valor fort dins de la Regla, una saviesa que no és una simple intel·ligència humana, sinó que ve de Déu i es manifesta en el discerniment i la maduresa. Aquesta intel·ligència emocional com la podríem anomenar emprant una terminologia actual és la que es mostra no fent res sense l’encàrrec de l’abat, complint el que li encomanen, no contristant ni menyspreant als germans, mirant-se tots els objectes i els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar, un bon exemple aquest també ja que un dels serveis del diaca és el de l’altar.

El document esmentat de la Comissió Teològica Internacional sobre el diaconat escriu: «Els textos més recents de les Congregacions romanes enumeren, per part seva, les tasques que poden ser confiades als diaques, reagrupant-les al voltant de tres diaconies reconegudes: les de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat. Fins i tot si s’admet que una o l’altra d’aquestes diaconies podria absorbir una part major de l’activitat del diaca, s’insisteix a dir que el conjunt d’aquestes tres diaconies «constitueix una unitat al servei del pla diví de la Redempció: el ministeri de la Paraula porta al ministeri de l’altar, el qual, al seu torn, anima a traduir la litúrgia en vida, que desemboca en la caritat» (El diaconat: Evolució i perspectives, 3). La litúrgia i el contacte sovintejat, fidel i amant de la Paraula, és a dir la Lectio Divina, són les fonts on la nostra caritat beu, sense fonts no hi ha caritat, no hi ha servei i aleshores es corre el risc de deixar-se portar per l’avarícia, es corre el risc d’oblidar-se de fer-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat, d’oblidar-se de tenir cura en fer totes les coses que aquest li encomana i es cau en la temptació de posar-se allí on se li ha prohibit de posar-s’hi.

Avui sant Benet parla del majordom o del cellerer, però el que diu per a ell serveix també per a per tots i cadascun dels monjos. Escriu Sœur Aquinata Böckmann «El temor de Déu és una de les característiques que la Regla de sant Benet demana a tots aquells que tenen una responsabilitat important dins del monestir. Això és aplicable pel cellerer, el germà infermer, el germà hostatger, el porter, el mestre de novicis, el cuiner, el prior, el mestre de cor, els germans que donen consell i, de ben segur per l’abat.» (Apprendre le Christ: À l’écoute de saint Benoît, p. 129).

 

21.01.2024 – LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,60-61
  60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 21 gener 2024

Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules. Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes, indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa; dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el protegeixen.» (Pr 14,3).

Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors, el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes, cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica, evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té. Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present també, segons sant Benet en el llenguatge.

El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini: «la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del silenci inseparablement.» (VD, 66).

El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament. El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).

També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer "silenci" en el pessebre i en la creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I, tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat» (Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa suau» (1 Re 19,12), en un "fil sonor de silenci". I així també nosaltres, com Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva Paraula.» (30 de setembre de 2023).

En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes, amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.

Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials, els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)

I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)

 

14.01.2024 – LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,35-43
  35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 14 gener 2024

A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és, ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions: afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.

Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.

Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens diu: «Com li pots dir: "Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).

Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd; no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.

En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de la humilitat i la supèrbia, 47,1).

L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida eterna, ens l’ha posat al nostre abast.

Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les. Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.

Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: "Cal obeir Déu abans que els homes". (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot demanar-li - al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència, prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.» (Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a qui i per què obeïm.

Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats, les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.

Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència.

Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist, és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie religieuse).

 

07.01.2024 – QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

• QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 4
  1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell -Déu no ho vulgui- faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 7 de gener de 2024

Escriu Dom Paul Delatte que fins aquí sant Benet ens ha parlat de l’estructura jeràrquica de la comunitat i ara comença el que podem denominar com la part que defineix l’espiritualitat del monjo segons sant Benet. Sant Benet ens presenta en aquest capítol una condensació de la vida no tant sols monàstica, sinó també de tota vida cristiana. El capítol precedeix els dedicats a l’obediència, el silenci i la humilitat i amb ells forma tot un conjunt. Enumerar els principis o orientacions de la vida espiritual és un element ben present en les regles monàstiques anteriors a sant Benet i en les que ell s’ha inspirat, a part evidentment de la seva pròpia experiència monàstica, per escriure aquest capítol, com la resta del text de la Regla. El capítol comença per enumerar primer que tot els dos grans manaments amb els que Jesús sintetitzà tota la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Ho explicita l’Evangeli de Lluc: «Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs.» (Lc 10,25-28). Havent començat pels dos grans manaments segueixen els principals manaments de la Llei, el Decàleg pràcticament al complet i comença després la part més directament dirigida als monjos partint també de dos grans preceptes: Negar-se a un mateix per seguir al Crist i no fer als altres allò que un no vol que li facin a ell. D’aquí parteixen un seguit de manaments concrets destinats a mantenir la salut espiritual interior i la exterior, és a dir la relació amb Déu i amb els altres. Aquesta llista de 74 punts que conclou amb un altre gran precepte: No desesperar mai de la misericòrdia de Déu, ens hauria de servir de guió pel nostre examen de consciència diari, veure en quins punts fallem, perquè de ben segur que fallem cada dia i no tant sols només en un punt; també ens cal veure en quins caiem més sovint i a partir d’aquí tenir sempre ben present aquest centre de la nostra vida que ha de ser Crist i que s’ha de manifestar en l’amor a Déu i al proïsme. I quan caiem sempre acollir-nos a la misericòrdia de Déu i no desesperar-ne mai. Estem en mans de Déu, a Ell hem d’estimar i a Ell hem d’acudir en la dificultat per demanar-li la seva ajuda en els mals moments i en els moments de joia per agrair-li aquest do de la seva gràcia. «El bé que vegi en ell, que l’atribueixi a Déu i no a sí mateix, el mal en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi», diu sant Benet. Escriu Sor Michaela Puzicha que tot pivota en la vida del monjo sobre Crist, amb Ell tot és possible, sense Ell no tenim res a fer.

La llista d’aquest setanta-quatre punts no ens ha de fer però oblidar el colofó del capítol, on sant Benet ens ve a dir el com, l’on i el perquè de seguir tots aquests preceptes. Cal aplicar-los amb perseverança, fer-los servir nit i dia, no deixar-los mai. La mirada sempre posada en el dia del judici, quan siguem cridats de manera individual i personal a la presència del Senyor i Ell faci balanç de com ho hem viscut tot això i aleshores, si hem obrat bé, si ho hem fet de cor, si ens hem aixecat cada cop que hem caigut, si ens hem acollit sempre a la seva misericòrdia, si hem intentat de totes, totes estimar-lo a Ell i als germans; qui sap si el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès, el premi reservat als qui l’estimen. Déu estima a tothom, però nosaltres hem de correspondre a aquest amor, amb amor, i quan deixem de complir algun d’aquests setanta-quatre preceptes estem demostrant que el nostre amor a Déu no és sincer, no és regular, no és gratuït.

Semblantment al mestre de la llei que a l’Evangeli de Lluc li planteja a Jesús qui és el seu proïsme, quins són els altres que ha d’estimar i Jesús li respon amb la paràbola del bon samarità; aquí sant Benet ens diu ben clar on hem de practicar totes aquestes coses i com hem de practicar-les. Ho hem d’acomplir amb diligència i el lloc on practicar-ho és el clos del monestir vivint de manera franca i neta l’estabilitat. La pacient perseverança és una de les característiques de la vida monàstica, aquella, com diu sant Benet, per la qual participem dels sofriments del Crist. La perseverança demana equilibri. Viure equilibradament la nostra vida entre la pregària, comunitària i personal, el treball, el contacte amb la Paraula i també el descans. Menjar i beure equilibradament, sense caure en l’enfit o en l’embriaguesa, com adverteix sant Benet dient «ni donat al vi, ni golut» o de manera més concreta en els capítols dedicats al menjar i a la beguda. Equilibri també en les relacions interpersonals dins i fora de la comunitat, sense amistats massa estretes, mirant de no fer accepció de persones; evitant de caure en dependències respecte d’altres germans o de coneguts o fins i tot mirant de no dependre en excés de la família. Hem pres una opció de vida concreta que no vol dir desarrelament, ni trencament, però que tampoc vol dir viure com si no haguéssim fet uns vots; tenim i hem de tenir una vida diferent també en el que fa a les relacions respecte a qui no ha pres la nostra opció de vida, la nostra ha d’estar sempre centrada en Crist. Sant Benet ho formula dient: «Apartar-se de les mareres de fer del món». Estabilitzar-se, en el sentit monàstic de la paraula, és doncs comprometre’s en un procés de creixement sense fi i l’estabilitat en un lloc és només el punt de partida, la condició prèvia. L’estabilitat que prometem en la professió consisteix sobretot en perseverar. De la mateixa manera, que ens ho diu Jesús a l’Evangeli: «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà.» (Mt 10,22). L’estabilitat en la comunitat fins a la mort, de la que ens parla sant Benet, mereixedora de premi no és altra cosa que l’acompliment de les paraules mateixes de Jesús: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres. Menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne» (Lc 22,28-30). Tant de bo que així sigui i arribem tots junts a la vida eterna.

 

31.12.2023 – PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

• PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 39-50
  39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 31 de desembre de 2023

Sant Benet conclou el pròleg de la Regla amb una idea de fons, la concepció de la vida monàstica com un camí que pot conduir cap a la vida eterna, la vida perdurable. Sant Benet ens parla d’aquest camí com d’una escola de servei diví en la que les nostres pròpies forces no són suficients per a poder avançar, per a poder progressar adequadament i ens cal demanar i confiar-nos a l’acció de la gràcia divina. Emprant un seguit de conceptes estableix una espiritualitat que pot xocar amb la nostra societat actual i amb el que aquesta entén per viure. Avui per avui "abandonar de seguida esfereït de terror" està esdevenint una norma de conducta. Quan ens trobem amb dificultats, quan estem davant d’un camí estret, la nostra naturalesa ens convida a defugir les dificultats, no pas a enfrontar-nos-hi i a mirar com salvar-les. La causa d’aquesta actitud és que confiem en les nostres soles forces, quan veiem que la nostre natura no pot, no preguem pas al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia, girem cua i emprenem la retirada.

No és que els homes i dones de l’època de sant Benet fossin més forts, no pas, ja que en tot moment de la història humana hi ha fortaleses i debilitats; la diferència fonamental és que la humanitat entén avui la vida com una lluita en la que cadascú mira de fiar-se de sí mateix i d’oblidar no ja l’ajut dels altres, sinó essencialment l’ajut de Déu. Ens considerem suficientment forts com perquè no ens calgui recórrer a Déu i la realitat no corrobora aquesta concepció de la humanitat; seguim essent febles i ho seguirem essent perquè aquesta feblesa és connatural a la mateixa humanitat. D’aquí per exemple la poca permeabilitat d’alguns dels candidats que s’acosten al monestir, partint de la creença de que poc els cal aprendre i lluny de cercar vertaderament al Crist, cerquen sovint una manera planera de viure oblidant el que és fonamental i imprescindible per viure com a monjo; tenir l’objectiu en la vida eterna i cursar estudis aplicadament en aquesta escola del servei diví de la que ens parla sant Benet. La qüestió està per a nosaltres en com transmetre aquest ideal de vida monàstica, aquesta idea d’escola de servei de la que avui ens parla sant Benet. Accedir a tot no és pas una bona solució, perquè el camí ha de ser, és estret, i voler presentar-lo com a ample primer i descobrir la realitat de l’estretor més endavant no sembla pas un bon plantejament, semblaria un engany. A més ho ha de presentar l’abat amb la comunitat quan tots plegats estem sempre també en camí, i més concretament un mestre de novicis que lluny d’haver arribat a cap meta, està ell mateix en camí i necessitat com tots nosaltres de la gràcia divina per superar llurs pròpies dificultats com a monjo i com a mestre.

Als monjos ens cal també tenir ben clar que no per haver avançat un tram en aquest camí hem superat l’estretor, el camí no es fa més ample, de fet sempre és forçosament estret, el que succeeix és que si ens habituem a l’estretor acabem per no adornar-nos-en, ens acostumem a caminar-hi i a confiar-nos davant la dificultat, a no fugir esfereïts sinó a demanar l’ajut, la gràcia de Déu.

La idea de la vida monàstica com una milícia ens pot semblar avui poc agradable, qui sap si fins i tot poc engrescadora; però no és tant esbiaixada com podria semblar en un primer moment perquè la vida monàstica és un camí de superació, de lluita, obeint un cap suprem, que no és altre que Crist, ja que tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna. La vida monàstica és un continuar avançant dia rere dia, sempre amb el risc de retrocedir, sempre amb el risc d’estancar-nos, sempre amb el risc de tancar-nos a la gràcia de Déu i de refiar-nos de les nostres pròpies forces. A cada etapa de la vida monàstica li pertany un grau de dificultat determinat. En els inicis cal l’adequació a la vida comunitària i tenim davant els ulls les renúncies a les coses que fins llavors hem considerat fonamentals, fins i tot part integrant de la nostra pròpia personalitat. A la mitjania se’ns presenta el risc del desencís, de no veure acomplertes determinades expectatives, el risc de refugiar-nos en una mediocritat espiritual, en una mera supervivència quan no caiem en cercar el refugi, el sentit de la nostra mateixa presència en el monestir no pas en Crist, com ha de ser sempre, sinó en amistats particulars sempre fràgils, sempre perilloses, sempre passatgeres. I els entrebancs no desapareixen mai, ja que al tram final de la vida ens trobem també amb la dificultat pròpia de la pèrdua de forces, de la proximitat de la mort, on ens cal també i de quina manera, l’ajut de la gràcia de Déu, per tal de no desesperar mai de la seva misericòrdia.

Per això sant Benet ens parla avui també de la perseverança. No és banal ni secundaria aquesta referència. La vida monàstica és una cursa de fons, on la perseverança, la resistència, té una importància fonamental per tal de no caure en tots els riscos, en tots els perills que ens surten al camí i sempre ens tempten, sempre ens conviden a caure, a sucumbir un cop i un altra, ens conviden a l’abandó esfereït o a la conformitat rutinària d’una vida monàstica de baixa o nul·la intensitat espiritual. No en va sant Benet ens diu que participem dels sofriments del Crist amb la paciència i no és poca cosa la seva pràctica, ja que ens diu sant Benet mateix que ens pot fer mereixedors de compartir el regne amb Crist mateix.

Ni la perseverança, ni la paciència no estan massa de moda avui per avui. Podem acostar-nos a la vida monàstica enlluernats per un cert esnobisme social o espiritual i aviat veiem que el camí se’ns fa aspre i feixuc, de fet se’ns fa insuportable i en lloc de reconèixer com a renúncia voluntària l’abandó de determinades coses que avui per avui la societat considera com a part intrínseca de la nostra mateixa personalitat, hi veiem imposicions i prohibicions pròpies d’altres èpoques ben bé passades i superades.

La vida monàstica, com la vida del creient, com tota vida humana, és un camí ple de dificultats i per poder avançar no en tenim prou amb les nostres soles forces, ens cal demanar, suplicar, confiar-nos a la gràcia de Déu. Escriu Dom Agustin Savaton que la clau està en la docilitat per assimilar la doctrina del Senyor, la unió a la seva sofrença; escriu que el pròleg de la Regla no dissimula els moments austers del pelegrinatge, però aquest camí, si som capaços de perseverar, s’acaba en la gloria. (Cf. La Règle bénédictine commentée).

 

24.12.2023 – QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

• QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 70
  1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 24 desembre 2023

Ni defensar, ni pegar, ni oposar-se amb orgull o resistència al que es considera impossible de fer i superior a les nostres forces, obeir-se els uns als altres. Aquests són alguns dels darrers consells de sant Benet en el que els comentaristes consideren com una addenda a la Regla. Com si de cop s’hagués adonat que, Déu no vulgui, hi pot haver algun germà capaç de pegar-ne un altre, o de defensar-lo, o de negar-se a complir un deure o a defugir l’obediència mútua; en tots els casos allunyant-se d’aquell bon zel que ha de guiar la nostra vida. Són situacions que sant Benet sembla haver viscut, com escriu Aquinata Böckmann, i sobre les que ens vol prevenir per tal sempre d’evitar-les i d’evitar-nos així els problemes que comporten per a una comunitat.

Com a víctimes d’aquesta agressió sant Benet posa en primer pla als ancians i als infants, als de més edat i als de menor edat, que poden ser ocasió de desfogament, ens diu la Regla. Són aquests dos col·lectius sempre vulnerables, no tant sols en l’àmbit monàstic, sinó en tota la nostra societat. Sovint les noticies dels mitjans de comunicació reflecteixen maltractaments a la gent gran en algun centre, per part d’algun familiar o cuidador, essent també víctimes d’estafes o de qualsevol tipus d’abús.

En el cas dels infants ja no cal ni dir-ho, perquè aquest tema és focus permanent d’atenció; un tema dolorós, complicat i que no s’acaba d’abordar mai amb prou valentia i rigor. El document de la Conferència Episcopal Espanyola Para dar luz escriu: «La primera reprobación de estos comportamientos sexuales se encuentra en la Didaché -también conocida como Enseñanza de los doce apóstoles o Enseñanza del Señor a las naciones por medio de los doce apóstoles, un texto compilado en la segunda mitad del siglo I pocas décadas después de la muerte de Jesucristo, en el que aparece ya la prohibición de corromper sexualmente a los jóvenes; aunque fue un siglo más tarde, cuando San Justino, en su Primera Apología, denunciara expresa y formalmente los encuentros carnales de adultos con niños.» (2.1.1) Antics precedents com també el del Concili d’Elvira que disposava: «Els que abusen sexualment de nens no poden rebre la comunió ni en perill de mort.» (Cànon, 71).

Com veiem sant Benet plantejava ja prevenir, evitar situacions que puguin ser objecte de desfogament, d’actuacions sense discreció i preveia per als infractors el càstig de Regla. Casi bé, en llenguatge actual, es podria dir que sant Benet va contemplar en el text que va escriure per regular i guiar la nostra vida monàstica, un protocol per evitar abusos entre germans, sobretot respecte als germans ancians i també respecte als infants, que no ho oblidem en aquella època podien formar part d’una comunitat, com així es reflexa en diversos capítols.

L’abús ve de fet quan perdem la mesura i la ponderació, quan perdem la discreció. D’aquí que sigui tant important mantenir un ritme de vida equilibrat, centrat i sincer; una vida monàstica viscuda de cor, com un vertader regal que ens fa el Senyor i no pas com una càrrega o una imposició que precisa d’un desfogament. Pegar a un altre germà, que és un fet greu i que no és tant sinó infreqüent no pas tant impossible com en principi poguéssim pensar, és un desfogament punible amb càstig de Regla; però podem caure en la temptació d’altres desfogaments que considerem menors, però que creen el clima per caure en desviacions molt més grans. L’assistència i la puntualitat en l’Ofici Diví sempre corre el risc de ser negligida; un dia em trobo malament, a l’altre em reservo per si de cas i vaig caient en el pou de la indolència, de l’accídia i d’un pou és sempre molt difícil sortir-se’n. Les relacions amb l’exterior també si les portem d’una manera relaxada i esbiaixada poden ser pedra d’ensopec i causa de caure en un afalac per part d’altres que més d’hora que tard ens poden passar factura personal i comunitària. Cal tenir sempre ben present que on hi ha l’actuació puntual d’un monjo, hi ha la imatge de tota la comunitat; és més de tota l’Església. Per això el Dicasteri de la Doctrina de la Fe alerta sobre els: «comportaments escandalosos o conductes que pertorben l’ordre.» (Vademècum, 15). Per veure quina visió en pot tenir la societat un exemple concret, el Defensor del Poble escriu en el seu informe sobre els abusos sexuals a l’Església: «Los abusos sexuales en la Iglesia católica constituyen un grave problema social y de salud pública, que ha causado muchos daños. La gravedad del fenómeno deriva de la intensidad del daño que han sufrido las víctimas, de la cantidad de personas afectadas y de la defraudación de la confianza depositada por ellas y por una parte muy importante de la sociedad en una institución que ha tenido un poder innegable en España y una autoridad moral en la sociedad.»

No és pas que sant Benet no contempli la possibilitat de sancions o de càstigs, ben bé que parla d’assots per exemple, i per l’època no és un llenguatge pas estrany i a més sovint parla també de càstigs públics. El que sant Benet no vol en definitiva són arbitrarietats, excessos, desfogaments personals, que acabin per afectar a d’altres que res o poc tenen a veure amb la causa de la irritació del monjo. D’aquí que contempli la possibilitat de que aquesta ira es descarregui damunt dels més indefensos: infants i ancians i cerqui la manera d’evitar-ho i si es produeix de sancionar-ho amb l’objectiu d’evitar-ne la repetició. Del grau de compliment de les nostres obligacions com a monjos depèn sempre la nostra salut espiritual i d’aquesta la nostra conducta. Si hi ha incompliments, si hi ha mancances el risc de caure en aquests excessos, el risc de perdre la mesura i la ponderació, augmenta exponencialment. Una bona salut espiritual facilita una conducta de vida saludable i equilibrada, però tots correm riscos. Caldria concloure com escriu sant Bernat dient: «Considera les meves raons: no he pogut ensenyar una cosa diferent del que vaig aprendre. No m’ha semblat convenient descriure les pujades, perquè tinc més experiència de les baixades. Que Sant Benet t’exposi els graons d’humilitat, graons que ell va disposar, primer, en el seu cor. En quant a mi, només puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, tal vegada trobes aquí el teu propi camí de pujada.» (Els graons de la humilitat i de la supèrbia, 57,2).

 

17.12.2023 – L’ORDRE DE LA COMUNITAT

• L’ORDRE DE LA COMUNITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 63
  1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de "germans", i els joves als seus ancians, el de "nonnus", que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran "senyor" i "abat", no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 17 desembre 2023

Sant Benet ens parla de: Promoure o posposar, de considerar més jove el qui arribi a l’hora segona, sigui de qualsevol edat o dignitat, de no pertorbar el ramat, de no crear distincions ni preferències, d’observar tots la disciplina en totes les coses i de tenir sempre present l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus actes. En certa manera la incorporació a una comunitat monàstica, de fet a qualsevol comunitat, ve a significar com un nou naixement. De manera paral·lela a un catecumen que batejat entra a formar part de l’Església és considerat cristià novell respecte a un infant batejat en els seus primers dies de vida; un monjo entrant al monestir, sigui de l’edat i de la condició que sigui, és considerat més jove que un altra, qui sap si de menor edat o dignitat, que ja hi porta temps. Com en altres camps, podríem dir que l’antiguitat és un grau i així ho diu sant Benet. Però no per portar més temps que un altra al monestir ens podem considerar ja millors monjos o monjos més avançats en aquest camí cap a la vida eterna que és la vida monàstica. Perquè en la nostra vida de monjos podem avançar, com és bo de fer i ens pertoca de fer, o podem córrer el risc de quedar-nos aturats, impassibles, en una posició vital que de fet significa anar enrere, retrocedir. Això és aplicable a la vida del cristià en general, som batejats, rebem la comunió, rebem la confirmació, qui sap si també l’orde i certament hem avançat, però no podem quedar-nos aquí, hem de continuar el camí, aprofundint sempre en la nostra fe.

Al capítol LVIII sant Benet presenta el programa del novici amb tres verbs: Estudiar, menjar i dormir. Sembla un bon programa, tant bo que potser a vegades podem tenir la temptació d’invertir la proposta de sant Benet. Quan som al noviciat ens mostrem treballadors, disponibles, sol·lícits i quan fem la professió solemne acudim a refugiar-nos en l’esquema que sant Benet planteja pel novici: Estudiar, menjar i dormir i qui diu estudiar pot dir pregar o llegir. Aquest grau, aquest ordre del que avui ens parla sant Benet i que recomana a l’abat que no el pertorbi disposant res arbitràriament o injustament, va estretament vinculat a un altre concepte del que també ens parla sant Benet en aquest capítol: honorar-se. A honorar-nos ens hi ajuden moltes coses, la primera és fer-nos o intentar de fer-nos dignes d’aquest honor, portant una vida regular, equilibrada, evitant de caure en aquesta temptació de creure que en ser professos solemnes ho hem aconseguit tot i ja no ens cal procurar de fer-nos mereixedors de l’adjectiu que sant Benet aplica al bon monjo: zelosos, aplicant aquell bon zel que demana suportar-se amb paciència les febleses, tant físiques com morals, obeir-se amb emulació els uns als altres, no buscar mai allò que ens sembli útil a nosaltres sinó més aviat el que ho sigui per als altres, practicar desinteressadament la caritat fraterna o, coincidint amb el que avui ens diu sant Benet, avançar-nos a honorar-nos els uns als altres (cf. RB 73). Sant Benet ho resumeix tot plegat en una frase molt clara: No anteposar res absolutament al Crist que ens ha de dur tots junts, fixem-nos bé en aquesta expressió concreta "tots junts", a la vida eterna (cf. RB 73,11-12).

Hi ha coses puntuals que ens ajuden a honorar-nos; per exemple una cosa molt concreta i pràctica aquesta que recomana sant Benet: «que no es permeti a ningú cridar a un altra pel nom tot sol». No és un detall banal o secundari que sant Benet ens parli de tractar als ancians amb el tractament de nonnus, als joves amb el de germans i a l’abat amb el de senyor i abat; la raó ens la dona el mateix sant Benet: «no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist» i el que ens diu per l’abat, val ben bé per a tots els germans. Cert que la nostra societat no és la de sant Benet, han passat molts segles, els costums socials han canviat i força; però la idea fonamental segueix vigent, és la de que una comunitat no és una colla de companys de pis, units per lligams d’amistat o d’oportunitat, una comunitat és un conjunt de persones cridades per Déu a seguir-lo, a cercar-lo i això significa sovint, per no dir sempre, renúncies i sacrificis, fets sempre pel Crist, no pas per afinitat a aquell o a l’altre germà. És un bon costum, és un sà consell el de sant Benet aquest de no anomenar-nos pel nom tot sol, perquè ve a ser la plasmació verbal de que tenim clara aquesta idea de la comunitat com a conjunt de persones cridades a seguir al Crist, no pas unides per cap altre vincle. Cert que dins d’una comunitat hi ha afinitats d’una o altra naturalesa, però han de ser sempre sanes i tenint sempre ben clar aquest únic objectiu de la nostra vida de monjos: No anteposar res absolutament al Crist.

Hi ha múltiples detalls de la nostra vida que no són pas secundaris com potser podríem suposar en un primer moment i l’ordre de la comunitat és un d’aquests detalls, no dir a ningú pel seu nom tot sol, n’és un altre i detall a detall es va configurant la nostra vida, sense detalls no s’arriba mai a fer un conjunt o en fem un de tant esbiaixat com el de creure que un cop feta la professió solemne ens ha arribat l’hora de menjar, dormir i que ens deixin viure; evidentment aquest viure adequat a la nostra manera d’entendre’l. Si caiem en aquesta temptació se’ns obre un ventall de riscos: acabar portant una vida monàstica de baixa intensitat, ser monjos de plat i llit, és a dir seguir al monestir per la sola raó, Déu no ho vulgui, de tenir garantit un plat a taula, un llit on dormir i la roba neta, o també el risc de caure en la malaltia no tant física, que també, sinó sobretot espiritual. Abandonem aleshores la idea de ser monjos resilients, entenent la resiliència espiritual com la capacitat de mantenir la vocació malgrat les dificultats, romanent esperançats i positius malgrat els revessos i mantenir sempre la voluntat de continuar avançant cap la vida eterna. Per això aquest ordre de la comunitat, aquest honorar-se, ha de voler dir sempre cercar de ser dignes d’honor, fer-nos-en dignes, no prendre’ns-ho nosaltres. Per aconseguir-ho no hi ha altre camí que una vida monàstica ordenada on la pregària, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu són les armes del combat contra el desencís, la frustració i la monotonia, i evidentment contra la murmuració. A vegades aquesta concepció de l’ordre topa amb una altra institució de la que ens parla sant Benet al capítol XXI, la dels degans. Hi ha monjos que tenen encarregada la responsabilitat de determinada tasca: Cuina, hostatgeria, hort o jardins, infermeria o administració, i no cito tots els oficis. No vol pas dir que hagin de ser els més antics, sinó que segons la decisió de l’abat tenen una responsabilitat determinada que a vegades comporta la direcció d’una feina respecte a d’altres germans. Un dels principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església és el de la subsidiarietat, que ve a dir que en circumstàncies normals el que es pot solucionar o determinar en un nivell concret, no cal que s’elevi a un nivell superior. És un altra exemple ben pràctic de com aplicar l’obediència, el bon zel o aquest honorar-se els uns als altres; perquè la comunitat s’organitza en deganies per tal de ser més operativa en determinades tasques. I aquí també és un bon lloc i un bon moment on aplicar aquest «que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol», perquè si treballem amb aquest o l’altre germà no és pas perquè ho hàgim triat, sinó perquè uns i altres formem part de la comunitat i és bo de tenir-ho present també en el tracte nominal. No som pas una empresa i la nostra no és tampoc una relació laboral, sinó per damunt de tot i sobretot és espiritual, ens uneix sols una cosa, però la més important que hi pot haver: seguir al Crist i això ho hem de viure amb rotunditat en el fons i en les formes, amb ordre i honor.

 

10.12.2023 – LA TAULA DE L’ABAT

• LA TAULA DE L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 56
  1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 10 desembre 2023

Compartir la taula no és un gest qualsevol, menjar al mateix plat o del mateix plat és una dita popular que vol significar una relació entre persones, més forta que no pas feble. Qui s’acosta a la comunitat ho pot fer motivat per diverses coses; la nostra comunitat ofereix als hostes no ja la possibilitat sinó la realitat de compartir els àpats al refetor; una circumstància que no és pas habitual en els monestirs ja que en la seva gran majoria els hostes fan els àpats en un menjador a part. Sant Benet ens mana que cal acollir als hostes com si fossin el mateix Crist i la manera més factible i sincera de fer-ho és compartint dues coses que són importants en la nostra vida comunitària: la pregària i la reunió al refetor pels àpats.

Perquè això sigui així cal en primer lloc que nosaltres mateixos tinguem clar aquest principi, que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, com diu ben clarament sant Benet, i també que el refetor no és únicament un lloc on satisfer la gana, sinó que té per si mateix un fort sentit comunitari. En el nostre cas el mateix marc arquitectònic ho destaca ja que el nostre refetor podria ben bé ser un oratori per la seva mateixa estructura. Compartim doncs amb els hostes la pregària i els àpats, ho fem seguint el costum monàstic i també ells han de ser conscients, de la millor manera que puguin, del que això representa, per exemple mantenint el silenci al refetor, com al claustre o a l’església.

I és que compartir els àpats ja en la mateixa escriptura té un significat important, compartir allò que es té, fins i tot traient-s’ho literalment de la boca.
Un primer exemple el d’Abraham quan seia a l’entrada de la tenda a Mambré en el moment en que la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar amb el cap a terra i s’oferí per portar aigua per a rentar-los els peus mentre reposaven a l’ombra de l’alzina i anà a buscar-los alguna cosa per menjar perquè refessin les forces abans de continuar el camí. (Cf. Gn 18).

També relata el primer llibre dels Reis com la vídua de Sarepta compartí amb Elies allò que li quedava al pot, un grapat de farina i una mica d’oli a la gerra; era molt poc i sols el just per que després de recollir unes branques per coure-ho per a ella i per al seu fill, s’ho mengessin i després es disposessin a morir. Compartint tot el que posseïen amb el profeta d’aquell frugal però generós àpat se’n derivà un pot de farina que no es buidà i una gerra d’oli que no s’acabà fins al dia que el Senyor envià la pluja a la terra i en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies, tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies. (Cf. 1Re 17).

Queda clar doncs que oferir-li de menjar i per tant asseure’l a taula, forma part principal de l’acolliment al foraster. Un foraster que habitualment és un hoste, però que a vegades pot ser algú convidat simplement a dinar amb la comunitat al refetor, a la taula de l’abat com ens diu avui sant Benet. I a la taula de l’abat hi són convidats per exemple bisbes, abats, abadesses o monjos, responsables d’institucions públiques o privades, polítics o militars; al cap dels anys hi ha de tot. Cadascun d’ells cal rebre’l com al mateix Crist i rebre o acollir a algú, ho veiem en com ho expressa sant Benet, ha de ser la plasmació de l’hospitalitat monàstica en el nostre dia a dia. Certament tant per l’abat com per a un monjo en concret o pel conjunt de la comunitat hi haurà uns convidats que poden sintonitzar o ser més de grat, si ho volem expressar així, que d’altres; uns més de compromís i d’altres més de cor, si ho volem dir d’una altra manera; però tants uns com els altres han de ser acollits com el mateix Crist, sense fer-ne accepció.

La nostra societat està sovint sotmesa a tensions i a vegades es tensiona d’una manera voluntària, potser amb la idea de diferenciar-se, de posar distància, de singularitzar-se o qualsevol altra. Aquesta actitud acaba caient a vegades en un cert histrionisme, algú que es nega a saludar a un altre perquè no comparteix una posició determinada, perquè no reconeix la institució que representa o per qualsevol altra raó que sempre podrem fonamentar amb un raonament o altre. Sant Benet és evident que no va per aquí, ja ens ho ha dit que l’abat no ha de fer accepció de persones i sembla que en el cas dels convidats a seure a la seva taula també ha de ser així.

I quin model tenim sinó cap altre que el Crist mateix? Quantes vegades l’acusaren d’asseure’s a taula amb publicans i altres pecadors, compartint-la Jesús amb ells i alhora amb els seus deixebles? Però malgrat això s’hi asseia, volia compartir la taula amb aquells qui estan necessitats de perdó. Jesús menjà a casa de Leví, fill d’Alfeu, el publicà recaptador d’impostos, malgrat les murmuracions dels qui ho veien i es creien amb dret de dir-li amb qui i amb qui no es podia posar a taula. També s’assegué a taula amb Zaqueu i de nou murmuràvem perquè havia anat a allotjar-se a casa d’un pecador. Jesús no fa accepció de persones, s’asseu a taula amb publicans i pecadors i també amb fariseus que es tenen pels més nobles i respectables de la societat i durant els àpats instrueix amb paràboles; talment com nosaltres convidem als hostes o als convidats ocasionals que s’asseuen al nostre refetor a escoltar la Paraula de Déu i la lectura que s’hi llegeix. I tinguem ben present que per a Jesús, com per sant Benet, asseure’s a taula no és pas secundari i bastin sols dos exemples; El sopar al cenacle o el d’Emaús.

Quan acollim a hostes, com fem habitualment, o a convidats circumstancials, hem de tenir sempre present el que sant Benet ens diu. Com es recorda al nostre web citant les paraules de Dom Paul, abat que fou de Solesmes: «Els pelegrins pertanyen a Déu d’una manera tota especial. Cerquen Déu: cal ajudar-los a trobar-lo; allà on s’aturen, cal preparar-los una petita pàtria. (...) Els pobres i els pelegrins són els membres privilegiats de Nostre Senyor Jesucrist, d’aquell que va viure a la terra com un pelegrí, com un pobre, com un foraster en cerca sempre d’un aixopluc. (...) Sant Benet vol que es llegeixi a l’hoste un passatge de la Sagrada Escriptura. Aquesta lectura l’edifica i el prepara per a treure profit del seu sojorn al monestir.» (Paul Delatte, Comentari a la Regla, 53)»

 

03.12.2023 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 49
  1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança Quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de Quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 2 de desembre de 2023

Viure en tot temps responent a una observança quaresmal pot semblar a priori una manera feréstega de sant Benet de plantejar la vida monàstica. Res més lluny de la realitat si entenem la Quaresma en el seu estricte sentit com un camí cap a la Pasqua, com un camí de conversió. I és que la vida del monjo és precisament i fonamentalment això, un camí de conversió, un camí cap a la Pasqua, cap a la vida eterna. El mateix sant Benet ens adverteix però de que recorrent aquest camí no estem exempts de riscos. Hi ha una manera espiritualment sana de fer-lo que inclou la pregària, l’abstinència, la privació d’alguna cosa sempre amb un objectiu clar: oferir una cosa a Déu i això fent-ho per pròpia voluntat i amb goig de l’Esperit Sant. Hi pot haver però la temptació de tirar pel dret, d’agafar una drecera que estalviant-nos passos creguem que ens porta més directament cap a la vida eterna; però ull que ja sant Benet ens ve a dir que aquest no és un camí de conversió, sinó que quan sucumbim a la temptació d’agafar la drecera, al cap i a la fi estem caient en la presumpció i la vanaglòria i que per tant aleshores lluny d’anar pel camí recte deixem de ser dignes de recompensa. I aquí estableix un barem que és el de fer les coses amb el consentiment de l’abat i no pas per pròpia iniciativa ja que aquesta, si no contrastem l’opinió, ens pot fer caure en aquesta vanagloria i aquesta presumpció sobre la que ens alerta la Regla.

Segurament per la concepció que em temps de sant Benet es tenia dels temps litúrgics, era innovadora aquesta concepció de la vida com una Quaresma. Però si tenim clar que la vida del monjo és camí i que la Quaresma és també camí, el paral·lelisme queda ben clar. Però tot i que sant Benet no ho apunti pas també podríem repensar la vida monàstica com un temps d’Advent indefinit, durant el qual també estem convidats a retraure’ns de tota mena de vicis i a donar-nos a l’oració i a la lectura. La Quaresma com a camí cap a la Pasqua i l’Advent com a temps d’esperança fixats els ulls en l’adveniment, són dos camins a recórrer en la nostra vida. Perquè la Pasqua és el moment de l’encontre amb el ressuscitat i a qui esperem és precisament a Ell, a nivell personal i a nivell de comunitat.

Viure doncs els temps litúrgics forts d’una manera especial, d’una manera més intensa és una bona manera de viure’ls i d’aprofundir en la nostra vida de monjos. Ens hi ajuda la nostra dinàmica diària i ens hi ajuda també la litúrgia que la mateixa Església ens proposa. Quan iniciem el camí cap al Nadal, és a dir durant el temps d’Advent; quan iniciem el camí cap a la Pasqua, és a dir durant el temps de Quaresma; ens hem de sentir encara més empesos a viure la litúrgia d’una manera més intensa, sempre l’hem de viure amb intensitat, però d’una manera més especial en aquests temps forts i arribats al Nadal i a la Pasqua no pas creure’ns haver arribat ja a l’adveniment definitiu o a la resurrecció, sinó ser capaços de fer-ne un tast, d’imaginar que aquest goig que tal volta puguem viure no és sinó una infinitíssima part del que si Déu ens ho concedeix, podrem viure de manera definitiva i plena.

L’Ofici Diví i la Lectio són dos bastons on recolzar-nos per poder avançar amb seguretat en aquest camí anual, símbol del camí vital que hem de recórrer. Els himnes i les antífones, pròpies d’aquets temps ens van situant en el seu sentit just; les lectures que l’Església ens proposa en cada Eucaristia ens van marcant les fites per avançar amb seguretat. Si tota la nostra vida hauria de ser una Quaresma i si més no també un Advent, no podem no viure amb intensitat espiritual aquests dos temps forts, perquè sense viure’ls de manera intensa no podrem gaudir amb la necessària profunditat del Nadal i de la Pasqua.

Tenim el marc: el mateix monestir, el cor on preguem l’Ofici Diví, la cel·la on fer la Lectio, la capella on pregar una mica més del que fem habitualment; tenim les eines: la Salmòdia, l’Escriptura; a nosaltres però ens cal posar-hi quelcom de la nostra part, la voluntat de fer d’aquests temps quelcom especial, Això no ens vindrà donat per ningú, ha de brollar de dins nostre aquest neguit, aquesta necessitat d’anar una mica més enllà de la mesura que tenim prescrita, d’oferir alguna cosa més a Déu del que habitualment ja li oferim i tot amb l’objectiu d’esperar amb deler espiritual el Nadal i la Pasqua i quan arribi gaudir-lo.

Advent i Quaresma no tenen el mateix sentit, certament. Però tots dos són temps de preparació, per això cal aprofundir en cada temps. En l’Advent, ens centrem a viure l’esperança de la vinguda de Crist, mentre que a la Quaresma, el centre és avançar en una vida de conversió; però tots dos temps ens preparen per a comprendre millor el misteri de la salvació.

Com reflexionava el Papa Benet, l’Advent, aquest temps litúrgic fort que estem començant, ens convida a aturar-nos, en silenci, per a captar una presència. És una invitació a comprendre que els esdeveniments de cada dia són gestos que Déu ens dirigeix, signes de la seva atenció per cadascun de nosaltres. Un altre element fonamental de l’Advent és l’espera, una espera que és al mateix temps esperança. L’Advent ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història com a ocasió propícia per a la nostra salvació. L’Advent és sobretot el temps de la presència i de l’espera de l’etern. (Cf. Homilia 28 de novembre de 2009).

Una invitació doncs a guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, a ser més curosos encara en l’assistència i la puntualitat al cor, a posar tots els sentits en el que preguem i amb quin sentit ho preguem; a prioritzar el temps de contacte amb la Paraula de Déu durant la Lectio al matí i al vespre; a viure en definitiva, amb més intensitat encara, aquesta vida nostra que tota ella ha de ser camí de conversió i d’esperança.

En paraules de sant Bernat: «Si és així com guardes la paraula de Déu, no hi ha dubte que ella et guardarà a tu. El Fill vindrà a tu en companyia del Pare, vindrà el gran Profeta, que renovarà Jerusalem, el que ho fa tot nou. Tal serà l’eficàcia d’aquesta vinguda, que nosaltres, que som imatge de l’home terrenal, serem també imatge de l’home celestial. I així com el vell Adán es va difondre per tota la humanitat i va ocupar a l’home sencer, així és ara precís que Crist ho posseeixi tot, perquè ell ho va crear tot, ho va redimir tot, i ho glorificarà tot.» (Sermó 5 en el Adveniment del Senyor, 1-3).

 

26.11.2023 – COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

• COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 44
  1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui "prou".

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 26 novembre 2023

Hi ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori, és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori, en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia, ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.

La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s per terra. Consisteix en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps. Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat, de penitència o de súplica davant Déu.
En l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).

La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi, són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que «es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.

En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat, moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de súplica. És també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser perdonats.

Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet, «propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la culpa. El gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la comunió.

Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església, molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.

En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència general 7 de març de 1984),
La manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos, que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin esmenar-se.

També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de garrot.

Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).

 

19.11.2023 – ELS VELLS I ELS INFANTS

• ELS VELLS I ELS INFANTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 37
  1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 19 novembre 2023

Sant Benet parla a la Regla de no fer accepció de persones, aquesta és la idea general de la Regla, que no prevalgui el qui té sobre el qui no té quan entra al monestir; que no prevalgui el lliure per damunt de l’esclau; que no prevalgui el més vell per professió per davant del més jove per l’entrada al monestir o que no prevalgui el qui és sacerdot per davant del qui no ho és. Així ens diu al capítol II quan parla de l’abat per primera vegada: «Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure.» (RB 2,18) o al capítol 3 quan parla de cridar a consell a tots els germans i diu: «justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor.»

Però aquest igualitarisme no és pas un igualitarisme despietat, ans al contrari, sant Benet podríem dir que fa l’opció pels febles i ens ho deixa clar en aquest capítol quan protegeix als infants i als ancians en un aspecte en el que es manifesta bastant rigorós per al conjunt de la comunitat, com és el del menjar. Ens deixa però també clar que aquesta compassió no ha de voler dir que deixi de vetllar sobre ells l’autoritat de la Regla, és a dir disposa una mena d’alleujament en el ritme alimentici tant pel que fa ala quantitat com a l’horari, però poca cosa més.

Infants als monestirs fa segles que no n’hi ha, al menys pel que a l’edat respecte, la donació per part d’una família d’un dels seus infants perquè fos educat en un monestir és un costum passat i avui algun dels preceptes de sant Benet al respecte, com aquella frase de que «així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui, cosa que sabem per experiència.» (RB 59,6), és una frase que avui sonaria a sectària i contra tota lògica.

I és que per llegir aquest capítol en primer lloc ens hem de situar en l’època de sant Benet, en els anys inicials del que coneixem avui com a edat mitjana, entre l’antigor i la modernitat. En aquells anys es distingien tres etapes en la primera fase de la vida humana: la infància que anava entre els 0 i els 7 anys; la pubertat que aniria dels 7 als 14 anys i la joventut entre els 14 i els 21 anys. També era estesa la idea de considerar als infants com a adults potencials i això no sempre volia dir un privilegi ja que molts cops significava un treball de sol a sol per als infants o, en un altre nivell social, l’entrenament en l’art de la guerra per a qui venia de família noble. La idea doncs d’una infància protegida com la que podríem tenir avui no era pas present en la societat medieval. Ben bé podríem dir que aquesta consideració dels infants com a adults potencials significava més aviat fer-los créixer de manera ràpida per tal de que s’incorporessin a les tasques dels adults o al mateix matrimoni.

I si pel que fa a la infància sant Benet tenia un concepte una mica diferent al que avui podem tenir nosaltres, això era semblant pel que fa a la vellesa. Ja a Roma la vellesa es creia que començava sobre els seixanta anys i alhora en no ser actius en el món laboral la seva valoració social era sovint crítica i poc correcte pel que avui consideraríem. Això situa aquestes consideracions de sant Benet sobre els infants i els vells en una situació d’un certa excepcionalitat, la Regla s’ocupa de que uns i altres siguin no ja tant sols ben tractats sinó que rebin una atenció particular per damunt de la que rebien el comú dels monjos.

Si avui no podem aplicar el que aquí ens diu sant Benet respecte als infants si que segueix essent ben vàlid pel que fa als ancians. Clar que en primer lloc la ubicació cronològica d’aquesta etapa de la vida ni comença tant d’hora ni acaba tant aviat, ja que la durada de la vida humana s’ha allargat especialment en els darrers anys. Els ancians en una comunitat son vertaderament una riquesa, també és cert que, com els adults o els joves, no són pas tots iguals, cadascú envelleix en la mesura de com ha viscut. Ho hem experimentat amb molts dels nostres germans grans de comunitat, qui era divertit de més jove ho ha estat d’ancià; qui remugava d’adult seguia remugant de vell; tot i que també és cert que el caràcter d’alguns dels nostres germans en envellir es va dulcificar, de tot hi ha.

I és que la vellesa pot ser una fase de la vida difícil de portar. Quan fallen les forces, no es pot fer el que abans es feia amb la mateixa vitalitat; quan la memòria juga males passades o quan la malaltia esdevé crònica i sense possibilitats de guarició no tothom ho porta bé, perquè un se pot sentir en certa manera inútil o d’una o altra manera poc valorat pels altres. Hi ha també fixacions que malgrat la vellesa no desapareixen sinó que fins i tot s’accentuen i fan patir als germans de comunitat i també als mateixos protagonistes. A tot plegat s’hi ajunta la proximitat de la mort perquè tot i que és ben cert de que podem morir en qualsevol moment i que el dia i l’hora sols els sap Déu, també és cert de que conforme passen els anys aquest fet inexorable està més proper i això, fins i tot en un monjo, produeix moltes vegades angoixa, ho hem vist en alguns germans nostres, mentre que en altres ocasions l’ancià espera aquest pas amb total serenitat.

Com escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians: «és natural que, amb el pas dels anys, arribi a ser-nos familiar el pensament del capvespre de la vida. (...) El límit entre la vida i la mort recorre les nostres comunitats i s’acosta a cadascun de nosaltres inexorablement. Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el qual més naturalment es mira cap a llindar de l’eternitat. Malgrat això, també a nosaltres, ancians, ens costa resignar-nos davant la perspectiva d’aquest pas. (...) Es comprèn llavors per què, davant aquesta tenebrosa realitat, l’home reacciona i es rebel·la. (...) Encara quan la mort sigui racionalment comprensible sota l’aspecte biològic, no és possible viure-la com alguna cosa que ens resulta natural. Contrasta amb l’instint més profund de l’home.» (Carta als ancians, 14).

A aquesta situació comuna a tots els qui arriben a la vellesa, els creients i molt especialment nosaltres els monjos hi hauríem d’afegir el que també escrivia sant Joan Pau II: «La fe il·lumina el misteri de la mort i infon serenitat en la vellesa, no considerada i viscuda ja com a espera passiva d’un esdeveniment destructiu, sinó com a acostament prometedor a la meta de la plena maduresa. Són anys per a viure amb un sentit de confiat abandó a les mans de Déu, Pare provident i misericordiós; un període que s’ha d’utilitzar de mode creatiu amb vista a aprofundir en la vida espiritual, mitjançant la intensificació de l’oració i el compromís d’una dedicació als germans en la caritat.» (Carta als ancians, 16).

Sembla que sant Benet volia ajudar a que aquesta darrera etapa de la vida, talment com la primera, quan les forces fallen i el final de la vida se sent més proper, fos més suportable pels qui eren al monestir i així una consolació en el menjar li sembla que podia ajudar a fer la vida un xic més planera.

 

05.11.2023 – L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

• L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 23
  1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 5 novembre 2023

Després dels capítols dedicats a regular l’Ofici Diví venen els capítols penitencials o també denominats com a codi penal de la Regla. Un bloc temàtic de vuit capítols dedicats no ja sols a prevenir sinó a corregir els mancaments i les faltes dels germans, establint les responsabilitats dels superiors i marcant les pautes de conducta de la vida comunitària. Un bon nombre d’aquests capítols comencen descrivint les faltes i acaben establint les penes, sancions que poden arribar a l’expulsió del monestir en cas de delicte greu, mentre que la major part són considerats com a desordres i negligències que per sant Benet convé no deixar passar perquè una cosa porta a l’altra i si arribem a habituar-nos a cometre faltes lleus, a negligir, a viure de manera desordenada el risc de caure en faltes greus és elevat.

Si anem deixant passar la violació del silenci, si deixem que s’apoderi de nosaltres la impuntualitat, si la mandra per aixecar-nos ens envaeix; la nostra consciència va entrant en un estat de laxitud on tot va esdevenint cada vegada més relatiu i poc a poc no donem ja importància a les faltes lleus i acabem així, Déu no ho vulgui, per caure o per cometre faltes greus. Ens cal tenir present que tant les faltes lleus com encara molt més les faltes greus, no ens afecten a nosaltres sols, afecten a tota la comunitat. No és aquell o l’altra qui parlant al cor trenca el silenci que li és degut al lloc i al moment previ a la pregària, qui comet la falta és un monjo; no és un o altre el qui arriba tard a l’Ofici, Déu no ho vulgui, és un monjo; no és tal o qual qui no compleix amb el treball, és un monjo qui no compleix. Així una comunitat no és un ens eteri, una mera fórmula jurídica, és un conjunt de persones que una amb l’altra forma la comunitat. Així si som puntuals, si som fidels a l’Ofici Diví i al treball, si guardem el silenci on i quan cal, si preguem amb capteniment o si som fidels al contacte amb la Paraula de Déu, fent-ho cadascun individualment acabem fent que sigui el conjunt de la comunitat qui sigui puntual i fidel.

Sant Benet vol evitar de caure en la deixadesa espiritual i comunitària i amb aquesta ordenança jurídica vol prevenir, perquè en la seva raó de ser tota llei, tota norma, té com a objectiu la prevenció, mirar d’evitar que es cometin excessos, abandons i negligències. Certament també tota norma té sovint un caràcter punitiu que podríem qualificar més aviat com a dissuasiu, que serveix per a mostrar que tota acció té o pot tenir conseqüències, que res queda impune i que més d’hora que tard acabem per pagar-les aquestes conseqüències, de manera individual, certament, però també de manera comunitària. Podríem dir que si comet una falta un la cometem tots; per tant si no volem mancar a la Regla ens cal ser observants i la nostra observança particular anirà creant l’observança comunitària en el seu conjunt. Si comencem a cometre faltes amb l’excusa de que l’altra les comet, no anirem massa lluny i aviat serem arrastrats cap a aquesta laxitud de vida i de costums que res té a veure amb la vida que hem escollit i que de poc serveix a la salvació de les nostres ànimes.

Fer la nostra voluntat no és ser lliures, de fet és ser esclaus. S’escriu a la instrucció titulada El servei de l’autoritat i de l’obediència: «Certament no és lliure el que està convençut que les seves idees i solucions són sempre les millors; el que creu poder decidir sol, sense mediacions que li mostrin la voluntat divina; el que sempre té la raó i no dubte que són els altres els qui han de canviar; el que solament pensa en les seves coses i no s’interessa per les necessitats dels altres; el que pensa que l’obediència és cosa d’uns altres temps i una cosa impresentable en el nostre món desenvolupat. I, al contrari, és lliure la persona que de manera contínua viu en tensió per a captar, en les situacions de la vida i sobretot en la gent que viu al seu voltant, una mediació de la voluntat del Senyor, per misteriosa que sigui. Per a això «ens ha alliberat Crist, perquè siguem lliures» (Ga 5, 1). Ens ha alliberat perquè puguem trobar a Déu per les innombrables senderes de l’existència de cada dia.» (20,g)

Sant Benet comença amb aquest capítol 23 l’apartat penal de la Regla. Aquí estableix ja un principis bàsics pel que fa al tipus de faltes, a les actituds de qui falta i a les penes que cal aplicar per mirar de salvar a l’infractor, per mirar de salvar-lo, per reconduir-lo al bon camí sempre clar que quan faltem hi ajudem amb un element fonamental: el propòsit d’esmena. Si no tenim d’antuvi la voluntat de reparar i sobretot de rectificar el mal camí emprés, anirem caient de falta en falta fins a la infinitud. Els tipus de faltes que sant Benet blasma són: la contumàcia en mancar, la desobediència, l’orgull, el menyspreu dels manaments que se’ns facin, l’actuació contra el que disposa la Regla i la murmuració, com no podria ser d’altra manera ja que sant Benet té a la murmuració com al pitjor dels mals i de fet ho és. També estableix una gradació en la correcció: l’amonestació privada o secreta una o dues vegades; la reprensió pública, l’excomunió i finalment el càstig corporal, que en l’època de sant Benet no era cap cosa estranya sinó més aviat habitual, però que avui gràcies a Déu ja no és pas així.

l que preocupa sobretot a sant Benet és la mala disposició interior, aquesta contumàcia de la que parla que no és altra cosa que la mostra palpable de la voluntat de faltar i que es tradueix en unes actituds concretes com la desobediència, l’orgull i la murmuració. Escriu Sor Michaela Puzicha que la murmuració és un vici típicament monàstic i d’aquí que totes les regles monàstiques en parlin; es tracta, diu ella, d’uns comportaments que trenquen la pau i la unitat d’una comunitat. Quan ens situem en constant contradicció, oposant-nos als objectius comunitaris és ben cert que hem caigut en aquest vici que sant Benet situa en darrer lloc perquè per a ell resumeix totes les desviacions que puguem patir respecte al guiatge de l’Evangeli i de la Regla.

Quan faltem, quan menyspreem, quan murmurem, desobeïm a l’Evangeli i a la Regla. Escriu André Louf: «En el capítol consagrat als religiosos a Lumen Gentium, quan tracta de l’obediència religiosa, la presenta a la llum de la humiliació de Crist. Això és completament tradicional. Seguir a Crist fins a l’absurd de l’obediència. Obediència en el sentit més ampli de la paraula. Cada vegada que tinc ocasió de renunciar a la meva voluntat pròpia ho faig amb alegria perquè trobo a Crist, sigui davant d’un germà, davant d’un superior, davant d’un esdeveniment. Per a sant Benet, l’obediència no es limita tant sols a l’Abat. Hi ha un capítol particular consagrat a l’obediència als germans, no importa pas com siguin. La joia és renunciar a la voluntat pròpia enfront d’un altre» (La obediència monàstica. (Cuadernos monásticos, 25 [1973])

D’aquí també que sant Benet parli i proposi d’aplicar davant la contumaç murmuració el coltell de l’excomunió. L’exclusió és una mesura dura dirigida a fer-nos adonar del que perdem quan no compartim la pregària o els àpats amb la comunitat. Podem pensar que potser no sigui tant dur no haver de participar per exemple en la pregària al cor, fins i tot podem arribar a considerar-ho, Déu no ho vulgui, quasi un premi ser exonerats d’aquesta obligació. Però partiríem d’un axioma erroni, la pregària, l’Ofici Diví, com la Lectio o el mateix treball, no són per a nosaltres obligacions, són part fonamental de la nostra vida, sense aquests no som res, no som veritablement monjos. D’aquí que quan per exemple estem malalts ens dolgui de no poder participar-hi i mirem de fer-ho tant bon punt ens sigui possible o que quan estem de viatge i hem de fer la litúrgia de les hores de manera particular i privada, ens sentim enyoradissos de l’Ofici en comunitat. Altra cosa és si estem en una altra comunitat perquè aleshores fins i tot l’experiència de compartir-la amb uns altres, fins i tot amb una altra llengua, sempre ens enriqueix d’una manera o altre.

 

29.10.2023 – COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

• COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 16
  1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 29 octubre 2023

Quan comenta aquest capítol l’abat Cassià Maria Just diu que a ell el que l’interessa és remarcar la intenció de sant Benet sobre el ritme intens de pregària que santifica les hores del dia. I aquest és el sentit just d’aquest capítol, de fet aquest és el sentit just de la nostra vida com a monjos, santificar el dia, viure el dia centrant-nos en el Crist i la manera millor de fer-ho és recórrer a la pregària, ja no de fet aquella pregària continua dels primers monjos, però sí una pregària continuada, que marqui amb força el ritme de les hores i alhora l’eternitat de les hores. El Senyor ens posa precisament aquest diumenge davant els ulls aquest capítol, ens el posa quan estem a dos dies, a poques hores, de recuperar precisament aquest ritme que no té altra finalitat, altre objectiu, que santificar, que ajudar-nos a santificar el ritme de la nostra jornada diària.

Escriu Michaela Puzicha que sant Benet aquí ens vol mostrar clarament que no es tracta tant sols de fixar un horari precís pels oficis, sinó de pregar sense cessar, d’aquí les dues citacions bíbliques, que són una excepció en aquesta part de la Regla que fa referència a l’Ofici Diví i que va dels capítols 8 al 18. Escriu Joan Cassià a les seves Institucions que: «Aquesta regla (la seva), tot i que sembli inventada fortuïtament i ser una reglamentació recent, completa evidentment i a la lletra, tot i que això tingui també un sentit espiritual, el nombre designat pel benaurat rei David: "Set vegades al dia us dono lloança pels judicis de la vostra justícia". En efecte agregant aquesta celebració i fent set vegades per dia aquelles reunions espirituals, provem sense cap mena de dubte que set vegades al dia cantem les lloances al Senyor.» (Institucions 3,4). És aquesta una justificació del fonament escripturístic del nombre de set pregàries repartides al llarg del dia per a santificar-lo.

Cassià es referia aquí quan parlava d’agregar una celebració, a l’hora de Prima, suprimida aquesta sí pel Concili Vaticà II, i dona una raó ben pràctica del perquè aquesta fou establerta quan escriu: «Aquesta celebració matutina, que en els monestirs de la Gal·lia s’acostuma a resar en finalitzar els salms i les pregàries nocturnes, després d’un breu interval de temps (seria el que sant Benet reserva per les necessitats físiques) comprovem que era acomplerta juntament amb les vigílies quotidianes i que els nostres germans de Betlem deixaven la resta del temps pel repòs del cos. Però abusant d’aquesta indulgència, alguns més negligents perllongaven massa la treva del son, ja que abans de l’hora de Tèrcia res no els obligava a deixar les seves cel·les o a aixecar-se dels seus llits.» (Institucions 3,4). Aquí Joan Cassià ens dona a més una raó pràctica de l’establiment d’algunes hores litúrgiques al llarg del dia i l’exposa de manera ben clara: cal evitar de tenir i de caure en la temptació de romandre al llit o a la cel·la, abandonant-nos a la nostra voluntat i negligint de fer la de Déu, deixant de fer allò pel que Déu ens ha cridat al monestir.

Així l’estructura de set pregàries diàries quedà també fixada per la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II que estableix al seu article 89: «Per tant, en la reforma de l’Ofici guardin-se aquestes normes: a) Laudes, com a oració matutina, i Vespres, com a oració vespertina, que, segons la venerable tradició de tota l’Església, són els dos pols sobre els quals gira l’Ofici quotidià, per tant s’han de considerar i celebrar com les Hores principals. b) Les Completes que tinguin una forma que respongui al final del dia. c) L’hora anomenada Matines, que en el cor conservi el caràcter de lloança nocturna. d) Suprimeixi’s l’Hora de Prima. e) En el cor conservin-se les Hores menors: Tèrcia, Sexta i Nona.»

Queda clarament dit doncs en aquesta Constitució que en el cor en primer lloc l’ofici de Matines ha de tenir caràcter de lloança nocturna, és a dir cal situar-lo abans de la sortida del sol i en segon lloc que cal conservar les Hores dites menors: Tèrcia, Sexta i Nona. El sentit teològic i escripturístic d’aquestes hores denominades menors cal trobar-lo en la fonamentació que les uneix al record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. Així en la narració de Sant Marc es diu que «era l’hora tèrcia quan el van crucificar» (Lc 15, 25); que «en arribar l’hora sisena tota la regió va quedar en tenebres» (Lc 15, 33); i que «a l’hora nona Jesús va clamar amb veu potent "Déu meu, Déu meu perquè m’heu abandonat"» (Lc 15, 34). Per la seva part, els Pares de l’Església veien també clarament referides aquestes hores en els Fets dels Apòstols, que relaten que Pere «va pujar al terrat per a pregar cap a l’hora sisena» (Ac 10, 9); o que «Pere i Joan pujaven al temple a l’hora d’oració, a l’hora nona» (Ac 3, 1), tot just quan s’esdevingué la guarició del captaire invàlid de naixement que s’asseia bora la porta bonica del Temple i al qui Pere va dir: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Nosaltres com Pere no tenim tampoc plata ni or, però tenim també com ell, l’oportunitat de pregar set vegades al dia.

Per la seva banda l’Ordenament General de la Litúrgia de les Hores ens diu: «Conforme a una tradició molt antiga de l’Església, els cristians van acostumar-se a pregar per devoció privada en determinats moments del dia, fins i tot enmig del treball, a imitació de l’Església apostòlica; aquesta tradició, amb el pas del temps, va cristal·litzar de diverses maneres en celebracions litúrgiques. Tant a Orient com a Occident, s’ha mantingut el costum litúrgic de resar Tèrcia, Sexta i Nona, principalment perquè s’unia a aquestes hores el record dels esdeveniments de la Passió del Senyor i de la primera propagació de l’Evangeli. El Concili Vaticà II ha establert que les Hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona es mantinguin en l’Ofici coral. Haurà de mantenir-se aquest ús litúrgic, excepte el que prescrigui el dret particular, per a tots aquells que es consagren a la contemplació; la qual cosa s’aconsella a tots, principalment als que es troben en retir espiritual o en alguna reunió de pastoral.» (OGH, 74-76).

«A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119,62). Aquest ritme de santificació del dia té un punt de començament, arrenca a mitjanit, per a nosaltres a trenc d’alba, la comencem quan encara és nit fosca i l’acabem en alguns moments de l’any quan està tot just clarejant. Així l’Ordenament General de la litúrgia de les hores ens diu: «els que estan obligats per les seves particulars lleis a mantenir el caràcter de lloança nocturna en aquest Ofici i els que cosa laudable vulguin fer-lo així, recitin-lo de nit i abans de Laudes.» (OGLH, 58).

Tot un programa de santificació de la nostra jornada, un programa perquè hora a hora, dia a dia, anem acostant-nos més i més cap a aquell qui és el nostre mestre i la nostra meta, Crist el Senyor. En paraules del Papa Benet: «La pregària dels Salms, les lectures bíbliques i les de la gran tradició de l’Ofici diví poden portar a una experiència profunda de l’esdeveniment de Crist i de l’economia de la salvació.» (Sacramentum caritatis 45).

 

22.10.2023 – QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

• QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 9
  1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 22 octubre 2023

L’orde litúrgic comença per als monjos cada dia amb la celebració de l’Ofici de Vigílies o de Matines, tal com l’anomenem nosaltres, una denominació que ve determinada si aquesta pregària, que es coneix també com Ofici de lectura, se celebra al voltant de la mitjanit, com és encara el costum cartoixà, o quan l’albada encara no ha despuntat, com ho fem actualment nosaltres. En els orígens d’aquesta part inicial, fonamental i irrenunciable de l’Ofici Diví, hi ha el costum de les primeres comunitats cristianes de passar una part o tota la nit en vetlla de pregària. Aquesta pràctica dels primers cristians estava a la seva vegada fonamentada en el que el mateix Jesús feia sovint, com quan l’Evangeli segons sant lluc ens diu: «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12). Jesús acostumava a retirar-se i a pregar tot sol, allunyat dels seus deixebles i especialment de la multitud que el seguia. Així ens ho explica també Mateu quan ens diu «va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.» (Mt 14,23) o Joan quan diu «es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.» (Jn 6,15). Jesús és per a nosaltres el model en la pregària, d’una pregària serena, llarga, profunda i sovint en solitud.

Sant Benet no ens demana pas de pregar tota la nit, sinó que considera que la calma de la nit és un moment privilegiat per a pregar tot recordant el pas de la mort a la vida, un pas que cada dia la natura, obra de Déu, ens mostra passant de la nit al dia; un pas que visqué el mateix Jesús passant de la són i la foscor de la mort a la llum desvetlladora de la vida i d’una vida ja sense fi, eterna. Sant Benet ens convida doncs a viure aquest moment privilegiat de pregària d’una manera intensa, molt intensa, d’aquí que el mateix verset d’obertura ens mostri que ens aixequem per a lloar al Senyor i que el nostre primer mot és un crit, una invitació a lloar-lo. Trenquem el silenci de la nit tant sols per a lloar al Senyor, així com hem clos la boca al capvespre, en la darrera pregària de Completes, confiant-li el nostre són, confiant-li en certa manera tota la nostra vida i Ell que ha vetllat damunt nostre al llarg de la nit, ens ajuda a desvetllar-nos i a tornar a la vida tot lloant-lo.

La pregària enforteix, dona força davant de la temptació i dels assalts del maligne. Així escriu Joan Cassià, referint-se a la vida de les primeres comunitats monàstiques sotmeses sempre als perills del diable: «En els mateixos monestirs on habitaven de vuit a deu monjos, la seva violència es desencadenava amb tal desenfrenament i eren tan freqüents els seus assalts, que els monjos no gosaven dormir tots a un mateix temps a la nit, sinó que s’anaven rellevant, succeint-se els uns als altres. Mentre uns descansaven, uns altres romanien en vetlla, perseverant sense treva en la pregària, la lectura o el cant dels salms. I quan la naturalesa els forçava a prendre el descans, despertaven als seus germans perquè els suplissin al seu torn i guardessin als que anaven a agafar el son.» (Col·lacions, XXIII).

I les armes que sant Benet ens proposa per a aquest combat no són altres que les paraules de l’Escriptura, fonamentalment els Salms, l’anomenada lectio continua. Els Salms són la pregària per excel·lència del poble d’Israel, la pregària que emprava Jesús mateix i la pregària que avui, després de segles ininterromputs emprant-los, fem encara nosaltres. D’aquí a pocs dies pregarem amb una nova distribució dels Salms, fonamentada en la estructura que el mateix sant Benet proposa a la Regla i que els nostres predecessors en la tradició monàstica cistercenca aplicaren a l’Ofici Diví. Serà sens dubte una ocasió de retrobament amb els Salms, ara amb la totalitat d’ells, els que ens acompanyaven fins ara i els que ho feien sols de tant en tant; la nostra pregària serà així més rica, perquè el Salteri abasta amb tota profunditat la totalitat de la naturalesa humana. No en va el Catecisme de l’Església Catòlica ens diu: «Les múltiples expressions d’oració dels Salms es fan realitat viva tant en la litúrgia del temple com en el cor de l’home.» (CEC, 2588).

El mateix Papa Francesc ens ha dit: «el Saltiri presenta l’oració com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent, que els mestres d’ascètica diuen el "sagrat temor de Déu", és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que ens abalancem sobre aquesta vida de manera rapaç i voraç. L’oració és la salvació de l’ésser humà.» (21 d’octubre de 2020). Com el Papa Benet XVI va dir també: «En els Salms s’entrellacen i s’expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por de morir. Tota la realitat del creient conflueix en aquestes oracions, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. Com a oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la qual estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.» (22 de juny de 2011).

Pregar és una riquesa personal i comunitària, pregar amb els Salms és un regal que la tradició de l’Església ens posa a l’abast per tal de que el nostre camí cap a Déu sigui més planer i dreturer. Llevant-nos abans del trenc d’alba, obrint els nostres llavis sols per a lloar al Senyor com ens cloem a la nit per confiar-nos a la seva protecció, és una invitació a girar la mirada, a fixar-la vers Déu, per tal de que Ell sigui el nostre objectiu, el nostre model i la nostra referència al llarg del dia. A més aquesta pregària secular ha tingut des de les primeres comunitats cristianes una lectura fonamentalment cristològica perquè amb Crist l’Escriptura arriba a la seva plenitud. Així cada Salm parla de Crist o es dirigeix a Ell, o bé és el mateix Crist qui a través del Salm s’adreça al Pare. Escriu B. Fischer que «El Saltiri és per a l’Església un llibre de Crist, on els cants s’eleven cap al Senyor exaltat a la creu; són els cants que parlen d’Ell, o que s’adrecen a Ell, o amb els que Ell mateix s’adreça al Pare i en ells, Ell sempre resta al centre.» (Les Psaumes comme voix de l’Eglise)

En paraules de sant Joan Pau II: «els sants Pares, amb profunda penetració espiritual, van saber discernir i assenyalar que Crist mateix, en la plenitud del seu misteri, és la gran «clau» de lectura dels salms. Estaven plenament convençuts que en els salms es parla de Crist. Jesús ressuscitat es va aplicar a si mateix els salms, quan va dir als deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc 24,44). Els Pares afegeixen que en els salms es parla de Crist, o fins i tot que és Crist mateix qui parla. En dir això, no pensaven solament en la persona individual de Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres. Així neix, per al cristià, la possibilitat de llegir el Saltiri a la llum de tot el misteri de Crist.» (28 de març 2001).

 

15.10.2023 – LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,51-54
  51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 15 octubre 2023

Per arribar a creure’ns que som el darrer i el més vil de tots hem d’haver pujat ja set graons d’aquesta escala, si no els hem pujat bé, si hem arribat fins aquí fent saltirons, de segur que serem humils sols amb la llengua i no haurem aprés els manaments del Senyor a través de la humilitat.

Fer la voluntat de Déu.

Per arribar fins aquí, que és la meitat si fa o no fa de l’escala, ens cal no oblidar mai el que Déu ens té manat, ens cal guardar-nos de pecats i de vicis, en primer lloc evidentment d’aquell que més blasma sant Benet, el de la murmuració, i ens cal mirar de no fer la nostra voluntat. Aquest aspecte de fer la nostra voluntat o de venir a fer la voluntat de Déu centra pràcticament els dos primers graons d’aquesta escala i és que si no tenim això ben clar la resta trontolla, la nostra vocació no està aleshores assentada sobre una roca ferma, sinó sobre els aiguamolls del nostre caprici i a la primera o segona dificultat, un problema de convivència comunitària, un problema de salut personal; aleshores el retret, la murmuració, el malestar espiritual ens assalten i perdem la pau. Quan aquesta situació arriba la primera víctima som nosaltres mateixos, en podem fer als altres també de víctimes, però si sovintegem aquesta actitud negativa, de rondinaire perpetu, acabarem per normalitzar tant la situació que els altres ens defugiran i acabarem essent doblement víctimes del mal que volíem fer als altres i que recaurà sobre nosaltres.

La pràctica de l’obediència en dificultats i en contradiccions.

Si hem aconseguit afermar els peus sobre aquets dos primers graons i, Déu no ho vulgui, no hem caigut en el detestable vici de la murmuració i si hi hem caigut n’hem sortit amb l’ajut de Déu de manera victoriosa, sant Benet ens proposa de pujar dos altres graons, aquests fonamentats sobre l’obediència. Tots som obedients, a priori, però sobretot ho som a la nostra voluntat, al nostre caprici. I a vegades no tenim un raonament massa fiable per a la desobediència, de fet ens seria igual fer una cosa o l’altre o fins i tot som conscients de que seria millor fer-ho com ens diu l’abat, el prior o el degà respectiu; però ens sembla que obeint renunciem a la nostra voluntat, renunciem a la nostra llibertat i és vertaderament al contrari, és fent la voluntat de Déu quan som realment lliures, perquè ens alliberem de tot allò que ens limita i condiciona i ens disposem a fer la voluntat de Déu, la d’aquell a qui hem vingut a cercar al monestir.

La paciència.

Com podem demostrar aquest seguiment de la voluntat de Déu i aquesta obediència als seus manaments? Sens dubte la paciència és un bon barem per mesurar-ho. Un dels vicis o de les temptacions que ens assalten cada dia és la impaciència; impaciència davant dels altres, impaciència quan no s’imposa la nostra voluntat, impaciència quan ens toca de fer alguna cosa que no ens és plaent. Ja ens diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist mitjançant l’exercici de la paciència. Quan escoltem aquesta frase ens pot semblar a priori una manera ben lleu de compartir el que Crist va patir; sense fuetades, sense escarnis, sense insults, sense carregar una creu, sense claus a les mans i als peus, sense traïcions. Però potser tot això no estigui tant allunyat; perquè moltes vegades vivim com a vertaderes fuetades qualsevol entrebanc que es posi davant el camí que vol recórrer la nostra voluntat; ens sona com a furients martellades a la nostra llibertat quan ens diuen de fer tal cosa o de que hem de corregir tal actitud i se’ns fa creu pesada conviure amb els altres. Sempre hi ha lloc aleshores per a considerar el moment o el to de la correcció com a escarni, insult o fins i tot traïció. És quan ens passa per la ment de que cal corregir a aquell o a l’altre germà però a mi és evident que no se m’ha de corregir perquè soc quasi bé l’encarnació de l’ideal del monjo que sant Benet descriu a la Regla. Formulat així ja ens n’adonem de que no anem bé, de que si això ens passa pel cap és que aquesta escala de la humilitat la pugem cap per avall amb la vista fixada en tot el contrari al que ens proposa sant Benet. Quan això ens passa pel cap i ens complaem en satisfer els nostres desitjos; és que de ben segur posem la nostra voluntat per davant de la voluntat de Déu; és que l’obediència la tenim com una paraula sentida però no escoltada ni encara menys practicada i davant de les dificultats i de les contradiccions o fins i tot de les injustícies, fugim de la paciència; és quan fem altra cosa que els que ens anima a fer la Regla; és quan desconfiem de sortir-nos-en plenament vencedors gràcies a l’ajut d’Aquell qui ens estima; i ja no diguem com veiem de llunyà de la nostra voluntat oferir l’altra galta, cedir el mantell o fer dues milles, quan ens sentim bufetejats a la galta del nostre egocentrisme, quan creiem que ens estant prenent la túnica de la nostra llibertat o quan ens demanen de fer una milla en el camí de la humilitat.

Acontentar-se.

Sant Benet demana al monjo en el sisè graó d’acontentar-se i acontentar-se no és fàcil. Hi ha però un punt en el qual no ens hauríem d’acontentar mai i aquest és en el grau d’humilitat, d’obediència i de paciència que hàgim assolit; sempre hauríem de voler avançar més i més, al menys un pas més i aquí, molts cops, sí que ens acontentem amb el que hem aconseguit i creiem que ja no ens cal anar mes endavant. Sant Benet ens diu que ens considerem operaris inhàbils i indignes per poder així avançar en la humilitat, sols així podrem arribar a acontentar-nos, a considerar que allò que rebem és sempre un regal del qual no som mai mereixedors. I això és ben cert, el Senyor ens ha fet el regal de la vocació, el regal de poder-lo cercar, de poder-lo seguir en el clos del monestir i és aquest un regal tan extraordinari que ningú n’és mereixedor pels seus propis mèrits; no ens ho hem guanyat, el Senyor ens ho ha donat perquè fem fructificar aquesta nostra vocació amb els talents de l’obediència, la paciència i l’acontentament, tots ells són mostra de fer la voluntat del Senyor i de defugir de fer la sempre la nostra, i això és sovint, que aquesta nostra voluntat s’oposi o sigui contrària a la del Senyor. Pacients, obedients, acontentats, fiats a la voluntat del Senyor; sols així aconseguirem aquesta humilitat de cor de la que ens parla sant Benet en aquest setè graó; sols així no sols amb la llengua, no sols exteriorment, sinó sobretot interiorment aprendrem a través de la humilitat a fer i a acomplir els manaments del Senyor. Com escriu sant Bernat: «Que preciosa és la humilitat! La mateixa supèrbia procura revestir-se d’ella per a no envilir-se. Però aquest subterfugi és descobert molt aviat pel superior si no s’estova fàcilment davant aquesta superba humilitat, dissimulant la culpa o diferint el càstig. El forn prova els gots del terrissaire; la tribulació selecciona als autèntics penitents. El que fa penitència de veritat, no avorreix el treball de la penitència; accepta amb paciència i sense la menor queixa qualsevol ordre que li imposin per a reparar una culpa que detesta. I si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopega amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifesta que viu en el quart grau d’humilitat. En canvi, el que s’acusa amb fingiment, posat a prova per una injúria fins i tot insignificant, o per un minúscul càstig, se sent incapaç d’aparentar humilitat i dissimular el fingiment. Murmura, brama de furor, li envaeix la ira i no dona cap senyal de trobar-se en el quart grau d’humilitat. Més aviat posa de manifest la seva situació en el novè grau de supèrbia, que, segons el descrit, pot ser anomenat, en sentit ple, confessió fingida. Quina confusió tan enorme bull en el cor del superb! Quan es descobreix el frau perd la pau, es va marcint la reputació i, mentrestant, queda intacta la culpa.» (Graons de la humilitat i la supèrbia, 47,1-2).

 

08.10.2023 – LA HUMILITAT

• LA HUMILITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,1-9
  1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 8 octubre 2023

La idea d’una escala a recórrer, a pujar al llarg de la nostra vida te una arrel bíblica evident. Jacob es va posar en camí cap a Mesopotàmia i per no cridar l’atenció va marxar sol, com un fugitiu, sense escorta, sense criats. Un vespre s’adormí rendit de cansament i tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel per la qual els àngels de Déu hi pujaven i baixaven (Cf. Gn 28,12), una escala com a mitjà de comunicació entre el cel i la terra, que santifica fins i tot el lloc on reposa i fa exclamar a Jacob «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17).

Sant Joan Clímac escriu la seva Escala espiritual o escala del paradís, amb la mateixa idea i no és doncs estrany que sant Benet primer i sant Bernat després recullin aquesta figura i parlin d’una escala com a camí per pujar per la humilitat o baixar per la supèrbia. També sant Basili havia parlat d’una escala de perfeccionament amb deu graons i també l’abat sant Joan del mont Sinaí que ja titulà la seva reflexió amb el títol de Escala santa. Al rerefons d’aquestes seves reflexions hi ha sempre l’exemple i el model de Crist que, tal com escriu l’Apòstol en l’himne de Filipencs, s’abaixà fins a fer-se tant obedient com per acceptar la mort i una mort de creu, acceptar la mort Ell que és la vida i la porta cap a la vida eterna per a tots nosaltres. La idea d’una escala i la idea de la humilitat van doncs del braç en la reflexió de molts dels Pares. Una figura literària que explica bé que aconseguir d’avançar pel camí de la humilitat no és pas fàcil i demana del nostre esforç, podríem dir que de tot el nostre esforç.

Aquesta escala de dotze graons que avui sant Benet ens proposa de pujar, ens pot fer basarda de posar-nos-hi, podem considerar que és una tasca impossible que mai no assolirem, que de ben segur que relliscarem i caurem i que per tant millor ni intentar de pujar-hi. És aquesta una actitud acomodatícia, la que prenem no tant sols quan ens fa mandra qualsevol canvi, sinó sobretot quan ja estem bé com estem, quan no creiem que ens calgui aquesta humilitat i que sí, que segurament està bé pels altres, però no ens cal a nosaltres que ja tenim prou de tot, fins i tot d’humilitat. Com escriu el monjo Daniel sobre sant Joan Clímac «la supèrbia i l’arrogància de la humana filosofia solen en general apartar de la humilitat i de la subjecció a Crist.» (Vida de sant Joan Clímac, 2).

La supèrbia, l’orgull seria una actitud que podríem qualificar d’adolescència espiritual, i aquest estat, que segurament és inevitable en una part de la nostra vida, l’hem de tenir del tot superat quan sentim que el Senyor ens crida i responem afirmativament a aquesta seva crida. Perquè la humilitat, com escriu Sor Michaela Puzicha, forma part fonamental del significat de la mateixa vida monàstica. Lluny doncs de nosaltres tota actitud d’aquest tipus i hem de mirar sempre de ser conscients que el deure també forma part de la vida i de ser capaços d’anteposar en molts moments aquest sentiment de responsabilitat per davant del que ens pot venir de gust; no ser capritxosos davant els límits que imposa la nostra vida quan el ritme dels esdeveniments externs no està acompanyat amb les pròpies expectatives internes; tolerant la frustració que sorgeix davant un límit que trenca amb algun somni o desig significatiu. Al cap i a la fi és el que ve a dir sant Benet quan parla de no anteposar mai res al Crist i per aprendre a posar per davant la voluntat de Crist a la nostra vida, res millor que pujar per aquesta escala de la humilitat amb passes fermes i les mans ben agafades als muntants per tal de no relliscar i perdre el que poc a poc i amb tant d’esforç, Déu ho vulgui, anem guanyant.

Ens convé doncs de fer l’esforç de pujar-la aquesta escala perquè com escriu sant Gregori la humilitat i l’orgull són com els signes distintius del regne de Déu i del dimoni, respectivament; el Crist és el rei dels humils, el diable pel contrari regna sobre els orgullosos. (Cf. Moralia in Job). Res hi ha tant perillós per a la vida monàstica com l’orgull, considerat com el vici per excel·lència, per tant sols la humilitat pot portar-nos cap a Déu. No hi ha altra camí tot i que a vegades ens sembli haver trobat una drecera més còmode i més planera que al final ens porta amb sort a punt de partida i amb dissort al regne del diable del que parla sant Gregori.

Sant Joan Clímac escriu: «Aquell que renúncia al món mogut per un sentiment de temor és semblant a l’encens quan es crema: al principi fa bona olor, però acaba transformant-se en fum. Aquell que renúncia al món amb l’esperança d’una recompensa s’assembla a la pedra del molí que mol sempre de la mateixa manera. Però aquell que renúncia al món per amor a Déu adquireix des del començament el foc interior, i aquest foc, com si estigués enmig d’un gran bosc, es transforma en un gran incendi. Alguns, sobre maons edifiquen en pedres, uns altres, sobre la terra aixequen columnes, uns altres, marxen lentament durant un temps; després, en escalfar-se els seus músculs i les seves articulacions, acceleren el seu pas. Aquell que posseeix intel·ligència comprendrà aquest discurs simbòlic. Els primers, els que sobre maons assenten pedres, són els que a partir d’excel·lents obres de virtut s’aixequen a la contemplació de les coses divines; no obstant això, al no estar fundats sobre la humilitat i la paciència, cauen davant l’embat de la tempesta. Els segons, els que sobre la terra aixequen columnes, són els que sense haver passat pels exercicis i treballs de la vida monàstica, volen volar a la vida solitària, essent fàcil presa dels enemics invisibles per mancar de virtut i d’experiència. Els tercers, els que avancen pas a pas, són els que caminen amb humilitat i obediència. A ells els infon el Senyor l’esperit de Caritat, pel qual són encesos i impulsats per a acabar pròsperament el seu camí.» (Escala espiritual, Primer graó, 26-27).

La humilitat no pot deslligar-se de cap de les maneres de la caritat, perquè l’amor al Crist ha de dominar sobre qualsevol dels altres sentiments que ens puguin influenciar. Si estimem al Crist per damunt de tot, estimarem als germans d’una manera fraterna, neta i allunyada de qualsevol influència diabòlica. I tot plegat ho mostrarem amb la humilitat. Si no ho fem així, el dimoni de l’orgull està jugant bé la seva partida i ens està atraient cap al seu regne, un regne que sembla agradable però que pot ser al final per a nosaltres el pitjor dels malsons, un vertader infern.

Podríem ben bé dir que d’humils no hi naixem pas, ens hi hem d’anar fent d’humils, la humilitat no és la nostra tendència natural. Podríem dir «no soc humil com voldria, sinó orgullós com no voldria», parafrasejant a l’Apòstol quan diu «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), perquè amb la humilitat fem el bé i amb l’orgull el mal. Ens hi hem d’anar fent d’humils, i sols podrem avançar en aquest difícil camí pujant amb deler, però amb pas segur i ferm aquesta escala de la humilitat, una escala que al cap i a la fi porta cap a Déu per rumb segur, encara que ens sembli altrament. Sols així configurant-nos pas a pas al Crist, que s’abaixà per tal de ser model d’obediència a Déu; podrem pertànyer al seu regne.

 

01.10.2023 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,11-22
  11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 1 octubre 2023

Escriu Enzo Bianchi que «per viure la comunió-koinonia i per tant conèixer la caritat, són necessaris llibertat, llei i Esperit, però tots ells estan al servei de la caritat i només per la caritat seran autèntics» (No som pas millors, p. 91). Conceptes com llei, autoritat, poder, llibertat, drets, deures, obligacions o obediència dins de la vida monàstica no tenen cap sentit sense el lligam de la caritat. Hauríem de partir sempre de la base que venim al monestir per amor, evidentment que enamorats del Crist i no pas per cap passió personal vers cap altre o vers un lloc o vers un ritme de vida; tot això si de cas està en funció i sempre supeditat per l’amor al Crist que és d’on brolla tot altre amor com ara a la comunitat, al lloc o a la Regla. És aquesta la caritat que sant Benet demana a l’abat d’aplicar d’una manera uniforme amb tothom, sense fer accepció de persones, tenint com a barem les bones obres i l’obediència i en cap cas la condició social que sant Benet explicita anomenant a esclaus i a lliures, seguint la pauta del moment històric que li tocà de viure, una societat a cavall entre el món antic i el món medieval. Al llarg de la darrera setmana a la nostra Casa General aquests conceptes han anat sortint un cop rere l’altre a càrrec del germà benedictí John Mark Falkenhain i de la Doctora Schlosser. El primer amb un anàlisis centrat en la psicologia, no en va el germà John Mark abans d’entrar al seu monestir era un reputat psicoanalista, i la segona des d’un punt de vista més espiritual, teològic i sobretot patrístic. Era aquest un tema que havia quedat pendent en certa manera en el darrer Capítol General del nostre Orde, on el debat i l’aprovació de textos tant importants com l’Estatut que regula la visita regular, l’Estatut de fundacions i reduccions i el directori de formació, van fer deixar de banda un altre tema que havia estat proposat pel Sínode de l’Orde i que era reflexionar sobre el sentit de conceptes com autoritat, obediència i drets en la vida monàstica d’avui. Aquesta darrera setmana cinquanta superiors de l’Orde, amb una àmplia representació geogràfica, hem escoltat les exposicions dels experts, treballat en grups sobre el tema i debatut a l’aula comuna. Ha estat una setmana intensa amb espais per a la Lectio en grup i la pregària en comú, però sobretot centrant l’activitat en la reflexió sobre el tema proposat.

Tots aquests conceptes no són pas nous, però si que la seva interpretació i la seva vivència han canviat, i molt, en els darrers anys. Per posar un punt de partida d’aquests canvis cal referir-se al Concili Vaticà II i al Decret Perfectae Caritatis sobre la vida religiosa que va donar el tret de sortida a un seguit de canvis a vegades encertats, a vegades descentrats . No es tractava pas de maquillar la nostra vida amb una mà de pintura, encara menys de caricaturitzar-la; el que demanava el Concili era anar a les arrels del nostre propi carisma, unes arrels sovint oblidades i encara més sovint interpretades de manera esbiaixada. Quan l’any 2008 l’aleshores Congregació per a la Vida religiosa va publicar el document Faciem tuam, sobre el servei de l’autoritat, venia a completar o a desenvolupar el que el Concili ens havia volgut dir en aquest aspecte concret.

Faciem tuam ens parla de que tots estem cridats i obligats a cercar allò que és agradable a Déu, corresponent així a la llibertat dels fills de Déu. Tots estem obligats a cercar la voluntat de Déu, més amb fets que no pas amb paraules com escriu sant Benet, renunciant a la pròpia voluntat i prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, com diu la Regla, tal com ho havia escrit sant Agustí convidant a obeir diligentment la veu del Senyor (RA, 7), com també sant Francesc quan diu que el germà ha de «guardar el sant Evangeli del nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense propi i en castedat» (RF 1,1) o sant Ignasi que escriu «como la vera obediencia no mire a quién se hace, más por quién se hace; y si se hace por solo nuestro Criador y Señor, al mismo Señor de todos se obedece.» (Constitucions 84). L’obediència, l’autoritat es refereix sempre a Déu i tots hem de ser dòcils a la seva voluntat perquè a Ell hem vingut a servir, a Ell hem vingut a cercar, a Ell i sols a Ell hem vingut a obeir. A Faciem tuam hi llegim: «La cultura de les societats occidentals, centrada fortament sobre el subjecte, ha contribuït a difondre el valor del respecte cap a la dignitat de la persona humana, afavorint així positivament el lliure desenvolupament i l’autonomia d’aquesta. Aquest reconeixement constitueix un dels trets més significatius de la modernitat i certament és una dada providencial que requereix formes noves de concebre l’autoritat i de relacionar-se amb ella. Però no podem oblidar que quan la llibertat es fa arbitrària i l’autonomia de la persona s’entén com a independència respecte al Creador i respecte als altres, llavors ens trobem davant formes d’idolatria que no sols no augmenten la llibertat sinó que esclavitzen.» (Faciem tuam, 2). És evident que la manera en que pensaven la pràctica de l’exercici de l’autoritat sant Agustí, sant Benet, sant Francesc o sant Ignasi no és el mateix avui; però la motivació, l’arrel, aquesta voluntat d’escoltar i obeir la voluntat de Déu no ha canviat pas.

Ens deia la doctora Marianne Schlosser que per mantenir i fer fructificar els dons que l’Esperit Sant ens ha donat a cadascun de nosaltres ens cal primer que res portar una vida espiritual amarada en l’Escriptura i el magisteri dels Pares i unir-hi la fidelitat a l’Ofici Diví, a la Lectio i a l’Eucaristia. En definitiva estar sempre desperts, és a dir no adormir-nos perquè la vocació, com la mateixa fe, cal alimentar-la dia rere dia i no deixar-la ensopir per la rutina, per la mandra o per la deixadesa. A més responsabilitat, més ens cal conrear la nostra vida espiritual i alimentar la nostra vocació amb coses noves i velles, com escriu sant Benet a la Regla. Sols així podrem interpretar la voluntat de Déu o al menys mirar d’interpretar-la, perquè, com ens deia la doctora Schlosser, la lògica de l’Evangeli no és idèntica a la lògica humana i per tant per poder interpretar-la, la pregària comunitària i personal és fan del tot indispensables. Tenim un objectiu comú, cercar Déu; seguim un camí comú, l’Evangeli i la Regla; cerquem en comú la conversió de costums i també correm els mateixos riscos. Citava la doctora Schlosser a la comentarista de la Regla Michaela Puzicha, per recordar que l’amenaça del poder no sols afecta a l’abat, sinó també a qualsevol responsabilitat, especialment al Prior, al majordom o al mestre de novicis; però hi podríem afegir a qualsevol altre com ara el porter, el bibliotecari, l’infermer o el cuiner, per citar sols uns exemples concrets. El principi de la subsidiarietat, tant present en la Doctrina Social de l’Església, també comporta el perill de perdre de vista que a vegades la voluntat de Déu i la nostra no són coincidents i que en el dubte la nostra sempre vol imposar-se i caiem en el risc de l’abús de confiança, no tant sols respecte a l’abat i a la comunitat, sinó sobretot referit al Senyor i això és molt més greu i important. Com ens deia el primer dia del curs el nostre Abat General parlant de la relació entre autoritat i llibertat: «De fet, no estem cridats a donar el que ve de nosaltres, a transmetre les nostres pròpies idees, les nostres pròpies paraules. Estem cridats a transmetre la Paraula de Déu. I això no és possible sense rebre abans el que hem de donar. No és possible donar sense demanar el do que haurem de transmetre.» (Autoritat i llibertat).

17.09.2023 – ELS PORTERS DEL MONESTIR

• ELS PORTERS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 66
  1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 17 setembre 2023

Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir "no aneu per les cases" s’hauria de dir "no aneu per les xarxes socials"; perquè tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.

Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir, de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes. Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la nostra vida comunitària.

Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.

En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església. (...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a "responsabilitat civil subsidiària" és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.

Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat, del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.

Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.

Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al llarg de la Regla.

La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui motiu de vergonya i de confusió.

 

10.09.2023 – ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

• ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 59
  1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 10 setembre 2023

Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha fet al llarg dels darrers segles.

No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners, propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles «Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna» (Lc 18,29-30).

El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement mentalitzada "a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli i podré fer la meva vida". I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.

A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem per no pertorbar la nostra vida de monjos.

Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.

La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal; però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments, de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer, sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser present mai en la nostra vida monàstica.

Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida monàstica? Ens ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). Però d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem cada cop més lliures per avançar vers Crist.

En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.

O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança, sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència general 1 de juny de 2005).

 

27.08.2023 – EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

• EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 47
  1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l ’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 27 agost 2023

Aquinata Böckmann escriu respecte a aquest capítol que forma part de la darrera secció de la Regla. Sant Benet després de tractar de la litúrgia en els capítols 8 al 20, torna aquí a parlar del senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, com abans ha parlat de no fer-hi tard o de com satisfer quan ens hi equivoquem. Té aquest capítol dues parts ben definides, la primera fa referència directament al senyal que cal fer per començar l’Ofici, la segona part parla de com recitar els Salms, cantar-los o llegir les lliçons.

Ens pot semblar curiós que sant Benet presti una atenció concreta al senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, encarregant aquesta tasca al mateix Abat o a aquell a qui ell ho mani, que ha de ser un germà prou zelós per tal de que tot es faci a les hores corresponents. Dit d’una altra manera aquells qui fan tard a l’Ofici Diví, que ja són advertits per sant Benet al capítol XLIII, evidentment no semblen els més indicats per rebre aquest encàrrec, ja que sempre suposaria un destorb no començar a l’hora corresponent. L’al·lusió de sant Benet de que estigui a càrrec de l’abat tant de dia com de nit fer el senyal, avui ens pot semblar qui sap si supèrflua per una raó ben senzilla, en la nostra època el rellotge té en certa manera un poder sobre nosaltres molt superior al que podia tenir en època de sant Benet l’exactitud de les hores. Així Sor Michaela Puzicha parla al respecte de l’exactitud de l’hora, com d’un tema vertaderament important en l’antiguitat al que avui ja no veiem com a tal, acostumats com estem a que el rellotge i el campanar marquin el ritme de la nostra jornada, ens manin com a representants de la veu de Déu. La mateixa Escriptura, assenyala aquesta comentarista de la Regla, ens parla de com en l’antiguitat, es feia un senyal per anunciar i convidar a la lloança. La crida no es feia tant sols amb la veu, s’empraven diferents instruments com ara la trompa, les trompetes o els corns. En tenim referències ben concretes per exemple als Salms on per citar-ne tant sols un exemple el Salm 81 ens diu «Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena, anunciant la diada de gran festa.» (Salm 81,1).

Per anunciar i començar la pregària en el monaquisme antic, com avui, es donava un senyal. Era molt important saber en quin moment calia donar-lo aquest senyal, tenint present que en els inicis del monaquisme els rellotges d’aigua o els de sol eren limitats en la seva precisió i òbviament no aptes per a totes les hores del dia. D’aquí que es cregui que els grans rellotges de pesos i rodes van ser inventats a occident cap a finals del segle X pel monjo benedictí Gerbert, que esdevindria el primer Papa francès de la història amb el nom de Silvestre II, tot i que es coneixien rellotges mecànics amb anterioritat a l’Imperi bizantí. D’aquest monjo esdevingut Papa s’escriu que va viatjar a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, on va romandre tres anys residint al monestir de Santa María de Ripoll, sembla doncs que sabia de la necessitat de donar l’hora amb certa exactitud. En època de Pacomi un monjo era l’encarregat de donar el senyal per aixecar-se amb una trompeta o una tuba; en temps de Basili era un germà qui anava recorrent els llits despertant als monjos, Cassià parla de trucar a les portes de les cel·les; sempre tots ells orientats tant sols per la posició dels estels. Al cap i a la fi la paraula Vigílies ve de l’acció de vigilar, de vetllar donat que algun monjo tenia que restar atent a l’hora i apercebir-se de que el moment de desvetllar-se i d’anar a l’Ofici arribava.

Serveixin aquestes anècdotes per destacar la importància i alhora la dificultat de precisar les hores en temps de sant Benet i dels esforços per intentar determinar-les amb una certa exactitud amb la necessitat de que un cop establerta el inici del Ofici Diví respongués a un únic senyal fet pel superior. Avui tot això ens és bastant més fàcil, un rellotge sincronitzat amb un altra d’exacte, unes campanes que sonen, per no parlar dels rellotges de polsera o dels despertadors que cadascun pugui tenir a la cel·la, però malgrat tot això a vegades tenim la temptació de fer orelles sordes i seguir dormint o retardar el fet d’anar a l’oratori amb el risc de fer-hi tard i destorbar als germans.

Hi ha una segona part del capítol que és dedicada al recitat de Salms i antífones. Sant Benet ja ha parlat quan tracta de la lectura al refetor de que no tothom s’atreveixi a llegir, sinó aquells qui edifiquin als oients. Ara aquí ens diu també que cal llegir per ordre, ho han de fer els qui tinguin l’encàrrec, no s’hi ha d’atrevir el qui no pot complir amb aquest ofici de manera edificant i evidentment, com no podria ser d’altra manera, qui llegeix no ha d’abandonar la humilitat, la gravetat i el respecte. Edificar al qui escolta, aquest és l’objectiu i el lector no n’és sinó un instrument, una eina, d’aquí que enorgullir-se de la seva tasca estigui fora de lloc. Correm sovint la temptació de trencar la igualtat, la simetria de la comunitat; a vegades ho fem per voluntat pròpia, a vegades empesos per comentaris d’altres persones alienes al monestir, que ves a saber quin grau de sinceritat i quin grau d’adulació interessada o de llagot, de "lisonja" que diuen a Castella, tenen les seves paraules. Escriu Nicet de Reims: «salmegem amb els sentits ben atents i amb la intel·ligència ben desperta (...) de manera que el salm ha de ser cantat no tant sols amb "l’esperit", és a dir, amb el so de la veu, sinó també amb la "ment", meditant interiorment quan salmegem, perquè no succeeixi que, dominada la ment per pensaments estranys, maldi infructuosament. Tot s’ha de celebrar com qui se sap en presència de Déu i no amb el desig de plaure als homes o a si mateix.» (Sobre el bé de la salmòdia).

Avui sant Benet ens centra en l’objectiu de la lectura o del cant que no és ni ha de ser altre que el d’edificar als oients i això també implica que els presents han de ser oients atents, no pas passius, sinó ben actius. A uns lectors edificadors han de correspondre uns oients delerosos de ser edificats, tant més quan el que escoltem és la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, és a dir els dos pilars de la nostra fe: Escriptura i tradició. Recordem aquell germà nostre, ja a la casa del pare, que llegia amb una determinada cantarella, molt emprada en l’època en que ell entrà al monestir; quan se li comentava ens deia "oi que s’entén? Doncs això és el que interessa", ell tenia molt clar que la seva funció era edificar, arribar als monjos que l’escoltaven, era per tant d’aquells qui complia l’ofici de lector de la manera que lloa sant Benet. No cal repetir cantarelles que avui ens podrien sonar un tant fora de lloc, però si sempre tenir cura de com llegim o cantem i de quina és la finalitat de la nostra tasca. Per això al cor, al presbiteri, a la sala capitular o al refetor cal ser-hi puntuals, evitant les precipitacions i així asserenats ésser ben conscients de la importància del que anem a fer i fer-ho amb responsabilitat.

Escrivia en la seva obra Nocions de la vida religiosa i monàstica l’abat Dom Pròsper Guéranguer: «Els germans no estimaran res per sobre del servei de diví i el veuran com el més noble i útil treball del dia. Comprendran que després d’haver abandonat tot per Déu, la seva primera cura ha de ser de vagar a Déu. El zel que posaran en el servei diví donarà la mesura de la seva fidelitat a la seva vocació.» (Capítol I,2). És per això que sant Benet recalca la importància de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar res, al que hem d’arribar-hi puntuals, durant el qual hem d’estar-hi atents per tal de que ens sigui de profit a nosaltres, als germans de comunitat i també als qui ens escoltin ja sigui presencialment o ara també pels mitjans telemàtics.

 

20.08.2023 – LA MESURA DE LA BEGUDA

• LA MESURA DE LA BEGUDA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 40
  1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 20 agost 2023

En quatre capítols sant Benet deixa establert les línies generals de com han de ser els àpats; a quina hora i que s’hi ha d’escoltar i que no s’ha de sentir, és a dir que cal fer-los sempre en silenci i atents a la lectura. Pel que fa a les quantitats tot i que reconeix que aquesta és una faceta particular de cadascú i en certa manera privada, com que no deixa de ser un acte comunitari i no pas menor, estableix certes mesures, estableix un marc com podríem dir avui. En primer lloc tant en el capítol anterior, dedicat al menjar, com en aquest, dedicat a la beguda, la Regla ens diu de defugir dels excessos, fugir de l’enfit i de l’embriaguesa. Estableix doncs un mínim per a tots, no caure en l’excés, i també un màxim, per exemple estar-se de beure vi. Entre un límit i l’altre hi ha tot un ampli ventall de possibilitats que han de dependre sempre no pas del caprici dels monjos sinó de la consideració de la flaquesa dels febles o de les condicions del lloc o de la feixuguesa del treball.

Quan sant Benet ens parla de beure es refereix al vi, per l’època no se li pot acudir de parlar d’altres begudes alcohòliques ben poc corrents i encara menys a l’abast dels monjos. El vi en si mateix, tot i no ser propi de monjos, no és quelcom pecaminós. La mateixa Escriptura parla del fruit de la vinya com a un do de Déu, un símbol de salut escatològica i de comunió amb el Senyor. Aquesta idea arriba en l’Evangeli a un punt culminant en dos episodis ben concrets: les noces Canà i el darrer sopar. Ara bé que el vi, com qualsevol altra cosa que creï dependència, és perillós sant Benet ho té ben clar.

La concupiscència, de la que àmpliament parlava sant Joan Pau II en les catequesis del inici del seu pontificat, esgarria i fa claudicar fins i tot als savis. Quan un membre d’una comunitat té un problema amb la beguda o té qualsevol altre greu dependència física o afectiva, aquesta en un moment o altre acaba afectant a tota la comunitat i crea un greu problema de convivència i de salut corporal i espiritual a l’afectat i al conjunt de la comunitat. Qualsevol dependència és perillosa i això sant Benet ens ho deixa ben clar en aquests dos capítols, l’anterior dedicat al menjar, i el que avui escoltem dedicat a la beguda i per evitar caure en excessos el millor és la moderació. Aquesta norma, la de cercar en la nostra vida la moderació, és vàlida en aspectes més materials com aquests i també en d’altres com ara les ambicions, les gelosies, l’afany de posseir i tantes altres coses que ens poden esgarriar el camí cap a la vida eterna.

Sant Benet coneix la naturalesa humana i sap que si bé seria millor poder-se’n estar, perquè el vi no és propi de monjos, com que això és difícil de fer-nos-ho entendre al menys hem de ser conscients de no caure en la sacietat, l’embriaguesa o l’enfit. Per arribar a poder-se’n estar, al menys en alguns moments de l’any litúrgic, en alguns monestirs s’opta per una fórmula ben vàlida que és prescindir del vi durant la Quaresma o l’Advent, contenint aquest consum en els temps forts es prepara el camí cap a la Pasqua i el Nadal, això sempre és una opció que es pot aplicar i segurament alhora també significa una privació important, una mortificació que es deia abans. Pot recordar aquesta mesura allò que disposa sant Agustí a la seva Regla, que es begui vi tant sols dissabtes i diumenges i no pas la resta de dies de la setmana. No és pas que sant Benet no sigui conscient i comprensiu amb les debilitats de la naturalesa humana, amb les condicions diverses de clima o de treball, amb les diverses edats i els malats, sinó que cerca que tot plegat no sigui una justificació per no intentar de portar una vida reglada i sense excessos de cap mena. Sant Bernat escriu al respecte: «Concretant tot dependrà de que els monjos més rigorosos deixin de murmurar i els més relaxats tallin amb allò de superflu. Així cadascun conservaria el do que posseeix , sense jutjar al qui no el te; si el que ja ha optat per ser bo no enveja als qui són millors i el qui creu obrar millor no menysprea la bondat de l’altra; si els que poden viure més rigorosament no vilipendien als qui no poden fer-ho i aquests admiren als primers, però sense pretendre d’imitar-los temeràriament. Als qui ja professen una vida més rigorosa no els està permès davallar a una altra menys exigent sense caure en l’apostasia. El que no vol dir que s’hagi d’arribar a la conclusió de que tots haurien de passar d’observances menors a d’altres de majors per tal de que no caiguin en la rutina.» (Apologia a l’abat Guillem, XII, 30)

Cert és també que en una vida regular i ben regulada a vegades tenim la temptació de caure en determinats vicis cercant conscientment o inconscientment un cert alleugeriment del ritme habitual, una certa compensació o consolació com deien alguns monjos de fa unes dècades. També és cert que si poc a poc o més de sobte anem perdent la profunditat espiritual de la nostra vida i ens anem centrant exclusivament en temes materials, que un menjar o una beguda siguin o no del nostre grat pot influir i molt en el nostre estat d’ànim. Ens caldria a vegades si caiem en aquest excés de carnalitat o de banalització del nostre dia a dia, analitzar de seguida l’estat de la nostra vocació abans de córrer el perill de caure en un desencís que ens porti a una crisi més greu. Si ho mirem més fredament és bastant ridícul que un menjar plaent o no, que una beguda més o menys fresca per exemple a l’estiu influeixi en el nostre estat d’ànim espiritual, però a vegades pot ser així i tots correm el risc de caure-hi. Això enllaça amb la darrera idea que expressa sant Benet en aquest capítol i que no és altra que la de no caure en la murmuració. Un concepte aquest que sant Benet empra tretze cops al llarg de la Regla, un nombre no pas menor que ens dona idea de la importància que li dona sant Benet als efectes devastadors d’aquest vici, mare de tots els vicis. Així doncs també pel que fa a la beguda si ens en podem estar sense gens de vi o amb menys quantitat no hem de murmurar sinó beneir Déu. Avui solemnitat de sant Bernat es bo de recordar que per ell la murmuració és espasa de tres talls que d’un sol cop causa tres ferides: Es fereix qui murmura, perquè comet pecat, fereix al difamat, perquè li lleva l’honra i fereix també al qui escolta la murmuració, perquè sentint-la demostra complaença malsana, i això també és pecar (cf. Sermó 24). Motiu de més per mirar sempre de no caure-hi en la murmuració i d’evitar en aquesta matèria un enfit o una embriaguesa, practicant sempre respecte a la murmuració la tolerància zero, com es diu avui en la nostra societat.

 

13.08.2023 – SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

• SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 33
  1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 13 agost 2023

Els éssers humans tenim una tendència natural, podríem dir que genètica, cap a la possessió, vers a considerar determinades coses com a nostres. Una tendència que apareix ben aviat a la infantesa i que a vegades és estimulada pels mateixos pares o mestres amb la intenció de responsabilitzar-nos de la cura de coses tals com la roba, els estris d’estudi o tantes altres. Aquesta tendència innata sembla no desaparèixer amb el pas dels anys fins i tot quan s’ha portat un tipus de vida, com ara la monàstica, on no s’hauria de tenir o de considerar res com a propi. Ho veiem en les actituds d’alguns germans grans quan els arriba l’edat avançada i la ment ja no pot controlar tant les seves reaccions com abans, com pateixen una vertadera paranoia respecte a allò que consideren seu i que creuen que els han robat, quan de fet han oblidat on ho han posat. Al sentiment de desconfiança que els neguiteja s’uneix un ressorgiment del sentit de la propietat. Una situació poc en consonància amb el que ens diu sant Benet sobre els monjos que defineix «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat.» Evidentment quan un monjo es fa gran, molt gran, i va perdent facultats no se l’hi han d’exigir coses per damunt de les seves possibilitats, però no deixa de ser curiós que qui ha portat una vida on la norma és no tenir cap cosa com a pròpia pateixi i a vegades molt, pel destí i la sort del que considera única i exclusivament seu. Deu ser que aquest vici de la propietat, com el denomina sant Benet, és bastant més difícil d’erradicar del que sembla a primera vista i que sovint no desapareix mai.

Posseir no és tant sols un vici, és essencialment una temptació en la que tots caiem o correm el risc de caure. Recorrent a familiars, a algun filoteu o a alguna filotea, a amics, companys o coneguts, com deia fra Marc, que poden ser objecte de la nostra demanda explícita o indirecte per satisfer sols en part els nostres desitjos de posseir, ja que aquest vici veritablement no es satisfà mai perquè creix sempre exponencialment. En aquest cas no és el més important el què o la quantitat, que si és quelcom forassenyat si que esdevé també un problema, sinó la mateixa naturalesa d’un fet puntual o habitual que troba ben aviat un bon acolliment en satisfer aquesta tendència nostre ben humana a posseir.

Però aquest vici, com el defineix sant Benet, pot presentar múltiples imatges. Ens podem apropiar d’una responsabilitat, sempre confiada per la comunitat i sempre, sempre temporal, per fer-ne una mena de fortí des d’on satisfer la nostra ambició de posseir, en aquest cas no tant sols coses materials, que també, sinó sobretot posseir influència o capacitat de decisió sobre d’altres. El cas emblemàtic o el més evident és el del majordom que tot i que sant Benet deixa molt clar quin ha de ser el seu paper i la seva funció, massa sovint esdevé pedra d’ensopec per l’abat i per tota la comunitat. Aquesta situació acaba per tenir un final no feliç i algun cas, que ens és ben proper en el temps, no n’és sinó una mostra i tinguem ben present que la nostra comunitat en aquest terreny no ha estat pas una excepció sinó que en d’altres comunitats s’han viscut o es viuen situacions similars. Però el que pot passar al cellerer o majordom li pot passar a qualsevol altra amb una responsabilitat, sigui la que sigui: cuina, hostatgeria, biblioteca, bugaderia, hort, porteria o correu, perquè som humans i on hi ha la temptació i alhora l’ocasió, pot acabar per haver-hi, Déu no ho vulgui, la falta. Hi pot haver fins i tot una manera més profunda de possessió i és la pretensió d’influenciar sobre d’altres germans en profit dels nostres propis interessos, sempre particulars, creant llaços afectius fora de lloc en un monestir o establint d’altres fórmules esbiaixades, perquè a vegades podem fer servir la nostra parcel·la de poder, que de fet és de responsabilitat i de servei i no pas de poder, per dirigir la voluntat d’altres en profit propi intentant apropiar-nos-les.

Com vèncer-la doncs aquesta temptació? En primer lloc és un treball personal tant espiritual com d’establir hàbits diaris. Si portem la nostra vida interior i la vida comunitària amb un sà equilibri entre ofici diví, pregària personal, treball, descans i contacte amb la Paraula de Déu, no ens estalviarem del tot el risc però serà més fàcil vèncer la temptació. Si pel contrari anem rondant físicament i espiritualment d’un lloc a un altre, sempre disconformes amb el que vivim, el perill de caure serà molt més alt. Però a resistir la temptació ens hi poden també ajudar els germans. En primer lloc amb el seu exemple de fidelitat a la Regla i això inclou que al que li pertoca cal que doni tot allò necessari, no pas allò superflu o fruit del caprici, al que li demana per evitar que la temptació de cercar-ho en un altre lloc ens assalti. Exemples senzills i quotidians ens poden venir a tots al cap i tant falta qui ambiciona alguna cosa per caprici com qui no dona el que és vertaderament necessari, especialment si actua mogut per interessos personals. En paraules de sant Agustí: «La meva voluntat perversa es va fer passió, la qual, servida, es va fer costum, i el costum no contrariat es va fer necessitat.» (Confessions VIII, 5). No estem pas exempts de les ambicions humanes, a vegades fins i tot la vida monàstica, la vida en clausura, en el millor sentit del terme, pot actuar de caixa de ressonància o fer que tenint petits capricis, que creant-nos necessitats que no són tals, intentem, ni que sigui inconscientment, de compensar una part o la totalitat del que hem renunciat per seguir al Crist. Escriu Joan Cassià a les Col·lacions: «Sapiguem, amb tot, que si ens retirem al desert o a qualsevol lloc solitari, abans d’haver curat els nostres vicis, frenem solament els efectes, però la passió queda intacta. Roman amagada en el nostre cor l’arrel dels pecats, puix que no l’hem extirpat. Més encara: aquesta arrel progressa pas a pas. (...) Els següents indicis ens faran reconèixer que viu encara en nosaltres. (...) [Un germà] ens demana un manuscrit per a llegir, o fer ús d’algun objecte que ens pertany. La seva demanda ens entristeix o la hi neguem: no hi ha dubte que estem presos en els llaços de l’avarícia. (...) [O] Comparem la nostra austeritat amb la relaxació d’un altre, i apunta en la nostra ànima un pensament d’altivesa: és segur que som encara víctimes de la plaga de la supèrbia.» (XIX,XII).

Certament hem renunciat a formar una família, hem renunciat a disposar d’un més gran o més petit poder econòmic que ens doni una certa independència i hem renunciat a posseir res com a propi, acceptant de tenir-ho tot en comú, de compartir-ho tot per tal de que cadascú tingui quan li calgui allò que necessita. També però ho podríem mirar en positiu, tenim el que ens cal, hi ha d’altres germans que es preocupen perquè així sigui i no estem lligats per la dinàmica de la societat de consum o al menys no hauria de ser així. Una vida monàstica sincera, fidel, espiritualment sana i equilibrada implica renúncies, certament, però hi ha molt més a guanyar que a perdre, perquè a qui hem vingut a servir no li plany mai de recompensar als qui el serveixen amb alegria.

Perquè el que vertaderament val és el balanç al final de la jornada, al final del camí i aleshores no se’ns pesarà pel que hàgim acumulat de coses materials, sinó si hem seguit o no fidelment al Crist segons el camí establert per sant Benet a la seva Regla, o al menys si ens hem esmerçat en intentar-ho. Quan un germà nostre és cridat pel Pare el seu llegat no és el que pugui deixar a la seva cel·la, sinó la petjada que ha deixat en cadascun de nosaltres, que al cap i a la fi és reflex del que presentarà com a balanç de la seva vida davant del Pare.

 

09.07.2023 – LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,34
  34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 9 juliol 2023

«Per amor de Déu» és la motivació que ens dona sant Benet per tal d’obeir als superiors. I és que de fet hem vingut al monestir no a fer la nostra voluntat sinó la voluntat d’aquell qui ens hi ha cridat. Però aleshores com saber que fem la voluntat del Senyor? Com saber que en realitat no estem fent la nostra voluntat justificant-la en que fem la voluntat del Senyor? Per això sant Benet externalitza podríem dir l’obediència per tal de saber que no fem la nostra. De fet en qualsevol vida, en qualsevol moment de la vida, obeïm. Als pares a casa ja des de petits, als mestres a l’escola, als caps al treball si hem tingut experiència laboral o també per exemple als metges, o així hauríem de fer-ho, quan es tracta de temes de salut i és molt probable que a la part final de la nostra vida acabem per obeir a qui tingui cura de nosaltres i fer-ho a desgrat. A nivell social és evident que estem obligats a obeir les lleis civils, siguin del nostre grat o no ho siguin i en el nostre cas també les lleis canòniques.

L’obediència forma doncs part de la nostra vida. Segurament quan passem de la infància a l’adolescència o de l’adolescència a la joventut i d’aquesta a la maduresa, la manera d’obeir va canviant perquè les circumstàncies també van canviant i en alguns moments podem haver tingut períodes de rebel·lia contra aquell qui hagi significat per a nosaltres l’autoritat, ja siguin per exemple pares o mestres. Aquí en aquest camí que pot ser la nostra relació amb l’obediència hem d’arribar també a un grau de maduresa. No serien certament madurs si ens mantenim en una eterna adolescència emocional on ens mou més la voluntat d’imposar els nostres capricis per damunt d’allò que ve a anomenar-se el bé comú. I aquest concepte de bé comú en una vida comunitària és important tenir-lo present.

Podem mancar per acció o per omissió, podem desobeir per desconeixement, per negligència o, Déu no ho vulgui, directament per mala voluntat. I no és que desobeïm tant sols quan els germans o els superiors se n’adonen, nosaltres mateixos som els primers a saber-nos desobedients i molt sovint aquesta desobediència no ens proporciona la felicitat, ans al contrari, ens crea sensació de mancança, d’incompliment. Un exemple, cadascú de nosaltres té encomanada una tasca, una tasca que fem en bé de la comunitat; negligir-la ve a ser l’expressió més pràctica de desobeir allò que ens han manat o encomanat.

Aquets dies a Hauterive el grup anomenat AmiCis hem reflexionat sobre les idees principals que abordava el Papa Francesc en el seu discurs al Capítol General del nostre Orde. En primer lloc cal dir que aquest discurs va ser elaborat segurament per la Secretaria d’Estat vaticana en base a uns punts centrals que el nostre Abat General havia suggerit de tractar durant l’audiència als membres del Capítol General. Però reflexionant a l’entorn d’idees com observança, conversió, pobresa o caminar junts, apareix el tema de l’obediència. No és pas que el Papa Francesc hagués parlat al Capítol General del nostre Orde d’obeir-lo a ell, sinó que la seva intervenció anava al centre, es dirigia cap a aquell a qui hem d’obeir per damunt de tot, que no és altra que el Crist que ens ha cridat a seguir-lo en la vida monàstica. Per això quan ens posem, siguem qui siguem per damunt podríem dir del bé i del mal, acabem desobeint i a qui realment desobeïm és al Crist, a aquell qui ens parla cada dia a través de la seva Paraula, a través de la pregària i a través també dels altres. No obeir-lo a Ell no vol pas dir que siguem lliures, ans al contrari, vol dir més aviat que som esclaus, que s’imposa la nostra pròpia voluntat per damunt de la d’Ell. Per damunt d’aquell que sabem molt bé que no va venir a fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare i que tot i que en moments concrets no s’escapés de l’angoixa personal, en cap moment va dubtar de quina era la seva missió i per a què havia vingut al món, per a què s’havia fet home, perquè l’havia enviat el Pare.

A nosaltres no se’ns demana de donar la vida pel Crist, al menys no en un primer moment, se’ns demanen coses molt més simples però tot i així molts cops ens desagrada fer-les per la seva mateixa naturalesa, per la motivació per la que ho fem o per qui ens ha dit de fer-ho no és del nostre grat. Ja d’antuvi aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer baixar l’escala esfereïts o al menys intentant posar les nostres condicions damunt la taula per tal d’acomplir amb aquest precepte, plantejant una obediència negociada. Hi ha però germans als qui l’obediència els surt del cor, del més profund del cor, tot i que n’hi ha d’altres que tot hi esforçar-nos-hi ens costa sinó cada cop més d’obeir sí que no progressem adequadament en aquest tema. No és que el tema de l’obediència estigui de moda, segurament tot al contrari, ho veiem en la mateixa Església i no sols a casa nostra, per exemple a França l’Església ha entrat en una mena de crisi moral i el seu paper com a referent social es veu extremadament condicionat per escàndols de diversa mena. Aquesta crisi d’autoritat fa que alguns sectors enyorin altres moments de la història eclesial quan ningú discutia els preceptes, mentre que d’altres sectors posen en qüestió qualsevol precepte sorgit per exemple d’un bisbe o del mateix Papa. L’Esperit Sant a vegades el fem davallar sobre nosaltres mateixos cada dia i l’espantem per evitar que davalli sobre els altres i si ho fa, no el reconeixem pas com a Esperit.

Un dels textos sobre els que hem reflexionat aquest dies a Hauterive era un apotegma d’un pare del desert. Venia a explicar que dos sants monjos havien rebut el do de veure si l’altra germà estava en gràcia de Déu o no. Doncs bé un divendres un dels monjos surt del monestir i reprèn a algú a qui veu menjant carn dient-li "però que fas en divendres?". El monjo torna al monestir i el seu company s’adonà que la gràcia de Déu l’havia abandonat. El germà va al seu encontre i li diu amb tota delicadesa que veu que la gràcia de Déu l’ha deixat. En principi el primer no creu haver fet res malament, però ajudat pel germà reconeix la reprensió feta en divendres a un tercer. En comunió preguen tots dos durant dues setmanes per esmenar-se mútuament. Faltar a l’obediència potser es perdre en certa manera la gràcia de Déu i quan hi caiem ens caldria adonar-nos-en i pregar per recuperar la gràcia.

 

25.06.2023 – PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

• PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 21-38
  21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 25 juny 2023

El nostre objectiu en venir al monestir és fer el camí de la fe guiats per l’Evangeli i la nostra meta és arribar a veure a aquell qui ens ha cridat al seu regne. Això sols és possible corrent-hi amb les bones obres, obrant honradament, practicant la justícia, dient la veritat, no escampant calumnies, no fent mal al proïsme, ni carregant res d’infamant als altres. Sant Benet ens deixa ben clar el full de ruta i ens ensenya també que de qualsevol cosa que aconseguim, de qualsevol passa segura que donem endavant en aquest camí no ens n’hem de vanagloriar perquè nosaltres mateixos, nosaltres sols, no podem fer res, sinó que tot ho fa el Senyor. Sor Michaela Puzicha destaca la importància del verset 21 del pròleg que marca, segons ella, com un parèntesis entre dues citacions sàlmiques, per deixar ben clar que l’Evangeli és l’únic camí per arribar a la vida cristiana i que tota regla monàstica no pot estar sinó en un segon terme. Una vida segons l’Evangeli condueix a veure al Crist, tota altra no hi porta perquè no té a l’Evangeli com a font.

Al llarg de la nostra vida monàstica hem d’anar construint la casa de la nostra fe sobre la roca de l’Evangeli. Així hauria de ser, però massa sovint la construïm sobre la sorra de la nostra mediocritat, dels nostres capricis i de la nostra mandra espiritual. Per construir-la, per ben fonamentar-la ens hi hem de posar d’hora i cada dia. Si sucumbim a la peresa i al recurs o a l’excusa del "demà ja m’aixecaré, demà ja ho faré, però avui no puc", argumentant-ho tot just quan toca la campana a trenc d’alba o una mica abans, se’ns anirà fent cada cop més difícil complir i en lloc de posar aquest primer fonament de la pregària matinera sobre la roca, amb la mandra ens fonamentem en la sorra i així no hi ha qui aguanti la torrentada de la calúmnia, el vent de la infàmia i correm el risc d’ensorrar-nos en la infidelitat. Segurament seria exagerat dir que qui compleix amb l’obligació del cor, és a dir és zelós per l’Ofici Diví, que qui s’esforça en respectar els temps establerts pel contacte amb la Paraula de Déu fent la lectio i qui segueix l’horari marcat pel treball és ja per això mateix sempre feliç; seria exagerat dir-ho perquè tenim dies de tot, uns de més feliços i d’altres de menys afortunats. Però si que resulta curiós com aquell qui va caient en la infidelitat a l’Ofici Diví, sobretot si és l’hora més matinera i per tant també esdevé infidel en la Lectio del matí, no esdevé per això un monjo feliç, ans al contrari pot acabar esdevenint el més rondinaire de la comunitat.

Podríem doncs ben bé dir que la infidelitat no fa la felicitat perquè en el fons quan som infidels ho sabem, ens n’adonem, n’estem certs, tot i que potser no hi vulguem pensar i intentem allunyar aquest pensament del nostre cap, de que essent infidels no anem pels camins de l’Evangeli, no posem els fonaments sobre una roca ferma, perquè el nostre caprici és ben bé sorra i una sorra ben bellugadissa, que fa trontollar tot l’edifici de la nostra vida monàstica i per tant de la nostra mateixa fe.

El pròleg de la Regla és quelcom més que un tast, que una introducció, en aquest text sant Benet ens va portant cap a les premisses fonamentals del camí monàstic. Sant Benet sap mot bé que tant sols amb l’Evangeli avancem, però també sap que amb la calumnia, amb la infàmia, amb el menyspreu no anem enlloc, perquè són argúcies, són molt mal companys per aquest camí cap al Regne, ens pot semblar que ens ajuden perquè emprant-los ens sembla que aconseguim els nostres objectius, però anem errats, no aconseguim els nostres objectius que són les bones obres, obrar honradament, practicar la justícia; aconseguim els objectius del maligne, obrant allò que ell vol que obren per tal d’allunyar-nos del Regne. Ve el Maligne i no ja ens pren la llavor sembrada en el nostre cor, sinó que a més impedeix que el Senyor la sembri en el nostre interior, impedint-nos de pregar, impedint-nos d’acostar-nos a la seva paraula (Cf. Mt 13,19).

Sant Benet també ens dona el remei, la manera de barrar al pas al maligne, esclafant tot allò que ens suggereix el diable, tot el que ens vol suggestionar rebutjant-ho de cor i esclafant tots aquests mals pensaments, tot just nascuts contra el Crist. Així al Crist no tant sols hem d’atribuir-li tot allò de mèrit que puguem fer, sinó també sortir-nos-en amb bé de la lluita contra el diable. En paraules del Papa Francesc: «no pensem que -el diable- és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. Aquest engany ens porta a baixar els braços, a descurar-nos i a quedar més exposats. Ell no necessita posseir-nos. Ens enverina amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis. I així, mentre nosaltres baixem la guàrdia, ell aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats.» (Gaudete et exsultate, 161). Com escriu sant Pere: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe.» (1Pe 5,8) I sols podrem resistir-li ferms si anem construint la nostra fe sobre un bon fonament.

Conclou aquest fragment del pròleg sant Benet amb una crida a actuar, a respondre amb fets a aquestes exhortacions, a esmenar-nos, a convertir-nos. El Senyor no vol la nostra mort, vol la nostra conversió, vol que rectifiquem els nostres errors i que avancem pel camí de l’Evangeli, vol que abandonem les malifetes i obrem honradament. El Senyor vol tot el contrari del que vol el diable, perquè Ell vol el nostre bé i la nostra salvació i el maligne ens vol mal i cerca la nostra perdició. Quan ens endropim espiritualment, quan caiem en la calúmnia, el mal i la infàmia li fem el joc al diable, quan obrem el bé ens acostem al Regne. Està en gran part a les nostres mans no tant obrar el bé com deixar fer al Senyor, deixar-lo que ens ajudi a ben fonamentar la nostra fe, sobre la roca del bon zel, de la pregària i de la seva Paraula.

En paraules de sant Joan Pau II: «La redempció continua sent un oferiment de salvació que correspon a l’home d’acollir amb llibertat. Per això, cadascun serà jutjat «d’acord amb les seves obres» (Ap 20, 13). (...) Per això, la «condemnació» no s’ha d’atribuir a la iniciativa de Déu, atès que en el seu amor misericordiós ell no pot voler sinó la salvació dels éssers que ha creat. En realitat, és la criatura la que es tanca al seu amor. La «condemnació» consisteix precisament en el fet que l’home s’allunya definitivament de Déu, per elecció lliure i confirmada amb la mort, que segella per sempre aquesta opció. La sentència de Déu ratifica aquest estat. La fe cristiana ensenya que, en el risc del «si» i del «no» que caracteritza la llibertat de les criatures, algú ha dit ja «no». Es tracta de les criatures espirituals que es van rebel·lar contra l’amor de Déu i a les quals es diu dimonis (cf. Concili IV del Laterà). Per a nosaltres, els éssers humans, aquesta història ressona com un advertiment: ens exhorta contínuament a evitar la tragèdia en la qual desemboca el pecat i a viure la nostra vida segons el model de Jesús, que sempre va dir «sí» a Déu. » (Audiència general 28 de juliol de 1999). Si ens confiem al Crist com escriu el profeta Jeremies: «Lluitaran contra tu però no et venceran. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» (Jr 1,19).

 

18.06.2023 – QUE NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

• QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 69
  1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 18 juny 2023

Aquest d’avui ens pot semblar un capítol menor. Som a la part de la Regla que segons alguns estudiosos del text va ser afegida un cop acabada la primera redacció, així sembla demostrar-ho la conclusió del capítol 66 quan acaba dient: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.» (RB 66,8). Estant afegits talment com si a sant Benet li hagués vingut al cap llavors que s’havia deixat alguna cosa per dir. Si tenim present que entre aquests darrers capítols hi ha el 72 dedicat al bon zel, que ve a ser en certa manera un compendi de tota la Regla, potser aquesta interpretació o no és del tot encertada o fou una sort que sant Benet se n’adonés que s’havia deixat alguna cosa i ens regalés el capítol 72 que és com la joia de la Regla, la seva clau de volta. La disposició d’aquest capítol d’avui entre el que ens parla de si demanen als germans coses impossibles i el següent que ens diu que ningú s’ha d’atrevir a pegar a un altre germà, pot donar-nos una certa idea d’unitat. No seria inversemblant pensar en un germà al que se li ha demanat una cosa que aquest jutja impossible i que un altra surt en defensa d’aquest o bé al contrari, la seva actitud el disgusta o l’irrita i acaba per agredir-lo. En conclusió podríem dir que no hem de prendre partit ni a favor ni, encara menys, en contra, sobretot si ens passa pel cap arribar a l’agressió física, Déu no ho vulgui.

Però que ens pot portar a defensar-ne un i a agredir-ne un altra? Segurament unes relacions interpersonals mal plantejades. Ens mostra que vivim amb animadversions i amb passions i les dues possibilitats, totes dues, no són pròpies de monjos i alhora són perjudicials per la vida comunitària. La relació entre els germans ha de ser fraterna en el sentit evangèlic del terme. Pensem sempre en l’exemple de la comunitat apostòlica on certament hi havia lligams d’afecte tot i que no exempts de situacions que podríem dir, sinó conflictives si al menys tenses. La comunitat apostòlica va tenir molts conflictes; el mateix llibre dels Fets dels Apòstols ens en parla i bastantes vegades. Foren conflictes entre podríem dir tendències o maneres de viure la fe des del judaisme camí del cristianisme; conflictes amb una motivació geogràfica entre el centre i la perifèria; conflictes amb el poder polític dominant en aquell moment tant a nivell religiós com civil; conflictes també fonamentats sobre els interessos econòmics; conflictes entre grups i entre persones, entre líders i membres de les comunitats, entre lideratges de la primera i de la segona generació, entre tradició i fe; conflictes externs i interns; conflictes en definitiva alguns quasi inevitables i d’altres del tot evitables; conflictes previstos o provocats, i conflictes ocasionals o imprevistos; conflictes oberts i clars, i conflictes amagats i no declarats; hi hagué de tot. Ja la mateixa comunitat estant Jesús present presentà conflictes, tant sols cal pensar amb la reacció dels apòstols davant la petició de la mare de Jaume i Joan de que aquets ocupessin els primers llocs al Regne (cf. Mt 20,20) o la resposta d’un Crist ressuscitat vora el llac de Tiberíades davant de Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més quan Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava i li digué a Jesús «Senyor, i d’aquest, què en serà?» i Crist li va respondre «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.» (cf. Jn 21,20-22). O també quan pel camí els deixebles havien discutit sobre quin d’ells era el més important i Jesús els reprengué amb duresa (cf. Mc 9,34). Així doncs els deixebles discrepaven entre ells, ambicionaven primers llocs i tenien moltes altres actituds ben humanes malgrat tenir al Mestre vora seu, malgrat haver fet experiència del ressuscitat, malgrat haver rebut la força de l’Esperit Sant.

El document titulat La vida fraterna en comunitat de l’actual Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, aleshores Congregació, deia: «Les comunitats, per tant, no poden evitar tots els conflictes; la unitat que han de construir és una unitat que s’estableix al preu de la reconciliació. La situació d’imperfecció de les comunitats no ha de descoratjar» (La vida fraterna en comunitat, 56). I afegia: «La vida fraterna en comú exigeix, per part de tots, un bon equilibri psicològic sobre la base del qual pugui madurar la vida afectiva de cadascun. Component fonamental d’aquesta maduresa, és la llibertat afectiva, gràcies a la qual el consagrat esdevé mestre de la seva vocació i mestre segons la seva vocació. Només aquesta llibertat i maduresa permeten precisament viure bé l’afectivitat, tant dins com fora de la comunitat. Estimar la pròpia vocació, sentir la crida com una raó vàlida per a viure i acollir la consagració com una realitat veritable, bella i bona que comunica veritat, bellesa i bondat a la pròpia existència: tot això fa a la persona forta i autònoma, segura de la pròpia identitat, no necessitada de suports ni d’altres compensacions, fins i tot de tipus afectiu; i reforça el vincle que uneix al consagrat amb aquells que comparteixen amb ell la mateixa crida» (La vida fraterna en comunitat, 37).

I és que si aquesta defensa d’un germà o igualment l’animadversió que pogués portar a agredir-lo, venen d’un afectivitat desordenada, fruit de la concupiscència que diria sant Joan Pau II, el conflicte interior no és pas menor. En una comunitat ens uneix una mateixa vocació, una mateixa crida viscuda de maneres molt diverses, en moments molt diversos però que respon a un únic Senyor, a Déu que és qui ens crida quan vol, on vol i de la manera que vol. No venim a viure amb tal o altre germà per afinitats personals, això la nostra societat ja té altres marcs on viure aquest tipus de relacions. L’amic és Crist i aquesta amistat és per ser compartida i no viscuda amb exclusivitat ni amb gelosies. Escriu Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa: «Ningú discuteix que la renúncia forma part del camí de la vida espiritual. Però no renunciem per renunciar, renunciem a un bé per a obtenir un bé molt més gran» (Los riesgos de la vida religiosa). Escrivia sant Elred, mestre en la matèria: «quan ja estiguis segur que res inconvenient et demanarà ni t’oferirà el teu amic, que considera a l’amistat com a virtut, no com a lucre, que fuig de l’adulació i detesta la permissió, que actua amb llibertat, però conservant la discreció, que és pacient en la correcció i ferm i estable en la dilecció, llavors sentiràs aquella espiritual dolçor, és a dir, "Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans!" (Salm 133,1)» (L’amistat espiritual).

 

11.06.2023 – ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

• ELS SACERDOTS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 62
  1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 11 juny 2023

Escriu la germana benedictina Michaela Puzicha que la presència de preveres en les comunitats monàstiques no és en absolut evident perquè el monaquisme neix i es desenvolupa com un moviment laic (Commentaire de la Règle de saint Benoît). La major part dels comentaris de la Regla de sant Benet estan escrits per monjos casi sempre preveres, segurament aquesta raó els condicioni en comentar aquest capítol perquè d’una manera o altra seria per a ells molt difícil de raonar que sacerdoci i monaquisme no van de la mà, tot i que això no vol dir que siguin contradictoris. Hi ha qui és cridat a la vida monàstica i qui és cridat a la vida sacerdotal, com qui és cridat a la vida matrimonial; per tant aquí hi pot haver més un cert conflicte de vocacions o de prioritat de vocacions que una contradicció. Qui entra al monestir hi entra per a fer-se monjo, això al capítol sobre l’admissió dels germans sant Benet ho deixa molt clar, i dins de la comunitat pot ser cridat a un servei o a un altre; som cridats a servir, no pas a servir-nos-en. No és per tant el sacerdoci en la vida monàstica un grau, per molt que al llarg dels segles quedés així establert provocant al cap i a la fi una divisió, una fractura entre monjos de primera, que serien els preveres, i monjos de segona, que serien els no preveres; entre pares i germans com s’ha dit simplificant; una divisió que va subsistir fins al Concili Vaticà II. En algunes comunitats encara perdura, en la nostra segurament també ha existit, una certa frustració d’aquells a qui es va impedir l’accés al sacerdoci o al diaconat, que pel cas ve a ser el mateix, impedint així a alguns monjos concrets d’assumir determinades responsabilitats.

El Decret Perfectae caritatis del Concili Vaticà II ens diu que: «El Sagrat Concili declara que res obsta al fet que en els Instituts de Germans, romanent invariada la seva naturalesa laical, alguns dels seus membres, en virtut d’una disposició del Capítol General, i per a atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les seves pròpies cases rebin les sagrades ordres.» (PC, 10). Tot i això no deixa de ser aquest un tema d’actualitat ja que recentment el Papa Francesc, mitjançant un rescripte de 18 de maig de 2022, va derogar el cànon 588 § 2 del Codi de dret canònic i establí que es faculta al Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica d’autoritzar, discrecionalment i en casos individuals, als membres no clergues perquè pugui conferir-se’ls l’ofici de Superior major en els Instituts religiosos clericals de dret pontifici i en les Societats clericals de vida apostòlica de dret pontifici de l’Església llatina i dependents d’aquesta; sempre però que el Dicasteri tingui reservat el dret d’avaluar el cas individualment i atengui les raons donades pel moderador suprem o pel Capítol general de l’orde, institut o societat. Aquesta nova situació no va ser tractada per exemple al darrer Capítol General del nostre Orde i caldria saber com afecta al caràcter clerical del mateix, perquè per exemple pot obrir un dia la porta a tenir una Abadesa General, si així ho establessin les Constitucions de l’Orde i així ho confirmés el Dicasteri en el cas concret. Però més enllà de la possibilitat, la filosofia que hi ha al darrera d’aquest rescripte del Papa Francesc, que no oblidem que ve de la Companyia de Jesús on hi ha aquesta divisió entre membres preveres i no preveres, es la priorització de la vocació a la vida religiosa en la línia del que diu Perfectae caritatis: «La vida religiosa laical, tant d’homes com de dones, constitueix un estat complet en si mateix de professió dels consells evangèlics.» (PC, 10).

Sembla doncs que sant Benet tot això ja ho tenia present, com així mateix ho tenen present les nostres Constitucions que sols determinen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis, no pas per cap altra responsabilitat, en la línia del darrer Concili que parla de rebre les sagrades ordres per tal d’atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les pròpies comunitats. (Cf. PC, 10). El que en cap cas sembla plaure a sant Benet és un monjo prevere enorgullit i vanagloriós, cregut i cert de que a causa del sacerdoci no està obligat a l’observança regular, i creient-ho es manifesti oblidadís de l’obediència, i cerqui d’ocupar un lloc per damunt del que li toca per la seva entrada al monestir, ja sigui físicament al cor o al refetor, com moralment. El monjo ordenat de prevere ha d’evitar el pretext del sacerdoci i avançar més i més cap a Déu, escriu sant Benet. És curiosa aquesta traducció en català de la paraula llatina occasione per "pretext", però que està en la línia del que acaba determinant sant Benet per al infractor: ser jutjat no com a sacerdot sinó com a rebel, ser amonestat sovint si no es corregia i que quan les faltes són ja manifestes ser expulsat del monestir per la seva contumàcia. Sembla que un monjo ordenat de prevere pot arribar a ser rebel i contumaç en la falta, o així ho creu sant Benet i experiència a ell no era pas el que li mancava. També es curiós i ben simptomàtic el recurs al bisbe en cas de no esmenar-se de la seva vanaglòria i orgull el monjo sacerdot i al respecte destaca la germana Michaela Puzicha que és tracta d’una temptativa de desvetllar la consciència del prevere apel·lant a aquell qui l’ha ordenat. (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

El sacerdoci pot comportar altres riscos com el que apunta Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa, quan escriu: «Fa falta tenir el coratge de reconèixer-ho: la paternitat espiritual i l’obertura del cor poden ser utilitzats de manera perversa per a convertir a una altra ànima en esclava.» (Los riesgos de la vida religiosa). Perquè evidentment el ministeri no concedeix la infal·libilitat i hom pot creure que en haver estat ordenat de prevere, en el cas de la vida monàstica quan l’abat ho ha desitjat o ho ha considerat oportú com escriu sant Benet, s’ha convertit el monjo ordenat en un starets, com el mateix Dom Dismas escriu referint-se a un cas concret, com podrien ser molts d’altres, tot dient: «el cas típic en la vida de la vida monàstica és la funció del mestre de novicis. El seu nomenament no fa del mestre de novicis un starets, sinó que sols se li reconeix la capacitat d’acompanyar als joves monjos en els seus primers anys.» (Los riesgos de la vida religiosa) I on escriu el Prior de la Gran Cartoixa -mestre de novicis- evidentment hi podríem escriure qualsevol altra responsabilitat dins d’una comunitat.

Per evitar riscos és molt important, fonamental, la formació i en aquesta línia l’abat general Maur Esteva deia al sínode de l’Orde de 2002: «De fet, no es poden promoure les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada sense profunds i sòlids fonaments teològics.» És també ben simptomàtic que aquest capítol de la Regla de sant Benet no tingui cap correspondència en la Regla del Mestre, com és bastant habitual que tingui; això és essencialment perquè la Regla del Mestre no preveu ni l’acolliment de preveres al monestir ni l’ordenació de monjos, insistint de manera ben clara en el caràcter absolutament laical del monaquisme, dissociant clarament la vocació monàstica del sagrament de l’ordre, com escriu la germana Michaela Puzicha (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

Recordem que l’abat Maur Esteve dedicà la seva tesina de llicenciatura al Pontifici Ateneu de sant Anselm el curs 1968-1969 al tema de la discussió sobre la relació entre sacerdoci i vida monàstica en els escrits dels anys immediatament anteriors i els posteriors al Concili Vaticà II. Escrivia a modus de conclusió citant al P. Lafont: «Cal que els postulants prenguin posició d’indiferència en relació amb el sacerdoci fent-los veure que han d’aprofundir en la seva vocació de monjos deixant per a més tard pensar en el sacerdoci. Fins i tot acabada la formació han de viure com a monjos i comprendre millor la "doble vocació" de monjo-sacerdot.» (Sacerdoce claustral, a Studia Anselmiana, 42)

 

04.06.2023 – EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

• EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 55
  1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que "es donava a cadascú segons el que li calia". 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 4 juny 2023

Escriu Anselm Grün que l’espiritualitat de la Regla toca de peus a terra, de la mateixa manera que l’espiritualitat dels Pares del Desert, font de la que beu sant Benet, té un enfoc pràctic i s’exerceix mitjançant actes concrets. Per a l’espiritualitat benedictina desenvolupa un paper molt important el control de la realitat, és a dir que la realitat ha de mostrar si l’espiritualitat és vertadera, si s’ajusta a l’esperit del Crist o s’acontenta amb meres consideracions pietoses. (Ejercicios benedictinos). Sens dubte que un tema ben concret on es mostra si l’espiritualitat de la Regla la vivim de cor o tant sols en una pura aparença és aquest de posseir, fent referència a això que sant Benet anomena com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel. Tenim una tendència natural a posseir, a sentir determinades coses com a pròpies i aquesta realitat enrareix a vegades la nostra vida de monjos. Sant Benet és ben conscient d’aquesta nostra feble naturalesa i ens dona determinats consells per a ajudar-nos-hi en aquest camí del deseiximent de les coses materials. Aquest deseiximent no ha de significar en cap cas menyspreu de res, perquè a vegades correm el risc de que si ens donen tot el que ens cal arribem a no donar-li importància i podem fer-ne un mal ús del vestit, del calçat, de les eines o dels mateixos immobles.

Sant Benet tracta també al capítol 32 de la Regla de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol mena d’objectes del monestir, fins i tot defineix com han de ser els germans a qui l’abat els encomana aquests objectes: amb una vida i uns costums dels quals hom pugui refiar-se, capaços de guardar-ho i recollir-ho i sinó ho fan així i tracten les coses amb deixadesa o malament han de ser renyats i fins i tot sotmesos a la disciplina regular (cf. RB 32,1). Al cap i a la fi tots hem de seguir el consell que sant Benet dona al majordom «mirar tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar» (RB 31,10).

Hi havia un vell costum als monestirs que era considerar les coses ad usum, és a dir que les emprem però no són pas nostres sinó de tota la comunitat. Aquesta idea sant Benet ens la presenta per exemple quan ens parla dels setmaners de la cuina i ens diu que retornin al majordom nets i en bon estat els atuells del seu ofici (cf. RB 25,10); o en aquest mateix capítol, que ens surt avui al pas, quan estableix que els qui van de viatge prenguin femorals del vestuari i els hi retornin rentats en tornar o que quan marxen del monestir usin unes túniques o unes cogulles una mica millors que les que solen portar amb la condició de que les retornin al vestuari en tornar. Què ens impedeix de mirar-los els vestits o altres objectes com a vasos sagrats? Què ens mou a ambicionar coses o a envejar les tenen els altres? Ens hi empeny aquella inclinació de la naturalesa humana cap al pecat, la propensió natural dels éssers humans a obrar malament, la insubordinació dels desitjos a la raó; ja que mentre que la raó cerca a Déu; els desitjos, en insubordinar-se, s’oposen a aquesta raó que busca a Déu. Això s’anomena concupiscència que és allò que ens fa tendir a preferir el que ens és plaent i a evadir-nos o mirar d’evadir-nos del més exigent o dolorós. I aquest concepte, concupiscència, a tots ens sona a hores d’ara perquè sant Joan Pau II al llarg de les seves primeres catequesis com a Papa el va tractar abastament centrat en la teologia del cos; però de fet la concupiscència és a l’origen i abasta tots els set pecats capitals i també el de l’avarícia contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la generositat. Aquesta generositat ens la planteja sant Benet aconsellant-nos a no fer del color o la tosquedat del vestit un problema sinó que mirem d’acontentar-nos amb el que es pot trobar a la regió on vivim i es pot adquirir a més bon preu.

Cert també que aquesta recomanació va portar a viure a algunes comunitats l’esperit del Concili Vaticà II d’una manera una mica esbiaixada. Escriu respecte al tema del vestit Joan Chittister analitzant l’aplicació del Concili o millor dit una certa interpretació del Concili: «Els arguments per tal de ser una "presència encarnada" en la societat, per estar immerses en la vida en lloc de retirades d’ella, feia sorgir problemes que res tenien a veure amb la teologia. Germanes que havien estat en comunitat durant anys, que no s’havien pentinat o arreglat el cabell durant dècades i ni tant sols havien escollit uns mitjons des de que tenien quinze anys, van tenir que elegir vestits i a més que aquests els escaiguessin. Les que tenien família, mares o germanes de sang que les ajudaven, eren les més afortunades. Altres es trobaven totalment perdudes, incòmodes i despullades de la seva dignitat. Quedaven soles, confoses per la nova teologia que empenyia a abandonar la roba que havia estat vigent durant segles.» (Tal com érem, p. 172).

Cal dir que de fet el Decret Perfectae caritatits sobre l’adequada renovació de la vida religiosa el que deia era: «L’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre al mateix temps que decent, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat.» (PC, 17) Però aquí al marge de l’anècdota ens sorgeix una reflexió sobre quelcom també important, que és la possibilitat de recórrer, alguns, a la família o a les amistats per a obtenir allò material que no poden obtenir en la comunitat, sigui roba, estris o una abrigall o una flassada com ens diu sant Benet. Això crea al cap i a la fi una divisió, una fractura social que no és gens bona de potenciar. Certament per origen, per la vida que ha portat cadascú abans d’entrar al monestir hi ha qui ha tingut de tot i qui ha patit estretors i això es pot traduir en la vida comunitària en recórrer a la família o als amics per seguir tenint o per de vell nou tenir de tot, de tot el que ens abelleix més enllà del necessari. A tots ens venen al cap casos concrets de monjos que demanaven o demanen als coneguts del monestir coses concretes, en general no pas necessàries sinó fruit moltes vegades del caprici.

En aquest punt a part de lluitar contra la nostra concupiscència hi ha d’haver l’aplicació del que ens diu sant Benet, és a dir donar a cadascú segons les seves necessitats i recalca ell mateix que la necessitat ve dels febles i la mala voluntat de posseir dels envejosos. I és que sant Benet ens parla també d’un altre pecat capital, ben relacionat o podríem dir que moltes vegades causant de l’avarícia, que és l’enveja contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la caritat. L’enveja mou una gran part de la nostra societat, en certa manera elements que per si mateixos poden ser bons, com ara la publicitat, també poden generar enveges; voldríem ser com aquell que ens mostren els mitjans o tenir el que ells tenen i no tenim present que o bé són ficció o bé allò que posseeixen no els dona pas la felicitat i fins i tot segurament els hi impedeix de ser feliços. Conèixer a vegades ens crea necessitat, en general no ens cal allò que no coneixem i si en temps de sant Benet això es limitava a crear la mala voluntat dels envejosos dins de la comunitat en veure el que se’ls havia donat als febles; ara amb les facilitats de comunicació poden caure en l’espiral del consumisme i caure també en la temptació de demanar a aquells i de trucar a les portes on no hauríem de trucar per demanar. Sant Benet ens ha dit en el capítol precedent que no ens està permès d’acceptar o donar res sense permís del superior, fins i tot si ve dels familiars. Per evitar el risc de caure en la temptació de demanar, cal que per exemple el cellerer doni el que sigui necessari i no posi únicament l’accent en la pràctica d’aquella dita castellana de que «ante el vicio de pedir, está la virtud de no dar» que es tradueix en català per «contra el vici de demanar, la virtut de no donar.» Demanar el necessari no és vici, negar el que cal no és virtut. Però ens cal tenir present sempre allò que ens diu sant Benet al capítol 34: «que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració.» (RB 34,3-6). Així potser practicarem aquesta espiritualitat de peus a terra, pràctica sobre la que reflexionava Anselm Grün, evitant allò de superflu que cal suprimir i alhora tenint totes les coses necessàries.

 

28.05.2023 – EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

• EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 48,14-25
  14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 28 maig 2023

Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al llarg de l’any. Què ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.

Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura. De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu, tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla sant Benet a la Regla, la vida eterna.

La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)

L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència 5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de Pere Abelard, 8,21)

Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta defugir-la.

 

21.05.2023 – ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

• ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 43
  1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 21 maig 2023

Estem en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.

Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen, anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.

Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert, però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.

Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat espiritual molt accentuat.

En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora establerta, tot quan toca i on toca.

Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.

Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).

Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell qui estimem per damunt de tot?

 

14.05.2023 – ELS GERMANS MALALTS

• ELS GERMANS MALALTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 36
  1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 14 maig 2023

«Ante omnia et super omnia»

Abans de tot i per damunt de tot ens diu sant Benet que cal tenir cura dels malalts. Ens ho anat anunciant en els capítols anteriors quan ens ha parlat de la sol·licitud del cellerer vers ells, de les dispenses respecte al menjar en el cas dels malalts o de tenir en conte les febleses físiques a l’hora del treball. Sant Benet és sensible a la malaltia, a la feblesa i per tant també a la vellesa. Al llarg d’aquest capítol ens situa en els dos papers, com a monjos sol·lícits vers aquell germà malalt i també com a malalts que no han de contristar amb les seves exigències als germans que els serveixen. La vellesa, els germans ancians, són una riquesa per a les comunitats, no pas un destorb. Cert que cadascú envelleix de la manera que ha viscut i les reaccions davant la malaltia o la vellesa són tant diverses com diversos són els monjos. Hi ha qui l’accepta amb bonhomia o qui la rebutja i s’hi rebel·la, hi ha qui s’esforça per seguir actiu en la vida comunitària i qui ja li està bé apartar-s’hi; en qualsevol cas no és un capítol cronològic sempre fàcil de portar ni en la nostra vida de monjos ni en la vida de qualsevol persona. Als monestirs encara, gràcies a Déu, convivim amb els germans grans, no sucumbim a la moda d’apartar-los i fins i tot algunes vegades d’oblidar-los i això és també una riquesa.

Sant Joan Pau II fou molt sensible tant a la malaltia com a la vellesa, podríem dir que per experiència pròpia en tocar-li viure un lent declinar i no poques xacres físiques. En la seva carta Salvifici Doloris escrivia presentant un personatge evangèlic que ve a simbolitzar l’actitud que ens cal tenir davant d’aquell que sofreix: «La paràbola del bon Samarità pertany a l’Evangeli del sofriment. Indica, en efecte, quina ha de ser la relació de cadascun de nosaltres amb el proïsme que sofreix. No ens està permès «passar de llarg», amb indiferència, sinó que hem «d’aturar-nos» al costat d’ell. Bon Samarità és tot home, que s’atura al costat del sofriment d’un altre home de qualsevol gènere que aquest sigui. Aquest aturar-se no significa curiositat, sinó disponibilitat. És com l’obrir-se d’una determinada disposició interior del cor, que té també la seva expressió emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment aliè, l’home que «es commou» davant la desgràcia del proïsme. Si Crist, coneixedor de l’interior de l’home, subratlla aquesta commoció, vol dir que és important per a tota la nostra actitud enfront del sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si mateixa aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap al qui sofreix. A vegades aquesta compassió és l’única o principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l’home que sofreix.» (Salvifici Doloris, 28).

En una comunitat hi ha qui té una responsabilitat concreta respecte al malalt o l’ancià, és aquest germà diligent i sol·lícit, temorós de Déu i servidor dels altres, al que es refereix sant Benet. Vetllar un germà en agonia, en les seves darreres hores o els seus darrers dies pot ser certament esgotador però alhora és una riquesa extraordinària; acompanyar a algú, més si és un germà de comunitat o un familiar, en el moment de l’agonia i de la mort crea un vincle especial de manera que quasi podríem dir que viure aquesta situació és un vertader regal de Déu. D’una banda és estar al costat del qui sofreix, i de l’altra viure el moment on el pas d’una vida a l’altra se’ns obre com la porta al gran misteri de la salvació. És aquell moment que sant Joan Pau II al·ludia en la seva Carta als ancians en dir: «Quan Déu permet el nostre sofriment per la malaltia, la solitud o altres raons relacionades amb l’edat avançada, ens dona sempre la gràcia i la força perquè ens unim amb més amor al sacrifici del Fill i participem amb més intensitat en el seu projecte salvífic.» (Carta als ancians, 13).

Sant Benet és conscient de que el malalt o l’ancià ha de donar testimoni de la seva fe també en les circumstàncies adverses, no contristant amb les seves exigències, pensant en que és per l’honor de Déu que és servit, agraint les atencions rebudes. A vegades, més inconscientment que volgudament, quan ens veiem limitats, quan se’ns priva de fer quelcom pel nostre bé i el de la nostra salut reaccionem culpant d’aquesta situació a aquell qui tenim més a prop i posem a prova la seva diligència, la seva sol·licitud i el seu temor de Déu. També el malalt i l’ancià tenen amb els seus drets, les seves obligacions; dret a ser atesos, a mitigar el seu règim alimentici per tal de que es refacin, a descansar, a rebre l’atenció espiritual com ara l’Eucaristia; però també el deure de no contristar, ni exigir als qui el serveixen coses fora de lloc. Escrivia l’Abat Maur Esteve al respecte: «En el crepuscle de la vida només em queda la creu que m’ha acompanyat amb el seu aclaparador pes, una creu que no he volgut reconèixer sempre i que moltes vegades l’he carregat als altres, perquè no l’he acceptat de bon grat, sinó per força, o tal vegada he fet fumera per a no veure-la, creant humorístiques compensacions per a ocultar-la, que eren com a marques d’opressió.» (18 de setembre de 2003).

«Curam autem maximam habeat»

Tenir-ne la màxima cura. Emmalaltir, envellir forma també part de la vida monàstica, que sigui un capítol més o menys agradable dependrà de diversos factors. De l’atenció i de la cura que té la comunitat dels malalts i ancians certament, però alhora de la fortalesa de la nostra fe en el lent o ràpid declinar de les forces físiques sigui en el moment i l’edat que sigui. La malaltia no és mai desitjada, podríem dir que és com el martiri, ni el màrtir es fa màrtir a sí mateix ni el malalt es fa malalt a sí mateix. Déu ens posa a prova? Déu no juga amb nosaltres, no hi juga mai, som massa valuosos per a Ell per fer-ho. Però la nostra fe, com la del pacient Job, no és per a viure-la tant sols quan la vida ens somriu, és per a viure-la en cada moment de la nostra existència terrena. Com escriu sant Joan Pau II hi ha: «alguns exemples de situacions que porten el signe del sofriment, sobretot moral són: el perill de mort, (...) l’escarni i la irrisió cap a qui sofreix, la solitud i l’abandó.» (Salvifici Doloris, 6). Són aquests també els camps d’actuació davant la malaltia i la vellesa: acompanyar i compartir, animar i socórrer. Amb la màxima cura perquè no sofreixin, com ens diu sant Benet. Atendre al malalt com el bon samarità (Cf. Lc 10,33), suportar la malaltia amb la paciència de Job (Cf. Jb 42,2), donar gràcies al Senyor per la millora en la salut com el samarità agraït per la guarició de la lepra (Cf. Lc 17,16) i sempre confiats en la resurrecció com Marta vora el sepulcre de Llàtzer (Cf. Jn 11,27).

En paraules del Papa Benet: «Sant Bernat afirma: «Déu no pot patir, però pot compadir.» Déu, la Veritat i l’Amor en persona, va voler patir per nosaltres i amb nosaltres; es va fer home per a poder com-patir amb l’home, de manera real, en carn i sang. En cada patiment humà hi ha d’entrada algú que comparteix el sofriment i dóna suport; en cada sofriment es difon la consolació, la consolació de l’amor partícip de Déu per a fer sorgir l’estel de l’esperança (cf. Spe salvi, 39).» (Missatge del Papa Benet XVI amb motiu de la XIX Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2011).

 

07.05.2023 – Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

• Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 29
  1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 7 maig 2023

«Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Errar, equivocar-se és humà i naixem pecadors. Jesús significa un canvi en la concepció del pecat, el Senyor és comprensiu i misericordiós, acull, menja i parla amb pecadors, els perdona els seus pecats i això indigna sovint als fariseus i als mestres de la llei, perquè veuen fer a Jesús allò que està reservat a Déu alhora que no reconeixen la seva divinitat, el seu messianisme, no veuen ni se n’adonen de que tenen davant dels ulls al Fill de Déu. Pere ho sap ben bé, sap que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu (cf. Mt 16,16) i per això mateix li pregunta quantes vegades ha de perdonar i Jesús el sorprèn amb la seva resposta que eleva les possibilitats de perdonar a un número quasi infinit. Escrivia sant Joan Pau II en la seva Encíclica Reconciliatio et Paenitentia, signada el primer diumenge d’Advent de l’any 1984 que: «la reconciliació no pot ser menys profunda de quant és la divisió. La nostàlgia de la reconciliació i la reconciliació mateixa seran plenes i eficaces en la mesura en què arribin, així sanant-la, a aquella laceració primigènia que és l’arrel de totes les altres, la qual consisteix en el pecat.» (RP, 3).

Sant Benet també al llarg de la Regla apunta al perdó, a la capacitat de demanar perdó per les pròpies faltes i a atorgar-lo als altres per les seves faltes i ofenses. Sinó podem dir que perdonar no és humà, al menys podem dir que perdonar ens costa, moltes vegades exigim una reparació, donem un perdó parcial perdonant, diem, però no oblidant i no és tant difícil veure en una comunitat o en una família com la rancúnia destrossa la unitat i la comunió i tot allò que durant anys sembla haver estat oblidat, superat i perdonat, en un moment o altre surt de nou a la llum i acaba per provocar que ferides suposadament guarides, sagnin amb més fluïdesa que en qualsevol altra moment. En la vida no ho podem tenir tot, la vida està plena de renúncies, a vegades materials, a vegades intel·lectuals o conceptuals i assumir-ho hauria de formar part del nostre mateix aprenentatge de monjos, de creients i tanmateix d’homes. Però no obtenir allò que volem i desitgem ens provoca sovint frustració; no som capaços de renunciar en favor de l’altra, de fer-ho en ares a facilitar no ja la felicitat sinó a vegades tant sols la vida als altres. Quantes vegades una frustració en la infantesa o la joventut, percebuda com una injustícia per aquell qui se’n considera víctima, no acaba, anys a venir, per trencar una família. Quantes vegades una cosa no aconseguida per un, dos o tres membres en el si d’una comunitat no acaba mai de provocar tensions. La renúncia tot i formar part de la nostra vida la vivim sovint amb dolor, ens trenca per dins i arrela tant en el nostre cor com la lava d’un volcà que en entrar en erupció arrasa tot allò que troba al seu pas. Aquesta lava que ens crema per dins és la rancúnia i als primers que no deixa viure és a nosaltres mateixos. També les comunitats pateixen d’aquest mal, no en va els qui les formem som homes o dones, humans com qualsevol altre, amb febleses tant físiques com morals, que enlloc d’assumir les nostres debilitats i de ser comprensius amb les d’altri, acabem a vegades per amargar-nos per les faltes pròpies i odiar les dels altres.

Avui sant Benet ens parla de les culpes pròpies, de les que poden haver provocat fins i tot la sortida del monestir. Tot i que sant Benet ens parla al llarg de la Regla, també al llarg del que s’ha vingut a denominar com a codi penal, d’advertiments davant les faltes, d’ocasions de satisfer i de rectificar el rumb; a vegades les situacions acaben per fer-se cròniques, tant tòxiques que comporten un abandonament, més freqüent que no pas una expulsió. A casa nostra al llarg dels anys transcorreguts des de la restauració de la vida monàstica l’any 1940, n’hi ha hagut i moltes de marxes, amb causes diverses i amb procediments i conseqüències diferents, però sens dubte totes han provocat dolor a uns o a altres. Fixem-nos que san Benet avui posa en un primer pla que aquell tipus de germà al que ell es refereix ha de, en primer lloc i de manera ineludible, reconèixer que ha sortit del monestir per culpa pròpia. Aquest és el primer pas; però no ho és de fet també en el sagrament de la reconciliació? De què ens podem confessar si no ens reconeixem pecadors, en falta? En paraules de sant Joan Pau II: «Reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia personalitat, reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per a tornar a Déu.» (RP, 13). En paraules de sant Agustí: «si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum» (Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sols reconeixent la pròpia culpa podem donar el segon pas, també indispensable per una vertadera reconciliació i aquest no és altre que prometre la total esmena d’allò que hem pogut cometre, en aquests cas del monjo que demana el retorn al monestir «d’allò per què va sortir», ens diu sant Benet. No hi ha, no hi pot haver vertader penediment sense propòsit d’esmena, són com dues cares de la mateixa moneda. De res serviria que algú demanés perdó, de res serveix que demanem perdó si no ens fem el ferm propòsit de no recaure en la culpa, de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Certament això no garanteix que no tornem a pecar, que no tornem a cometre fins i tot la mateixa falta, ho sabem prou quan fem examen de consciència especialment alhora de confessar-nos sacramentalment, però la voluntat, feble com a humana que és, d’esmenar-se cal que hi sigui.

Escriu sant Joan Pau II: «l’acte essencial de la Penitència, per part del penitent, és la contrició, és a dir, un rebuig clar i decidit del pecat comès, juntament amb el propòsit de no tornar a cometre’l, per l’amor que es té a Déu i que reneix amb el penediment. La contrició, entesa així, és, doncs, el principi i l’ànima de la conversió, de la metánoia evangèlica que retorna l’home a Déu, com el fill pròdig que torna al pare, i que té en el Sagrament de la Penitència el seu signe visible, perfeccionador de la mateixa atrició. Per això, «d’aquesta contrició del cor depèn la veritat de la penitència» (RP, 31,3).

El que sovint succeeix davant d’una marxa del monestir és que no hi ha reconeixement de cap culpa, ni encara menys un propòsit d’esmena. Tornar, demanar de tornar si hem abandonat el monestir per culpa pròpia, reconèixer-la aquesta culpa i fer el ferm propòsit d’esmenar-nos demana molta valentia i són pocs els capaços de demostrar-la de manera pràctica. El remei últim que proposa sant Benet per a mostrar el penediment i calibrar el propòsit d’esmena és la humilitat, la millor medicina contra l’arrel del pecat. Escriu Joan Cassià «l’enveja, com a verí que llança la serp, destrueix la religió i la fe fins a les arrels de la seva vida, abans que la ferida s’hagi declarat a l’exterior. I dic que fa malbé la religió i la fe. perquè l’envejós no s’encara amb l’home, sinó amb Déu. No trobant res a reprendre en el seu germà més que la felicitat en què viu, censura no la falta d’un home, sinó els judicis de Déu.» (Col·lacions, L’abat Piamón ens acull en arribar a Diolcos, 17) Satisfent per la humilitat perquè com escriu sant Joan Pau II: «Les obres de satisfacció que, fins i tot conservant un caràcter de senzillesa i humilitat, haurien de ser més expressives del que signifiquen «volen dir coses importants: són el signe del compromís personal que el cristià ha assumit davant de Déu, en el Sagrament, de començar una existència nova.» (RP, 31,3). Sant Benet no diu d’admetre setanta vegades set a qui marxa per culpa seva del monestir, creu que tres oportunitats són suficients, tres oportunitats per recuperar la senzillesa i la humilitat, tres oportunitats per reconciliar-se amb Déu, penedint-nos i fent propòsit d’esmena.

 

30.04.2023 – COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

• COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 22
  1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 30 abril 2023

Una primera lectura d’aquest capítol, amb una visió actual ens donaria la impressió de que sant Benet es posa fins i tot en la manera de dormir dels monjos, deixant un escàs o nul marge a la llibertat personal. Una lectura d’aquest tipus en aquest i molts altres capítols de la Regla, desenganyem-nos però pot ser molt freqüent en qui s’acosta a un monestir amb una certa inquietud però que es tira enrere a la primera no ja dificultat sinó davant d’una concreció de la vida comunitària. Però com en tot el text de la Regla, per llegir aquest capítol ens hem de posar les ulleres comunitàries. Sant Benet legisla o millor dit dona consells basant-se en la seva pròpia experiència i de ben segur que havia viscut moltes coses. Per això en alguns aspectes fila prim i no deixa de sorprendre’ns a vegades, moltes vegades, la seva rabiosa actualitat. Perquè en aquest capítol podríem trobar-hi un precedent del que avui anomenem protocols per evitar abusos, com ara que parli de dormir vestits, amb un llit per cada monjo i que els monjos joves no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. En aquesta primera lectura hi descobrim doncs una prevenció per tal d’evitar que determinades temptacions no assaltin als monjos a l’hora de reposar i així descansin i es llevin, com diu el mateix sant Benet al capítol 8, ben disposats. En la mateixa línia preventiva podríem interpretar el consell de deixar un llum encès, cremant diu sant Benet, fins a la matinada, és a dir fins l’hora de llevar-se per a l’Ofici Diví.

Sant Benet, si fem una segona lectura, vol prestar una atenció especial al descans dels monjos, com ja anticipa a l’esmentat capítol 8, i estableix un parament dels llits adequat a l’estil de vida, un llit per cadascú i no portar els coltells a la cintura per tal de no fer-se mal mentre dormen. Però l’aspecte espiritualment més interesant ens ve d’una tercera lectura i és la que destaca la disponibilitat, aquest estar sempre a punt per un cop fet el senyal llevar-se sense trigar i afanyar-se a anticipar-se els uns als altres, avisant discretament per evitar les excuses dels dormidors. Aquí també podem aventurar-nos abans que res en com ens cal aixecar-nos, no la manera literal, amb tota gravetat i modèstia, sinó sobretot quin ànim hem de tenir en llevar-nos i aquest és la disponibilitat, la joia podríem dir d’haver passat la nit, d’haver reposat evitant qualsevol temptació que ens pugui llevar el son i de poder gaudir d’un nou dia consagrat al Senyor com un vertader regal que Déu ens fa.

El Senyor es qui ens ha cridat a la vida monàstica, hem de sentir doncs la joia d’haver estat escollits per aquesta vida, certament no pas ens ha d’envair l’orgull de creure’ns superiors a qualsevol altra creient o a qualsevol altra mortal, però sí que ens cal estar contents de viure una nova jornada, una vida consagrada a cercar a Déu perquè no hi pot haver tasca més bonica que aquesta, que més que tasca és un vertader do de Déu.

Però aquesta disponibilitat de llevar-nos, de fer-ho contents i d’ afanyar-nos per anar a l’Ofici Diví, és quelcom que no hem de perdre en cap moment del dia, en cap instant de la nostra vida monàstica. Això no és fàcil o no és sempre fàcil. Però no hi ha tres tant trist com un monjo poc disponible, sobretot al servei als altres. Quan se’ns confia una responsabilitat és per servir; allò de que el vertader poder és el servei, que deia el papa Francesc en l’inici del seu pontificat, no ha de ser un parlar per parlar, ha de ser una realitat. Ai de l’ànima d’aquell monjo que s’aprofita del lloc que se li ha confiat pel seu propi profit, per exercir un poder tirànic sobre els altres, perquè fent-ho, quan caiem en aquesta temptació i a vegades fins i tot arribem a creure que estem per damunt dels altres, deixem de ser monjos, caiem rodolant amb una velocitat vertiginosa tots i cadascun dels graons de la humilitat. I això ens passa, perquè malgrat que no hauríem de tenir una paraula de menyspreu per ningú, menyspreem; malgrat que el mateix Crist ens ha mostrat de paraula i d’obra que hem vingut a servir i no a ser servits, ens servim dels altres. I quan per exemple algú amb una responsabilitat podríem dir que important dins de la comunitat en el servei als germans és advertit, com diu sant Benet, una, dues, tres i moltes vegades i segueix sense esmenar-se al final arriba allò que potser ningú no voldria que arribés.

La joia, la disponibilitat, aquest afany en anticipar-nos, sense perdre mai la gravetat i la modèstia no ha de ser una imatge, ha de ser la conseqüència de viure la nostra vida de monjos amb joia, com un autèntic regal; perquè si hi pensem ni que sigui un minut ens n’adonarem de que així és. No, no hem vingut al monestir a atrinxerar-nos darrera una responsabilitat; tampoc hi hem vingut per a refugiar-nos de la lluita del món cercant una vida còmode amb un plat a taula i un llit amb un parament d’acord al nostre estil de vida sempre a punt; hem vingut a cercar a Déu, hem vingut a servir al Crist que està en cadascun dels germans nostres de comunitat. Compartir-ho tot era un dels eixos de les primeres comunitats cristianes, ho estem recordant aquestes setmanes de Pasqua en que el llibre dels Fets dels Apòstols ens surt al pas amb més assiduïtat. Compartir aquesta joia de viure una vida centrada en la recerca del Crist com un vertader regal ha de ser la raó de fons, el motor que mogui aquesta nostra disponibilitat, aquest estar sempre a punt per a l’Ofici Diví, però no tant sols per a l’Ofici sinó que la nostra pregària, la nostra jornada centrada en el treball, la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, ha de tenir conseqüències pràctiques. La nostra fe, la nostra vocació és per viure-la, sense adormir-nos, evitant les excuses, anticipant-nos els uns als altres, amb gravetat, amb modèstia, sense trigar, afanyant-nos a viure la vida monàstica amb tota la intensitat possible i no una vida de manual, teòrica, sinó sempre pràctica. L’exemple tothora és Crist i Ell no va dubtar a atendre als qui li demanaven la salut, la vista o caminar; no va dubtar a aixecar-se de taula posar-se una tovallola, ajupir-se i rentar els polsosos peus dels deixebles; no va dubtar a assumir la misèria de la nostra condició humana fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. El cristianisme no és una religió de llibre, és una religió, una fe per a ser viscuda vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta-sis dies l’any. El monjo ha de ser allò que deia el Papa Francesc aquest dimecres, aquell «que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs.» (Audiència General 25 d’abril de 2023).

 

16.04.2023 – ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

• ELS OFICIS DIVINS A LA NIT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 8
  1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 16 abril 2023

Aixecar-nos ben disposats és l’objectiu del repòs nocturn, el nostre ha de ser un descans reparador de les forces tant físiques com espirituals. La rutina en la vida, en qualsevol vida, pot ser sempre considerada com un desavantatge, com quelcom que ens limita o ens empresona; alhora pot ser quelcom alliberador que ens permet centrar-nos en allò que realment ens importa en la nostra vida. Tota vida pot ser rutinària, de fet ho és o ho pot ser una vida laboral, una vida familiar on hi van havent canvis, petits o grans, però en general es basa en grans cicles on un horari escolar o laboral marca el dia a dia. Quan algú visita el monestir i ens pregunta pel nostre horari, una pregunta bastant habitual, es queda en certa manera bocabadat per l’hora en que ens hem d’aixecar, però si passa comptes veurà que podem descansar potser més hores que qualsevol altra persona que porta una vida que hauríem de qualificar de normal en el món. Sant Benet ens parla d’aixecar-nos a l’hora vuitena fins a Pasqua i una mica més aviat a l’estiu; ja sabem per altres capítols que a l’autor de la Regla li importa molt que tot es faci amb claror, amb llum de dia, perquè en la seva època fer-ho de nit, fora de les hores del sol, representava bastants més inconvenients que avui. Però hi ha sempre una pregària, un moment de l’Ofici Diví, que ha d’acomplir allò que ens diu el salmista en el salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-te» (Sl 119, 62). És el que molts autors monàstics defineixen com un moment privilegiat de pregària, molt especial i al que hi hem primer que tot d’arribar-hi, és a dir no faltar-hi, i després arribar-hi descansats per poder estar-hi atents i participatius.

Els monjos quan ens anem saltant parts de l’Ofici Diví, quan ens anem fent un horari a la nostra mida, perdem no ja tant sols el ritme de la jornada sinó també una part important de l’aliment espiritual i aleshores poc a poc ens anem ensopint, ens anem assecant espiritualment, tot ens sembla cada cop més feixuc i el nostre criticisme augmenta de manera proporcional a les absències en l’Ofici Diví; quan som més infidels a l’Ofici, a la lectio i al treball més hipercrítics ens tornem. Cada part de la nostra jornada és important, per això i hem de ser-hi, participar-hi i arribar-hi puntuals, mirant de ser puntuals començarem amb l’ànim seré no sigui que arribant tard, les preses i el neguit ens facin destorbar als germans que hi eren a l’hora deguda. No és casual el lloc que ocupa aquest capítol en el conjunt de la Regla, tot just després dels graons de la humilitat; si no els hem pujat o al menys intentat de pujar i no hem baixat els de la supèrbia, com ens diria sant Bernat, no estem prou disposats per a pregar i per a fer-ho com cal.
Sant Benet no demana ni planteja cap ascetisme desmesurat, ens parla de calcular raonablement les hores de descans, d’esmerçar el temps que calgui per a l’estudi del salteri i de les lliçons, recordem que en la seva època es recitaven de memòria, i fins i tot estableix un brevíssim interval per sortir per tal de satisfer les necessitats naturals. Deia el llibre dels ancians de que a les vigílies cal vetllar i dormir poc, l’estrictament necessari; sembla que sant Benet ara portat per la seva humanitat i la seva mateixa experiència ens aconsella un descans suficient per aixecar-nos ben disposats.

La pregària nocturna, quan encara és fosc, ens recorda la vetlla vora el sepulcre; a trenc d’alba les dones ja hi anaven i quan encara no ha sortit el sol les comunitats monàstiques ens reunim per en la calma de la nit fer la nostra primera pregària; com si fos un record d’aquell primer dia de la setmana en que la fosca representava la nit de la mort i l’albada la llum de la resurrecció. Així en la darrera pregària, Completes, recordem les nostres faltes del dia i en certa manera morim a l’home vell, l’enterrem, per sentir-nos com un home nou i altre vegada part de la nova creació en aquesta primera pregària quan apunta el dia.

Totes les parts de l’Ofici Diví tenen un sentit concret, però sobretot ens cal tenir present que totes juntes adquireixen tot el seu sentit, el sentit ple no l’aconseguirem participant en una o altra part sinó procurant de fer-ho en el seu conjunt. Això val també per la Lectio divina, per la lectura de col·lació o pel treball i evidentment per l’Eucaristia, unes sense les altres ens deixen a mitges, ens deixen coixejant espiritualment parlant. Cert que es denomina a les pregàries centrals del dia com a "hores menors" però podríem dir que no hi ha hores menors o majors, totes són majors i totes juntes conformen la jornada del monjo. Cert que sempre pot sorgir algun impediment que no ens permeti de participar-hi, però ha de ser realment important i no tant sols una temptació passatgera a la que sucumbim amb excessiva facilitat.

La nostra és una vida intensa, perquè intens és el nostre objectiu, arribar tots junts a la vida eterna, intens és el nostre model, el Crist, i intensa és la crida que hem rebut per viure aquesta vida monàstica i viure-la vol dir fer-ho intensament i conscients de que no és pas cap càrrega sinó un vertader regal que hem rebut del Senyor de poder-la viure; poder dedicar la nostra vida a cercar a Déu, a vagar, en el sentit més primogènit del terme, en Déu. Cert que no hi ha vida sense dificultats, la mateixa vida comunitària ho és moltes vegades, però tota dificultat és superable si és té clar l’objectiu, Crist, i a aquest objectiu ens hi podrem acostar en la mesura en que emprem les fortíssimes armes que sant Benet ens proposa per aquest combat espiritual i l’Ofici Diví, en la seva totalitat, n’és una i de molt important per anar conformant-nos al nostre model. La mateixa distribució del nostre horari, semblant al de molts altres monestirs hora amunt, hora avall, ens va endinsant en el misteri del Crist. L’ofici de la nit ens disposa al contacte amb la Paraula de Déu que sens dubte fet de manera directe sense aquesta prèvia preparació, se’ns faria més feixuga. Ofici Diví i Lectio ens porten al centre de la jornada, a l’Eucaristia a la que hi hem d’arribar ben disposats, com diria sant Benet, i alhora ben preparats.

En un món dessacralitzat, nosaltres sacralitzem la nostra jornada de cada dia, mirem de sacralitzar cada dia posant l’accent i la mirada en el Crist. D’aquí que sigui tant important no negligir cap ni un dels moments de la nostra jornada. Com deia un apotegma: «En la quietud de la nit el nostre pensament vigila davant Déu.»

 

10.04.2023 – LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,51-54
  51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 10 abril 2023

Acabem de viure la celebració del misteri pasqual, acabem de celebrar la passió, mort i resurrecció d’aquell qui s’abaixà fins a prendre la condició d’esclau i patí la mort i una mort de creu. Realment Crist no va dir tant sols amb la llengua que era el darrer i el més vil de tots. Ho sentia al fons del cor tot i saber que era Déu i a nosaltres ens ha fet bé que s’hagi humiliat perquè així, amb la seva obra hem estat redimits i amb el seu exemple hem aprés els seus manaments a través d’una lliçó pràctica i admirable. La nostra societat es fonamenta moltes vegades en una mera aparença, aparentem el que no som i ho fem a vegades per conveniència, a vegades per por a que si ens presentem tal com som serem rebutjats pels altres o a vegades per donar sensació de fortalesa i aconseguir així els nostres objectius, massa sovint malsans. No és aquest l’exemple que ens dona Crist; aquell qui en el darrer sopar s’abaixà fent una feina d’esclau, la de rentar els peus als seus deixebles; aquell qui aguantà ofenses i escopinades, realment no ho feia per aparentar res. Ell, fill de Déu, podria haver actuat d’una manera ben distinta, ens ho diu més d’un cop que hauria pogut demanar l’ajut de legions d’àngels que haurien aturat als que li volien mal. Però aleshores la seva encarnació, la renúncia a la seva igualtat amb Déu, la seva condició humana, en tot igual a la nostra llevat del pecat, no hauria estat útil per a donar-nos exemple.

La humilitat no és pusil·lanimitat, ni covardia, ni manca de coratge; ans al contrari, ser humil, practicar la humilitat de cor és signe de valentia i de fortalesa. Coratge per sentir-nos per exemple inferiors al diable, reconèixer-nos susceptibles de ser temptats i de caure en la temptació i a partir d’aquest reconeixement ser capaços de demanar l’ajut de Déu, essent conscients de que tant sols amb l’ajut de la seva gràcia ens en podrem sortir sense creure’ns que amb les nostres soles forces serem capaços d’afrontar qualsevol embat del maligne.

Aquest setè graó, escriu Aquinata Böckmann, marca una progressió en dues direccions: el monjo cerca de construir la humilitat al fons del seu cor i alhora es designa a si mateix com el més vil. Són aquestes dues premisses per obrir-nos a l’acció de la gràcia de Déu i obrir-nos a ella és el pas ineludible per poder rebre-la. Sant Bernat oposa a aquest graó dos vicis que són la presumpció i l’arrogància practicades quan el monjo està convençut de ser més sant que els altres i s’atribueix a ell mateix els seus propis mèrits, creu ser-ne mereixedor, haver-los aconseguit amb el seu sol esforç, ser fruit de sí mateix. El llevat de l’egoisme fa fermentar el pa de la supèrbia i el menyspreu cap als altres germans.

L’home que es fa a si mateix ha estat i és encara un model per a les nostres societats; com en tants altres àmbits no deixem espai a Déu, no reconeixem l’acció de Déu i acabem per pensar que no ens cal Déu, que no el necessitem per a res. L’Esperit del Senyor està sobre cadascun de nosaltres i dir això, reconèixer-ho no és presumpció, és una realitat. Però d’habitud creiem que ens fem a nosaltres mateixos, quan més aviat sovint desfem en nosaltres mateixos allò que Déu ha volgut construir-hi. Com algunes vegades ha dit el Papa Francesc darrere un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances, pot ser una frase que trobem massa fàcil de dir o de construir, un xic simplista i cridanera, però el pensament que hi ha al darrera és profund. Per més riqueses, títols i honors que un pugui acumular a la fi de res valen, el que realment val davant de Déu són altres barems que podríem dir que no caben en un camió de mudances, perquè per exemple l’amor, la humilitat o la puresa de cor no són mesurables amb mesures humanes, tant sols són mesurables amb els pesos i mesures amb que Déu les calibra.

D’altes vegades també podem caure en la temptació del fariseu al temple que reconeixia segurament que els seus talents eren obra i regal de Déu però alhora es veia mereixedor i ja sabem com Jesús creia abans justificat al publicà que ni tant sols s’atrevia a aixecar la vista al cel que a aquest fariseu que se sentia tant cofoi de la seva situació. La humilitat no és habitualment quelcom que ens vingui per naturalesa, quan naixem no naixem humils, ni tampoc la mateixa formació que anem rebent en les diferents etapes de la vida ens fa a vegades més humils. A això ens hi empeny la mateixa dinàmica social, vivim en una societat cada cop més competitiva en la que les desigualtats de tot tipus formen un dels seus pilars.
El Fill de Déu hauria pogut venir al món d’una altra manera i malgrat això volgué néixer en una establia, quasi com un sense sostre. Jesús hauria pogut tenir una infància més estable i malgrat això hagué de viure com un exiliat. Crist hauria pogut implantar el seu regne en base al poder omnipotent de Déu i malgrat això el proclamà penjat dalt d’una creu. I aquest home que als ulls de molts avui i també en el passat podria aparèixer com un model i un exemple de fracàs és el rei veritable, ben llunyà a qualsevol rei de qualsevol època que ens pugui passar pel cap. Aquest home fracassat, abandonat i perseguit és model per a nosaltres, el nostre ideal d’home, de creient i de monjo. Però Ell malgrat ser el model modèlic no és l’únic exemple de la humilitat viscuda de manera agradable als ulls de Déu. Tenim en Maria l’altre model perquè en paraules de sant Joan Pau II: «María mostra el que va constituir el fonament de la seva santedat: la seva profunda humilitat. Podríem preguntar-nos en què consistia aquesta humilitat. Referent a això, és molt significativa la "torbació" que li va causar la salutació de l’àngel. Davant el misteri de la gràcia, davant l’experiència d’una presència particular de Déu que va fixar la seva mirada en ella, María experimenta un impuls natural d’humilitat, literalment d’humiliació. És la reacció de la persona que té plena consciència de la seva petitesa davant la grandesa de Déu.»

Juntament amb Jesús model ideal, amb Maria la dona modèlica tenim també altres exemples a imitar, els exemples de "la porta del costat" parafrasejant al Papa Francesc, seguidors del Crist i de Maria que a tots ens venen al cap, són els germans ja traspassats que al llarg de la seva vida han donat un exemple d’humilitat i portaven a la pràctica el que diu sant Benet, no volien que els diguessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els ho puguem dir ara amb veritat (cf. RB 4,62).

En paraules de sant Bernat: «Quan el Senyor diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida, ens declara l’esforç del camí i el premi a l’esforç. A la humilitat se’n diu camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat, el premi a l’esforç. Per què saps, diràs tu, que aquest passatge es refereix a la humilitat, sent així que va dir d’una manera indefinida "Jo soc el camí"? Escolta-ho més concretament: Apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor. Es proposa com a exemple d’humilitat i com a model de mansuetud. Si li imites, no camines en tenebres, sinó que tindràs la llum de la vida.» (Els graons de la humilitat i la supèrbia, 1,2).

 

26.03.2023 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,1-10
  1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 26 de març de 2023

Un dels comentaris de la Regla més clàssics fou el de l’Abat de Solesmes Dom Paul Delatte. El passat dimarts quan un grup de preveres de la diòcesis de Barcelona visità el nostre monestir, tots ells residents a la casa de sant Josep Oriol, es a dir tots ells grans i jubilats de les seves funcions pastorals, entre ells hi havia mossèn Fernando Xuclà que té a hores d’ara 98 anys; el P Xuclà fou monjo de Poblet entre 1948 i 1954 prenent el nom de Gerard. El cito perquè tingué l’atenció de regalar-me un exemplar del comentari de la Regla de Dom Paul imprès l’any 1913, fa doncs 110 anys. Eren temps en que Dom Guéranger representava per a molts el veritable temperament monàstic, com escriu el mateix Dom Paul en la introducció del seu comentari a la Regla.

És curiós i interessant doncs llegir que diu Dom Paul sobre la figura de l’abat i com es veia a inicis del segle XX aquesta figura. Per a Dom Paul l’autoritat abacial emana de Déu, no ve pas de la comunitat, encara que la comunitat designi a la persona que en serà subjecte. Ve de Déu de dues maneres diferents: com a autoritat i com a autoritat espiritual. Per a Dom Paul quan parlem de la figura de l’abat estem més aviat en un terreny sobrenatural on per tant no es pot parlar més que d’ordre sobrenatural i de gràcia de Déu. El poder de l’abat per a ell era diví, absolut, els límits del qual sols podia establir Déu mateix. Els monjos en qualsevol cas eren convidats a obeir.

Cent cinc anys després Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla, un dels més importants escrits en els darrers anys, ens parla d’anar amb compte amb abats excessivament carismàtics i venerats, amb una forta personalitat. Sembla doncs una mica lluny de la concepció del poder com a do diví en un sentit unívoc.

Què ha passat durant aquests cent cinc anys perquè la idea sobre la figura de l’abat, el concepte d’abat, hagi canviat de manera sinó radical sí important? Doncs que les idees socials no són pas les mateixes, el que era normal fa un segle ha deixat de ser-ho avui i això també afecta a l’Església i a la vida monàstica, no en va la idea de fons del Concili Vaticà II era posar l’Església al dia.

Avui hauríem de partir per exemple de la responsabilitat personal de tots i cadascun dels monjos, perquè al monjo el fa la vocació, com diria sant Bernat, no la necessitat de ser-ho, o el caprici. El monjo és algú que cerca Déu, no de fer la seva voluntat o que cerca de trobar-se un plat a taula i un llit parat. Però també hi ha coses que no han canviat tant o que directament no han canviat gens. Tot el que sant Benet demana a l’abat o als monjos difícilment pot assolir-ho una persona humana, ni tant sols intentar-ho, només amb l’ajut de Déu pot acostar-se mínimament al que sant Benet demana a l’abat.

Un ministeri que ha de ser sobretot servei.

Sobre aquest tema del servei el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l’aparença, de l’exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntar-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l’ànima!».

L’autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l’Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l’estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religiosos; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Un dels textos més bells dels nostres pares cistercencs és segurament l’Oració Pastoral de sant Elred. La fina sensibilitat i la profunda humanitat de l’autor del Mirall de la caritat o de l’Amistat espiritual, ens presenta el que l’abat i per extensió tot monjo hauria de demanar al Senyor conscient de les seves febleses tant físiques com morals, cert de les seves limitacions. En aquest text reconeix d’antuvi que tant sols Jesús és el bon pastor, que tot altre és un pastor que al cap i a la fi està angoixat per ell mateix i pel ramat que se li ha confiat i cerca la bondat, no la posseeix d’antuvi. Per això en primer lloc ha de recórrer a la misericòrdia del Senyor, recordant la frase de la Regla de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. En segon lloc ha de confiar la seva misèria al Senyor dient-li: «Per què llavors, oh font de misericòrdia, sent ells el que són, tan cars per a tu, has volgut encomanar-me’ls a mi, que soc tan menyspreable als teus ulls?». Segueix sant Elred acudint a la pregària demanat: «Això és el que et demano, oh font de pietat, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud.» Per tot seguit demanar com Salomó especialment la saviesa: «Un dels antics et va demanar una certa vegada que li concedissis saviesa per a saber governar al teu poble. Era un rei i la seva comanda et va agradar i vas escoltar la seva veu, i no obstant això encara no havies mort en la creu ni havies mostrat al teu poble aquesta admirable caritat.» I acaba pregant a l’Esperit Sant «Ensenya’m, Senyor, a mi, el teu servidor: ensenya’m, et prego, pel teu Esperit Sant, com consagrar-me a ells i com lliurar-me al seu servei. Concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia inefable, suportar amb paciència les seves febleses, compadir-los amb bondat i ajudar-los amb discerniment.»

Amb el pas dels segles poden haver canviat les formes, les maneres de ser i de fer, les mentalitats. Però el que no ha canviat, el que no pot canviar són dues coses: Reconèixer-se pecador i limitat i implorar l’ajut del Senyor davant el que a cadascú ens encomana de fer, sigui el que sigui, per tal de que, com conclou la seva Oració pastoral sant Elred, perseverem amb èxit en el nostre sant propòsit, i perseverant en ell obtinguem la vida eterna. Gràcies al seu auxili, sols amb el seu auxili la podrem obtenir.

Els comentaris a la Regla podran ser sempre diversos, sempre influenciables pels corrents de pensament de cada moment. Però el que no canviarà, el que no podrà canviar mai és la necessitat de l’abat o la de qualsevol monjo de confiar-se a l’ajut de Déu. I això no limita pas la llibertat, ans al contrari, conscients de les nostres febleses ens fa participar de la llibertat dels fills de Déu. Com escriu l’Apòstol: «quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10).

 

19.03.2023 – EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

• EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 72
  1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 19 març 2023

Ens diu la carta als cristians Hebreus: «Desitgem només que cada un de vosaltres demostri sempre el mateix zel i conservi fins a la fi la seguretat de l’esperança, de manera que no us torneu indolents, sinó que imiteu aquells qui per la fe perseverant, han heretat les promeses.» (He 9,11-12)

El bon zel és el que ens dona esperança, és el que ens ajuda a mantenir-nos perseverants en la fe; en canvi el zel dolent, aquell que és amarg i que allunya de Déu, és el que anem fent dia a dia si caiem en la indolència. Perseverar o caure en la indolència, vet aquí la tria que hem de fer cada matí quan la primera campana ens convida a aixecar-nos per acudir a l’ofici de lectura o Matines; perseverar acudint-hi o caure en la indolència deixant d’anar-hi i quedant-nos al llit; i no tat sols a primera hora, sinó també al llarg del dia; fins i tot a l’hora d’anar a dormir se’ns presenta la tria entre dormir o qui sap si llegir i acabem per caure en la indolència al matí següent quan toca la campana. I com aquesta, tantes altres tries que al llarg del dia ens donen l’oportunitat de perseverar o de caure en la indolència. A vegades ens pot semblar que parlar de bon zel, com de tantes altres coses, res té a veure amb el dia a dia de la nostra vida; que és una exposició teòrica que té molt poc de pràctica; no és pas així ja veiem com en aquest mateix capítol sant Benet quan ens convida a practicar aquest bon zel afegeix tot seguit que ho fem tot amb un amor ferventíssim, això és practicant la paciència, suportant les febleses tant físiques com morals, tant les dels altres com les nostres mateixes, obeint-nos els uns als altres amb emulació, practicant desinteressadament la caritat fraterna, estimant a l’abat amb afecte sincer i humil; tot plegat es resumeix en témer a Déu amb amor i no anteposar res absolutament al Crist i amb una finalitat també ben clara, arribar tots junts a la vida eterna.

Practicar el bon zel no és un costum massa arrelat en els nostres temps on predomina el zel dolent expressat en l’odi, la malfiança, el fanatisme, l’egoisme i tantes altres coses molt més comuns que no pas el bon zel. Certament quan manca en una societat l’amor a Déu aquest és substituït per una mena de politeisme, és a dir cada persona es considera a si mateixa com un déu i per tant tota la resta de la humanitat li ha de retre culte. També és cert que no podem generalitzar el zel dolent perquè arreu del món, tant entre els creients com entre els no creients, hi ha gent bona, amb bons sentiments, que s’esforcen per practicar la bondat, ajudant als altres desinteressadament i això no és altra cosa que practicar el bon zel. D’aquí el risc de que les praxis mundanes persisteixin en nosaltres quan entrem al monestir és evident i demana del nostre esforç persistent, sense defallir, demana acostar-nos a la pràctica del bon zel, perquè si ens deixem endur per la rutina el més probable és que la pràctica del zel dolent ens arrastri; no pas perquè siguem dolents de mena, sinó més aviat perquè deixant-nos arrastrar per la indolència acabem per acostar-nos al mal zel.

Podem també córrer el risc de ser zelosos creient-nos practicar el bon zel quan de fet practiquem exactament el contrari. Podem córrer el risc de caure-hi quan s’apodera de nosaltres un apropiament indegut de les nostres responsabilitats perquè perdem de vista precisament el que ens diu sant Benet d’avançar-nos a honorar-nos els uns als altres i ens honorem més a nosaltres mateixos que als altres. Qualsevol responsabilitat que tinguem és un servei. Avui és bo de recordar, quan fa justament deu anys d’aquella celebració d’inici de pontificat, que en l’homilia el Papa Francesc ho expressava amb aquesta frase: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei.» (19 de març de 2013) i això ho podem aplicar molt bé en la nostra vida. No hi ha monjos de primera i de segona, el que vertaderament importa és ser bons als ulls de Déu i a Ell no el podem pas enganyar. Citant una altra homilia d’inici de pontificat, en aquest cas de sant Joan Pau II, deia: «Crist coneix «el que hi ha dins de l’home». Només Ell ho coneix!» (22 d’octubre de1978). Per tant Ell sap si al fons del nostre cor hi ha la voluntat d’estimar i de servir als germans o si apliquem el zel tant sols per cercar el nostre propi profit, per cercar la lloança o si aplicant de manera avara el que se’ns ha confiat busquem més de dominar que de servir als altres. Un administrador zelós, per posar uns exemples, no és aquell que fa tot el possible per no donar a l’altre el que li cal; un hostatger zelós, no és el qui tanca la porta del monestir amb pany i forrellat per evitar de rebre al foraster; un cuiner zelós no és qui es reserva per a ell el millor plat i així tantes altres coses que, Déu no ho vulgui, es poden donar i que gràcies a Déu no es donen a casa nostra.

Però també és important analitzar si tenim a vegades ni que sigui tant sols la temptació d’actuar així i no pas d’imitar als qui han perseverat fins arribar a la vida eterna, per rebre allò que se’ns ha promès a tots; perquè a causa d’un zel mal entès podem acabar per perdre’ns entre la indolència i la gasiveria espiritual. Citant una tercera homilia d’inici de pontificat, en aquest cas la de Benet XVI: «La tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en definitiva és un servei a l’alegria, a l’alegria de Déu que vol fer la seva entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir amb bon zel és doncs també servir amb joia, alegres de servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament, com ens diu sant Benet, l’amor i la caritat, no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al Crist i mirant sempre d’imitar-lo.

Es pregunta Aquinata Böckmann si el bon zel està encara de moda quan tantes persones viuen sense ideals, tant sols preocupades pel seu petit i efímer confort. Davant d’això tant sols una vida marcada, "devorada" escriu ella, per un zel ardent, per les exigències radicals de l’Evangeli i de l’amor a Déu i al germà pot respondre a les aspiracions del món contemporani.

En paraules de san Bernat: «Qui estima a Déu no queda sense recompensa, tot i que l’hem, d’estimar sense tenir en compte aquest premi. El vertader amor no és indiferent al premi, però tampoc ha de ser mercenari, ja que no és interessat. És un afecte de cor, no un contracte. (...) Brota espontani i es manifesta lliurament. Troba en si mateix llur satisfacció. El seu premi és el mateix estimat.» (Llibre sobre l’amor a Déu, VII, 17).

 

12.03.2023 – EL PRIOR DEL MONESTIR

• EL PRIOR DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 65
  1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 12 març 2023

Complir amb respecte allò que se’ns encomana, no fer res contra el que disposa la Regla o contra la voluntat de l’abat, observar sol·lícitament els preceptes de la Regla; no ser viciós, no enorgullir-nos enduts per la inflor o no menysprear la santa Regla; no sols ho ha de complir el Prior, que també, sinó qualsevol monjo des de l’abat fins al que potser no tingui tanta responsabilitat. Podem córrer el risc de perdre a vegades el sentit últim de la nostra vida i al final d’aquesta vida, que tant sols té sentit viscuda en Crist i per Crist, haurem de donar compte a Déu de tots els nostres determinis. Déu ens dirà el que ens diu Crist en el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu quan ens parla del judici final. El que compta és donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, de vestir al despullat o de visitar al malalt o al presoner (cf. Mt 25,31-46). I qui diu això pot dir rentar la roba al qui la tenia bruta, facilitar un llibre al qui l’havia de menester, posar els plats a taula quan era necessari, atendre al qui estava malalt, obrir la porta o respondre al telèfon al qui trucava, preparar la roba pel qui havia de presidir l’Eucaristia i així per cada una de les responsabilitats que tinguem siguin quines siguin, perquè no hi ha responsabilitats majors i menors, totes són importants i entre totes s’atén al conjunt de la comunitat. A vegades quan portem anys i anys en una mateixa responsabilitat podem acabar per perdre de vista aquest sentit últim i fonamental de la nostra vida que no és altra que seguir els manaments del Crist procurant la pau i la caritat. I aquest sentit, aquest esperit de servei no ha d’anar en una direcció equivocada, vers nosaltres mateixos, Déu no ho vulgui, ni tant sols cap a aquell que ens cau bé, al qui tenim per més proper; ha d’anar en la direcció correcte, cap a tots els germans, sense fer accepció de persones.

Per mantenir la pau i la caritat ens cal assumir a cadascun de nosaltres la responsabilitat que ens pertoca perquè se’ns ha confiat, no pas perquè ens la prenguem per nosaltres mateixos. Això és important que ho tinguem present en el nostre dia a dia i cal que mirem de no oblidar-ho mai. Tots tenim unes responsabilitats comunes: no anteposar res a l’ofici diví, treballar la nostra humilitat, és a dir fer-la créixer, no ser goluts, ni vanitosos, ni bevedors, ni envejosos i d’altres; però tot plegat ho hem d’exercir especialment i primordialment en la responsabilitat concreta que se’ns ha confiat, sigui temporal o sigui perllongada en el temps, ho hem de posar en pràctica i no deixar-ho tant sols en el terreny de la teoria. Recordem sempre el que ens diu sant Jaume: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,14-18).

A través de la responsabilitat que se’ns hagi assignat hem de demostrar amb obres, amb el dia a dia, no tant sols la nostra habilitat artesanal, els nostres coneixements, el nostre domini de determinada tècnica, sinó la nostra fe, perquè això és el que realment comptarà al final de la nostra vida de monjos i de cristians. No hem vingut al monestir a exercir aquella o l’altra responsabilitat, certament les tenim perquè tots hem de ser responsables d’una cosa o altra i a cadascú se’ns demana d’exercir-les d’acord amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No tothom està dotat de totes les qualitats. Hi ha qui cuina molt bé i qui amb prou feines sabria encendre el foc; qui sap de comptabilitat i qui davant un balanç se sentiria marejat; qui te paciència per atendre visites d’infants amb els seus professors i qui li resultaria un vertader calvari. Certament com diria sant Benet no ens hem d’enorgullir dels nostres talents sinó posar-los al servei dels altres. En una comunitat, com diria l’Apòstol, tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (cf. 1Co 12,12). I cadascun d’aquests membres ha de ser curós amb el que li pertoca de fer i agraït amb el que rep a través del servei dels altres.

Per assumir una responsabilitat de manera eficaç ens cal certa autonomia, que no vol dir pas deseiximent. Tots som persones madures que sovint, la majoria, hem tingut responsabilitats laborals o d’altres tipus abans d’entrar al monestir. Per tant sabem que vol dir treballar responsablement. Però tot i que hàgim tingut abans una feina que ens agradés, que la féssim de manera vocacional, perquè al cap i a la fi les vocacions en el món són moltes i ben diverses, ara el que sí que ha canviat o com a mínim s’ha accentuat és la raó de fer les coses; les hem de fer per amor al Crist i als germans i això significa exercir les tasques amb tota responsabilitat. No oblidem allò que ens diu sant Benet, «creiem que Déu és present a tot arreu i que "els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents"» (RB 19,1).

Escrivia ja fa uns anys Dom Gabriel Sortais, Abad General de l’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança: «Si es nomenem oficials és perquè ajudin, és a dir, perquè examinin i donin solució als petits problemes que sorgeixen a diari en els diferents sectors de la vida de la comunitat, seguint sempre les intencions del superior. Si a cada situació han de portar els seus problemes al superior per a que examini i decideixi, és evident que els subalterns són pràcticament inútils» (Conferencias sobre el abadiato, p. 122). Potser el llenguatge que emprava Dom Gabriel no és massa actual però si que respon al principi de subsidiarietat tant present en la doctrina social de l’Església. Per decidir cal ser sempre responsable i mirar també sempre més enllà dels nostres propis interessos. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla molt de l’abat, bastant menys del prior o del majordom o dels artesans; però el que diu per cadascun d’ells és sempre aplicable al conjunt de la comunitat, a tots i cadascun dels monjos. No podem escoltar aquests capítols pensant sols en el que se li exigeix a un altre, ens els hem d’aplicar sempre en clau personal. En paraules de sant Joan Pau II: «Si contemplem l’Evangeli, es pot dir que la vida de comunitat respon a l’ensenyament de Jesús sobre el vincle entre els manaments de l’amor a Déu i de l’amor al proïsme. En un estat de vida en el qual es vol estimar a Déu sobre totes les coses, no es pot deixar de comprometre’s també estimant amb especial generositat al proïsme, començant pels que estan més a prop atès que pertanyen a la mateixa comunitat. Aquest és l’estat de vida dels consagrats» (Audiència General 14 de desembre de 1994).

 

05.03.2023 – LA MANERA D'ADMETRE ELS GERMANS

• LA MANERA D'ADMETRE ELS GERMANS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 58
  1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l'admetin fàcilment; 2 ans, com diu l'Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l'admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l'entrada, i que s'estigui uns quants dies a l'hostatgeria. 5 Després s'estarà al noviciat, on han d'estudiar, menjar i dormir. 6 Que se'ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d'ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te'n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d'haver-s'hi pensat, prometia de complir totes les coses i d'observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d'aquell dia no li serà lícit d'anar-se'n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d'haver-s'ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l'oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d'això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l'abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l'escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l'altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d'aquell dia se'l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d'aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l'oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se'n del monestir -Déu no ho permeti-, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l'expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l'abat prengué de damunt l'altar, sinó que es guardi al monestir.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 5 març 2022

Tota vocació és una crida, una crida que és potser no tant l'inici d'una relació amb el Crist, que també pot ser-ho, com la consolidació d'aquesta relació de manera més estreta, la personalització i la concreció d'aquesta relació prèvia. El «veniu i ho veureu» de Crist als primers deixebles (Mt 4,19-22 i Jn 1,43) és una invitació a compartir un camí, un camí de fe que no té altre destí, que no pot tenir altra terme, que el mateix Crist i la vida en plenitud, la vida per Ell guanyada per a nosaltres a la creu i en llur victòria sobre la mort, és a dir en el sepulcre buit que és signe evident d'aquesta victòria. Déu té sempre la iniciativa en una vocació i és aquesta una crida a viure la felicitat d'un encontre, de l'encontre amb el Senyor. Per això la vocació té alguna cosa d'irracional talment com en una relació amorosa; quan es pregunta a un jove perquè estima a aquella noia concreta, segurament no tindrà altra resposta que dir que perquè li agrada, si és que l'estima veritablement; de la mateixa manera el monjo quan se li pregunta per què s'ha fet monjo, per què vol esdevenir monjo, no pot tenir altra resposta que dir que aquesta vida li plau, perquè li plau cercar a Déu, perquè Crist és el seu estimat. Si en un procés vocacional partim limitats per les racionalitzacions, si comencem a fer càlculs d'interessos, no deixem espai ni a l'amor ni, el que és el mateix, a l'acció de Déu. Deixar-se dur per aquest amor no és avui per avui especialment fàcil, vivim uns temps on qualsevol persona cerca de controlar la seva vida fins al darrer punt i per evitar perdre'n el control analitza els riscos i els perills amb que es pot trobar en cada moment de llur existència. Davant d'això seguir la crida de Crist és deixar-se endur pel seu amor, refiar-se d'Ell, confiar-se a Ell; no pas de manera irracional sinó anteposant el Crist a qualsevol altra cosa, sobretot al individualisme, a l'egoisme, a l'amor excessiu a un mateix.

Tota vocació ha de ser una relació oberta i generosa amb Déu, sense una obertura generosa i valenta cap a Ell, és a dir sense l'amor, aquesta relació no té cap futur; durarà el que durarà i a la primera o segona dificultat acabarà per entrar en crisi i finirà. Si no hi ha crida, no hi ha vocació, si no hi ha vocació no hi pot haver vida monàstica. Potser podria haver-hi una vida en un monestir, però no seria en cap cas una vida monàstica, seria una vida acomodatícia sempre condemnada al fracàs, una vida buida, sense sentit que tard o aviat acabaria per extingir-se. Escriu Dom Pierre Miquel que no poden portar una vida cristiana, no poden ser monjos aquells que cerquen tant sols de tenir el pa assegurat, temporalment assegurat; aquests potser viuran benestants, però al monestir no se cerca una vida assegurada, un llit, un plat a taula i la resta de les necessitats satisfetes sense massa esforç personal; al monestir se cerca a Déu.

Per a viure la vida monàstica hi ha doncs un ineludible punt de partença que és la crida, aquesta sí individual i particularitzada, de Déu vers cadascú dels cridats. Una crida que té un protagonista, perquè és Déu qui truca primer a la nostra porta, a la porta del nostre cor i si no li obrim aquesta porta, de res serveix que nosaltres truquem a la porta del monestir. Déu sempre ens estima primer i és font del nostre amor. Saber doncs si qui truca a la porta d'un monestir ha obert la porta del seu cor al Senyor, ha estat cridat per Déu, estima Déu i es deixa estimar per Ell i responent a aquesta crida el cerca de veritat, és un deure ineludible de tota comunitat. Segurament això avui no és especialment fàcil, els individualismes que dominen la nostra societat fan que hom cerqui un lloc on poder portar a terme una realització personal que sovint poc té a veure amb portar una vida de recerca de Déu, és a dir una vida vertaderament monàstica, cercant a aquell qui és totalment l'altre.

Escriu Louis Bouyer «Quin és el sentit de la vida monàstica? Aquesta pregunta és primordial. Hom adopta el monaquisme com un camí. Comprometre's sense saber cap a on condueix seria endinsar-se en un atzucac. A què has vingut? Si aquesta pregunta no és plantejada en tot moment en l'esperit del monjo, o si aquest no és capaç de donar-li sempre una resposta que emani de l'ànima sencera, el seu esforç és en va: segons la paraula de l'Apòstol, combat donant cops a l'aire.» (El sentit de la vida monàstica, p. 23). Però alhora si tota vocació és en certa manera cridada a ser viscuda en comunitat; la vocació sacerdotal en el si d'una església particular o diocesana, la vocació matrimonial en el si d'una família i la vocació religiosa en el si d'una comunitat; aquest tret comunitari és essencial en la vida monàstica. Perquè la segona particularitat de la vida monàstica és cercar Déu en comunitat i no pas malgrat la comunitat com potser a vegades en moments de crisi o de conflicte ens pot passar per la ment de pensar. En qui truca a la porta d'un monestir cal veure doncs si cerca Déu de veritat i si el vol cercar en el sí d'una comunitat; no pas per afinitat personal a un abat, a un mestre de novicis o a tal altra membre de la comunitat; no pas sols per que li agradi el lloc per a viure-hi, la seva monumentalitat, la seva simbologia o llur litúrgia, depenent del cas; sinó per damunt de tot perquè vol cercar Déu i el vol cercar amb d'altres que també el cerquen.

Sant Benet preveu dos elements fonamentals per un autèntic discerniment; en primer lloc enumera un cert nombre de qualitats espirituals que qui truca a la porta del monestir ha de tenir i ha de saber desenvolupar, com l'obediència o la capacitat de suportar les humiliacions i de superar les dificultats; en segon lloc ens parla del marc temporal on treballar aquesta vocació. La nostra societat entre les seves diverses malalties té la de la pressa. Però la vida monàstica no és altra cosa que una cursa de fons, en la que cal mesurar les forces, no sigui que s'esgotin en els primers metres i ens quedem sense alè per afrontar la resta del camí i sobretot no enganyar-nos ni enganyar a qui truca a la porta sobre la distància que resta fins a la meta. Al monjo no el fa la voluntat de ser-ho, podríem dir que per trucar a la porta no és ja monjo; no el fa tampoc l'hàbit, ni la professió temporal, ni tampoc la professió solemne; el monjo es va fent a foc lent i no acaba la cursa fins que arriba a la meta i aquesta no és altra que la vida eterna. Quants candidats que truquen a la porta d'un monestir es creuen ser ja monjos pel sol fet de voler ser-ho; però no es tracta tant de voler ser monjo sinó de deixar-se modelar pel Crist, amb la resta de la comunitat que un dia o un altra, sigui aquest més proper o més llunyà en el temps, van començar també aquest camí de conversió. A vegades voler cremar etapes acaba per deixar convertida en cendra una suposada vocació, voler arribar a la meta per una drecera acaba per fer-nos desqualificar de la cursa i això no és res més que el reflex d'una societat que en la que qui vol alguna cosa la té sigui com sigui, i per això mateix ja no valora el que costa arribar-hi i obtenir-ho. El monjo, el qui cerca a Déu no té pressa per arribar a la meta, no pot tenir pressa, és Déu qui marca la velocitat i els temps, i el monjo no ha de tenir pressa no pas perquè la meta no li sigui desitjable, ans al contrari arribar-hi és el que més desitja; sinó que de tant desitjable gaudeix de cada pas, de cada metre que l'acosta una mica més a Déu, entreveient amb més nitidesa el rostre del Crist que el crida i per això mateix gaudint veient com s'hi apropa amb esforç i amb vertader deler espiritual.

 

26.02.2023 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítols 49 i 48,14-25
  49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 26 febrer 2023

Tota la vida del monjo hauria de ser una quaresma, tota ella una preparació per la Pasqua, un camí cap a la Pasqua. En aquest camí la pregària, el treball i la lectura són elements fonamentals. Sant Benet vol que en el temps quaresmal tot això ho visquem d’una manera més intensa si cap i no tant sols com a preparació per a la celebració pasqual, que és el centre de l’any litúrgic i el que hi celebrem el centre de la nostra fe, sinó també com un temps privilegiat, un temps fort, per a recuperar allò que hàgim negligit la resta de l’any.

En una societat on el culte al cos, la dieta i el règim alimentici esdevé sovint quelcom que ens mostra a l’home centrat en ell mateix, l’ascesi cristiana ho té com un instrument, un mitjà per arribar a aquell que ho és tot en tots. No es tracta de posats tristos, d’aparentar, si no de deixar de banda el nostre caprici per tal de no anteposar res al Crist. En aquesta manera de preparar-nos per la Pasqua la lectura hi té un lloc important. Resulta si més no curiós, la importància que dona sant Benet a la lectura, tant més quan la societat del segle VI tenia un molt alt índex d’analfabetisme i elaborar un llibre no era una tasca ni fàcil ni barata en recursos econòmics i de temps. Però sant Benet pensa que així com la nostra vida és tota ella un caminar cap a la Pasqua també ha de ser tota ella un període de formació, d’anar adquirint coneixements però no pas per erudició, per poder portar una tertúlia de sobretaula amb un més alt grau de pedanteria; sinó que tot en la nostra vida està orientat a centrar-nos en Crist, a apropar-nos a Ell, a caminar cap a Ell.

Què representa la lectura en la nostra vida? Quin pes hi té? Què llegim o què escoltem? Com tot cal fer-ho amb mesura, és a dir quan toca ja que si per exemple la lectura ens treu hores de dormir i llavors no ens aixequem a l’hora, malaguanyada lectura. Això sant Benet ens ho diu ben clar quan ens parla de les hores en que ens hi hem de dedicar i perquè no caiguem en la temptació estableix que un o dos ancians facin la ronda per tal d’evitar que passem l’estona sense fer res, víctimes de la peresa, o el que és pitjor destorbem als altres i això sí que sant Benet ho vol evitar de totes, totes i demana correcció de regla pels infractors perquè serveixi d’escarment per a tots. Sembla que sant Benet vol que aquesta lectura sigui feta en solitud i sense que ens ajuntem amb d’altres a hores indegudes. A vegades passa que a l’hora de la Lectio pots rebre una visita, fins i tot la d’un altra monjo, o un missatge o una trucada. Certament hi pot haver situacions en que això estigui plenament justificat com per exemple temes de salut o d’una urgència determinada; però altres vegades no deixa de ser una mostra del no respecte del nostre horari, de manca de bon zel. No és fàcil estar on cal estar, quan cal estar-hi i fent el que toca fer; no deixa de ser un sacrifici i no pas menor. En aquest temps quaresmal potser en aquest aspecte també ens podem imposar alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud, que diria sant Benet. Si ens ho plantegem com una limitació a la nostra llibertat sempre ens farà nosa acomplir el nostre horari, seguir el ritme rutinari de la nostra jornada; però si posem l’atenció en a qui dediquem el dia, a qui dediquem la nostra vida no se’ns ha de fer pas pesat voler estar amb Ell de la manera que toca en cada moment. Perquè la lectura no és altra cosa que l’ocasió per aprofundir d’una manera o altra en el misteri del Crist i en la nostra pròpia manera d’acostar-nos-hi.

Una altra particularitat a la que ens convida sant Benet és a llegir els llibres per ordre i tots sencers i això pot semblar una obvietat però segurament no ho és tant; aquí també tenim una temptació i és la d’anar a la part que ens interessa i posposar o obviar la resta. Un llibre, una obra literària sigui del gènere que sigui està pensada en general com un conjunt, forma un tot. Cert que ens poden no agradar diversos aspectes; per exemple el llenguatge d’un llibre, la manera d’expressar-se o algunes expressions concretes allí emprades, o també, per suposat algunes idees expressades; però també és cert que pretendre escoltar tant sols el que plau a la nostra oïda pot no ser massa enriquidor és com si tant sols volguéssim escoltar dels altres paraules afalagadores, una quimera. Per a discernir Déu ens ha donat el judici i també escoltar opinions que no compartim del tot o en part, ens pot ajudar a refermar-nos veient la molta, escassa o nul·la solidesa d’altres arguments; qui no pot escoltar una opinió diferent a la seva opinió al cap i a la fi pot acabar per mostrar així la seva inseguretat personal i flaquesa doctrinal.

Sant Benet vol que anem creixent, que anem avançant cap al Senyor, discernint, que és allò que ens hi pot allunyar i allò que ens pot ajudar a arribar-hi. I en aquest camí la lectura hi juga un paper molt important; en primer lloc i fonamentalment la de la Paraula de Déu, la nostra companya de viatge a l’Ofici Diví, a la Lectio i també al refetor; amb els estudis exegètics que ens hi ajuden a aprofundir-hi, després tenim el magisteri de l’Església i dels Pares, els de l’Església, els del monaquisme o els cistercencs, i tot seguit la teologia, especialment la espiritual i la monàstica; tot això ho escoltem a la col·lació, al refetor i en privat; tot plegat ens va formant, esdevenint així les nostres fonts. A tots ens sonen les fonts de les que sant Benet va beure; ens les va citant i també són fonamentalment i bàsicament l’Escriptura, però anomena també expressament les Col·lacions dels Pares, les Institucions, les seves vides o d’altres regles com la de sant Basili i és d’aquí d’on treu coses noves i velles per redactar aquesta mínima norma de vida que és la Regla per a nosaltres.

Per a què llegim? Per a què hem de llegir? Llegim per alimentar la nostra vida, el que llegim o escoltem ens ha de servir per la nostra vida espiritual, en positiu o fins i tot també en negatiu, per rebutjar allò que no ens acosta a Déu. Deia Benet XVI: «el cristianisme no era solament una «bona notícia», una comunicació de continguts desconeguts fins a aquell moment. En el nostre llenguatge es diria: el missatge cristià no era només «informatiu», sinó «performatiu». Això significa que l’Evangeli no és solament una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.» (Spes salvi, 2)

Amb aquest ànim de conversió llegim doncs aquesta Quaresma el llibre que hem triat, fem-ho per ordre i tot sencer, a les hores que se’ns diu de dedicar a la lectura i sobretot que sigui de profit per a la nostra vida espiritual.

 

19.02.2023 – ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

• ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 46
  1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 19 febrer 2023

Escriu sant Joan Crisòstom: «Jesucrist ens uneix a Ell (...) El qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més.» (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4). Podem estar sempre temptats de no donar excessiva importància a les faltes que podem anomenar lleus; aquelles a les que es refereix avui i al llarg dels darrers capítols que hem escoltat sant Benet, tals com les equivocacions a l’oratori, fer tard a l’ofici i a la taula, parla de fer-hi tard ja ni es planteja que ens hi absentem sense una causa justificada, i afegeix com satisfer els excomunicats per aquestes faltes. De tot plegat si hi caiem, Déu no ho vulgui, podem pensar que no n’hi ha per tant, que podem retornar a la fidelitat quan i com vulguem. En primer lloc sense l’ajuda de Déu no ho podrem pas aconseguir; però en segon lloc per poder rebre aquesta ajuda ens cal demanar-la i per demanar-la ens cal ser conscients de que la necessitem, és a dir sabedors de que estem en falta. De fet qualsevol addicció que podríem qualificar de mundana pateix els efectes d’aquest voluntarisme que ens fa pensar que quan vulguem ens en sortirem i que som nosaltres els qui dominem les passions i les temptacions. Difícilment és així i si algú que està enganxat al que podríem anomenar com a vicis se’n pot sortir sense ajuda, tampoc nosaltres sense l’ajuda d’aquell qui tot ho pot ens en podrem sortir per superar les nostres faltes. Exemples ens en venen a tots al cap; puc dir que deixo la Lectio per descansar una mica més al matí, però de fet com que és quelcom per a mi molt necessari si ho vaig deixant arribarà a un punt de difícil retorn o de no retorn. El mateix passa amb l’absentisme a l’Ofici Diví, perquè un podria suposar que quan hi faltem ens hauríem de sentir millor en estar qui sap si més descansats, però veus que qui va caient en aquest greu absentisme, lluny de sentir-se millor, va fent cada cop més cara de pomes agres, es mostra cada cop més susceptible o irritat amb qualsevol cosa que creu que el contraria i, en algun cas, hem vist com acaba per perdre la vocació monàstica, quan potser de fet el que acaba és abandonant-la. D’aquí la no poca rellevància de les faltes lleus, perquè repetides, disculpades per la nostra consciència, cada cop més laxa, i sistematitzades, acaben per esdevenir faltes greus i causa de crisi generalitzada de la nostra espiritualitat.

Al cap i a la fi tenim por de confrontar les nostres mancances perquè en el fons estem certs de la pobresa dels nostres arguments per justificar les faltes lleus, i ja no cal dir de les greus. Aquest argument pot ser perfectament vàlid pel que fa a com ens posicionem davant del sagrament de la penitència perquè, com en el conjunt de l’Església passa, no ens enganyem, també nosaltres podem caure i caiem en l’argumentació de que "Déu ja em coneix", "Ell ja sap que en el fons sóc bo", "perquè m’haig de sincerar amb un altre home tant o més pecador que jo" i així tantes altres argumentacions. No ens enganyem faltem, pequem i moltes vegades conscientment, perquè la temptació d’imposar sempre i arreu la nostra voluntat, de fer la nostra i que els altres girin al nostre voltant, és a dir al nostre caprici, és forta, omnipresent i molt perillosa si no ens n’adonem a temps i rectifiquem; encara que existeixi el risc de caure una i altra vegada, això no és argument per no intentar aixecar-se també una i altra vegada, al menys intentar-ho. La nostra vida monàstica, la nostra vida de cristians és una cursa, ens ho diu l’Apòstol a la Carta als de Corint, i com a tal té moments de certa eufòria, moments de cansament; però el que no hem de perdre mai de vista és que en aquesta cursa de fons l’únic important és la meta, arribar tots junts a la vida eterna com ens diu sant Benet, i difícilment hi arribarem si ens aturem, si ens asseiem a descansar en una pedra a meitat del camí i perdem la voluntat de reemprendre la cursa, perquè quan la reprenguem potser el dia ja declina i el camí s’ha fet ja massa fosc i relliscós per a poder-lo seguir.

Sant Benet proposa reconèixer el mancament, abans no sigui un altra qui el faci saber, i donar-ne satisfacció com una manera d’alliberar-nos i de recomençar, posant, per emprar una expressió col·loquial el comptador a zero; guarint les ferides sempre amb l’objectiu de poder seguir endavant. La nostra ànima que pateix pels pecats sobretot pateix quan ens els guardem, quan no els confessem; perquè aleshores lluny d’apartar-los el que fem és conservar-los de manera dolorosa al nostre interior i cada cop ens van fent més mal. I la solució no està en sortides que apareixen davant dels nostres ulls com a molt fàcils, però que més tard o més d’hora acaben passant factura en la nostra salut espiritual mermant-la; podent arribar així al pitjor dels escenaris, restar al monestir perquè no sabem on anar, per inèrcia, per costum, perquè no tenim altra alternativa i això és molt trist i pobre. Tot plegat causat per haver perdut la pau interior, per haver malmès la relació amb el Senyor, per haver descuidat i haver caigut repetidament, negligentment en faltes.

«Es conta que tres confrares amics es van fer monjos. El primer va voler pacificar als qui es combatien, segons està escrit: "Benaurats els qui procuren la pau" (Mt 5,9); el segon, va triar visitar als malalts; i el tercer va anar a viure al desert. Ara bé, el primer, cansant-se per causa de les lluites dels homes, i no podent curar-los a tots; entristit va anar a veure al qui servia als malalts, i el va trobar descoratjat i sense haver arribat a complir plenament el manament al que s’havia compromès. I de comú acord van anar els dos a veure a l’ermità, li van exposar la seva tribulació i li van demanar que els aconsellés convenientment. Després d’un breu silenci, aquest va posar aigua en un recipient i els va dir: "Mireu l’aigua". Estava tèrbola. Una mica després els va dir de nou: "Mireu com ara l’aigua està tranquil·la". I quan van mirar l’aigua, van veure els seus rostres com en un mirall. I llavors els va dir: "Així és també el que està enmig dels homes: l’agitació li impedeix veure les seves faltes, però quan viu en el desert, llavors les veu.» (Llibre dels ancians, 2,29). Així ens passa a nosaltres també, la nostra pròpia agitació interior ens impedeix de veure amb claredat les nostres faltes que alhora són també elles mateixes causa de nova agitació. Sant Benet no vol que ens habituem a cometre faltes, ens aconsella que tant bon punt a l’hort, al rebost, al forn, a la cuina o en qualsevol servei en cometem una tinguem el valor de reconèixer-la i rectificar.

Estem a punt de començar el temps quaresmal, aquell en el que sant Benet ens demana que posem alguna cosa més de la nostra part, perquè tot i que ens digui que la nostra vida hauria de ser tota ella una Quaresma, sap que no és pas així, que intentem desempallegar-nos de tot allò que ens pugui fer nosa o al menys tenim la temptació de fer-ho. Un bon propòsit quaresmal, perquè la Quaresma al cap i a la fi no és altra cosa que un camí cap a la Pasqua com tota la nostra vida és un camí cap a la vida eterna, seria fer atenció a les faltes, a aquestes faltes que podem qualificar de lleus però que repetides, que impunitzades acaben per portar-nos, Déu no ho vulgui, a caure en el pou de les faltes greus, a caure en el fangar del desarrelament de la nostra vocació, del qual la sortida és sinó impossible sí extremadament fatigosa.

Escriu sant Joan Crisòstom: «El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no en surten fàcilment, sinó que els cal que els altres els en treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. » (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4).

 

12.02.2023 – LA MESURA DEL MENJAR

• LA MESURA DEL MENJAR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 39
  1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 12 febrer 2023

Sant Benet confessa en el capítol següent, dedicat a la beguda, que li fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres. Per això al respecte intenta establir uns mínims i uns màxims, convida al monjo a mantenir-se en una certa mesura i sobretot a no caure en els extrems de l’enfit o de l’embriaguesa. La taula comunitària té un paper important en la Regla, l’exemple més clar és tanmateix la lectura que s’hi escolta, la grandesa dels refetors monàstics, el silenci que cal observar-hi o la ritualitat durant els àpats. És l’herència directe de les primeres comunitats cristianes, a les que la nostra vida intenta tenir sempre com a referent, que no estaven pas mancades de conflictes tal com diu l’Apòstol als cristians de Corint: «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa.» (1Co 11,20-21). Tal volta per això sant Benet no vol que ningú passi gana, ni tampoc que ningú begui o mengi en excés, fins a l’extrem d’arribar a la sacietat.

Resulta a vegades curiós com donem a la reunió al voltant de la taula més importància que al mateix Ofici Diví; perquè no tant sols ens veiem temptats, sinó que fins i tot caiem en la temptació de no anar a Matines o a Laudes, però difícilment faltem al refetor a l’hora del desdejuni i encara menys a la del dinar. Oblidem tal volta el que diu el llibre del Deuteronomi, una cita emprada per Jesús per refutar la temptació del maligne al desert: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.» (Dt 8,3; Mt 4,4; Lc 4,4). Perquè sobretot vivim de la Paraula de Déu i aquesta ha de ser el nostre primer aliment i al que hem de mirar de no renunciar de cap de les maneres; d’aquí també la lectura al refetor, perquè mentre el cos s’alimenta ho faci també l’esperit.

La nostra vida se centra en la pregària, tant comunitària com personal, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu; és per a afrontar aquesta triple tasca per la que ens cal alimentar-nos correctament, com també ens cal descansar el suficient, aquí també sense excessos, ni tampoc mancances. Perquè en el tema del menjar i de la beguda o en el del descans, tant és excedir-se com negligir-ho; el que ens cal és estar sempre a punt per a servir al Senyor i mirar de fer-ho en les millors condicions possibles, per estar al cent per cent per a Ell. No seria de rebut que un monjo, Déu no ho vulgui, no pogués portar a terme la seva jornada tant per un excés com per una manca d’alimentació, com no ho seria si no estigues sempre a punt a causa d’un excés o una manca de descans. D’aquí que sigui tant important seguir el ritme fixat en la nostra jornada diària, per tal de no perdre cap oportunitat de contacte amb el Senyor.

La possibilitat de caure en un enfit no sempre existeix; d’habitud ara i aquí estem avesats a que no ens manqui el plat a taula i tal volta per això a vegades ens mostrem excessivament exigents amb el que se’ns hi posa, sempre fruit del treball i l’amor d’un germà de comunitat, i qui sap si sabríem millor dir que hi havia a taula que no pas quin Salm hem pregat a determinada hora canònica. Però en una comunitat, si mirem al llarg de la seva història amb una mica de perspectiva, veurem que hi ha moments de tot. Sense anar més lluny a casa nostra mateix; així escrivia el P. Giovanni Rosavini en el seu dietari dels primers dies de la refundació de Poblet: «Hi havia gana (...) la col que havíem trobat entre les nostres provisions, es va acabar molt aviat. Al cap d’uns dies en va venir una altra, i també alguna altra més en els dies successius, però un bon dia el senyor Toda ens va dir que el fred li havia gelat totes les cols i que no ens en podia donar més, perquè no eren bones. Passats dos o tres dies, jo passejant entorn de la muralla del Monestir, vaig trobar l’hortet de les cols. Efectivament estaven gelades, però jo sabia que encara eren bones. En vaig collir una i la vaig portar al germà Giovanni (Fioravanti que feia de cuiner). Ens la vam menjar i la vam trobar boníssima. Em sembla que no en va sobrar ni una fulleta». I conclou amb ironia: «Vam constatar que les coses robades són més bones.» (Comunió de l’ànima). En aquells temps potser algun dels monjos somiava en arribar a l’enfit, però pel que sembla en tot cas no podia passar de ser un simple somni qui sap si motivat per la mateixa gana, encara que el mateix P. Rosavini deia en una entrevista que «no pasamos hambre, sólo teníamos un apetito muy grande» (Revista Poblet, núm. 3). No es pot pas dir d’aquells primers monjos de la restauració, com deia l’Apòstol als de Filips, que el seu déu fos el ventre, i posessin la seva glòria en les parts vergonyoses o que tot el que apreciessin fossin coses terrenals (cf. Fl 3,19); perquè gaudir d’una col gelada segurament no escau entre els esquemes del que podem qualificar de gola o excés. Com escriu el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat: «una altra cosa és quan la restricció o la fam imposen quedar-se amb el que un es troba o té a l’abast. Llavors les reduccions voluntàries per motius ideològics o de cultura gastronòmica són simplement música celestial.» (Alimentació i vida espiritual).

El monjo és un home, té un cos i li cal menjar, no pot passar sense aliment. Però no tots els monjos són iguals, ni estan en les mateixes condicions. Sant Benet és molt sensible a les necessitats dels febles, dels qui vertaderament necessiten més; així ens parla dels malalts, dels infants i dels vells però sempre mirant de guardar en cada cas la sobrietat. Escriu el monjo de Sept-Fons Dom Robert Thomas: «Déu ha posat un gust en els aliments i li ha donat a l’home el sentit del gust; cal doncs mortificar la gana i el gust? (...) Hi ha una mesura a guardar, una discreció a observar; la mortificació no és una finalitat en sí mateixa; tant sols sota el pretext de la discreció un pot donar més o menys marge a la naturalesa humana.» (La journée monastique).

No és un tema nou el de la mesura, el de l’equilibri entre mantenir el cos en bones condicions i alhora no caure en l’excés. L’Apòstol escrivia als de Corint: «És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos» (1Co 6,13) o als Efesis els deia també: «No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.» (Ef 5,29). Déu ens ha fet viure en un cos mortal i el mateix cos, com la nostra ànima, és un regal de Déu que hem de tractar amb respecte com a do de Déu que és. D’aquí que ens cal viure sense excessos, amb la justa mesura, sense falses idolatries, ni cultes al cos tant freqüents en els nostres dies, sinó amb sobrietat; sense perdre mai de vista per qui vivim i per qui volem viure.

Escriu sant Bernat amb la seva habitual contundència verbal referint-se als excessos en les menges i com eren servides en alguns monestirs de la seva època: «Per a què tanta cura sinó per a matar la seva monotonia? Tampoc descuren la seva presentació en les safates, perquè la vista pugui delectar-se també com després ho farà el paladar. Així, per a quan l’estómac comença a demostrar la seva saturació, ja els ulls han quedat satisfets. Però, malgrat la vistositat que ofereixen a les mirades i la seducció amb què complauen al gust, el pobre estómac, que no entén de colors ni assaboreix les menges, és condemnat a rebre tot el que li entra, i en la seva opressió se sent no precisament satisfet, sinó com enterrat sota el menjar.» (Apologia a Guillem; 20,2). Una crida contundent contra el risc d’enfit, una crida a fer-nos servidors de Crist, nostre Senyor, i no pas del nostre propi ventre (cf. Rm 16,18). Mesura, simplicitat i austeritat, és a dir temprança i fidelitat a l’esperit de la Regla, i això en tot, en la pregària, en el treball, en la Lectio, en el descans i també, com no pot ser d’altra manera en el menjar i en el beure. Res en excés, sense caure en el defecte i tot fet sempre per a poder estar a punt per a servir al Senyor en tot moment.

 

05.02.2023 – LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

• LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 32
  1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 5 febrer 2023

En haver parlat del majordom del monestir, aquell qui ha de ser ben humil i ha de donar sempre una bona paraula per resposta, sant Benet en els tres capítols següents ens parla de les eines, de posseir i de la necessitat de les coses. En una primera ullada podríem adonar-nos de la sensibilitat i alhora del rigor de sant Benet en tractar de les coses materials; no vol monjos rics o més ben dit no vol monjos avariciosos amb afany per posseir i per acumular no ja sols en benefici propi sinó sobretot en un sense sentit, tenir per tenir, tenir perquè l’altra no ho tingui; un criteri ben present en la nostra societat segurament més avui que ahir, quasi una patologia que fa perdre a vegades el senderi i porta fins i tot a l’endeutament o directament a la ruïna.

«Què és la propietat? La propietat és un robatori», va escriure Pierre Joseph Proudhon un ja llunyà any 1840; era una frase provocadora però que ben aviat es va convertir en un dels grans postulats polítics del segle XIX, perquè el de la propietat fou un tema essencial en la formulació del socialisme llavors emergent en el denominat socialisme utòpic, però que fou reprès aviat pels marxistes possibilistes i també pels anarquistes. Malgrat assajar diverses fórmules al llarg del segle XX, aquest fantasma de la propietat no va pas desaparèixer en cap dels règims presents al llarg de la història i a la fi sembla que hagi vençut la visió liberal, a vegades entesa de manera salvatge.

Escrivia sant Joan Pau II que «L’home quan li manca alguna cosa que pugui dir «seva» i no té possibilitat de guanyar per a viure per la seva pròpia iniciativa, passa a dependre de la màquina social i dels qui la controlen, la qual cosa li crea dificultats majors per a reconèixer la seva dignitat de persona i entorpeix el seu camí per a la constitució d’una autèntica comunitat humana.» (Centesimus Annus, 13). Aquesta visió no tant anihiladora com en cert grau crítica de la propietat i per contra una visió comunitària de la possessió la trobem ja en aquests capítols ben formulada per sant Benet. De fet no fa res més que recollir la manera d’afrontar el tema per part de la comunitat apostòlica on: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32). El conjunt de la societat i en certa manera la mateixa Església no han seguit aquesta línia, ans al contrari i així la desigualtat social s’ha anat fent més àmplia fins arribar a provocar lluites socials.

De tot plegat n’era ben conscient Lleó XIII quan escrivia: «La violència de les revolucions civils ha dividit a les nacions en dues classes de ciutadans, obrint un immens abisme entre l’una i l’altra. En un costat, la classe poderosa, per rica, que monopolitza la producció i el comerç, aprofitant en la seva pròpia comoditat i benefici tota la potència productiva de les riqueses, i gaudeix de no poca influència en l’administració de l’Estat. En l’altre, la multitud desemparada i feble, amb l’ànima lacerada i disposada en tot moment al rebombori.» (Rerum novarum, 33).

Sant Benet té una vacuna contra aquests problemes, la igualtat asimètrica, donar a cadascú segons el que necessita i ser conscients de la diferència entre necessitat i caprici, dos conceptes que sovint no van pas de la mà. En el cas monàstic impera en nosaltres el "per sí de cas" i a vegades quan ens plantegem fer alguna cosa se’ns crea la imperiosa necessitat de tenir aquella o l’altra eina, que potser sí que ens cal però que sempre hem de valorar d’aplicar aquell altre concepte econòmic que tal volta els monjos tenim un xic oblidat quan no desconeixem directament i és de l’amortització. Quan invertim en una eina, per posar un exemple, ens cal calcular si el seu cost serà amortitzat en l’ús que en farem. Dit d’una altra manera si adquirim certes eines o cert material i no em fem ús, sols el guardem, la despesa que hem aplicat per adquirir-la ha estat malaguanyada. Casos pràctics ens poden venir al cap a tots, un determinat taller replet de material però del que s’empra un molt petit percentatge, adquirir una determinada màquina però que utilitzarem poc; en resum coses que si ens calen de fer cal veure si donades a fer fora del monestir potser ens surtin més econòmiques; sense oblidar tampoc el que ens diu sant Benet al capítol 66 que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes» (RB 70,6-7).

Per a lluitar contra la temptació de posseir, contra l’avarícia; que també ens assalta a nosaltres de tant en tant o potser sovint, el primer que es requereix és la temprança en l’ús dels béns materials: evitar l’excés i el luxe, controlar la quantitat i qualitat dels béns que adquirim. La temprança respecte als béns materials també exigeix que no acabem essent dependents d’ells perquè la virtut oposada a l’avarícia és la generositat. El practicar la generositat ens ajuda a evitar l’avarícia. Generositat és la virtut que ens disposa a donar, no solament béns materials, sinó també del nostre temps, talent i la pròpia vida per a complir la voluntat de Déu, sense esperar res a canvi en aquest món. En resum no considerar les coses com a pròpies, pel que fa a l’ús, però com si ho fossin, en el millor sentit del terme, pel que fa a la conservació. Perquè a vegades si una cosa és de tots pot ocórrer que ningú en tingui cura, quan de fet tothom n’ha de tenir cura.

En el capítol 33 i en el 54 de la Regla sant Benet ens parla també d’aquest tema. La propietat com un vici que ha d’extirpar-se, pot sonar com una consigna d’aquella ideologia vuitcentista radical, tenint en compte que la propietat és un dels drets fonamentals de l’home. Sant Benet ens parla diferenciant el necessari del superflu. No es tracta de no poder utilitzar eines en les tasques que cadascun tenim encomanades; es tracta, en primer lloc, de no fer-ne un ús privat, abusiu, exclusiu; i, en segon lloc, de no tenir pel simple plaer de posseir, sense un motiu pràctic que ho justifiqui.

Hi ha en el fons la raó que ens explicita sant Benet quan ens diu que al monjo no li és lícit fer el que vol i que no té potestat ni sobre el seu propi cos. Doncs si som de Déu, fins i tot en el propi cos, com no ho han de ser les coses materials, les eines i els objectes del monestir? Hem de tractar-ho tot doncs sense deixadesa i la primera eina per a tenir-ne bona cura som nosaltres mateixos, la nostra dimensió corporal i sobretot espiritual que hem posat com una ofrena en mans de Déu en deixar la nostra cèdula de professió damunt l’altar, amb el pa i el vi de l’Eucaristia, i ho vam fer no pas com un simple gest, sinó com a vertadera oblació. Aquesta eina en mans del Senyor que som nosaltres, es greixa sobretot amb la pregària.

Escriu l’abat Cassià Maria Just que superades les falses imatges de Déu que ens el poden presentar com un Déu llunyà, un Déu garantitzador de la llei o un Déu policia que ens està esperant a la cantonada i a la primera que fem ens castiga; descobrim l’amor de Déu que és molt més exigent que la por; quan ens sentim estimats per Déu tenim por d’ofendre’l en lo més mínim, ho hem de donar tot. Afegeix l’abat Cassià que aquest amor s’ha de conrear amb la pregària personal i comunitària. Escriu: «El que convé també en la nostra vida de pregària, és no deixar-la mai, no fer-se enrere, encara que sembli perdre el temps, no s’ha de deixar mai! Ara bé, la pregària és un exercici de fe, que s’ha d’alimentar amb la lectura de l’Escriptura per escoltar el que Déu ens vol donar (...) Hem de procurar més la qualitat que la quantitat. És aquesta pregària de tu a tu; trobar el tu de Déu i no parlar mai de Déu com un absent.» (Viure amb fe, esperança i caritat).

Tinguem cura doncs de les eines, dels objectes i sobretot de nosaltres mateixos per tal de ser bons instruments sempre a punt per treballar per Déu i amb Déu, greixem la nostra vida amb la pregària i la Paraula de Déu; moguts per l’amor convertim-ho en costum i no caiguem en la negligència i com escriu sant Joan Crisòstom: «que això es converteixi en costum immutable, i així, d’ara endavant, no caldrà més amonestar ni persuadir. Ja que un costum arrelat val molt més que qualsevol exhortació i persuasió.» (Homilia sobre l’almoina).

 

29.01.2023 – LES FALTES GREUS

• LES FALTES GREUS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 25
  1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

COMENTARI DE L'ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 29 gener 2023

Escriu Bruno Fabio, professor de Dret Canònic de la facultat sant Pius X de Venezia, que el dret canònic té una particularíssima funció que és didàctica i formativa alhora i que aquesta funció s’estén a tot el poble de Déu ja sigui quan s’identifiquen conductes irregulars, ja sigui quan són prescrites mesures punitives (Diritto penale canonico). En la Constitució Apostòlica Les lleis de la Sagrada Disciplina de sant Joan Pau II amb la qual promulgava el nou Codi de Dret Canònic el 25 de gener de 1983, fa tot just quaranta anys, s’hi pot llegir: «La finalitat del Codi no és de cap manera substituir en la vida de l’Església i dels fidels la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat. Per contra, el Codi mira més aviat de crear en la societat eclesial un ordre tal que, assignant la part principal a l’amor, a la gràcia i als carismes, faci alhora més planer el creixement ordenat d’aquests en la vida tant de la societat eclesial com també de cadascuna de les persones que pertanyen a ella.»

A un home avesat al món legal, com fou sant Benet, no li podia pas passar per alt que a l’hora d’establir unes normes que ell volia forçosament rectíssimes i que alhora sabia sols un principi per a la vida monàstica, calia contemplar i establir un sistema penal a partir del qual una comunitat es pogués defensar d’actituds anticomunitàries per part de membres concrets i també ajudar al qui falta a reintegrar-se en la comunió. Així, per aquesta raó utilitarista però també profundament espiritual, apareix al llarg del text de la Regla el que s’ha vingut a denominar com a codi penal benedictí. Situada en el seu moment històric aquesta legislació, lluny d’aparèixer com a inhumana, està marcada per la caritat vers cada individu i sobretot vers el conjunt de la comunitat. Certament determinades actituds individuals de caire improcedent o directament il·legals, poden acabar per afectar al conjunt d’una comunitat i deixar-la tacada i tocada davant del seu entorn, davant de l’Església i davant del conjunt de la societat. A tots ens passen pel cap exemples concrets que desgraciadament podem conèixer de manera directa, indirecte o a través dels mitjans de comunicació.

Escrivia el Papa Benet XVI, ja emèrit i al redós de la reunió dels presidents de les conferències episcopals convocats el febrer de l’any 2019 pel Papa Francesc per parlar sobre la crisi dels abusos sexuals a l’Església: «El Senyor ha iniciat una història d’amor amb nosaltres i vol recapitular tota la creació en l’amor. L’oposició al mal, que ens amenaça a nosaltres i al món sencer, en darrer terme pot consistir només en el fet que ens abandonem a aquest amor. Ell és la veritable força d’oposició contra el mal. La potència del mal sorgeix a través de la nostra negació de l’amor de Déu. Se salva qui es confia a l’amor de Déu. El nostre no ser salvats es deu a la incapacitat d’estimar a Déu. Aprendre a estimar a Déu és per tant el camí de la redempció de l’ésser humà.» (L’Església i l’escàndol dels abusos sexuals).

Aquesta relació entre l’amor de Déu i el trencament de la comunió en una comunitat, una diòcesis o en el conjunt de l’Església és la mateixa que apunta sant Benet en el capítol de la Regla que avui ens surt al pas. I és que la falta, qualsevol falta sigui lleu o greu, però evidentment molt més si és greu, trenca la comunió amb Déu i amb els germans, trenca els lligams de l’amor. Aquest és l’origen i alhora la conseqüència de tota falta, la manca de comunió i d’amor. Però a una falta greu, a arribar a cometre una falta greu no si arriba de cop, hi ha un camí en el que les faltes lleus es van acumulant, van esdevenint quotidianes, la nostra consciència es va relaxant poc a poc, pas a pas, i acaba per no donar-los-hi ja importància i és aleshores quan arriba el moment de la falta greu, perquè ens hem anat acostumant a faltar i ja no ens ve d’aquí de cometre una falta greu. En el magisteri de l’Església ho podríem calibrar en l’habitud de cometre pecats venials que pot acabar per desembocar en la comissió d’un o més pecats mortals, aquells que deterioren la nostra relació amb Déu de manera important, fonamental i que no tenen altra sortida per restablir la comunió i l’amor amb el Senyor i la comunitat, sigui al nivell que sigui, que la contricció, el penediment i la reparació.

Ens cal estar atents a no perdre la comunió i l’amor i per estar atents ens cal estar amatents al dia a dia de la nostra vida. Certament ja ho escrivia Evagri Pòntic: «El dimoni dit dimoni meridià, és aquell que causa el pitjor dels conflictes. Projecta el seu atac en el monjo cap a la quarta hora i assetja la seva ànima fins a la vuitena hora. Per començar fa que sembli que el sol no es mou gens o gairebé gens i que el dia consta de cinquanta hores. Alhora obliga al monjo a mirar constantment per la finestra, a sortir de la cel·la, a observar el sol amb deteniment per determinar quan falta per a la novena hora, a mirar aquí i allà, per veure si potser podem sortir per fer això o l’altra.» No es pas nou, aquesta és una malaltia crònica de la vida monàstica i no sols de la vida monàstica, i neix del descuit de la salut espiritual, del descuit de la pregària personal, de l’abandó d’aquella virtut que és la puntualitat o aquella altra que és la regularitat i així se’ns va fent feixuc obeir la campana que ens crida a Matines o mantenir el silenci o la concentració davant de la Paraula que aleshores lluny de parlar-nos, ens acaba per avorrir o decebre. D’aquí a cometre una falta lleu hi ha un petit pas, si és que no considerem ja falta l’absentisme en l’Ofici Diví o qualsevol altra d’aquests símptomes de crisi interior. És aleshores quan ens habituem a cometre faltes lleus que esdevenen per a nosaltres allò de lo més natural i habitual i les justifiquem en l’actitud d’aquell o de l’altra germà i poc a poc, pas a pas, Déu no ho vulgui, caiem en la falta greu, és a dir pequem greument. I en pecar trenquem la comunió i l’amor. Per exemple de tant murmurar podem caure en el menyspreu als germans i de tant menysprear-los podem arribar fins i tot, Déu no ho vulgui, a odiar a aquell o a l’altre. Ens ho mostra sant Benet en aquest capítol, al cap i a la fi, molts cops som nosaltres mateixos els qui ens excloem de la taula o de l’oratori, els qui ens excomuniquem i no pas esclatem en plor de penitència, ans al contrari, quasi ho fem en crits de joia per sentir-nos qui sap si alliberats. Però és vertaderament aleshores quan som esclaus, quan estem ben lluny de ser lliures, perquè som presoners de les nostres passions.

No són riscos imaginaris, són ben reals i als que tots, absolutament tots, estem exposats en un moment o altre. El risc de caure per l’escala de la humilitat i fer cap de sobte al primer graó sempre el correm; aleshores cal espolsar-se la pols de l’autoreferencialitat i ben agafats a la barana de l’escala, que és la Regla, i fits els ulls en qui ens espera al capdamunt, que és el Crist, aixecar-nos i iniciar de nou la pujada amb passos segurs, ben fonamentats en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Escriu sant Bernat: «Sol succeir, i ni ho diem ni ho constatem sense gran dolor, que alguns, al principi de la seva conversió, són molt timorats i diligents fins que s’inicien, en un cert grau, en la vida monàstica. I precisament quan haurien de ser majors els seus anhels, segons aquelles paraules: els qui em mengen quedaran afamats de mi, comencen a comportar-se com si es diguessin: per a què lliurar-li més, si ja tenim el que ens va prometre? Si sabessis el poc que posseeixes encara i què aviat ho podries perdre, de no conservar-t’ho el que t’ho va donar! Sols aquestes dues raons haurien de ser-nos suficients per a ser molt més gelosos i submisos a Déu. Així no pertanyerem a aquesta mena de persones que no habiten a l’empara de l’Altíssim, perquè pensen que no el necessiten: són els que no esperen en el Senyor.» (Sobre l’ascesi i la contemplació, I,3).

I perdre l’esperança en el Senyor és el pitjor dels pecats. És desesperar de la misericòrdia de Déu, és pecar contra l’Esperit Sant i d’això el mateix Jesús ens diu: «El qui parli contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parli contra l’Esperit Sant no serà perdonat ni en aquest món ni en l’altre.» (Mt 12,32).

 

22.01.2023 – LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,62-70
  62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 22 gener 2023

Escriu un autor espiritual: «La pau interior demana despreniment, un despreniment que s’expressa en el silenci i en la solitud, la pobresa i l’obediència, la castedat i la pregària. En la nostra vida tot tendeix a obrir de bat a bat la porta del nostre cor al Senyor, a asseure’ns tranquil·lament als seus peus per escoltar la seva paraula, a deixar-nos lliures per viure en íntima comunió amb Ell.» (El camí de la vertadera felicitat, p. 135).

Sant Benet ens mostra avui com és arribar a aquesta pau espiritual pujant el darrer graó de la humilitat, arribant a aquella caritat de Déu que, de tant perfecta com és, foragita el temor i ens fa complir no ja per temença, sinó per costum, naturalment, sense esforç. Esdevenir nets de vicis i de pecats no és tasca fàcil, l’egoisme, l’enveja, l’ambició, la temptació d’aconseguir el que volem sigui com sigui sempre ens assetja; però esdevenir nets de tot això no és pas impossible perquè tenim l’exemple dels sants, de tots els sants, dels reconeguts i dels de la casa del costat, que diu el papa Francesc, i sobretot tenim l’exemple del mateix Crist nascut humanament sense pecat però que visqué com a vertader home i que coneix a fons la naturalesa humana i per tant les nostres flaqueses i els nostres temors.

Per imitar aquests exemples sant Benet ens mostra un camí en positiu, el de la humilitat, que sant Bernat ens explica en negatiu, el de la supèrbia. No és aquest el de la humilitat un camí ni planer, ni fàcil; és un camí que sovint recorrem caient, retrocedint i ensopegant un cop i un altre amb les mateixes pedres i que fins i tot a vegades estem temptats a abandonar, cercant falses dreceres que lluny de portar-nos al Crist, ens porten a la nostra autorefencialitat, això és a la supèrbia. Escoltàvem fa uns dies a Teresa Forcades dir en una de les seves cartes a Francesc Torralba que malgrat portar ja uns anys de vida monàstica se sentia sovint al primer graó. Aquesta sensació ens assalta a tots i si no la tenim pot voler dir que ens creiem no ja al dotzè graó sinó que anem pel vint-i-quatrè, però és quan ens hem equivocat d’escala i estem ben enfilats en la de la supèrbia que costa molt menys de pujar però molt més de baixar, ens hi trobem enfilats quan volem aconseguir per mitjans il·lícits allò que no se’ns ha donat i creiem que de dret ens pertoca i no dubtem fins i tot a manipular als nostres germans, Déu no ho vulgui, fent mal als altres i a nosaltres mateixos.

No ens podem refiar mai de les nostres soles forces, fins i tot el monjo que ens pot semblar més observant pot relliscar escales avall i trobar-se de nou al primer graó de manera sobtada. Quan ens succeeix ho podem reconèixer perquè travessem un desert en el nostre contacte amb la Paraula, ens pesa i fa basarda anar a l’Ofici i mirem d’arribar-hi el més just possible o de cercar i creure’ns qualsevol petita excusa per no anar-hi; se’ns fa costerut servir als germans i tot és mirar el que fan als altres per poder justificar-nos.

I és que la vida monàstica té bastant de rutinària, un horari que es repeteix dia rere dia; unes lectures que podem trobar en un moment o altra, quan ens assalta l’apatia, allunyades del que voldríem escoltar i així tantes altres coses que ens fan donar la culpa de tot plegat a qualsevol altre, menys a nosaltres mateixos que som alhora causants i víctimes d’aquesta situació. La rutina de la vida monàstica no és ni ha de ser un obstacle, ans al contrari ens ha de ser d’ajuda per centrar-nos en el vertader i fonamental objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè aquesta rutina no és pas monotonia, en la nostra vida cada dia tenim la possibilitat de descobrir quelcom de nou, d’avançar un pas més cap al Crist i per aconseguir-ho ens cal ser fidels a allò que és fonamental en el nostre dia a dia: la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

A vegades cerquem fora del monestir quelcom que ens sorprengui, que ens tregui de la rutina i si ens afalaga molt millor; un nouvingut a Vespres, un hoste al qui interpel·lar, un amic exterior al qui confiar-nos. Els monjos no som illes, parafrasejant a Thomas Merton, tampoc fortaleses amb merlets punxeguts, però hem d’estar sempre alerta davant del risc de perdre la centralitat de la nostra vida en coses banals, que de fet no ens interessen. Ho veiem en els nostres germans ancians o malalts, quan arriba l’hora en que les forces impedeixen de portar una vida comunitària plena hi ha qui ho viu en la plenitud de la comunió, bé seguint els oficis de la comunitat, bé portant una vida de pregària personal cada cop més intensa. Però també és cert que hi pot haver qui tingui vertaderes dificultats perquè la pràctica de la pregària comunitària l’ha perduda fa temps i sols anhela una relació externa que, siguem sincers, no és en cap cas el centre de la vida del monjo. Ens ho diu sant Benet en aquesta conclusió del capítol setè sobre la humilitat, el monjo ho és vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, set dies a les setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta sis dies l’any i això es mostra en la pràctica: a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o drets.

Un monjo no neix, un monjo es fa, es va fent poc a poc deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina i ajudant-hi mirant tant com pugui d’enderrocar aquelles tanques que impedeixen l’accés al Senyor al fons dels nostres cors. Els nostres enemics en aquest camí no són pas imaginaris, sant Bernat ens els enumera ben clarament, els nostres enemics, aquells contra els que hem de lluitar cada dia són: la curiositat o la tafaneria si volem dir-ho d’una manera més col·loquial, la lleugeresa d’esperit i la indiscreció de la llengua, el riure fàcil i l’alegria tonta, la jactància, la recerca de la pròpia glòria singularitzant-nos, l’arrogància de creure’ns millors que els altres o imprescindibles, la presumpció i el desig de posar-nos allí on no se’ns demana, excusar els propis pecats i exagerar els dels altres, no acceptar les coses que ens poden semblar aspres i dures, donar la culpa de tot el que ens passa als altres i a la fi sant Bernat ho resumeix tot plegat en els dos darrers graons de la supèrbia parlant d’adquirir el costum de pecar a partir de considerar-nos lliures per pecar.

La vida monàstica ha tingut i té en sant Benet i la seva Regla un vertader marc, aquest text esdevé com un manual que ens permet concretar aquella que és vertaderament la nostra norma rectíssima de vida, l’Evangeli, és a dir la Paraula de Déu. No ens proposa sant Benet ni un camí planer, ni un camí on tot ens plagui; ans al contrari ens diu que és un camí estret, forçosament estret, però ens va indicant els passos a seguir perquè a la fi si atenem els seus consells i ens obrim a la voluntat de Déu, aquesta serà també la nostra i el camí s’anirà eixamplant. Ens ho diu ben clarament quan conclou aquest capítol parlant de que l’amor de Déu ha de ser el nostre únic motiu per a viure com a monjos, cercant amb gust la virtut.

Escriu Joan Cassià que: «La veritable discreció no s’adquireix més que a canvi d’una veritable humilitat. (...) Hem de procurar amb obstinació, adquirir el bé de la discreció, mitjançant la virtut de la humilitat. És l’únic que pot preservar-nos de les extralimitacions, tant en el vici com en la virtut, o, cosa que és el mateix, deslliurar-nos de les faltes, tant per excés com per defecte» (Col·lacions).

 

15.01.2023 – LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,44-48
  44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 15 gener 2023

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que "rectificar és de savis" sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un "equivocar-se és de savis"; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (...) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

 

01.01.2023 – LES MENES DE MONJOS

• LES MENES DE MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 1
  1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 1 gener 2023

Hi ha dues menes de monjos, dues maneres de viure la vida monàstica de manera correcta: els cenobites i els anacoretes. Per contra n’hi ha unes altres dues que són incorrectes i perilloses per a l’ànima: els sarabaïtes i els giròvags, amb una vida que sant Benet titlla de miserable i de la qual quasi no val la pena ni parlar. El cenobitisme es va anar imposant com la fórmula per excel·lència per a la vida monàstica i aquesta generalització es deu en gran part a la Regla amb la que sant Benet establí una norma rectíssima de vida per als monjos. Sant Benet no escriu un text, la Regla, com una mena de norma teòrica o abstracta, la seva Regla, que és la nostra, parteix i neix de l’experiència espiritual i vital. Hi ha aquí una primera contradicció ja que si sant Benet estableix que per viure la forma de vida monàstica de l’anacoreta cal passar primer per una llarga prova al monestir i ens parla dels perills de no fer-ho així, tots sabem que ell mateix ho feu a l’inrevés, visqué primer com a anacoreta i després en comunitat, precisament per això sabia molt bé de que parlava i dels perills que no són en cap cas teòrics sinó sempre ben reals. Segurament al llarg de la seva vida de recerca de Déu, partint de la seva pròpia experiència com a anacoreta, es degué topar amb sarabaïtes i amb giròvags que l’acabaren de convèncer de que aquells no eren bons camins per arribar a Déu, molt rectes potser però al cap i a la fi acabaven per portar quasi bé a l’infern.

I aquesta experiència vital de sant Benet va fins i tot més enllà de la vida monàstica i com digué el Papa Benet XVI: «l’obra de sant Benet, i especialment la seva Regla, van ser un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més allà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, el rostre d’Europa, suscitant després de la caiguda de la unitat política creada per l’Imperi Romà una nova unitat espiritual i cultural, la de la fe cristiana compartida pels pobles del continent. D’aquesta manera va néixer la realitat que anomenem Europa». (Audiència General, 9 d’abril de 2008). En el fons rau la qüestió de sotmetre’s a la voluntat de Déu o de tractar d’imposar de totes, totes la nostra pròpia voluntat. Per cercar Déu no hi ha capa altra camí que deixar-se portar per Ell, tot i que a vegades ens podem arribar a enganyar a nosaltres mateixos i ens arribem a creure que la voluntat de Déu coincideix exactament, fil per randa amb la nostra. Però desenganyem-nos perquè habitualment no és pas així malgrat que fins i tot puguem verbalitzar-ho o raonar-ho amb grandiloqüència i una certa radicalitat de façana; la voluntat de Déu sovint és una i la nostra amb sort no és coincident i sense tanta sort és contrària. Per aquesta raó sant Benet creu oportú plantejar-nos que per cercar a Déu amb certes garanties cal seguir una Regla, obeir un abat i viure-ho tot plegat en una comunitat. No vol pas dir això que així ja hagin de desaparèixer les dificultats, sinó que tal volta les podrem afrontar en millors condicions.

Sempre podem tenir la temptació de viure l’experiència dels sarabaïtes, malgrat viure en comunitat podem tenir la temptació i qui sap si l’oportunitat de mirar de viure en el monestir guardant fidelitat encara al món, portant una tonsura o un hàbit més com una aparença que com una realitat i ajuntar-nos amb dos o tres amics per recloure’ns en les cledes del nostre orgull, la nostra voluntat i el nostre egoisme i no tenir altra llei que la satisfacció dels nostres propis desitjos; és a dir viure una vida monàstica tova com el plom on és sant allò que diem nosaltres sant i il·lícit allò que no ens plau. També podem caure en la temptació de seguir al monestir vivint la vida monàstica des de l’òptica dels giròvags, tombant amunt i avall ja sigui físicament o mentalment i coincidint en la raó de fons de la vida dels sarabaïtes, servir els nostres propis volers i aquí fins i tot sucumbint en la gola. Com diria sant Benet no costa gaire de veure com és d’absurd això (cf. RB 65,4). Recollint la idea del Papa Benet XVI; l’objectiu de la vida del monjo era i és buscar a Déu. En temps de sant Benet es trobaven en la confusió d’un temps en què res semblava quedar en peus, i davant d’aquesta crisi de valors i de societat, els monjos volien dedicar-se a allò essencial, a treballar amb tenacitat per trobar el que vertaderament val i roman sempre, trobar aquell qui és la mateixa Vida. Els monjos buscaven i busquen a Déu. Volien i volen passar del secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable. El Papa Benet parlava d’una orientació «escatològica» de la vida monàstica, que no cal entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment; és a dir darrere del provisional buscar allò que és definitiu. Cercar Déu per als monjos i per a tots els cristians, no es tracta d’una expedició per un desert sense camins, una recerca cap al buit absolut. Déu mateix posa senyals de pista, fins i tot aplana un camí, i del que es tracta és de trobar-lo i de seguir-lo aquest camí. Que no és altra que la seva Paraula que, des de les Escriptures, s’obre al cor dels homes. (Discurs al Collège des Bernardins, 12 de setembre de 2008).

Sols cercant Déu, en contacte amb la seva Paraula i en el clos de monestir podrem aprendre a lluitar contra el maligne que pren formes agradables als nostres ulls i als nostres sentits, que sap molt bé com seduir-nos fins a fer-nos pensar que allò que ens proposa és el que toca i cal fer i massa sovint no caiem en que és el que ens ve de gust de fer i per tant moltes vegades no coincideix amb allò que Déu vol i demana de nosaltres. Arribar a bastar-nos sols amb la nostra mà i el nostre braç no és cosa fàcil i encara menys saber-nos bons discernidors dels vicis que ens assalten, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió. En paraules de nou del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. (...) Una vida en el seguiment de Crist no es pot fundar en criteris unilaterals; amb lliuraments a mitges, la persona quedaria insatisfeta i, en conseqüència, potser també espiritualment estèril.» (Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007). Sant Benet ens vol radicalment monjos perquè sap per experiència pròpia i aliena que sols així lliurats en cos i ànima a la recerca del Crist podrem arribar tots junts a la vida eterna o al menys tindrem l’oportunitat d’arribar-hi. Quan els monjos vivim l’Evangeli de manera radical, quan conreem en profunditat la unió amb Crist, arribem a allò que és essencial i té la primacia cercar al Crist i no anteposar res al seu amor. (Cf. Benet XVI 20 de novembre de 2008). Com escriu el Papa Benet en el seu testament espiritual: «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»